El Cosmonauta i el Camperol. Bloc rural i cosmonàutic

2008-02-04T12:46:00.003+01:00

CORAL ROMPUT

Ahir vaig anar al Teatre Lliure a veure l'adaptació de Joan Ollé del "Coral Romput" de Vicent Andrés Estellés, un dels millors, sinó el millor, poeta en llengua catalana del segle XX. El Coral Romput d'Estellés és una text introspectiu escrit per l'escriptor de Burjassot quan tenia 33 anys just desprès de la mort de la seva filla de quatre mesos. Certament aquest és un text molt intens tant per les reflexions que en fa l’autor, per com recull i articula les mateixes, així com per la riquesa del llenguatge emprat per transmetre tot el conjunt d'emocions que Estellés expressa línia rere línia.

L'adaptació de Joan Ollé, arriscada d’entrada pel fet de que ja per si es difícil teatralitzar un poema, encara és més difícil fer-ho a partir de l'adaptació poètica i musical que en varen fer Ovidi Montllor i Toti Soler l'any 1979 al disc "Ovidi Montllor diu Coral Romput", una obra de meravellosa qualitat en el que el ben volgut i desaparegut artista d'Alcoi recita de forma magistral a Estellés als acords del també magistral guitarrista Toti Soler.

Fou la d'ahir una d'aquelles peces de aquelles de les que fan cultura amb majúscules, ja que d'una banda tenim "totems" com Estellés, Ovidi Montllor, Toti Soler i Joan Ollé, s'ha d'afegir el repartiment, igualment de luxe, amb Pere Arquillué, Eduard Farelo, Joan Anguera, Montserrat Carulla entre d’altres, en una actuació que va emocionar a tots els presents, es varen vendre totes les entrades, a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure. Una peça del tot inoblidable, un autor cabdal, unes actuacions perfectes, una direcció creativa i estupenda, un recital emocionant i una musica sensible i sensual és el que fou el Coral Romput, però sobretot és l’expressió d’una cultura rica, d0una cultura viva i d'una cultura universal i que sobretot s’escriu amb majúscules.

Aquí teniu un fragment del Coral Romput recitat per Ovidi Montllor i musicat Toti Soler, fet que permet recollir tota l'essència de l'obra d'Estellés.

2008-02-01T18:09:00.000+01:00

CENSURA

Avui m'he enterat que el govern de l'Estat Espanyol, aquell que saltant-se a la "torera" el principi elemental de la separació dels poders insta a la fiscalia a il·legalitzar partits polítics, ha decidit censurar un anunci publicitari de Amnistia Internacional a Espanya. Aquest fet demostra clarament el "taranna democràtic" d'aquest Estat i sobretot quina és la seva concepció de la llibertat d'expressió i opinió.

Aqui teniu l'anunci. Mireu i valoreu per vosaltres mateixos quins poden ser els motius d'aquesta censura:

Com haureu comprovat l'únic que fa la gent d'Amnistia es llegir un fragment de la Declaració dels Drets Humans aprovada per l'ONU en un muntatge on apareixen diferents líders mundials de totes les tendències politiques possibles. Clar, però on pot estar el perill? Potser es un anunci massa clar, massa convincent de que tot està fatal, de que cal començar que la gent prengui consciència global de que els problemes que afecten a la Humanitat són globals i que per tant les respostes també han de ser globals. No se. En tot cas crec un pas enrera aquesta censura.

Per mes informacio cliqueu aquí i accedireu a la campanya d'Amnistia Internacional.

2008-01-12T22:01:00.000+01:00

THIS IS ENGLAND

Fa un dies el Jordi des de la seva Talaia ens va proposar a totes i tots els Parranderus anar a veure la darrera pel·lícula de Shane Meadows "This is England" que es una aproximació al mon dels skinsheads de principis dels anys 80.
Jo he anat a veure-la avui i tot que tenia les meves reticències al respecte, pel tema que es tractava, la veritat és que m'ha sorprès molt gratament. Primer de tot per com el director ha plantejat la trama de la cinta, ja que d'una banda aprofita les experiències explicades en primera personal pel personatge principal, Shaun, un nen de 12 anys que ha perdut recentment al seu pare en la Guerra de les Malvines (paper interpretat de forma impecable pel debutant Thomas Turgoose, que va perdre la mare just quan finalitzà el rodatge motiu pel qual la pel·lícula està dedicada a ella), per fer un film biogràfic, ja que tal i com el propi director ha reconegut molta part de les situacions que es recullen estan inspirades en les seves pròpies experiències i segon perquè a més de ser una cinta on es vol fer una aproximació al món dels skinsheads d'inicis dels anys vuitanta del segle passat, també es una cinta que vol recollir històries humanes i que defuig dels típics tòpics als quals fàcilment podria caure la cinta, més tenint en compte el fil conductor

Així un per damunt d'estètiques i per damunt d'altres coses, el que trobem son persones que busquen un lloc en aquest món, motiu pel qual intenten sentir-se part d'alguna cosa. Es així quan el protagonista, Shaun, es troba amb un grup de nois amb conductes que en aquell moment eren considerades marginals i fora de lo "normal", uns skinsheads molt més gran que ell i que veuen cerveses i fumen porros, vol entrar a formar part del grup, ja que per primer cop ha trobat algú que es preocupa d'ell realment. Aquest fet el porta a viure experiències inedites i noves, però l'aparició de Combo (interpretat de forma magistral per Stephen Graham), un skin racista que acaba de sortir de la presó, trenca la unitat del grup. Aquest esdevé com un "pare" per a Shaun i el porta a conèixer l'altre cara de la moneda, fins al punt que el fa viure experiències que per edat no li pertocarien i que el fan entrar de ple en una nova etapa de la seva vida.

Finalment dir que hi han dos aspectes que destaquen per si sols a la pel·lícula, d'una banda la més que potent banda sonora que ens trasnsporta de ple a aquells dies i d'altra banda el fet de que és una cinta que tracta molts altres temes dels que he comentat a més d'aconseguir recollir, fet no gens fàcil, l'ambient asfixiant que es vivia al Regne Unit de principis dels anys vuitanta. Aquell era un Regne Unit en plena ebullició juvenil d'una banda (com ho mostra l'aparició del fenomen de les "bandes urbanes" com els punk o els skin), però també una societat en plena crisis econòmica, social i moral, governada per una de les més reaccionaries i conservadores politiques que mai hagin tingut, Margaret Thatcher (encara son molts els que intenten saber com fou possible que la classe obrera britànica confiés cegament en aquella que era la seva enemiga). Tot aquest ambient queda fidelment reflectit en l'introducció del film, on es succeeixen imatges d'aquella època, i que ens transporten tot aquell ambient, mentre sona la genial cançó dels Toots & the Maytals "54-46 Was My Number". Com a anècdota dir que la pel·licula té un "petit error": està ambientada a l'estiu de 1983 i la Guerra de les Malvines es succeí entre l'abril i el juny de 1982 i al llarg de la pel·lícula sembla que la guerra s'estigui produint mentre dura el film. Tot i això "This is England" és una pel·lícula per veure i recomanar.

2008-01-11T23:43:00.000+01:00

EL PROBLEMA ECONÒMIC ESTÀ EN EL MODEL ECONÒMIC

Avui en Camil escrivia al seu bloc i en referència a l'actual situació econòmica que el problema està en l'economia de la gent i en el fet de que les previsions econòmiques catastrofistes només servirà perque les grans empreses i multinacionals rebin ajudes de les administracions, i així refer-se del possible sotrac que pateixin, mentre que la gent normal amb salaris normal haurà de fer front a tot un seguit de situacions que no faran més que afeblir la seva posició enfront de les pujades dels preus dels productes bàsics i l'encariment del preu del diner, fet que farà baixar la seva capacitat de consum i que per tant acabaran alentint l'economia del país.

He de dir que personalment no estic d'acord amb aquesta visió i no pel fet de contradir el diagnòstic, cosa amb la que si coincideixo, sinó pel fet de que tot plegat s’està deixant de banda el problema de fons i és que més tard o d’hora caurà pel seu propi pes: el model de desenvolupament econòmic d’aquest Estat està totalment condemnat al fracàs, ja que es basa en sectors com el turisme i la construcció, posant en evidència la feblesa de l’economia espanyola, essent totalment lògic que una economia més feble, tot i que ens vulguin fer creure el contrari, no es pugui desenvolupar com ho fan les altres economies més potents d'Europa com la francesa o l’alemanya. El problema total i final de l'economia no està en l'economia de la gent, el problema està en el model econòmic i en quin es el paper que juga l'Estat en tot això. Al llarg d'aquests darrers quatre anys de govern "socialista" ha seguit desenvolupant del model econòmic neoliberal i en el cas espanyol ha comptat per això amb el vistiplau de bona part dels partits polítics i la majoria d'organitzacions sindicals, fet pel qual l'aplicació de tot un seguit de mesures neoliberals han estat acompanyades de tot un seguit de mesures de caire social que només han buscat "maquillar" una mica la crua realitat.

Aquest model basat en "l'Estat gendarme" que només vetlla pels interessos econòmics d'una minoria i no per l'economia de la gent, tal i com en deia en Camil, és l'Estat democràtic del qual gaudim. Si partim del punt que el problema de l'economia és l'economia de la gent, hem d'acceptar igualment que el punt de partida del fracàs és un model econòmic que no té en compte l'economia de la gent i el paper que juga l'Estat en tot plegat. Això pot semblar sempre el mateix, però certament la situació es la mateixa i s’ha mantingut en aquest sentit inquebrantable, tot i tenir governs aquí i allà "d'esquerres i progressistes". Sinó un com s'explica que mentre la gent normal, allò que diríem el poble planer, perdi poder adquisitiu i augmenti el seu nivell d’endeutament, les grans multinacionals hagin multiplicat els beneficis. I per si fora poc quan no obtenen els beneficis esperats, ja no pèrdues, decideixen deslocalitzar fabriques i endur-se la producció a altres indrets on aconseguir mes i mes beneficis.

La gran pregunta que ens hauriem de fer de nou és, quin paper juga l'Estat en tot això? Quin paper tenen unes institucions que ens haurien de representar i defensar i no ho fan? Malautradament avui en dia poca cosa tenen a dir, ja què s'està procedint a fer un buidatge en tota regla de l'Estat com agent indispensable que ha de poder garantir el benestar mínim al que tota persona té dret. Tot ben al contrari, ja que s'està convertint l'economia familiar en una mena de "ruleta russa" i d'aqui poc no serà difícil veure com famílies i famílies senceres s’acaben despenyant pel precipici per no poder fer front al seu nivell d'endeutament. Això serà així perquè bona part de la societat ens hem cregut el mirall d'opulència i glamour que ens han posat al davant i com bons rucs que som anem darrera d'una pastanaga que mai acabarem d'aconseguir. Ens hem cregut els seus comtes per tenir somnis de petits burgesos i per voler ser propietaris de quelcom i mentrestant no hem oposat resistència quan ens estaven robant pel darrera. La realitat és que avui en dia "l'Estat del benestar" està en retrocés, està en crisis, s'està liquidant, com ho demostra el fet que en tot allò que es essencial aquest Estat té molt poc a dir i oferir.

Així és com sectors estratègics com el de la construcció ha esdevingut una selva on qui mana són les constructores que a mes tenen una amplia capacitat de comprar voluntats i corrompre corporacions municipals senceres, sigui del color polític que sigui, a la vegada que tenen els sants pebrots de decidir que encara que el mercat està en crisis allò no va amb ells i per tant els preus s'han de mantenir peti qui peti. Tot i que hom sap que avui en dia hipotecar-se es una bogeria, s’està provocant l’encariment deliberat del preu del lloguer per tal de provocar que la gent acabi comprant i no llogui encara que els preus es mantinguin altissims i demanar una hipoteca sigui un suïcidi col·lectiu. Davant de tot això i encara que l'habitatge és un dret, que fa l'Estat? Doncs res, s'ho mira i s'ho remira, oferint "solucions" com les ajudes dels 210 €, que son un insult a la intel·ligència o el patètic "Pacte Nacional de l'Habitatge", que l’únic que fa es perpetuar el sistema, quan el que caldria es regular per llei la intervenció de l'Estat en aquest sector estratègic.

El capitalisme i la seva aplicació ha esdevingut el paradigma de la cobdícia. Com tots som cobdiciosos, tots ens creiem que podrem arribar a tenir diners i ser "propietaris" i per tant de forma pragmàtica tots som capitalistes i tots creiem que avui en dia ja no hi han alternatives. Aquest és l’engany que porta a la gent a seguir pensant que "dins del capitalisme tot es possible". Potser sigui en part cert pels que parteixen d'una posició privilegiada, però pel poble planer això no és ni serà així, ja que per nosaltres tot plegat és una estafa monumental que acabarà amb un pet com una casa i amb milers i milers de persones a la cuneta. El problema doncs més que estar en l'economia de la gent està en un model econòmic del tot inviable si volem que imperi la Justícia Social plena i que sigui l’Estat el que garanteixi el Benestar econòmic col·lectiu. Si volem i defensem la Justicia Social una de les nostres reivindicadions es la de que el preu dels pisos no l'estableixi la dinàmica del mercat, i per tant la cobdícia i els guanyis desenfrenats, sinó que s'estableixi un "preu social" que tingui en compte el preu del valor del sòl, que hauria d’estar sota control estatal en la seva totalitat, en les despeses de construcció (materials de qualitat, condicions de seguretat per uns treballadors que rebrien sous dignes), a més d'un petit guanyi per aquell inversor que hagi invertit el seu capital en la promoció, però sempre molt pel sota dels guanyis econòmics que avui en dia aconsegueixen. A més també s'hauria de regular el preu del lloguer per evitar l'especulació en aquest sector i garantir el que es un dret, que és l'accès a l'habitatge.

Es doncs per mi en el model econòmic capitalista on tenim el problema i es a partir d'aquest fet on s'han de començar a construir alternatives, que no s'han de basar en posar pel davant els interessos individuals per damunt dels interessos col·lectius. Necessitem un Estat fort que defensi el Benestar Social, com a element indispensable de la Justícia Social, per damunt dels interessos macro-econòmics, ja que si no es així l'únic que es farà (i és el que es fa avui en dia) serà posar solucions parcials que només serveixin provisionalment. Mentrestant continuaran repetint-se els problemes i cada cop seran més els sectors socials que s’aniran afeblint econòmicament i per tant amb un major risc d’exclusió social. El nostre model de desenvolupament econòmic basat en el progrés econòmic infinit ja no dona per més. Cal un nou model econòmic mediambiental sostenible i socialment just i un Estat políticament fort que el porti endavant en front de les polítiques neoliberals de la UE.

Per mi en aquest aspecte està una part del problema, l'altre estaria en com hem arribat a tal nivell de conscienciació-alienació per tal de fer que la majoria de la població no pugui arribar a veure quina és la situació real. Potser és que una de les fites assolides pel capitalisme ha estat introduir dins de les classes treballadores consciències que no es corresponen amb el seu status real sobretot si tenim en compte el seu nivell adquisitiu. Només així s'explica que persones que guanyen sous normals vulguin tenir un nivell de vida per damunt de les seves capacitats economiques reals, a la vegada que renuncien a un aspecte fonamental que es l'estalvi. Però això son figues d'un altre paner.

2008-01-04T12:05:00.000+01:00

JISÀS DE NETZERIT (PRIMER I FALLIT INTENT)

Ahir tenia pensat anar a veure el Jisàs de Netzerit de Pau Riba & De Mortimers al Teatreneu, fet pel qual vaig reservar dues entrades. Per sorpresa meva a l'arribar a la Taquilla deu minuts abans de l'inici de la funció i intentar retirar les meves entrades que havia reservat al web "Atrapalo", em vaig trobar amb el fet de que la gent del Teatreneu havien venut les dues entrades que havia reservat.

Aquest fet no m'havia passat mai. Sóc un usuari assidu del web Atrapalo i normalment arribo un quart d'hora o deu minuts abans del inici de les funcions i m'han venut les entrades que he reservat. La noia de la taquilla del Teateneu, una imbècil de campionat, em va dir que em queixes "al señor Atrapalo", "que és el que havia" i que "ajo y agua". Davant del meu requeriment de que com era possible que haguessin venut les entrades reservades, em va dir que ells si són reservades per Atrapalo i no han estat retirades 30 minuts abans de la funció, automàticament son posades a la venta, tot dient-me que ho anuncien al e-mail de reserva. Aquest fet és del tot mentida, ja que posteriorment vaig comprovar la meva reserva i no posa res al respecte en cap lloc sobre aquest aspecte o qualsevol que pugui induir a pensar quelcom al respecte.

Però bé, al que anàvem, aquest fet em va semblar increïble, així com la resposta donada i l’actitud de la noia "taquillera", fet pel qual vaig reclamar primer el full de reclamacions pertinent i segon parlar amb el responsable del Teatre, responent la de la taquilla i desprès de donar-me el full de reclamacions, d'aixecar-se i dir-me "estic fins els collons de tu", un que "o marxes ara mateix o truco als mossos”. Clarament li vaig respondre que ja podia trucar, que jo no m’anava amb les seves excuses i tal i com s'estava comportant. La situació es va tensionar una mica i desprès d'un estira i arronsa i una mica de "show" per part de tots, per "deleite" de la gent de la cua, que ja no sabia si estava presenciant un d'aquells espectacles "performance" que es fan i es desfan cada dia al mig dels nostres carrers, em va acabar trucant el mateix director del Teatreneu, Josep Salvatella, al meu mòbil per demanar-me disculpes i dir-me que em convidava a la propera i darrera funció de Pau Riba dijous vinent i que li sabia greu el que havia passat, però que és norma de la casa vendre les entrades reservades per Atrapalo si no han estat retirades 30 minuts abans de la funció, cosa de la que en absolut Atrapalo informa, tal i com el mateix director em va reconèixer, ja que aquest és un fet que només fa el Teatreneu, perquè pel què sembla s’han trobat més d’un cop amb entrades reservades per Atrapalo que desprès no s’acaben venent.

En aquest cas han pagat justos per pecadors, ja que fa molts anys que porto aprofitant-me de les ofertes que ofereix l'Atrapalo i mai he deixat d'anar a veure un espectacle que hagi reservat. Així doncs i desprès d'un primer intent, haurem d'esperar set dies més per veure la prosa psicodèlica de Pau Riba.

2007-12-17T22:23:00.000+01:00

APARTHEID

Ja fa un temps vaig anar a veure l'exposició "Apartheid" al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) però en vull parlar ara. Particularment em va agradar molt, ja que fa un recorregut en el temps i en l’espai per analitzar i comprendre quins són els orígens de les teories racistes i com es va desenvolupar el racisme al món occidental, ja que no en va el Apartheid o segregació racial es va donar tant a Sud-àfrica com als Estats Units d'Amèrica.

Així podem veure com a llarg del segle XVIII el racionalisme defensat per la Il·lustració va servir per què apareguessin les primeres divisions de la raça humana en tot un seguit de "races" que variaven segons la pigmentació de la seva pell o les seves característiques físiques i culturals. Aquesta classificació, feta pels europeus, col·locava damunt d'aquesta piràmide evolutiva als individus blancs, ja que entre moltes coses es justificava el fet de que els blancs estiguessin sotmeten i esclavitzant a altres humans d'ètnies diferents. Desprès al segle XIX amb el colonialisme, el racisme va servir per justificar l’espoli i la submissió de “les races inferiors”, ja que els blancs tenien l’obligació de “civilitzar” a aquestes races que segons els canons civilitzadors europeus, vivien de forma "primitiva". En aquest sentit dir que les teories darwinistes sobre la selecció natural i l’evolució de les especies animals van aportar més arguments per definir quines “races” eren les privilegiades i quines eren "infrahumanes", així per exemple es va arribar a defensar des d'un punt de vista “científic” que els negres eren l’eslavó perdut entre els humans blancs i els primats.

Al segle XX és l’etapa plenament de la segregació racial, ja que la idea de que els negres eren inferiors, marcava també la necessitat de salvaguardar als blancs de barrejar-se amb individus d'aquestes "races". A més l’aparició de ciències com l'Antropologia va servir perquè molts racistes intentessin "classificar i identificar" als diferents elements de les "races inferiors", així com les seves característiques físiques i culturals. En els cas de Sud-àfrica se’ns parla de com es va produir el conflicte entre els Boer (holandesos emigrats a terres de Sud-àfrica) i com aquests varen exterminar poblacions autòctones senceres per controlar els recursos de la zona i com posteriorment aquests es van enfrontar a la autoritat colonial britànica en l'anomenada "Guerra dels Boer", que finalitzà amb el compromís per part dels britànics de tancar a les poblacions autòctones en zones "reservades" per a ells, no cal dir que aquestes eren les zones més deprimides i més pobres, així com el compromís de declarar Sus-àfrica un país independent. Així en la nova República de Sud-àfrica les poblacions autòctones van ser arrencades del seu medi natural, on havien viscut segons els recursos que podien aconseguir, ja que per desgràcia d’ells en els mateixos territoris havien molts recursos naturals que per ells no eren necessaris, però si pels europeus, fet que va definir la seva sort, ja que van ser expulsats dels mateixos i portats a zones on aplicant la política de segregació racial no hi havia aigua ni cap forma de desenvolupar activitat econòmica, ja que sovint eren enviats als deserts.

Així doncs també se'ns comenta com poc a poc aquestes societats es van anar desestructurant i alienant de la seva realitat i el seu medi, fins que a mitjans del segle XX a Sud-àfrica la situació era de segregació racial total i on la població autòctona era marginada socialment als "Bantustan" (territoris que servien com reserves) per les minories blanques d'origen europeu que eren clarament minoritàries. És en aquest context es quan se'ns parla de les resistències contra l'Apartheid i com es desenvolupà la persecució per part del govern sud-africà a destacats líders d’aquests moviments, com Nelson Mandela o Steve Biko.

Finalment es recull com va caure el regim d'Apartheid, però com encara avui en dia es mantenen moltes de les diferències econòmiques i socials al Sud-àfrica del segle XXI, un país devastat per la Sida, ja que s’ha passat a principis dels anys noranta del segle XX d'uns 500.000 afectats a més de tres milions d’afectats actuals. Aquesta és sense cap mena una de les denuncies que vol posar en evidència l’exposició, així com el fet que encara persisteixen molts dels efectes de les polítiques de segregació, com les estructures socials d’aquell període encara avui es mantenen i com no els sectors que continuen controlant les riqueses i els recursos del país segueixen sent els mateixos que durant el regim de l'Apartheid.

A títol d'Epíleg l'exposició ens planteja un apartat on podem veure en xifres la situació desigual existent entre el Primer i el "Tercer Món". Per aquest motiu se’ns comenta xifres en ma com nosaltres gastem i malgastem recursos mentre a la majoria dels països en desenvolupament l'esperança de vida molt més limitada i els recursos els falten. A més també s'analitza les previsions del creixement econòmic als nostres països i en piràmides de previsió d’evolució de les estructures socials en relació a l'evolució de l'edat es pot veure com d’aquí a cinquanta anys a casa nostra per exemple hi haurà molta més població envellida i que per tant no produirà, que no pas gent jove, mentre que en els països en "desenvolupament" aquestes piràmides s’inverteixen (en part per les pèssimes condicions de vida) seguint patrons molt clars: una alta natalitat i una baixa esperança de vida. Això provocarà que els fenòmens migratoris s’accelerarin i es multipliquin encara més, ja que directament aquestes societats estaran del tot incapacitades per poder sostenir a la població i si la gent no vol morir-se directament haurà de marxar.

Finalment hi ha una instal·lació on es pot veure un muntatge d'un vídeo que ens demostra la perversió de la nostra societat, mostrant-nos per exemple un programa de cuina d’una famós cuiner que ens parla de com cuinar i fer plats “ricos, ricos”, però les imatges que se’ns mostra són les d’un campaments d’immigrants a les afores de Madrid, on les persones que estan allà han de menjar qualsevol cosa. Sense cap mena de dubtes és una exposició que s’ha de veure, cosa que podreu fer al CCCB fins el proper 13 de gener.

2007-12-05T22:42:00.000+01:00

LA CROSTA

Fa uns dies el diputat socialista Joan Ferran, que en teoria pertany a un partit que es defineix "d'esquerres i catalanista" va escriure al seu bloc personal una entrevista que li van fer al voltant de la "crosta nacionalista" que existeix i persisteix a la Corporació Catalana de Radio i Televisió (CCRTV) i com s'hauria d'arrencar aquesta "crosta nacionalista" per tal de "fer net" i de pas "fer país", suposo que el seu país.

El que denuncia Joan Ferran és que actualment a la CCRTV encara hi han "masses elements" pujolistes que des dels seus llocs aprofiten qualsevol ocasió per atacar al govern d'Entesa "catalanista i d'esquerres" i per una visió que ell anomena "esbiaixada del que ha de ser el país", a la vegada que repeteix una i una altra vegada allò de que cal "arrencar la crosta nacionalista del país".

El diputat socialista encara va més enllà i llença atacs directes contra Antoni Bassas, Miquel Calçada i Josep Cuní, als dos primers els titlla de ser "massa sobiranistes i nacionalistes" i al tercer de fer "crides continues" a la manifestació a la ciutadania, mentre que posa en evidència que tots tres treballen per unes institucions publiques i que no representen als interessos de la majoria de la ciutadania, ja que la CCRTV te intenció de fer radio i televisió que no va dirigida a la majoria de la immensa part de la ciutadania. A més també critica (sic) que es pot saber el temps que fa a Guardamar, però no a Madrid i que a Espanya no se li diu pel seu nom, o sigui Espanya, i sovint s'intenta emprar el terme "Estat Espanyol" en comptes de dir Espanya, que es com s'hauria de dir.

Així doncs veiem que la voluntat del senyor Joan Ferran en el seu article no és una altre que la de provocar al personal i en aquest sentit com es diu, "marcar múscul" davant de les vel·leïtats "nacionalistes" d'alguns mitjans de comunicació públics que efectivament estan pagats per tots els diners dels contribuents. Però les paraules del senyor Ferran són una trampa i una enganyifa que busca el rebombori i crear malestar de forma gratuita, mentre que d’altra banda vol ser un toc d’atenció per alguns que "o canvien les coses o ja es poden anar buscant feina".

En aquest sentit i dins de la lògica monopolística del poder que en aquest moment té el PSC, en part gràcies a l’ajut que li estan donant ICV – EUiA i ERC, els socialistes catalans estan preparant la maquinaria política per fer el “rodet” i començar les seves purgues politiques i mediatiques en els mitjans de comunicació. En aquest sentit dir que hi ha masses "nacionalistes i sobiranistes" dins de les ràdios i televisions publiques catalanes és preparar el terreny per començar a fer “creuetes” per un futur redissenyament del panorama mediàtic del país. El que ens vol dir el senyor Ferran es que d’aquí poc caldrà arrencar a tots aquests elements dels espais de comunicació públics per tal de col·locar a altres "mes plurals i neutrals" que seran els que aplicaran una visió de país que s’aproparà més a la Catalunya que vol per exemple el Partit Popular o Ciutadans i que (oh sorpresa!) també es la del Partit dels Socialistes de Catalunya, que la que vol per exemple Esquerra. En aquest sentit o s'atura els peus a les intencions de personatges com el senyor Ferran o encara la televisió catalana s'acabarà espanyolitzant més i més del que ja ho està avui en dia.

Personalment el que s'ha vist en tot aquest tema es que al senyor Joan Ferran se li ha caigut la careta i ha confós el magnesi amb la gimnàstica, ja que titllar de "pujolistes" o "nacionalistes" a tot un seguit de "totems" mediàtics pot ser la excusa del tot perfecta per tal de depurar-los i aconseguir el control d’aquells espais que encara avui es resisteixen a seguir els dictats que s'emeten a ritme de pasdoble des del carrer Nicaragua, però que son uns dictats del tot “neutrals i purs” i que no tenen una visió esbiaixada, no home no, com la d’alguns professionals dels mitjans de comunicació que són massa "anti governamentals". El que li passa també al senyor Joan Ferran és que no li agrada la realitat que dia a dia es va configurant i vol tenir els mitjans audiovisuals al servei de la causa socialista i per fer-ho ens parla de la ciutadania en abstracte, com un ens sense anima i ell esdevé el portaveu per tal de fer una defensa del que és correcte o no. Però això per mi es diu censura i persecució politica en tota la regla. Despres parlem del que fa Hugo Chavez a Veneçuela i aquests miren de fer el mateix, però amb altres paraules i un altra "modus operandi". En definitiva el control total dels medis de comunicació. Visca la pluralitat i la independència dels mitjans de comunicació.

Jo formo part de la ciutadania, i com a fill d'immigrants l'he de dir que les seves paraules m'han sonat més a depurar, purgar i censurar a aquells elements que no veuen el país com vostè el veu, utilitzant per això excuses mil, per tal de poder fer arribar la seva visió uniformitzadora a la majoria de la ciutadania i així terminar amb els reductes que encara queden en alguns medis que no ballen la seva música, que per cert es molt casposa senyor Ferran.

Jo ja tinc clar que per vostè el seu país es Espanya, però per mi aquest país és Catalunya i per mi, senyor Joan Ferran, jo que formo part de la ciutadania de la que vostè s'omple la boca, Espanya és un invent, una invenció, que durà ja fa massa anys, un element abstracte que nomes es concreta en determinades esferes burocràtiques i administratives, per tant en les estructures d'un Estat, i que és el que ha permès a Castella dominar a altres pobles de la Península Ibèrica, per aquest motiu quan parlo d'Espanya, i jo vull parlar en propietat, em refereixo a aquesta estructura com a "Estat Espanyol" i no a Espanya, ja que per mi no existeix aquest concepte de nació espanyola. Si existeix per vostè em sembla molt bé, però no acceptaré que jo hagi de dir les coses com vostè cregui i si personalment treballès a TV3 faria exactament el mateix, cosa que crec que per sort és el que fan els professionals que encara es mantenen independents i per tant encara no han acceptat les seves "suggeriments" per parlar de l'Estat Espanyol.

A més vostè diu que la CCRTV ha de representar a totes i tots els ciutadans, però a mi TV3 no em representa cada cop que sento un anunci en castellà, que no son pocs, o quan els programes, malauradament cada cop més, es fan en castellà. Personalment li vull recordar que si vull escoltar televisió en català nomes tinc tres opcions i mitja (TV3, Canal 33, Barcelona TV i a vegades 8 TV), mentre que en castellà tinc més de vuit opcions. Que més vol, que facin TV3 en castellà? Aquests espais són els únics que ens queden per construir país, i vostè el que vol senyor Ferran es que es posin al servei de l'acció espanyolitzadora del PSC, que és la seva opció social.

Ja se que vostè només segueix els dictats que li marca el seu "cappo", el Tio Pepe, i aquest cop li ha tocat a vostè fer l'envestida, el que s’ha de fer per guanyar-se el sou, no?. Miri senyor Ferran, donis una volta per Santa Coloma de Gramenet, l'Hospitalet i altres llocs i miri com determinats grups socials vinguts d’altres parts de la Península mai s'han volgut integrar al nostre país. Ells son crosta per Catalunya o nosaltres som crosta per ells, per aquells que els ha importat tres rabes Catalunya? Per vostè que implica això? Jo ja se quin país vol vostè, ja que vol acabar amb la nostra cultura, amb la cultura catalana que és la pròpia d’aquest país. Segur que si. Però per sort la realitat del territori es concreta més enllà de la corona metropolitana i en aquest sentit li puc assegurar que la cultura catalana resisteix i en el cas de que TV3 encara es castellanitzes més, aquesta no seria gens representativa de la realitat social a la que vostè fa referència.

Però això no li importa al senyor Ferran, ja que vostè, com un bon llop amb pell de xai ja ha començat la seva lluita personal per acabar amb la "crosta nacionalista", primer en els mitjans de comunicació i desprès a la societat, per així liquidar definitivament el país (en majúscules) socialment i culturalment. Jo estic segur que per vostè pel què dic i pel que penso dec ser crosta, però vostè per mi és un demagog, un digne representant de la casta política que no representa a ningú socialment, nomès als interessos dels poderosos i que l’únic que fa és desvariar sobre les coses. Vostè és un error de càlcul, un vividor que viu a costa de l’erari públic mentre el seu únic objectiu es finiquitar el poc que queda de país, esdevenint un clar representar de la veritables i única crosta que cal eliminar, la d'aquells que van de "catalanistes" i que volen veure el país sotmès i vençut definitivament.

Nomes vostè sap quins obscurs designis li han portat a dir el que ha dit, i tot i que realment fa pena sentir a una persona com vostè expressar-se en els termes que ho ha fet. Es veritat que en aquest país hi ha crosta, una crosta que no ens permet créixer i desenvolupar-nos com a país i vostè ja sap que en forma part. Però tot és una cosa de supervivència, com sap que vostè no té futur es dedica a passar a l’atac i en nom de la "neutralitat" vol acallar veus i uniformar discursos. Veu que la realitat es tossuda i amb preocupació es dona compte que la gent poc a poc s’està mobilitzant i s’estan creant noves xarxes i nous teixits socials que estan posant en evidència que un nou país està emergint i es un país sense complexes i que vol ser lliure. Senyor Joan Ferran, ja no ens enganya, i ho sento per vostè però ha de saber que ja forma part del passat, perquè vostè si que és crosta, una crosta que poc a poc s’anirà caient a mesura que anem construint el país i vostè, per molt que digui, no podrà aturar el que ja ha començat, i la ferida, oberta ja fa més de tres cents anys, cicatritzarà i el país avançarà lentament cap el moment on ja no quedarà més crosta i les persones com vostè seran cosa del passat.

2007-12-03T21:44:00.000+01:00

BENVINGUT A LA REPÚBLICA BANANERA DE CATALUNYA!
Els cracks de Polònia han fet un dels millors gags des de que aquest programa "analitza" el panorama polític de Catalunya. Realment en molt poc temps poden dir veritats de com estan les coses a casa nostra fins i com passa de tot i mentrestant..."el Montilla s'ho miraaa".

2007-11-20T14:59:00.000+01:00

JA FA 32 ANYS...
Si amics, si, avui dia 20 de Novembre tot just fa 32 anys de la mort del innombrable. Trenta dos anys en que sembla que aquest Estat hagi canviat molt, però en la realitat encara es mantenen moltes estructures mentals i formes de fer de l'anterior regim.

Segur que en aquests 32 anys la nostra societat ha variat i evolucionat en moltes coses i hem arribat a quotes fins el moment impensables d'una certa llibertat, però realment en molts aspectes substancials estem molt, però és que molt cardats!

Tot i això i amb ganes de riure una mica posaré aquesta vídeo que el company Artuditu també ha postejat, però que crec que realment és molt bo, encara que a mi particularment aquesta gent de "El formiguer" no els hi trobi gens la gràcia. Se,bla doncs que per un cop s'hagin esmerçat i el resultat aqui el teniu, el nou "hit" del moment: Trenta dos anys desprès....nostàlgia de què?

2007-10-30T21:51:00.000+01:00

LA BODA D'UNS AMICS

El passat dissabte vaig 27 d'octubre vaig anar a la boda de l'Àlex i la Noe, amics i companys barcelonautes i de lluites independentistes. A la boda va anar la "cream de la cream" de la veritable alta societat catalana i el més selecte i irreductible dels sectors insurrectes que lluiten per l'alliberament social del nostre país. Sense cap mena la boda fou un èxit rotund, i no ho dic pel fet de que la novia en el darrer moment es tirés enrere i digues: però que estic fent!, que no va ser el cas, sinó perquè l'indret escollit per casar-se, un feu independentista i futura capital dels Països Catalans, Verges, i el posterior banquet a la masia Can Font de Sant Julià de Ramis fou tot un orgasme de gust i sentits, on a més de fer país varem omplir el pap i preparar les millors tàctiques per tal de conquerir el país en quatre dies. Tot i això finalment el nostre estat al final de la jornada ens va fer desistir en l'intent, tot i que varem jurar i perjurar que pròximament arribaria el dia assenyalat en que direm: "Vendettaaaa!".

Mentrestant vull felicitar tant a la Noe com l'Àlex per la boda i desitjar-los el millor en la nova experiència vital que comencen a compartir i viure.

2007-10-16T16:50:00.000+02:00

ASSAJANT PITARRA

El passat diumenge vaig anar al Teatre Lliure a veure l'obra de Lluïsa Cunillé i Xavier Albertí "Assajant Pitarra". En si l'obra va ser molt interessant, però a més varem anar a la sessió en la que el Teatre Lliure organitzava un col·loqui amb el director i els autors de l'obra, cosa que feu encara més interessant anar a l’obra, ja que cada dia un no pot compartir les sensacions que ha tingut veient un espectacle amb els seus autors i protagonistes.

L'obra parteix d'una situació surrealista per si sola, que no és una altre que l'assaig que fan els principals líders polítics de Catalunya (dels que encertadament estan exclosos alguns ciutadans feixistes) de cara a la celebració de l’Onze de Setembre, en un acte que s'ha de celebrar al Castell de Montjuïc i que consisteix en un recitat de textos de Frederic Soler "Serafí Pitarra". La situació comença a complicar-se quan els líders catalans es queden tancats dins del castell i ningú, per sorpresa d'ells, els va a rescatar, ja que entre d’altres coses la ciutadania no els troba a faltar. Així es van succeint tot un seguit de situacions que permeten als autors de l'obra fer-nos arribar un dels missatges que conté l’obra, mentre permet que es recuperin pel públic català algun dels textos més interessants d'un autor injustament oblidat, i que no en va és el pare del teatre modern en català.

Una de les coses més provocadores que planteja l'obra és la més que evident desconnexió existent entre la ciutadania i una classe política que en teoria la representa, fet que queda simbolitzat al quedar-se tancats els polítics dins d’un castell de Montjuïc (amb tot el simbolisme que això té, ja que no podem oblidar que des d’aquest castell vàries vegades s'ha bombardejat el Pla de Barcelona) sense que la ciutadania no els troba a faltar.

Un dels altres temes que apunten els autors, tot i que de forma més indirecta, es com el testimoni de l’obra de Serafí Pitarra en porta a un època, mitjà del segle XIX, on les relacions entre Catalunya i Espanya es percebien de forma molt diferent a com es donen en l’actualitat. Eren aquelles unes relacions que en aquell moment portaven als catalans a creure en una Espanya idíl·lica, una Espanya que a cop d’hòstia aniria desenganyant a bona part de la societat catalana, derivant primer vers un regionalisme que apostaria per una reformulació d'Espanya, per passar desprès per un federalisme que seria del tot incomprès dins de la República Espanyola i que seria la base posterior i ja en temps de la dictadura d'un independentisme, primer minoritari i avui en dia en clar creixement, que ja fart del menyspreu d’Espanya vol fer d’aquest un país adult i aposta decididament per la independència. Així doncs escoltant a Pitarra un pot comprendre com aquell vell catalanisme que lloava Espanya i que havia nascut en el bressol del context de la "Renaixença, ha continuat en el temps i d'un primer intent de recuperar la llengua i la cultura i sempre davant dels atacs vinguts d'Espanya, s'ha anat configurant com una opció de construcció nacional.

Però sense cap mena de dubte aquestes només son apreciacions meves, tot reconeixent que estem davant d'una obra del tot divertida i interessant del prolífic duo Albertí – Cunillé, que pot donar molt lloc en molts sentits.

"

2007-10-09T15:36:00.000+02:00

40 ANYS DE L'ASSASSINAT DE ERNESTO "CHE" GUEVARA

Avui fa 40 anys de l'assassinat del líder revolucionari socialista Ernesto "Che" Guevara a mans d'efectius de l'exèrcit bolivià. Amb la seva mort no moria un ideal de revolució i de lluita per la Justícia Social, només moria un home amb unes fortes conviccions, moria un lluitador social, però no morien ni les seves idees ni les motivacions de la seva lluita. També amb la seva mort naixia un mite, que si ben és cert ha patit una certa banalització per culpa del marketing que s'ha creat al voltant de la famosa fotografia d'Alberto Korda, si que ha permès mantenir viu el seu esperit i la seva lluita. Encara avui en dia el socialisme és el camí.

FINS A LA VICTÒRIA SEMPRE!

2007-10-06T10:12:00.000+02:00

6 OCTUBRE: 73 ANYS DE LA PROCLAMACIÓ DE L’ESTAT CATALÀ

La data del 6 d'octubre ha passat del tot desapercebuda, i no de forma involuntària, per la majoria dels mitjans de comunicació catalans. Un dia com aquell fa 73 anys el President Lluïs Companys procedia a proclamar l'Estat Català dins de la República Federal d'Espanya com a resposta a l'entrada de ministres de la CEDA dins del govern del republicà radical (i anticatalà) Alejandro Lerroux i en mig d'un context de lluita que s'estava produint per les revoltes que havien esclatat com a resultat de la dinàmica revolucionària que estaven portant a terme els moviments obrers anarquistes a zones com la conca minera asturiana.

Ràpidament la resposta de l'Estat espanyol va ser del tot contundent. D'una banda i a instàncies del president del govern el cap de l'estat major de l'exèrcit, que en aquell moment era el General Franco, ordenava el trasllat d'unitats de l'exèrcit de Àfrica (amb experiència real de combat) per esclafar els focus revolucionaris de Astúries i ordenava al Capità General de Catalunya, el general Batet, la utilització de la mateixa contundència per acabar amb el poder de la Generalitat de Catalunya. Certament la resistència fou èpica, tot i que finalment el monopoli de la violència en mans de l'Estat espanyol s’imposà al monopoli de la raó i de la necessitat de justícia social i nacional.

L'Estat espanyol, encara que republicà, no dubtà en mostrar la seva cara més intransigent i la voluntat d'esclafar la necessitat de llibertat ja fos del poble català o d'amplis sectors socials com la classe obrera. La Republica era en aquell moment un estat que es trobava en mans de l'oligarquia terratinent i els sectors més conservadors i que avançava cap un context de confrontació que acabaria donant com a resultat l'esclat de la guerra civil espanyola.

En l'acte de Lluïs Companys havia la voluntat d'avançar en l'alliberament nacional i sobretot no acceptar el captiveri del poble català dins d'un estat espanyol que no acceptava, i encara avui en dia no accepta, els principis més elementals de qualsevol Estat que vulgui ser reconegut com un Estat de ple dret i democràtic.

De l'acte del President Lluis Companys haurien d'aprendre aquells polítics que avui en dia s'omplen la boca de paraules com "democràcia" o "catalanisme", i mostrar una integritat tant moral com ètica com la que mostrà en el seu moment el President Companys. Catalunya els hi agrairà més que no pas els homenatges, ja que de res no serveixen si no volem seguir amb el seu exemple, exemple de voler viure en dignitat i llibertat, ja que com digué Lluïs Companys i Jover:
"Totes les causes justes del món tenen els seus defensors, Catalunya només ens té a nosaltres"

2007-10-02T21:14:00.000+02:00

SOBRE LA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ I LA SACRO SANTA MONARQUIA.

En el que portem d'any hem acudit a tot un seguit d’atacs a la llibertat d’expressió per part de la institució monàrquica. Primer va ser l’afer de "El Jueves" i més recentment les detencions i imputacions contra les persones que en un lliure exercici del seu dret d'expressió han estat imputades per "injuries a la corona".

Tot plegat aquests afers serveixen per posar en evidència la manca de llibertats democràtiques de qualitat en un estat espanyol que te la poca vergonya de autoanomenar-se de Dret, quan el Dret només els interessa aplicar-lo a la seva forma i quan els hi convé, ja que son ells els que controlen la força coercitiva de l'estat, en definitiva son ells els que tenen el monopoli de la violència, cosa que no hem d’oblidar mai. Aquest és doncs un estat que el que fa és elevar lleis, sense entrar en valoracions de quan, com i perquè van ser redactades, per damunt de la lliure voluntat d’exercir la llibertat d’expressió lliurement i personalment.

En tot aquest afer se'ns parla de "injuries a la corona". Sembla mentida que en ple segle XXI, un segle que coneixerà encara més la revolució tecnològica i científica, es puguin defensar encara conceptes propis de l'Edat Mitjana com la inviolabilitat de la monarquia i del rei, com si d’un esser sagrat fos. Aquest concepte, més propi del paradigma que planteja un poder descendent, que emana de la figura sacro santa del monarca i s’estén pel poble, considerant a aquests súbdits i no ciutadans. En el moment que un ciutadà pot cremar una foto del president del govern, de la Generalitat o de la seva escala de veïns i no li passa absolutament res, però si que és imputat en el moment en que aquesta foto és del monarca de torn el que està passant és que el ciutadà de ple dret ha deixat de ser ciutadà per convertir-se en un simple súbdit que ha de respectar la inviolabilitat de la monarquia.

Tot aquest afer no té res a veure amb el respecte a les institucions i els símbols de l'Estat, tot i que ens vulguin fer veure el contrari, sinó que té a veure amb el fet de que la naturalesa de la monarquia sosté naturalment el fet de que el monarca està pel damunt del bé i el mal, que no se'l pot tenir en consideració com si una persona normal fos, que no si li poden demanar responsabilitats pels seus actes. Ras i curt; si un dia tenim la mala sort d'anar caminant per un bosc de Rússia i el Borbó de cacera ens confon amb un animal i ens liquida, ningú, però és que ningú li podrà demanar responsabilitats. El mateix passaria si atropellés a algú amb la seva motocicleta o si passes amb la seva llanxa pel damunt d'algun banyista. O sigui que el Borbó podria ser un assassí en sèrie i no passaria res, ja que la figura del rei és inviolable i la monarquia és Sacro Santa. Ara bé, per cremar una simple foto a una persona normal li poden caure un parell d'anyets a l'ombra. I tot i això ens volen fer creure que aquest sistema és democràtic. Ja, doncs quin concepte de democràcia, no?

Potser el que passa és que aquest sistema de democràtic té el que té de democràtic, o sigui res. Potser la gent i la memòria col·lectiva s’ha instaurat en el Alzheimer i ha oblidat algunes coses bàsiques que no cal oblidar per tal de tenir respostes i arguments per quan algú vulgui lloar el "paper" del monarca en la farsa transitòria desprès de la mort del dictador. És que ja ens hem oblidat que Joan Carles I de Borbó i Parma és rei per la voluntat personal del General Franco? És que ens hem oblidat que va poder ser "Rey de los españoles" desprès de jurar els principis del "Movimiento Nacional"? És que ens hem oblidat que els espanyols no van ser mai preguntats si el volien com a Rei? És que ens hem oblidat que en el darrer gran acte de la dictadura franquista organitzat com a resposta a la repulsa internacional per les darreres execucions del regim dictatorial, Joan Carles I i la seva esposa van ser ben presents donant suport incondicional al decrèpit dictador al seu costat?. Potser ens hem oblidat de tot això? No ho se. Però el que si que sembla és que la majoria de la gent s'ha empassat la "versió oficial" donada per tot el conjunt d'ideòlegs i pensadors al servei i nomina de la monarquia per tal de lloar i dignificar el paper del "tipus" i ocultar que al llarg de la farsa de la Transició Joan Carles I va liderar un procés per fer bona la dita liberal de que "cal canviar-ho tot perquè les coses continuïn de la mateixa forma".

Així ens trobem que al voltant d'aquesta figura s'ha estès un vel per tal de tapar les seves misèries i poder garantir-li una existència el més plàcida possible a ell i la seva família, sense que hi hagi marge a la discussió, tot tapant el que veritablement s'apropa més a la realitat i que no es vol explicar, realitat que ens ha de parlar del veritable paper jugat per Joan Carles I al llarg de la Transició, un paper de tutela conjuntament amb l’exèrcit i els sectors menys involucionistes de la dictadura per tal de poder garantir una amplia impunitat en tots els sentits pels repressors i els assassins de la dictadura. Ara bé als que cremen fotos i el seu crim només és cremar una foto els criden per declarar i els imputen per injuries a la monarquia, mentre que els que van tenir i han tingut les mans tacades de sang no han estat cridats mai a declarar pels seus delictes, mai seran imputats i els judicis fets amb nules garanties judicials realitzats al llarg de la dictadura no poden ser revisats. Mentrestant la dictadura i els seus crims no són condemnats per un partit com el PP que ens toca tots els dies allò que no sona omplint-se la boca amb paraules com "demòcrata" i imposibilitant que els actes de la dictadura siguin considerats com a crims contra la humanitat. De nou, això es democràcia? Doncs quin concepte de democràcia, no?

Desprès tenim la reacció de la classe política. Clarament no sorprèn que ni el PP, ni el PSOE ni la seva franquícia a Catalunya, el PSC, es posicionin a favor de limitar la llibertat d'expressió quan es tracta de referir-se a la monarquia. Exactament passa el mateix amb CiU, que ràpidament ha sortit del pas defensant les "institucions". El que si sorprèn és el paper de ICV i EUiA, així com el de Esquerra, que no s'han estat de votar a favor del respecte envers les institucions i en contra dels actes de desobediència civil i per tant han desistit de defensar i fer pedagogia a favor dels drets que tenen els ciutadans per expressar-se lliurement, tot i que hagin intentat ser ambigus en aquest sentit fent tíbies declaracions al respecte i al fet que alguns dels seus diputats s'hagin volgut immolar autoinculpant-se en la cremà de fotos dels Reis. Ahir mateix els diputats de Esquerra votaven una resolució del Parlament català on es feia una "crida" a la ciutadania a "respectar les institucions i els simbols de l'Estat de Dret". Només el suïcida diputat Uriel Bertran sortia de la sala en el moment que es feia la votació, diuen les males llengües en direcció als serveis.

Ara bé, hauríem de comentar als nostres diputats que com podem respectar les nostres institucions si elles no respecten els nostres drets i un d'aquest dret, perquè no?, ha de ser el de poder cremar lliurement una foto del rei o de qui sigui, ja que aquest és un dret que hem de tenir. Si no és així de que serveixen els drets dels ciutadans?. En un altre sentit hi hauria el fet de que la llei no pot estar per damunt de la voluntat del poble expressada lliurement, ja que en el moment que això passa la llei deixa de tenir validesa moral, que no legal. Aquí és on radica la base del problema. El que està passant és que algunes persones estan veient amb una creixent inquietud que el carrer, que la gent està parlant i s'està manifestant i esta demostrant que al poble no li serveixen les institucions si no pot posar-les en dubte i entredit, si no es poden qüestionar.

Aquest és doncs un moviment en espiral i que està creixent. Si realment no fos així no farien declaracions, no farien "crides" a la ciutadania, deixarien que els jutges actuessin (com ho han fet fins el moment) i sobretot, no hagués sortit el mateix implicat, el Borbó, a defensar el seu "xiringuito". Per primer cop, si no tenen por, que potser en tenen, com a mínim estan intranquils i molestos amb la situació.

Ara bé, crec que el que hem de fer és continuar amb les demostracions, com més públiques millor i quan més clares millor, que posin en evidència el fet de que bona part de la ciutadania vol ser consultada sobre si vol o no Rei, hem de fer els actes necessaris per posar en evidència la manca de legitimitat democràtica d'aquesta institució antiquada i inservible que és la monarquia i per això s'han de cremar fotos, cartells i tota mena d'elements monàrquics per tal de posar en evidència la manca de llibertat d'expressió que patim i generar les màximes contradiccions possibles.

Per tot això no tinc cap mena de problema em declarar-me antimonàrquic i reconèixer publicament que faig i faré apologia contra la monarquia de totes les formes i en tots els llocs on estigui i em sigui possible perquè no vull tenir un rei que no em representa, perquè no vull una institució que no em representa i que la única legitimitat que té és la que li va donar en el seu moment el regim franquista i sobretot perquè no vull que ningú em coaccioni i m’intenti imposar una figura en la que no crec.

Per tot això faig una crida a la desobediència civil, faig una crida a cremar fotografies dels Reis d'Espanya i faig una crida a fer tots els esforços per fer caure aquest mur que és la monarquia, un mur que no dona lloc ni espai per una veritable democràcia. Per tot això JO TAMBÉ CREMO AL REI.

2007-09-17T20:07:00.000+02:00

RIUS I RIUS DE VODKA!!!!

Rius i rius de vodka és el que ha corregut per celebrar la victòria de Rússia al Campionat Europeu de Basquetbol. Rússia ha estat la justa guanyadora del Europeu de Bàsquet celebrat a Espanya, més tenint en compte que ho va fer davant de la amfitriona, Espanya.

La prepotència dels mitjans de comunicació espanyols, de la Federació Espanyola, dels polítics i de bona part del públic present tant al pavelló, com davant del televisor, ha fet que aquesta gloriosa victòria de Rússia tingui un gust encara més i més especial tant pels russos com per aquells que volíem amb tot el cor que Espanya perdés.

La forma de perdre més dolorosa per Espanya i els espanyols és aquesta. Just a la final, desprès de desfer-se dels rivals teòricament més forts i contra una Rússia amb la que ningú comptava pel triomf final.

Realment Espanya s’ho té ben merescut. Les seleccions espanyoles de qualsevol esport son unes farses, com a l’Estat que volen representar, i no deixen de ser una eina més per "harmonitzar i homogeneïtzar" l’Espanya que els politics i els poders fàctics volen construir. Saben que l’esport és una gran eina per arribar a generar sentiments de pertinença a una col·lectivitat en concret i per això volen que els triomfs o el fet de tenir seleccions potents serveixi per construir la identitat espanyola que ells no han pogut aconseguir. Per aquest motiu parlen de la "selección de todos" i per el mateix motiu han vetat i vetaran que Catalunya tingui seleccions esportives pròpies. Saben i en son molt conscients que Catalunya no seria com País de Gal·les (amb tot respecte pels gal·lesos) i que les nostres seleccions serien prou potents com per estar en la majoria de la "pomada" dels principals esports. Això tindria dos efectes a curt termini, ja que d’entrada generaria una sensació de pertinença a una col·lectivitat en comú, Catalunya, que aniria en detriment de la construcció del sentiment espanyol que ells volen aconseguir, a més de tenir un efecte directe en les principals seleccions espanyoles que al no poder comptar amb els jugadors catalans, curiosament molt nombrosos i de molta qualitat, el nivell competitiu de les seleccions espanyoles disminuiria considerablement.

De la mateixa forma que em nego a identificar-me amb Espanya i a considerar-me "espanyol", també he de dir que les seleccions espanyoles no son la “meva selecció”, encara que aquestes estiguin formades integrament per jugadors catalans i quedin campiones del món com és el cas de la selecció de hoquei. Per mi les seleccions espanyoles prohibeixen l’existència internacional a nivell esportiu del meu país i la seva normal representació, motiu pel qual sempre desitjaré que perdin, encara que sigui enfront de països els quals no hem sento identificat gens ni mica.

No em sap gens greu que Espanya hagi perdut l’Eurobasket. Aquells que estan patint per haver vist com perdia en el darrer segon Espanya no em donen cap pena. A la majoria dels espanyols no els importa que els catalans que no volem ni tenim el més mínim desig de ser espanyols haguem de patir per veure als nostres jugadors jugar en una selecció que ens nega l'existència i al fet que només puguem existir si juguem partits de costellada.

Per tot plegat vull que Espanya i les seves seleccions perdin sempre. Perquè com diu l'anunci de Nike: "Ser español ya no es una excusa". Es veritat, directament és una puta merda. Aquest cop Russia els ha colocat en el lloc que es mereixen. Moltes gràcies!!!!

2007-09-12T19:46:00.000+02:00

ONZE DE SETEMBRE, DIADA NACIONAL, DIADA DE COMMEMORACIÓ

Enguany un cop més (i ja en van 293) el 11 de setembre ha estat el dia de la Diada Nacional de Catalunya. Però preguntem-nos que és la Diada?, que es celebra a la mateixa?

Res, el Onze de setembre no es celebra res. Quin és el poble estúpid que pot celebrar any rere any la seva derrota, la seva submissió i el començament d’un dels períodes més foscos i difícils de la seva història.Si algú està pensant que aquest poble és el poble català està molt equivocat, ja que les catalanes i els catalans que ens estimen de tot cor el nostre país sabem que el 11 de setembre no celebrem res, per un motiu molt senzill: el Onze de setembre no hi ha res per celebrar.

Aleshores algú es dirà, que és el pels catalans aquest Onze de setembre? També és molt senzill d’entendre, ja que el que fem els catalans es commemorar la nostra derrota, per no oblidar-nos de tots els greuges patits ençà aquella fatídica data i per tenir ben present que el nostre present, el que patim i vivim cada dia és descendent ben directe d’aquell dia, ja que els resultats encara son ben visibles.

També aquells que s'estimen Catalunya tenen ben present que l’Onze de setembre honrem la memòria de totes i tots aquells que varen caure en defensa de les llibertats i les constitucions de Catalunya abans, durant i desprès de l'any 1714 i no em refereixo a capitostos més o menys tronats, sinó al poble planer, a les persones anònimes, a la gent correnta i normal que van lliurar la seva vida per la defensa del seu honor i de la seva dignitat. Per tota aquella gent no podem trair el seu esperit i la seva memòria i cal que any rere any renovem el nostre compromís amb la seva lluita i la seva obra perquè algun dia es finalitzi allò que els caiguts per Catalunya varen començar no acceptant la submissió com a fet normal i no acceptaven la desaparició de Catalunya tal i com l'hem coneguda i la coneixem.

Avui en dia la fita de recuperar la llibertat sembla més llunyana que propera. Potser està més a prop que fa 30 anys, però s’hauria pogut avançar molt més si els poders fàctics catalans s’haguessin compromès amb el seu país.

D'una banda tenim els partits polítics catalans, (dins dels qual no incloc deliberadament el PPC i Ciutadans ja que el seu objectiu es anar contra Catalunya encara que es diuen "catalanes", mentre que la catalanitat del PSC es més que dubtosa), que en la seva majoria han acceptat allò que els espanyols anomenen "las reglas del juego democrático" i que jo personalment considero que son les bases legals per donar-li vernís de normalitat a l'extorsió, l'ocupació, l'alienació, l'espoli i la situació d'anormalitat que pateix Catalunya contínuament. Sense una classe política fermament decidida a trencar Catalunya i guiar la societat civil vers el camí de la independència, Catalunya haurà de patir encara més anys de la actual situació.

D'altra banda tenim a aquells que podrien fer possible que Catalunya sigui un nou Estat. Em refereixo a les grans multinacionals, als grans poders econòmics com la Caixa, la Caixa de Catalunya, Gas Natural i moltes d'altres empreses amb capital majoritàriament català que no tenen cap interès en permetre que un dia Catalunya esdevingui un Estat plenament independent. No ens enganyem, per aquestes empreses el seu model d’Estat passa per Espanya, tot i que son catalans de soca-rel i la majoria d'aquests grans empresaris tinguin cognoms ben catalans, però ells tenen tants interessos creats amb la resta de l'Estat Espanyol que no permetran que Catalunya es surti de l'estat que avui en dia pateix, ja que entre d’altres coses a ells ja els hi està bé com estan les coses, dins d'un Estat que ells consideren "important" i que a la vegada els tracta de forma preferencial, ja que sempre podran tenir l’opció d'amenaçar de "marxar". Per tant, si tenim ben clar que els grans capitals catalans mai ajudaran a que Catalunya sigui un Estat plenament independent, tampoc el partit que representa els interessos "catalanistes" d'aquests sectors, que no és un altre que Convergència i Unió, mai afrontarà de forma seriosa el tema de la independència i per molt que intentin reformular el catalanisme, aquest sempre intentarà buscar l'encaix de Catalunya dins Espanya.

Cal doncs una vegada més la lluita en tots els fronts. És el que he comentat abans, per poder honrar la memòria d'aquells que estan enterrats al Fossar de les Moreres no hem d’acceptar el nostre present com quelcom que es immodificable i cal fer esforços inhumans (com el que van fer aquells que van estar suportant més d'un any de setge) per tal de construir un futur en llibertat i fer possible que les generacions futures deixin de commemorar el Onze de Setembre per passar a celebrar any rere any el dia en que haurem recobrat la llibertat plena.

2007-09-12T12:32:00.000+02:00

OFRENA FLORAL

Enguany he participat amb els amics i companys de la Penya Blaugrana d'Internet Barcelonautes.com, de la qual en formo part com a soci fundador i membre de l'executiva, en l'ofrena floral de la Diada Nacional que hem realitzat a Barcelona.

L'acte fou molt emotiu pel fet de que tot just fa un any comentàvem entre tots els membres de la Penya que "tant de bo en un futur puguem ser-hi aquí per fer una ofrena". Doncs en aquest sentit he de dir que hem complert totalment aquesta missió.

Personalment per mi és tot un orgull poder participar en un acte tant emotiu, una ofrena per part de tots els membres de la Penya Blaugrana d'Internet Barcelonautes.com per honrar a totes i tots els caiguts en la defensa de la ciutat de Barcelona el Onze de Setembre de 1714.

2007-09-11T22:50:00.000+02:00

UN ALTRE 11 DE SETEMBRE: CAMINAREM I TORNAREM A TRANSITAR ELS CARRERS DE LA LLIBERTAT

Fa tot just 34 anys que l'esperit de construir una societat més justa i lliure fou segrestat, torturat i assassinat a Xile per un grup de militars facciosos, que incomplint la seva obligació professional i el seu compromís amb el poble que havien jurat defensar i no assassinar, es va posar a les ordres del capitalisme estranger per esclafar una de les poques experiències genuïnament socialistes que mai la civilització humana ha portat a terme.

El 11 de setembre de 1973 (un altre 11 de setembre que també està ple de sang com el de Catalunya) el legítim govern de Salvador Allende era derrocat pels militars, posant-se fi de forma violenta al procés transformador i revolucionari de construir una societat socialista que el poble de forma pacífica i democràticament havia decidit tres anys abans.

Salvador Allende, una figura de dimensió humana i política que hauria de transcendir més enllà les fronteres del seu país, Xile, va fer front a la sedició de la forma més ètica que fou posible. Allà on altres haurien fet crides a la resistència provocant la mort de milers i milers de persones per salvar ell el coll, va decidir demanar només la resistència moral i mental dels xilens, així com el manteniment de la consciència col·lectiva que va fer possible l’experiència socialista xilena i quan estava tot ja decidit es va treure la vida. Amb aquest gest volia demostrar que si algú havia de perdre la vida en aquell dia, aquest algú havia de ser ell.

Malauradament Salvador Allende no fou la única víctima d’aquell cop. Pocs dies desprès moria Pablo Neruda i Victor Jara era torturar i assassinat a l’estadi que avui en dia (paradoxes de la vida) porta el seu nom. Foren molts els desapareguts i els morts. La repressió fou tant física, com moral i mental. Un dels efectes del cop fou evitar que la societat xilena tornès a ser la mateixa mai més.

El perpetrador del cop i la tortura, el nom el qual em nego a pronunciar i a escriure per no donar-li el privilegi de que escrigui el seu nom a aquest espai, encara que sigui per difamar-lo, va morir al llit, casi amb preses per abandonar el món abans que el jutgessin i acabessin amb el poc prestigi (si és que mai va tenir) pels seus crims i els seus afers obscurs. Tot i això res podrà evitar que passi a la història com el criminal i el lladre que fou en vida.

Però una cosa que si que sembla que va aconseguir el cop fou llençar la imatge de que Salvador Allende fou un il·lús, un insensat, a la vegada que va desarticular el projecte de les esquerres xilenes que majoritàriament s’englobaven al voltant del Partit Socialista Xile, el partit del president Salvador Allende. Avui en dia el PS de Xile no és el partit d’esquerres que aspira a transformar la societat per construir la societat socialista. Avui en dia és un partit social – liberal que masses vegades porta a terme polítiques econòmiques de tipus neoliberals, continuadores de l’herència dels "Chicago boys" de l’època del infame. Avui en dia l’esquerra combativa, aquella que no ha traït ni el llegat ni el missatge ni la consciència de Salvador Allende i els seus dies com a president és el Partit Comunista i tota l’esquerra que s’agrupa al voltant de la coalició “Juntos Podemos”, coalició que tot i treure mig milió de vots no té cap representant parlamentari, gràcies en part al lamentable sistema electoral binomial que el dictador deixà en herència i els polítics en disset anys no han estat capaços de canviar.

Aquest és el Xile 34 anys desprès d’aquell 11 de setembre. Però més enllà de commemorar i rememorar, aquest 11 de setembre i tots els 11 de setembre futurs han de servir per tenir ben clar que aquells que hem patit un 11 de setembre mai hem deixat de caminar i que caminarem i tornarem a transitar de nou pels carrers de la llibertat.

2007-09-05T20:49:00.000+02:00

DIALÈCTICA NACIONAL II: 2014, ODISEA INDEPENDENTISTA

Sovint els humans tenim diferents vocacions, algunes del tot ben curioses, vocacions que ens obliguen a fer algunes virolles i girs del tot inversemblants. Alguna d’aquestes coses crec que li ha passat al líder d’Esquerra, Josep LLuis Carod Rovira, quan fa ben poc va voler endevinar quin any Catalunya pot assolir la suficient maduressa afectiva per poder parlar de les coses sense que els plats acabin volant pel cap. Aquest horitzó, on potser s’alvirarà la independencia del nostre país, sembla ser que podrà ser l’any 2014, tot coincidint amb el 300 aniversari del vinclament definitiu de Catalunya a mans del primer Borbó espanyol.

Declaracions d’aquest tipus posen en evidència la deriva ideològica a la que ha arribat Esquerra i en concret el seu líder. Han perdut el nord, tal i com ho demostra el fet de que aquesta i d’altres declaracions son del tot esbojarrades i sense cap mena de sentit. Però el que és més trist de tot plegat, és que han perdut la serietat suficient com per tractar el tema de la independencia del nostre país. Aquells que volem que Catalunya pugui tenir un futur en llibertat no ens mereixem que des d’una formació que en teoria defensa la independencia del nostre país es facin declaracions del tipus fet pel senyor Vendrell a una calçotada on oferia la presidencia a un altre partit a canvi d’un referéndum o les mes recentment fetes pel senyor Carod Rovira on estableix la data de 2014 com a clau.

El més greu de tot no és que el lider d’Esquerra es dediqui a fer prediccions de futur, prediccions que tot sigui dit d’aquí a quatre dies ningú s’enrecordarà, però que fan de l’afer nacional una mena d’espectacle macabre, un vodevil de mala qualitat que només fa que no se’ns pugui prendre amb la mes minima seriositat. Aquesta no és una proposta seriosa, el senyor Carod ho sap i això és del tot increíble. Però declaracions com aquestes responen a les dinàmiques internes d’Esquerra, on Carod Rovira vol fer gestos i declaracions que el col·loquin com el paladí de l’independentisme dins d’Esquerra i no l’acabin de fer desaparèixes davant de l’assetgament a que estan essent victima tan pel corrent d’en Carretero com per l’aparell controla pel Puigcercós i els seus cadells del corrent autodeterminat "Esquerra Independentista".

Però les factures internes d’Esquerra no les ha de pagar ni l’independentisme i ni molt menys Catalunya. El senyor Carod Rovira a aquestes alçades ja ha de saber que el seu cap dins d’Esquerra ja té un preu i que li serà molt difícil tornar a liderar el projecte “sobiranista” d’Esquerra. Per tant les seves declaracions son més una fugida endavant que no pas un intent de marcar un camí per intentar assolir la independencia de Catalunya. Un dels altres elements queapunten en aquest sentit estan en part de les declaracions fetes pel snyor Carod Rovira, al afirmar que “la via política està esgotada i que ara és el moment de la via social pera conseguir la independencia”.

Ja ho vaig dir en el anterior post "Dialèctica nacional o Hi ha vida?", on volia denunciar que els liders d’Esquerra tenien unes dèries molt perilloses per mostrar actituds profètiques, com si foren mèssies que hem de seguir amb els ulls tancats. Així es dediquen a fer declaracions, que certes o no, prenen consistencia de veritat absoluta, independent de sigui una bejenada el que han dit o sigui d’allò més encertat. Realment al llarg d’aquest temps, s’han posat en la pell de profetes de l’independentisme, i guies del poble, que arribat el punt perdent contacte amb la realitat i es permeten el luxe de voler ser ells els que diguin que toca en cada moment. Pel què sembla el senyor Carod ara diu que la via política ha fracassat i que és el moment de la via social. A veure, qui és el senyor Carod Rovira per dir que la via política s’ha esgotat? El ser el lider d’un partit polític, un lider sense cap control del seu partit i amb una credibilitat sota zero, no li permet fer cap mena de declaracions d’aquest tipus. Però encara que fos un lider amb tot el suport dels militants tampoc tindria dret a fer-ho. En tot cas ens hauriem de plantejar com és posible que la via polñitica sembli estar esgotada i com s’ha pogut arribar a aquest punt i sobretot, mirar quins son els responsables.

El senyor Carod no vol dir quins son els responsables segons ells de que la via política estigui esgotada, ja que ell i la seva política erràtica quedarien bastant malparades. Però ell no és l’unic culpable de la situació actual. Si analitzessim el panorama polític veuriem que la cobardia, la comoditat, la hipocresía i el vinclament de bona part de la classe política catalana es del tot vergonyòs respecte a Espanya. El senyor Carod Rovira vol donar pas a la via social, perquè ha fracassat com a lider, però sobretot perquè no te el suficient coratge, ni la valentia, ni la credibilitat necesaria, com per plantejar el debat de la independencia de Catalunya de forma seriosa i ambiciosa. Però per damunt de tot, el que és més greu, es que el senyor Carod vol fer pagar a Catalunya la factura de la seva incapacitat per liderar aquest procès transformador i rupturista amb Espanya, tot rebaixant el to de les seves reivindicacions, tot transformant un cada cop més ampli moviment independentista en un moviment sobiranista rebaixat.

Arribats a aquest punt crec que s’han de començar a fer reflexions més serioses i veure si realment Esquerra pot ser la eina que permeti a l’independentisme articular una moviment polític fort per aconseguir que l’independentisme sigui l’opció política amb més força al nostre país. Les declaracions del senyor Carod Rovira ens aporten llum al respecte, ja que al dir que la via política ha fracassat també ens està dient que el projecte polític d’Esquerra s’ha esgotat i per tant, més enllà de construir una societat civil independentista forta, cosa que crec del tot indispensable, s’han d’articular altres projectes que ocupin l’espai de l’independentisme que Esquerra anirà deixant per ocupar un altre espai, aquell que ara anomenen "sobiranista".

El que per mi està clar es que posar dates com la del 2014 es intentar desviar l’atenció, ja el que realment importa no es fer declaracions sonores i treballar des del silenci i la discrecció per què arribi el dia en que a Catalunya estem en condicions de poder decidir per nosaltres mateixos que volem ser. Declaracions com les del senyor Carod son anecdòtiques i no van acompanyades d’un treball en aquest sentit ni d’una voluntad ferma que permeti mantenir les conviccions pròpies més enllà de poder definir governs i pactes post-electorals.

Molt hauran de canviar les coses a Catalunya perquè l’any 2014 pugui estar la societat catalana en condicions de plantejar la necessitat a l’Estat Espanyol de fer un referéndum d’autodeterminació, més quan veiem la manca de responsabilitat política que postren bona part dels liders polítics en aquest sentit.
Potser el senyor Carod Rovira esta demanant que el jubilin a ell i a tota la classe política actual i així poder pas a una altre etapa, una etapa on el vinclament, la submissió i la manca d’ambició desapareguin per donar par a les ansies de llibertat, al coratge i a la valentia per plantejar el que sigui necessari per tal d’arribar a ser un país normal, un Estat independent dins d’Europa.

Sembla doncs que amb bona part de la classe política actual no serà possible, Joseph Lluis Carod Rovira ho ha dit, el camí polític està esgotat, per tant l’actual classe política està esgotada. Haura de ser la societat civil, el poble planer els que prenguin la iniciativa i articuli moviments socials i polítics que desplacin a aquesta casta política per poder liderar un procès sense renuncies ni cap mena de por cap a la independencia. Només cal que ens comencem a origanitzar. Fem-ho doncs abans que un altre ho faci o que sigui massa tard.

2007-09-03T20:37:00.000+02:00

SALVADOR ALLENDE

Avui a les 22 hores (i demà a les 12 hores) el Canal 33 dona el documental de Patricio Guzman "Salvador Allende" que és una aproximació a la figura humana i política del president socialista xilè. El documental fa un recorregut per la seva vida i la seva progressió política partint així d'un jove Allende que influenciat per una anarquista italià defensa un socialisme d’arrel burgesa que pretenia reformar l'Estat xilè a finals dels anys trenta del segle passat, tot veient-se la seva evolució fins a veure a un Allende que defensa un socialisme d'arrel popular i amb una clara voluntat de transformar la societat per construir la societat socialista de forma pacífica i democràtica.

Molts dels integrants de les esquerres han qualificat com a "il·lús" i "somniador" a Salvador Allende per defensar la construcció del socialisme per vies democràtiques. Però molts d'aquests que han criticat sovint a Allende i al seu legat polític, sovint han volgut oblidar que Allende va portar a terme autèntiques polítiques socialistes que pretenien transformar la societat xilena en una societat socialista més justa i equitativa, que s'estava construint de forma democràtica i per la voluntat dels seus integrants. Aquells que criticaven i critiquen a Allende son els que sovint van renunciar als seus principis d’esquerres per defensar postures teòricament socialdemòcrates, però els seu comprimís amb el capital no els hi permès més que portar a terme polítiques social liberals.

Interessa fer creure que el socialisme es una doctrina morta, que es impossible que es pugui portar a terme. Per descomptat la "via xilena" encara es mes impossible que s'intenti portar a terme de nou en cap altre indret. Aquells que es diuen "experts" ens apunten que la experiència ens diu que va ser una mala opció. Clarament no estic d'acord amb aquestes dues afirmacions. Crec en el socialisme com a única opció política per transformar la societat en una societat més justa i per superar el model social imperant basat en la societat de consum. A més crec en la necessària presa de consciencia dels integrants de la societat per arribar així a una massa humana que no estigui alienada i sigui ben conseqüent de quins son els passos a donar per construir una societat més justa, una societat on el interès de la majoria prevalgui sobre el interès de les oligarquies minoritàries. Dins d'aquest plantejament crec que es possible arribar a la construcció del socialisme per vies democràtiques, tal i com Salvador Allende va intentar portar a terme. D'aquí que el documental d'avui tingui un valor doble, d’una banda per saber millor qui era el personatge històric, d’altre banda per saber que aquesta és una opció més que vàlida avui en dia, només cal voluntat de construir un projecte seriós que sigui el reflex de les reivindicacions de la majoria dels sectors socials, que malauradament son els més desafavorits.

2007-08-30T15:14:00.000+02:00

DIALÈCTICA NACIONAL O HI HA VIDA? (PART I)

Fa uns dies el Secretari General d'Esquerra (abans dita ERC) Joan Puigcercós feia unes declaracions on deixava ben clar que segons la seva opinió dins del independentisme català no hi havia vida ni espai (suposo que es referia a espai electoral i físic) per cap altre formació política. Ho deia clarament en referència a les paraules formulades pel seu antic deixeble i ara rival Joan Carretero, líder de la corrent interna "Reagrupament.cat", que va dir que si Esquerra no canviava la seva estratègia podria sortir un altre partit dins del independentisme. Clarament Puigcercós va deixar ben clar que això no ha estat, ni és, ni serà possible. Per fer-ho va treure vells fantasmes de l'armari, com el Partit per la Independència, darrera mostra dels trànsfugues polítics d'aquest país, per dir clarament: “"Veieu! Aquests creien que hi havia espai i res de res!".

El senyor Puigcercós ha actuat com un autèntic Sheriff de Western, de fet per un moment em va semblar veure a Wyatt Earp a OK Corral dient: "Foraster, aquí no hi ha espai pels dos". Però ell potser no ha estat prou conscient de les seves paraules i sincerament crec que ha comès un petit error al confondre tot el independentisme amb Esquerra.

Que ha Esquerra no hi hagi més espai per cap altre líder com ell no ho poso en dubte, en tot cas aquest és un afer que pertoca als militants d'Esquerra i no pas a mi. El que si és cert és que el senyor Puigcercós i els seus deixebles han integrat un aparell polític que els hi ha permès controlar el seu partit ja des de fa un temps. El senyor Carretero ho sap molt bé, ja que ell en va formar part durant molts anys d'aquest aparell.

Ara bé, que el senyor Puigcercós controli tot el que passa a Esquerra no vol dir que controli tot el que passa al món del independentisme, així com les seves pulsions vitals fins al punt que es permet dir que no hi ha vida més enllà d'Esquerra. Em sap greu contradir-lo senyor Puigcercós, però si que hi ha vida més enllà d'Esquerra. Potser no hi ha espai pel senyor Carretero i aquells que discrepen de vostè dins del seu partit. Vostè juga a la confusió, per mirar de confondre al personal. Però no, a aquestes alçades de la pel·lícula no ens ensarronarà.

Li diré d'una altra forma. Dins d'Esquerra no hi és tot el independentisme català. Malament aniríem si fos així. Tampoc tots els que estan dins d'Esquerra són independentistes.El món independentista català és un món plural, divers i si vol inclòs li accepto que em pugui dir que fraccionat, ple de profetes sense deixebles, de capelletes i d'hortets. Però sobretot el independentisme català està ple de mil i unes tendències i formes de veure el món, totes tirant en un mateix sentit (amb més o menys encert) vers la nostra fita en comú que és l'alliberament nacional.

Esquerra dins del independentisme ha estat una força fins fa ben poc preeminent, no li negaré pas. El fet de ser un partit amb representació parlamentària li feia ser una eina molt útil pel independentisme català. Però crec que malauradament el seu partit és cada cop menys eina i començar ser més un pes mort per tot el independentisme. Li dic això perquè el seu gir sobiranista li allunya de les seves antigues posicions independentistes, que son aquelles que li van permetre ser a Esquerra el que és avui en dia. No ho oblidin pas, l'any 2004 el seu partit encara era independentista. Avui en dia ho és una mica menys.

Amb les seves declaracions confirma el mal auguri que alguns independentistes podien tenir. Aquesta sospita no és una altre que el fet que el seu partit ha renunciat implícitament a la independència de Catalunya al canviar el terme independentisme per sobiranisme i la Independència de Catalunya per la Sobirania de Catalunya. De nou ens intenten vostès ensarronar, d'una banda l'he de dir que aquests dos termes poden semblar el mateix però estan lluny de voler dir la mateixa cosa. Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana la definició de Independentisme vol dir: "Moviment que cerca la independència d'un poble, un país, una nació" i la definició de Sobiranisme és la "Qualitat del poder polític d'un estat o d'un organisme que no és sotmès a cap altre poder". Catalunya pot ser independent i estar dins d'Espanya? No. Catalunya pot ser sobirana i estar dins d'Espanya? Si. Com? Dins d'un estat federal, que doni ampli autogovern als seus integrants, reservant-se només algunes atribucions com els afers exteriors i poca cosa més.

Ja hem vist que Independentisme i Sobiranisme no són el mateix, com no ho és Sobiranisme i Nacionalisme (aquesta serà la propera parada del seu partit), tot rebaixant i rebaixant el contingut de les seves reivindicacions. Aquest és el camí que vostè i els seus han decidit agafar, però no és el camí del independentisme català senyor Puigcercós.

Dins del seu partit no hi ha espai i vida pel pensament diferent. L'eficient aparell que controla vostè col·loca a l'extra radi del seu partit a tots aquells que no combreguen amb les seves doctrines del pensament únic. Dins del independentisme català si que hi ha vida i espai. De fet vida hi ha molta, moltíssima, molt més que fa uns anys. Vol proves? Jo li donaré. Ha sentit parlar de les CUP? Potser no, ja que vostè és d'aquelles persones que parlen i no escolten. El soroll de les seves paraules sovint no li deixen sentir el remor que prové d'allà on realment si que hi ha vida.

Allà on vostè creu que hi ha un terreny erm o on directament creu que no hi ha res, hi han persones que formen part del poble planer. Persones que volen treballar poc a poc, en silenci i sense fer soroll per anar creant alternatives reals i eficaces. Alternatives que siguin prou fortes per quan els polítics d'aquest país llencin la tovallola, persones que no estaran ni estan disposats a vinclar-se davant de res ni acceptar que algú liquidi el nostre país.Senyor Puigcercós, espero que ja s'hagi adonat compte de la imprudència de les seves paraules, perquè tots aquells que som independentistes i ens estimem a Catalunya i no estem dins del seu partit si que estem vius, de fet estem ben vius.

2007-08-29T11:44:00.000+02:00

A PROPÒSIT D'EN HASSAN

Fa poc he llegit una carta al Punt escrita per en Hassan El Hiry de Tarragona anomenada "Per què no em parleu en català?" Aquí la teniu:

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2531828

Jo a en Hassan li vull dir quelcom i ho vull fer des d’aquí.

Benvolgut Hassan,

Visc a Barcelona, visc a un barri muntanyós que es diu Roquetes i sovint m'he trobat a persones que no em parlen català, no em refereixo a catalans de sentiment, sinó a persones que no en parlen català perquè no volen, perquè no es senten part d’aquest país, d'aquest col·lectiu que és diu Nació Catalana.

T'he de dir més. Saps la tòpica història que diu d'aquell home que porta aquí 40 anys i no parla el català? Doncs per increïble que sigui em va passar. L'altre dia em vaig trobar un senyor davant de la meva feina que em va preguntar l'adreça d'un carrer proper. Li vaig respondre en català i em va contestar que no em molestés però que portava quaranta anys aquí i que ni tant sols l'entenia, em refereixo al català és clar. Em va dir que no em molestés. Clarament em vaig molestar. No es per res, però només pel simple fet de considerar que aquesta és una actitud anòmala i sincerament Hassan, crec que hi et trobaràs més persones que et diran "no te entiendo" o directament "a mi no me hables catalan", que no d’aquests que descrius tu.

Jo crec que tu sense voler has confòs algunes coses, tot referint-te a algunes persones com a catalans, quan n’estic segur que ells ni tant sols es senten identificats amb aquest poble. Encara que volguem dir i per tan creure, que català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya, se'ns va oblidar afegir "i es sent com a tal" per donar un significat clar al fet català. Així avui en dia, català és tota i tot aquell que treballa, viu a Catalunya i com a tal es sent partícip d'aquest país. Jo Hassan, encara que sigui políticament incorrecte dir això, jo no crec que aquells que viuen i treballen a Catalunya i no es senten partícips i membres d'aquest poble siguin catalans. Potser són catalans per les estadístiques i el número, però no pel sentiment i el que és més important per construir el futur del nostre poble.

Els catalans no fa falta que ho siguin de naixement, només falta que ho siguin de sentiments. Hassan, si tu ets marroquí o de qualsevol altre lloc del món i vols parlar català i sentir-te part d'aquest poble cap problema. Si sents així ja ets català, ho ets encara que quatre imbècils (ho sento, però no em surt cap altre adjectiu qualificatiu per definir aquest tipus de persones) et vulguin fer sentir el contrari. El problema el tenen ells, no el tens tu.

Hassan, et diré més. Els meus avantpassats no eren catalans, la meva mare no és catalana, però tanmateix aquesta és la meva llengua i és la que parlo amb la meva dona, que no és catalana, sinó romanesa. Ella també parla català. Potser som els únics del bloc on vivim que parlem en català i quan sortim al carrer seguim parlant en català. Jo ja fa temps que he tirat pel camí del dret, ho sento molt, però qui m'entengui bé, qui no ho sento per ell. Aquesta és la meva llengua i exerceixo el meu dret d'autodeterminació lliurement com a individu.

La meva parla no la condicionà aquell home que em digué "Llevo 40 años aquí y no entiendo el catalán", com tampoc em va condicionar la meva parla l'equatorià, que treballa com a encarregat del DIA de la cantonada quan el primer dia que li vaig parlar en català em respongué ell en anglès. Igualment a tu Hassan tampoc t'han de condicionar els quatre anormals que es poden riure perquè parlis català i del teu accent, ja que per ells l'idioma és símptoma de classe i distinció, i clarament ells amb els immigrants no parlen català.

Aquesta gent son el mateix tipus de gent que es van riure de la meva mare quan recent arribada d'un poble de Castella intentà parlar català amb normalitat. Ja ho he dit. Imbècils hi ha a tot arreu i no podem deixar que ens molestin.

Amb persones com tu Hassan, amb aquesta determinació i aquesta clarividència en el tema nacional potser avançarem vers la independència, cosa que amb persones com les que descrius no arribarem ni tant sols a ser una regió. Persones com aquestes, segons ells catalans, només en fan d'aquesta qüestió un fet diferenciador i no un fet identificatiu. No fan país, no fan res. Bé, quelcom si que fan, fan el imbècil.

2007-08-27T20:57:00.000+02:00

LA RESPONSABILITAT DE TENIR UNA FILLA O UN FILL

Fa poc un bon amic meu ha estat pare d'una criatura. Es diu en Narcís i aquest nounat serà un dels catalans del segle XXI, que esperem que vegi les transformacions socials necessàries no perquè desaparegui Catalunya, sinó perquè assoleixi la seva independència.

Paral·lelament a aquest fet, he vist d'altres notícies que realment m'han fet plantejar-me una pregunta que per molts resulta incòmode. Hom pot ser pare o mare d'una criatura? Jo crec que no. Diré perquè. Noticies: "Uns pares se'n van de festa amb el fill i desprès de portar unes hores de festa decideixen deixar el fill en un portal. Ha de ser l'altre fill de la parella el que avisi a la policia", "Un pare amb els seus fills es dediquen a llençar roques de grans dimensions al mar fins que tiren una pedra damunt d'un pare i una filla que passaven per allà fent kaiak provocant ferides de diversa consideraciçó a aquests", "Es troben els cossos sense vida de diversos nounats a un soterrani d'una casa a França, la mare havia deixat morir a les criatures, amagant el seu naixement a la seva parella".

Aquestes només son unes noticies publicades recentment en diversos diaris i mitjans de comunicació. Podria seguir. Qui no en té en el cap els casos de maltractament que darrerament han commocionat a l'opinió pública catalana, escandalitzant a moltes persones, tot dient: "Però com és possible!!!!". Diuen que si els mecanismes de prevenció d'aquests casos no han funcionat i no se més que coses, tot fent aparença que els ha agafat el cas de sobte, com si realment no salpiquessin que és el que està passant.

Aquestes persones que han mostrat la seva sorpresa viuen en la seva bombolla, en el seu món de disseny irreal, lluny de la crua realitat diària que es dona en bona part de les llars d'aquest i d'altres països. Tot i els indicis cap persona ha sortit de pes dins de l'opinió pública ha sortit dient que tots aquests indicis i molts d'altres són senyal de que la nostra societat està patint una clara crisis de valors i principis morals. No ho fan perquè cap d’ells vol rebre l'etiqueta de que és un carca o un retrògrad. Però realment les mostres son clares.

El model social i moral de la nostra societat està en crisis. Els maltractament a les dones, la violència domèstica, la manca de responsabilitat dels pares en educar els seus fills, la manca de credibilitat que tenen els professors davant dels pares i l'alumnat i per tant la crisis que travessa l'escola com a institució educativa posa de manifest que alguna cosa està passant i que no podem parlar de fets conjunturals i passatgers. El que esta passant és del tot preocupant, tant pel què passa avui, com el que es preveu que pot passar demà si aquests models socials es van reproduint i per tant perpetuant.

La resposta per part de les institucions i els organismes que podrien fer quelcom està lluny de posar fi a aquesta situació i realment la cosa pot prendre dimensions dramàtiques si no es fa res al respecte.

Primer de tot jo no crec que totes les persones estiguin preparades per ser pares d’una criatura i en conseqüència no crec que hom hauria de poder tenir una criatura lliurement. El pas de tenir un infant va més enllà del fet material de poder garantir la seva pervivència com a ésser. El fet de tenir un fill representa tot un seguit de responsabilitats a assumir que directament molta gent no vol o no pot assumir, ja sigui per manca de preparació humana i per tant no poden respondre als reptes que se li planteja com a persones en el moment del naixement del infant, tot portant a terme actituds errònies o comportaments incorrectes o ja sigui per manca de temps i dedicació a la funció de pare responsable i compromès amb l'educació del infant i es dediquen a comprar aquesta educació, el seu respecte i la seva estimació amb diners i regals. Tant un com l'altre cas son dos exemples que malauradament es repeteixen massa dins de la nostra societat.

Es veritat que existeixen encara persones molt compromeses amb l'educació i el creixement del seu fill o filla. Persones que no surten a la llum pública, perquè representen la figura del pare o mare compromès amb el present i el futur d'aquell ésser viu que han portat al món. Aquesta responsabilitat és el que els hi fa dia a dia portar el millor que saben als seus fills per aquesta societat depredadora.

Ser pare o mare avui en dia no és fàcil, però no ens enganyem, mai ho ha estat. Però avui en dia la pressió que exerceix la societat de consum en la que vivim sobre els nostres fills fa que aquests és converteixin molt aviat en consumidors de tot tipus diferents de productes, productes sovint innecessaris pel seu desenvolupament intel·lectual i físic. Sovint els pares són incapaços de fer front als reptes que se'ls plantegen en aquest sentit, ja sigui pel fet de voler donar al fill "allò que jo no he tingut", com si dir "no" a les demandes materials del infant l'hagués de provocar un trauma del que no es recuperarà mai en vida, pel fet de que dir "no" significa donar tot un seguit d'arguments que el infant arribarà a entendre si se es prou convincent i no s'utilitza el "perquè no i punt" o pel simple fet de que és molt més fàcil comprar el que demana el infant, que de pas ens servirà com a mostra de la nostra capacitat econòmica i progrés social.

Darrera de tot això hi ha un problema molt més gran. Avui en dia hi ha una greu crisis dels valors morals i ètics dins de la nostra societat. Nosaltres com a individus podem identificar el que està bé o malament. De fet ens volem creure que tots som bons i actuem correctament, que fem el que cal cada dia per viure en pau amb nosaltres mateixos. Però la realitat ens diu que més enllà de la nostra "autocomplaença" que ens fa dormir tranquil·lament a casa, hi ha una manca de valors col·lectius que fan que les coses vagin degenerant poc a poc. Els indicis estan allà per qui els vulgui tenir en consideració. Només cal saber interpretar les senyals i els símptomes que ens apunten que és el que no va correctament.

Amb el post modernisme moral que gaudim avui en dia, molts dels valors tradicionals de la família és van liquidar i es va donar pas a un model social del "tot si val" i on ningú pot dir respecte a la vida dels altres. Aquesta és el punt de frivolitat moral que hem arribat, suposo que en part per la bonança material que gaudim col·lectivament, que no individualment, que ens està fent cada cop més i més frívols i inconscients.

A la nostra societat de consum no l'interessa persones amb consciència i principis, persones que puguin dir que "no" i plantar-se davant d’aquest model que veu als éssers humans com una eina més per assolir el benefici econòmic. A aquest model social l'interessa els ésser buits, als éssers sovint massa preocupats de temes materials, éssers que no tenen la capacitat de respondre adequadament als reptes que li planteja la vida, éssers que han de ser responsables d’ells mateixos i amb ells mateixos. En definitiva persones humanes amb valors que vagin més enllà del "Carpe Diem" i el "tot si val".

Aquells que poden, i no volen, per solucionar aquest problema haurien de plantejar un debat seriós, una discussió vital sobre quin és el model de família que hom ha d'assumir. Quines han de ser les responsabilitats ha assumir pels pares, quins han de ser els seus drets, però sobretot quins han de ser els seus deures que han de complir primer i sobretot amb el infant nounat, així com quin són altres deures a complir també amb ells mateixos i amb la resta de la gent com a integrants d’una societat que vol viure i desenvolupar-se amb pau i harmonia.

Per què tot plegat fos possible hauríem de tenir un estat que assumís les seves responsabilitats i rols socials, que hauríem d’anar més enllà de les que el nostre Estat liberal està desenvolupant actualment i que es limiten a una certa funció de gendarme. Aquestes responsabilitats i funcions són més pròpies d'un Estat social que ha de tenir cura dels seus integrants i ha de garantir que hom pot accedir a tot un seguit de prestacions que garanteixin una justícia social, però que també vetlli perquè hom assumeixi les responsabilitats que lliurement ha decidit contraure amb ells mateixos i sobretot amb aquells éssers que arriben a aquest món.

2007-08-20T20:32:00.000+02:00

UNA VERITAT INCOMODA O EL PRELUDI DE LA TRAGÈDIA

Fa poc he pogut veure la pel·lícula "Una veritat incomoda" (An Inconvenient Truth) que va guanyar l'Òscar 2006 al millor documental i que ens parla de l'escalfament global i com aquest pot tenir conseqüències del tot imprevisibles.

Aquest és un documental protagonitzat per Al Gore, antic vice-president dels Estats Units que li van fer perdre les eleccions presidencials de l'any 2000 enfront del megalòman Gheorge W. Bush. En ell ens parla de l'escalfament global, de quines han estat les seves causes i sobretot de quines estan essent i seran les seves conseqüències, tot essent un documental del tot interessant per prendre consciència tots nosaltres com a civilització del problema al que ens hem d'enfrontar respecte a aquest tema. Sense cap mena de dubte aquest documental com a eina divulgativa i educativa està molt ben fet i és molt interessant.

El que és més interessant, però, és qui ha fet aquest documental. El senyor Al Gore, com ja he apuntat fou vicepresident a l'administració del darrer presidents demòcrata dels EUA, el senyor Bill Clinton. No deixa de ser curiós que el mateix que ens parla de l'escalfament global, quan era vicepresident i formava part de l'administració Clinton es va negar a signar el Protocol de Kyoto, protocol mediambiental que lluny de solucionar els greus efectes que provoquen les activitats humanes al nostre planeta, el que intenta és pal·liar en la mesura del que sigui possible els seus efectes sobre el mediambient. Així doncs tenim un antic vicepresident ficat a ecologista actiu que ens ha de fer prendre consciència d'un problema que quan ell estava al poder ja estava ben present, potser no en el cap de l'opinió pública, però si en l'agenda dels experts en aquest tema, problema pel què ell en va poder fer ben poc. Dic que ell va poder fer ben poc, perquè jo no sóc ningú per posar en evidència les conviccions ecologistes del senyor Al Gore, que segur que les té, però el que si que m'ha mostrat aquet documental de forma molt indirecta es el poc poder real que tenen els poders polítics als EUA enfront dels interessos de les corporacions. Son les corporacions i no els poders polítics els que governen els EUA i si ho fan als EUA això vol dir que també ho fan a la resta del món.

Per molt ecologista que sigui un president dels EUA o de qualsevol altre país del món, ben poc pot fer enfront d'unes corporacions i unes multinacionals que se'ls importa ben poc l'escalfament global i no se que més coses que no siguin balanços i rendiment econòmics. El senyor Al Gore deixa més que palès en aquest documental que la seva carrera política està més que acabada, ja que amb aquest documental ha posat en evidència més que "Una veritat incomoda", ha posat en evidència el preludi de la tragèdia, i això si que és interessant.

2007-08-18T20:50:00.000+02:00

ANYS I ANYS!!!

Avui fa tot just un any que naixia aquest Bloc. Desprès d'un any per mi Cosmorural ha estat el lloc i indret per expressar totes aquelles coses que he volgut compartir i explicar a la xarxa i encara que no és un bloc molt visitat he de dir que les atxes continuaran endavant!!!!

Aquest petit espai espero que continuï essent el lloc de trobada de dos móns, un incipient, el món tecnològic representat pel Cosmonauta i un altre món en vies de desaparició, el del Camperol. Ja que ja vaig dir un cop i repeteixo ara, tots aquells que tinguin consciència de la seva existència senten que totes i tots som una mica Cosmonautes i Camperols, totes i tots som una mica Cosmorurals.

Salut!!!!

2007-08-16T21:37:00.000+02:00

IN MEMORIAM

El dissabte 11 d'agost trobaven el cos sense vida i l'ex-senador Lluïs Maria Xirinacs a un bosc del Ripollès. Segons apunten algunes tesis havia decidit suïcidar-se com a única sortida a la seva situació d'opressió dins d'una nació ocupada i sotmesa, així com per posar en evidència la més que manifesta covardia d’una classe política doblegada als interessos del sistema.

Des d'aquí el meu més sincer reconeixement per la seva tasca en defensa de la llibertat de la nació catalana i dels pobles oprimits del món. Crec que la figura de Xirinacs a mesura que passin els anys tindrà el reconeixement que en vida molts i molts li han negat.

Fa uns anys vaig tenir la possibilitat de parlar amb ell personalment. Em va semblar una persona descomunal, una figura política de les que no hi ha, però també em va semblar que era una persona incompresa per una gran majoria dels seus conciutadans, a més de tenir uns principis morals i ètics que el feien una "rara avis" en mig d'una jungla d'animals que no tenen cap mena de respecte l'un per l'altre.

Desprès de parlar amb ell, alguns dels companys del moment es van referir a ell com un "il·luminat" i un "freaky". Alguns d'aquests que es referien així a l'ex-Senador avui en dia tenen responsabilitats polítiques en determinats estaments com ajuntaments o al Parlament d'aquest petit país i s'han omplert aquest dies la boca de lloances i paraules boniques destacant tot tipus de virtuts del finat. Ja se que no descobriré res al respecte si dic que sempre és la mateixa cançó: a un en vida el massacren per desprès en la mort lloar-lo.

Jo vaig preferir callar en aquell moment i no aventurar-me a fer qualificacions de cap mena. En tot cas Lluïs Maria Xirinacs em va semblar un profeta en mig del desert, que caminava sol i el que és pitjor, sense ningú que el volgués escoltar i seguir. Ja se que hi ha gent que l'ha escoltat i l'ha tingut en consideració, però crec realment que amb en Xirinacs el poble català ha fallat i no ha estat a l'alçada de les circumstàncies.

Com sols passar amb els pobles, potser els catalans hem estat miserables (i com no jo també m'incloc) i ens ha faltat valentia i consciència per valorar a un personatge que hauria pogut estat cabdal per poder assolir la nostra independència com a poble. Ell cansat de lluitar ha decidit marxar i amb aquest fet ha posat en evidència les nostres misèries individuals i col·lectives.

Realment a la majoria de la classe política d'aquest país li ha importat molt poc el traspàs d'en Xirinacs, tal i com han demostrat la majoria, incapaços de dir una sola paraula de reconeixement ja no per la seva figura política, sinó per la seva vàlua i dimensió humana.
La majoria de la ciutadania desconeix la seva figura i la seva obra, així com la seva lluita personal. Per tant els postulats defensats per Xirinacs en vida i també en el moment del traspàs son aliens als d'una majoria preocupada per temes més "importants" dins d'aquesta meravellosa societat de consum.

In Memoriam d'en Lluïs Maria Xirinacs aquells que estimem el poble de Catalunya i anhelem el seu alliberament hem de lluitar i no cessar mai fins a arribar allà on Xirinacs i tants d'altres lluitadors per la llibertat i la justícia social volien arribar. Ho hem de fer per ell i tots aquells que han donat llurs vides en defensa de Catalunya.

value="http://www.youtube.com/v/yg7sU5B_ibM">

2007-08-14T10:55:00.000+02:00

ALLEGRO MA NON TROPPO

Fa poc em vaig llegir un llibre d'un dels mestres de mestres de la Història, em refereixo a Carlo Maria Cipolla. Economista i historiador italià, un dels referents historiogràfics de la Itàlia del segle XX, propulsor de la "micro història" i sense cap mena de dubte un dels darrers grans historiadors europeus.

Carlo M. Cipolla va escriure fa uns anys un parell d'escrits que van circular en el seu cercle més íntim d'amics. Al cap de poc temps aquests escrits transcendiren més enllà i es varen arribar a publicar sota el nom de "Allegro ma non troppo". Aquest és el llibre del que vull parlar. Es un llibre curtet, que en un parell de tardes es pot llegit fàcilment.

D'una banda tenim un tractat del tot hilarant com les especies i més concretament el pebre van provocar canvis del tot irreversibles a l'economia i la societat de l'Europa medieval, essent aquest un dels elements d’industrialització que permetrien el desenvolupament d'Europa.

L'altre tractat és prou èxplicit ja només pel seu títol: "Teoria de l'Estupidesa Humana".

En aquest tractat ens planteja de forma científica, tot establint un seguit d'axiomes, com els éssers humans sovint menystenim als estúpids, un col·lectiu segons Cipolla més poderós que el Complex Militar Industrial. Per això estableix set principis que sempre es repeteixen i que ens ha de fer ser conscients de la perillositat dels estúpids com a col·lectiu altament perillós.

Aquesta és una lectura més que recomanable, sigui un o no historiador o li agradi o no la Història. Una lectura en clau d'humor que ens pot fer descobrir més enllà els trets definitoris d'alguns mega líders mundials i la seva més que supina estupidesa, que el mestre Carlo Maria Cipolla apuntava molt encertadament, tot fer-ho en clau d'humor.

2007-08-10T18:48:00.000+02:00

RENFE?

El tema de Renfe, l'Aeroport, l'apagada de la llum a Barcelona, les retencions quilomètriques i la manca de qualitat de les infraestructures a Catalunya és un escàndol, però d'aquells que haurien de provocar un terratrèmol polític que haurien de sortir algun dia als llibres de text, tot dient: "el poble fart de que el prenguéssim per imbècil va acabar amb tots i cadascun d’aquells personatges que es feien dir polítics".

Però ja portem tantes coses viscudes, que una més que importa, no?. Total ja sigui el tema del 3%, el del Carmel, i molts d'altres que s'han anat succeint que un "pollastre" més realment no importa. Aquí no passa res, però de veritat que no passa res. La vida segueix igual.

La manca de respecte de la classe política en aquest sentit i d'altres temes ratlla la manca de respecte al personal. A vegades crec que els polítics es pensen que la gent es imbècil i que poden fer el que vulguin i que realment no passa res. A vegades això pot semblar cert, en part perquè si tots nosaltres com persones individuals veiem el que passa, nosaltres mateixos com a individus dintre d'un col·lectiu o dins de la gran massa si que és veritat que potser no som capaços de fer que les coses canviïn i fer tot el possible per acabar amb aquells que consideren que la seva funció com a polític els hi permet poder fer qualsevol cosa sense que hagin de ser responsables dels seus actes o simplement assumir responsabilitats de les coses que passen.

Aquests dies sentint les respostes dels nostres polítics, i en concret la de la Senyora Ministra de Foment, em va venir al cap una vella cançó d'un grup ja desaparegut que es deien "Los Toreros Muertos". Aquella cançó es deia "Yo no me llamo Javier" i en certa forma reflexa l'actitud de certs polítics quan se'ls hi pregunta per les coses que passen i que ells en són responsables, tenint la poca vergonya de dir; "Jo?? nooo!" i ens donen milers i milers d'excuses sense que realment res passi. De fet l'altre dia em va semblar sentir; "Yo no me llamo Magdalena".

2007-08-06T18:49:00.000+02:00

MENJA SA! MENJA FRESC! MENJA BO! MENJA MERDA!
Sovint apareixen notícies que aviat cauen a l'oblit perquè interessa ràpidament passar pàgina. Avui ha sortit una noticia que fa bo allò de que "la realitat sovint supera la ficció".
Segons sembla Nestle, la multinacional suïssa que és la corporació agroalimentària més gran de tot el món, amb tot el que això suposa, ha retirat a de Madrid, Aragó, Galicia i Euskadi tot un seguit de iogurts i formatges frescos amb fruites fabricats per Lactalis Nestlé Produits Frais (LNPF) que contenien un espessidor contaminat.

Anem per pams. Quines són les substàncies contaminants presents en aquests productes? D’una banda tenim la Goma de Guar. Aquesta s'aconsegueix a partir del Guar, una planta de farratge originària del Sud-est asiàtic i que es cultiva de forma massiva als EUA, ja que pel què sembla aquesta lleguminosa produeix uns grans que es converteixen en farina, que al combinar-se amb l'aigua dona com a resultat un gel saciant que arriba a absorbir la seva substància fins a un 50%, essent utilitzat en medicaments per tractaments contra l'obesitat i per reduir el colesterol.

D'altre banda tenim el Pentaclorofenol o PCP, que és un producte químic, d'ús limitat i prohibit si es vol utilitzar com a biocida, essent altament perjudicial per la salut humana i el medi ambient. La seva utilització es limita al tractament de fustes, però aquestes mai podran arribar a ser destinades a qualsevol ús que pugui permetre aquesta substància entrar a la cadena alimentària humana, havent una legislació molt estricta al respecte.

He mirat les notícies al respecte, i desprès de llegir un, dos i més de cinc diaris (tots a la xarxa), he vist com curiosament coincideixen en donar la noticia en el mateix format, arribant a utilitzar les mateixes paraules quasi en un 95% dels casos. Així s'apunta que "els serveis d'alerta europea van comunicar dissabte a l'Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició (AESAN) la possible distribució a Espanya de productes lactis que poden contenir goma de guar, un additiu alimentari que està suposadament (veiem la cautela dels redactors al utilitzar els termes "possible" i "suposadament")contaminat. Aquest producte conté dioxines en nivells superiors als acceptats a la UE, a més de portar pentaclorofenol, un fungicida utilitzat pel tractament de la fusta i que està prohibit a la UE.". Més endavant s'apunta que "Les autoritats franceses, que van ser les que van llançar l'alerta difosa per Brussel.les, han assegurat que les concentracions de contaminants no suposen cap risc per a la salut pública. No obstant, aquestes dioxines són acumulatives i causen efectes tòxics si se n'ingereixen "quantitats massives" o es prenen de forma molt repetida."

O sigui que tenim d'una banda una alerta per retirar un producte que no està en bones condicions, però no ens diuen perquè aquests productes tenen una substància que s'utilitza en medicaments contra l'obesitat i contra el colesterol. Tampoc apunten com ha arribat a haver Pentaclorofenol als iogurts i formatges, ni amb quin estudi, control o informe han detectat aquestes substàncies, així de quin organisme ha sorgit aquesta alarma. Desprès no em queda clar com és que si resulta que una d'aquestes substàncies es tòxica per la salut humana poden dir que la seva ingesta és inofensiva. Aleshores per què retiren aquests productes? Si no és nociu no han de témer res ni provocar cap alarma, no? No sembla que tot plegat és una mica contradictori?

Bé, seguim, ja que com he dit, totes les noticies que he llegit diuen el mateix en contingut i en paraules, sorprenentment aquest és un dels pocs casos de la història on els redactors dels diaris s'han posat d'acord en el redactat, contingut i interpretació de la noticia. Així es diu que "Fonts de la firma Nestlé van assegurar ahir que tots els productes afectats per l'espessidor havien estat retirats "voluntàriament" del mercat i substituïts per altres amb aquest additiu en perfecte estat, o sigui que el possible risc per a la salut a causa de la seva ingesta és "nul". També van afegir que si algú hagués ingerit formatge fresc d'algun dels lots suposadament danyats, no correria cap perill perquè "són mínimes les traces" de l'additiu.". Torno a dir, que em sembla una incongruència que si el producte no suposa cap perill per la nostra salut, perquè motiu s'ha de retirar, no?

El que és més sorprenent és que no es parli del Pentaclorofenol i com un producte que es limita molt el seu ús als tractaments de fusta pugui arribar a estar dins dels iogurts i els formatges frescos retirats. És increïble com les autoritats ràpidament han sortit al pas d'aquest afer i no li han donat cap importància no fent res al respecte, ja que no s'ha obert cap investigació per veure on, com, quan i perquè s'han originat aquestes anomalies. Certament ha estat una noticia crec que altament preocupant i que ha passat més com un soroll de fons que ràpidament ha desaparegut de l'actualitat informativa, que no com una notícia que hauria de preocupar a l'opinió pública i que hauria de generar un intens debat sobre el que i com mengem. Sembla que aquí no ha passat res.

Ves a saber que és el que mengem i de que estan fets tot uns productes que son presentats com "naturals", "fets per l'avia" i jo no se quines més xorrades. Sé que aquesta és una forma de marketing per intentar recuperar un cert sentit d'uns móns que han desaparegut o estan desapareixent, però el que em toca més la moral és la impunitat d'aquestes multinacionals que ens estan donant merda i com nosaltres ens la mengem sense que passi res i ningú els intenti controlar seriosament. Això si, tots tenim la sensació que ells ens vigilen per la nostra seguretat.

2007-08-05T17:11:00.000+02:00

RETENCION$$$$ QUILOMÈTRIQUE$$$

Algun dia els llibres d'història recordaran el dissabte 4 d'agost de 2007 de la següent manera: "Aquell dissabte d'agost ordes de persones desalmades i arribades de tot arreu van portar a terme una acció sense precedents i demolidora, un boicot per intentar acabar amb la corporació Acesa – Abertis (aquesta bona gent que es dedicaven a fer les autopistes que el despietat Estat no volia fer). Aquest acte inhumà fou perpetrat pels incivics i els anti-sistema de sempre, que contínuament intentaven provocar situacions extremes que posessin en perill l'estabilitat del sistema. Però ni el dissabte ni cap altre dia es van sortir amb la seva, ja que la corporació i els seus agents varen vetllar per que fora així. Un cop més el interès corporatiu va prevaldré sobre la cobdícia col·lectiva".

A que m'estic referint? Clarament a les quilomètriques retencions que es van produir a l'AP-7 pel seu pas per les comarques tarragonines. Parlem de més de 70 quilometres de retencions, cues i aglomeracions. Era un dia idoni perquè Acesa rebentés la recaptació. Tot el consell directiu de la corporació tenia el $$$$$ als ulls, milers i milers de persones fent cua voluntàriament per pagar els peatges. Els guanys serien memorables. Aleshores van arribar aquest progrés del govern i van decidir que s'havien d'aixecar les barreres. Però com es possible? Però com s'atreveixen??? Però quina falta de respecte per la corporació que vetlla per l'interès comú. Qui es el govern per decidir per la gent que no han de pagar els peatges si ells voluntàriament han decidit entrar a l'Autopista per pagar el peatge poden agafar la carretera (que té sempre cues, però es gratis). La gent vol pagar i se'ls ha deixar que així es faci. Sinó, qui són ells, el govern per decidir el contrari?

Sort que va sortir el Conseller Nadal i ens va tranquil·litzar a totes i tots al dir que aquests diners que Acesa va deixar de guanyar per la insensata decisió d'aixecar les barreres es cobreix en part per la subvenció que dona la Generalitat a Acesa. Menys mal que el govern vetlla pels interessos de les multinacionals, ja que elles vetllen pels nostres interessos.

Amb aquesta noticia em vaig anar a dormir tranquil·lament, tot i que una idea colpidora em va venir al cap. Si les autopistes son fetes per les inversions del capital privat per substituir les mancances que tenim al nostre país en infrastructures i serveixen per fer les infrastructures que l'Estat no vol fer a casa nostra (tot i el més que evident dèficit fiscal de l'Estat amb Catalunya) i les concessionàries treuen profit i rendiment gràcies als peatges que paguem per fer-ne ús d'unes infrastructures que s'haurien de fer amb els nostres impostos i per tant hauríem de ser gratis, com és possible que el govern de la Generalitat doni subvencions a les concessionàries de les Autopistes en comptes de millorar les carreteres existents o obligar a que s'alliberin peatges?

No ho vaig entendre, un calfred em va recórrer el cos i aleshores em vaig prometre a mi mateix que davant d'aquest gran interrogant mai més tornaria a pensar. Bé, com a mínim quelcom tant complex com és el tema de les relacions entre el nostre govern i les nostres corporacions, ja que estic segur que tots ells, corporacions i govern, vetllen pels nostres interessos. O no és així?

2007-08-04T19:19:00.000+02:00

PACTES, QUE IDEA!

Fa quasi dos mesos i mig a Nafarroa van haver eleccions forals per tal de decidir el govern foral. La força política més votada fins el moment, UPN (Unión del Pueblo Navarro) no va aconseguir la majoria absoluta que li permetria governar en solitari la Comunitat Foral. La segona força política més votada va ser Nafarroa Bai, coalició política integrada per diferents partits polítics, Aralar (una escissió de Batasuna que ha condemnat la lluita armada que porta a terme ETA), PNV-EAJ i EA entre d'altres. Nafarroa Bai va desplaçar en aquestes eleccions al PSN-PSOE (Partido Socialista de Navarra) com a segona força política de Nafarroa, cosa ja d'entrada que no va fer molta gràcia als capitostos del PSOE.

L'interrogant que es va obrir ençà de les eleccions forals sobre quina seria l'actitud del PSOE en el cas de Nafarroa. Aquesta situació es va aclarir ahir amb la declaració que va fer el secretari d'Organització del PSOE Jose Blanco al contradir la decisió que va prendre fa uns poc l'executiva del PSN de pactar un govern foral amb Nafarroa Bai i Izquierda Unida, posant en entredit el suposat federalisme de Rodriguez Zapatero. La imposició de que el PSN doni el govern foral a UPN crea una situació sense precedents que a hora d’ara es dificil de predir pel què fa el futur electoral de la marca electoral del PSOE a Nafarroa, o sigui el PSN, més quan bona part de la seva executiva s'ha mostrada obertament partidaria de pactar un govern de "canvi" amb Nafarroa Bai i IU i han titllat la decisió presa per la Comissió Executiva del PSOE "d'equivocada", tot i que l'acataran per allò que diuen "lleialtat" a les directrius que marca Madrid a totes les seves sucursals regionals o autonòmiques.

Però el més perillòs de tot és que ja no es tracta d'una decisió presa per aillar a una formació política com Batasuna, que s'ha negat a considerar terrorisme la lluita armada que porta a terme ETA i per tant no la condemna, sinó que es tracta de negar la possibilitat de que forces polítiques que si que han acceptat els principis maniqueistes que regeixen la política espanyola, com el PNV, Aralar, EA o IU puguin accedir a formar un govern d'unitat al capdavant de Nafarroa. Això posa en evidència el doblegament del PSOE als principis maniqueistes que defensa el PP i donen validessa a la visió unificadora i uniformitzadora que els populars tenen sobre Espanya, visió que col·loca quasi al marge de la llei a tots aquells que aspiren a assolir un futur de llibertat i independència per vies democràtiques, més quan el PP ha tingut la poca vergonya de declarar que permetre l'entrada d’Aralar al govern foral era "permetre l’entrada de Batasuna i d’ETA" al govern de Nafarroa.

Com si la cosa no anès amb ells i pensant més amb el possible efecte que podria tenir la formació d'un govern d’unitat a Nafarroa, més quan falta menys d'un any per les eleccions espanyoles, el PSOE ha demostrat que realment no tenen una visió pròpia pel que fa la construcció d'un Estat Espanyol de caire federalista, deixant més que clar que el suposat federalisme de Zapatero no és més que una de les moltes maniobres electoralistes i d'imatge que el president espanyol a portat a terme ençà accedí al capdavant del govern. De la mateixa forma que va tenir la poca barra de dir que respectaria integrament l'Estatut que sortís del Parlament de Catalunya, per posteriorment deixar-lo reduit a una mena de "plamfet" que no tenia res a veure amb l'original, ara Zapatero amaga l'ala pensant més a la factura que hauria de pagar en el cas de que els socialistes navarresos pactessin la formula de govern més reclamat des de diversos sectors de la societat civil de Nafarroa.

De nou se'ls ha vist el llautó i un cop més s'han caigut les caretes, la via federalista que en el seu moment va defensar Zapatero ja ha mort abans de començar a caminar. Aquest és en definitva el veritable esperit espanyolista d'un PSOE que ja dona per bó el model uniformitzador defensat pel PP. En altres contrades alguns partits haurien de prendre bona nota del que ha passat a Nafarroa per tal de decidir els seus pactes post-electorals i a qui fan president, encara que fos de l'escala de veins. Això si que seria una bona idea!

2007-08-03T18:37:00.000+02:00

FAST FOOD NATION

Ahir l'Anda i el qui escriu varem anar a veure "Fast Food Nation", una pel·licula de Richard Linklater, que es basa en el llibre del mateix nom obra de Eric Schlosser.

Aquesta pel·licula, tal i com ja apunta el seu nom, es dedica a fer un recorregut per la cara menys amable de les Corporacions estatunidenques de menjar ràpid, però lluny de fer-lo en format documental, cosa que li podria donar una certa creibilitat al basar-se en fets i suposits demostrables, es fa mitjançant un format estandard de film, de pel·lícula que utilitza les diferents històries que s'entrecreuen per tal de fer arribar un missatge clar als espectadors i que no per això deixa de ser menys verídic.

La pel·lícula comença amb Don Anderson (Greg Kinnear) un executiu de Mickey's (una corporació de menjar ràpid, alter ego de les grans corporacions del sector), que rep l'encarrec de visitar les instal·lacions de UMP, l'empaquetadora de carn de Cody, Colorado, que elabora el producte estrella de la corporació, la Big One, per veure si son certs els informes independents que han provat que a les Big One hi ha literalment merda.

Paral·lelament es mostra quin és el camí que han de fer els nombrosos treballadors mexicans que arriben a els EUA gràcies als "coyotes" per treballar de forma clandestina a l'empaquetadora i altres empreses de la zona. Així Don Anderson fa la visita de rutina a la UMP, però com no acaba de veure tot clar parla amb un els ramaders que ven carn a la UMP i aquest li apunta que efectivament hi ha merda a la carn; els excrements de les vaques que son sacrificades, ja que la manca de preparació dels treballadors, així com la voluntat dels propietaris de l'empresa de no deixar "d'aprofitar res", fa que finalment les Big One tinguin un component "especial", tot i que els alegres consumidors mai acabaran de desxifrar quin és aquest.

Sobre aquesta trama la pel·licula toca molts altres temes interessants, com poden ser el de l'inmigració, el de les condicions laborals dels nouvinguts, de la hipocrèsia de les corporacions, així com el desconeixement de la majoria de la població, que viuen aliens a una realitat molt més crua i plena de merda, més de la que ells es poden arribar a imaginar.

També vull destacar el paper d'alguns destacats actors com Bruce Willis (en un sorprenent paper d'executiu de Mickey's, fent de d'autèntic "fill de puta", defensor de les pràctiques més que dubtoses que porten a terme les corporacions) o Ethan Hawke, en el paper d'activista anti-fast food o a Kris Kristofferson, interpretant al ramader que explica la cara oculta del sector a l'executiu de Mickey's.

Si teniu temps i voleu passar veure la cara menys amable de les grans marques de "Fast Food" aneu a veure aquesta pel·lícula, segur que no us deixa indiferent.

2007-08-02T14:30:00.000+02:00

NI UN CENTAU DE $!!

Fa un parell d'anys varem assistir atonits a la inundació de Nova Orleans i a les imatges que ens mostraven com les autoritats estatunidenques es mostraven del tot incompetents per evitar un desastre sense precedents, deixant sense cap mena de cobertura a milers i milers de ciutadans que veien com l'aigua, el fang s'emportaven pel davant el seu "somni americà". El clam de bona part de la societat dels EUA va posar en evidència la incapacitat de l'administració Bush en gestionar la crisis humanitaria provocada pels efectes del Huracà Katrina. Les imatges de milers de persones deixades literalment a la seva sort a Nova Orleans recorrien el món. Hom es preguntava com era possible que els delinquents i els violadors campessin lliurement atacant als refugiats als indrets preparats per concentrar-los mentre es reinstaurava la situació, mentre les autoritats locals i estatals es mostraven del tot desbordats pel drama humanitari.

Han passat dos anys, les imatges ja formen part dels arxius, però encara hi han milers de persones que encara no han recuperat les seves llars i segons molts els experts que apunten que la situació esta lluny de considerar-se normal. Clarament els més perjudicats han estat aquells que per posició social des del bon principi es va veure que serien els més perjudicats. Però ara ha arribat la noticia que posa en evidència la clara indefensió dels més desvalguts en aquest drama: un jutjat federal ha considerat que tots els afectats pels efectes del Katrina no tenen dret a rebre cap mena de compensació econòmica per tot allò que van perdre ara fa dos anys. El motiu? El tribunal federal ha considerat, fent una interpretació que defensa els interessos de les corporacions asseguradores, que no han de cobrar un duro. Com es diria a les Espanyes "Ajo y Agua", mai millor ben dit, sobretot pel què fa referència al "Agua".

Resolucions com aquestes sembla que nomes son possibles als EUA, on els poders fàctics que han representar els drets de la ciutadania ja fa temps que s'han doblegat als interessos corporatius de les multinacionals, posant en evidència que avui més que mai als EUA el "somni americà" nomès es somni per aquells que tenen el suficient poder econòmic per controlar els poders de l'Estat, mentre a la resta el seu somni sovint acaba esdevenint un autèntic malson, sinó que els hi preguntin als milers de persones que han vist com es quedaven sense poder cobrar les compensacions econòmiques que els hi corresponen, més quan hem de tenir en compte que aquell drama humà es pot imputar més a la manca de diligència de les autoritats que no pas per una negligència dels afectats. Però els afectats no representen cap mena de poder corporatiu capaç de derrocar governants, nomès són persones corrents que per l'administració Bush, tal i com ja va demostrar quan va produir-se aquesta desgràcia, no compten en res, possiblement en el fons no deuen ni existir pel president estatunidenc.

2007-08-01T11:12:00.000+02:00

JO

Una de les darreres propostes cinematogràfiques més interessants que ha produït l'indústria catalana és el film del director mallorquí Rafa Cortes, que amb el títol de "Jo" i amb guió del propi Rafa Cortes i de l'actor català Àlex Brendemühl (el seu és pare alemany) tractat d'analitzar la construcció de la pròpia personalitat i del nostre "jo" a partir de presuposits que no ens questionem.

La trama es senzilla i fins i tot recorrent,però no per això deixa de ser interessant. Un treballador alemany, Hans, es trasllada d'Alemanya a un poble indefinit de Mallorca per treballar fora temporada com a majordom/ma d'obra d'una parella excèntrica formada per una alemany, que ha "robat" la identitat al anterior inquilí de la seva finca, un tal Tanca, i una mena de pintora molt istriònica.

Ja des del primer moment comença a obsesionar a Hans l'ombra d'un omnipresent treballador que l'ha precedit tant en la seva feina com en el seu apartament, alemany i de nom Hans també, fet que crea un cert suspens al respecte de la identitat d'aquest personatge que no apareix ni un sol minut a la pel·licula, però que va tormentant al protagonista fins que aquest arriba a entrar en crisis i replantejar-se la seva pròpia identitat.

Una pel·licula, molt interessant, amb un ritme lent i pausat, amb una llum, uns personatges autòctons que semblen psicopates i uns paisatges que tot i poder ser paradisiacs son del tot tètrics. Sense cap mena, una proposta interessant, amb un argument psicològic que parla sobre la construcció de la personalitat d'un mateix.

2007-07-31T12:04:00.000+02:00

UN ANY

El dia 18 de juliol primer, i el dia 30 de juliol desprès, la Truiteta i Cosmorural fa tot just un any que van casar-se. Encara que el matrimoni fou per evitar que la Truiteta fora deportada a un fast-food, la veritat és que la voluntat de compartir la seves vides va ser el veritable sentit per donar aquest pas.

Ja ha passat un any, aamb moments bons, moments dolents, però sense cap mena de dubte amb una vida en comú, amb tot el que això suposa, per fer la titànica tasca de fer coincidir dos universos en un sentit comú.

Des d'aqui truita et dic que t'estimo molt, que soc una persona molt feliç al teu costat i vull estar compartint els nostres universos mentre la força ens acompany. T'estimo!!!

Et dedico aquesta cançoneta que espero que t'agradi! T'estimo coseta meva!

2007-07-30T11:56:00.000+02:00

SENSE GEL I AMB MOLT PETROLI

Hem assistit fa poc a un aconteixement que sinó fos per les obscures intencions que s'amagen darrera d'aquest fet, podriem considerar com una de les més recents fites cientifiques assolides per l'èsser humà en la seva lluitat per descobrir els pocs indrets que encara resten verges i indomits al domini de la Terra.

M'estic referint al fet de que dos batiscafs russos hagin tocat el fons marí del Pol Nord, en una de les darreres fites cièntifiques més importants, fita que ha quedat ensombrida pel fet de que darrera d'aquesta descoberta hi ha la voluntat de les autoritats russes de legitimar el seu domini del fons marí del Pol Nord, que segons diuen esta connectada territorialment amb Sibèria i per tant es territori de la Federació Russa. El que passa és que darrera d'aquesta voluntat dels russos de fer un imperi submarí esta el fet de fer-se amb el control de les innumerables reserves de petroli i gas que es preveuen que allà existeixen.

Sinó deixava de ser patètic veure com els batiscafs russos col·locaven una bandera de titani amb els colors de Rússia per tal de deixar ben clar que aquelles contrades, parlem d'una plataforma territorial que es troba a 4.500 metres de profunditat, encara son molt més patètiques les reivindacions territorials de Rússia en la seva voluntat de controlar els pocs recursos naturals que encara resten sense explotar.

En aquest món on el capitalisme ha esdevingut el paradigma de desenvolupament tant econòmic, polític, social i mental, aquesta és la mostra de com aquest model arriba a les seves darreres conseqüències encara que es posi en perill l'equilibri mediambental i només veu la Terra, els seus recursos i tots els seus essers vius com un medi per obtenir recursos econòmics amb que augmentar la balança d'ingressos econòmics dels grans capitalistes, que no els importa de que amb la seva actitud de rapinya i d'espremer els recursos naturals estiguin assentant les bases futures per fer impossible la vida al nostre planeta i per tant per acabar amb l'existència de tota forma de vida, tot i que en aquest sentit potser una vegada que haguem acabat amb els recursos de la Terra podrem anar-nos a un altre planeta, com Mart, per tal de seguir amb aquest model capitalista que tantes "alegries" ens ha donat.

2007-07-29T12:30:00.000+02:00

MITJA LLUNA

L'altre dia l'Anda i un servidor vam anar al cine a veure la darrera pel·lícula de Bahman Ghobadi, el director kurd iraní autor de la més que recomanable "Les Tortugues també volen" on reflecteix la situació d'uns infants kurds iraquis, que en la seva majoria estan mutilats i es troben refugiats al Kurdistan turc, on es dediquen a recollir restes de bombes i mines per les tropes estatunidenques i a viure com poden.

La darrera pel·licula de Ghobadi es diu "Mitja Lluna" (en kurd Niwemang) i tracta en clau còmica, dramàtica i màgica la vida al Kurdistan iraní i en particular les peripècies del ja veterà cantant Mamo i els seus músics, tots ells son considerats "fills" del cantant, per arribar a un concert que han de fer al Kurdistan iraquí.

La pel·licula, que en tot moment vol recollir la visió lírica, coral i musical del món kurd segons el director, món a mig camí entre la realitat més crua i la màgia que no permet a l'espectador separar realitat de ficció, comença amb una escena memorable, on Kako, fidel amic i servidor de Mamo, està fent de "moderador" d'una baralla de galls i abans de que comenci la baralla comença a citar al filosof Kierkegaard: "No tinc por de la mort, ja que quan jo soc aquí, ella no hi és i quan ella és aqui jo ja no hi soc".

La cinta, com totes les cintes de Ghobadi sempre compromès amb la situació del seu poble, el kurd, també parla de la situació de la dona a l'Iran, on la dona no pot cantar davant dels homes i on pràcticament no té cap possibilitat d'exèrcir cap funció pública, fet que reflecteix el director de forma metafòrica al parlar-nos d'una quasi mitològica ciutat on es troben "exiliades" 1.334 dones, totes elles cantants, on es desplaça Mamo a buscar una noia que canta meravellosament.

Son molts els temes que queden reflectits en aquests 107 minuts de pel·licula, l'humor, la vida al Kurdistan, el sentit i significat de la mort a la cultura kurda, la música, els mites màgics, els simbolismes del poble kurd, entre molts d'altres. Sense cap mena de dubte una pel·licula del tot recomanable per aquells que els hi agradi de gaudir d'un cinema diferent, amb un estil diferent i un ritme diferent, a l'estil kurd, un estil tant proper com llunyà de la vella Europa.

2007-07-27T18:33:00.000+02:00

TROBADA DE VIQUIPEDISTES DE LA VIQUIPÈDIA EN CATALÀ

Aquest dissabte 28 de juliol els Viquièdistes que editem a la Viquipèdia en català hem quedat en fer una trobada al Cibernàrium a les onze del matí. Clarament hi ha un cert atractiu en el fet de quedar amb altres persones que hi participen en aquest projecte, sobretot per saber com seran ells, però sobretot per intentar trobar-nos per treballar i fer de la nostra Viquipèdia, la que s'escriu en català, un referent de les Viquipèdies, tant pel nombre d’articles, però sobretot per qualitat dels articles.

Als qui encara no heu entrat en el Univers Viquipèdia us animo a que ho feu i col·laboreu amb la Viqui en català! No us arrepentireu!

2007-07-25T17:32:00.000+02:00

I SE'N VA ANAR LA LLUM

Era un dilluns pel matí del mes de juliol al volt de les deu del matí. Realment no era molt diferent que cap altre dilluns, però al cap d'uns minuts si que seria un dilluns diferent, com a mínim per a molta gent.
Cap a les deu i poc se'n va anar la llum. Primer sorpresa, desprès inquietud ja que la llum no tornava i desprès..., desprès impotència i ràbia per no saber ben bé que passava i veure com durant hores i hores la situació es perllongava.

Van ser més de 42 hores sense llum, sense poder fer-ne ús de tots els aparells, enginys i estris elèctrics als quals ja ens hem acostumat i depenem certament en el nostre dia a dia.

De tot el que ha passat, de la manca de serietat de les companyies, de la manca de diligència d'aquestes i de les administracions i fins i tot de la inconsciència de bona part de la ciutadania es poden extreure moltes lectures. Jo n'he extret les meves i no m'estaré de dir-les.

Primer de tot s'ha de dir que l'empresa, en règim de monopoli (Visca el lliure mercat!!!) que subministra electricitat a les llarcs de Barcelona es FECSA – Endesa, empresa valorada més o menys en uns 46.000 milions de € (que ràpid que es diu), però aquesta empresa no s'encarrega de gestionar la xarxa, cosa que ho fa Red Electrica Española, empresa privada que compta amb un 20 % de participació estatal i que és gestionada molt "diligentment" per Luis Atienza, antic Ministre d'Agricultura entre els anys 1993 i 1994 i que ha estat dels pocs que ha donat la cara al llarg de tota aquesta crisis energètica.

Així doncs el panorama és el següent. A totes les llars catalanes i en aquest cas a les de Barcelona, qui subministra electricitat és FECSA – Endesa, però no amb les seves infrastructures, sinó amb les de Red Elèctrica, que l'únic que rep a canvi de oferir el subministrament és el pagament d'un lloguer de la xarxa, que ves per on ho acaba pagant l'usuari, ja que a la nostra factura de la llum que hi paguem consten conceptes de "lloguer o ús de xarxa", per tant qui es garanteix el benefici en aquest cas és Endesa (ha aconseguit en el primer trimestre del present any quasi 320 milions € nets de benefici) i qui no es garanteix molts beneficis és Red Electrica Española.

Així quan la demanda i el consum d'energia augmenten és Red Electrica i per tant l'Estat qui ha de construir més xarxes i qui factura més electricitat és Endesa, ja que és qui produeix i Red Electrica nomès transporta l'energia. Com la producció d'electricitat la té a Catalunya en regim de monopoli Endesa (torno a dir: Visca el Lliure Mercat!!!), aquesta multinacional es qui garanteix el subministrament a les llars catalanes i en aquest cas de Barcelona.

Ara bé, el que va passar el dilluns 23 de juliol va ser que Endesa va haver de tallar el seu subministrament per un incendi que es va produir per curtcircuit a una sub-estació (la del Passeig Maragall) ja què s'havia caigut un cable a l'estació de Collblanc. Encara ningú ha sortit a donar la cara al respecte i la nostra classe política intenta amagar les vergonyes dient que ells no son responsables i donant les culpes a les Elèctriques, quan ells i només ells van ser els responsables de permetre que es fessin les privatitzacions que es van fer i han permès que qui ha de fer inversions siguin les administracions mentre que qui es porten els beneficis sigui el capital en forma de l'empresa de torn.

Aquesta és la base de l'estat capitalista en el que vivim i el que ha passat aquest dilluns seria en el mal dels casos quelcom considerat com "collaterals damages". Així mentre uns s'omplen el pap, els altres han de rascar-se la butxaca i destinar parts dels ingressos del pressupost general de l'Estat a infrastructures (torno a repetir, que no aporten cap benefici directe a l'Estat i si a empreses privades com Endesa, Iberdrola,...), diners que es podrien dedicar a millorar la qualitat de l'educació, de la sanitat, dedicar més inversions a I+D, construir més habitatge oficial o fer altres tipus d'inversions com augmentar els ajuts socials. Però no, tenim un Estat capitalista que quan s'han d'invertir diners ho fa ell per compte seva i sempre amb la màxima de que el capital obtingui beneficis. Aquesta és la dinàmica del capitalisme salvatge que gaudim tant dolçament.

L'apagada de dilluns i el fet de que dimarts i bona part de dimecres encara hi hagués gent sense llum no es cap problema per Endesa, tot i que van fer el "paripé" i van sortir dient que ho intentarien solucionar "el més aviat possible". Però quan van veure que el problema era molt més seriós, aleshores van intentar solucionar el problema col·locant generadors elèctrics, fet que ha permet solucionar de forma parcial el problema i ha evitat una revolta de la gent contra l'apagada i la manca de preocupació mostrada per Endesa. Tot i que a la pràctica totalitat de les llars barcelonines hi hagi llum avui en dia, encara son molts els que no tenen el subministrament restablert, ja que els generadors només són una solució que intenta amagar que a la xarxa encara no hi ha llum.

El drama que s'amaga darrera de tot això és que les administracions son del tot impotents i incapaces de fer alguna cosa davant de les multinacionals. Sinó qui és el polític que te allò que no sona per posar a una multinacional espanyola com Endesa valorada en 46.000 milions de € en el seu lloc i exigir-li responsabilitats de veritat i no acceptar que pagui indemnitzacions entre 60 € i 300 € que és el que esta oferint i que son un insult a la gent que ha patit la seva manca d'escrupols i principis ètics més elementals.

Malauradament crec que en aquest sentit ja fa temps que s'hi va anar la llum entre la nostra casta/classe política.

2007-07-22T23:18:00.000+02:00

EI, ON S'HA FICAT EL MEU PAIS?

Ei,on s'ha ficat el meu país? Aquesta és una pregunta que sovint moltes persones és plantegen arreu del món en referència a la situació del seu país, del lloc on han crescut i per tant l'indret, paratge i de la cultura que els ha influït per ser com són com individus dins d'un ambient determinat per unes tradicions i costums que s'han transmès de generació en generació amb més o menys sort.

Aquesta pregunta també és el títol del darrer llibre que he llegit i que és obra de Michael Moore, el polifacètic escriptor, director de cinema i activista polític estatunidenc conegut internacionalment per les seves pel·licules "Bowling for Columbine" i "Fahrenheit 9/11" que retracten a la societat estatunidenca al voltant del controvertit tema de la possessió d'armes i sobre la intervenció militar dels EUA a Iraq, així com el paper jugat per l'administració de G. W. Bush ençà els atacs terroristes de l'Onze de setembre de 2001.

A "Ei, on s'ha ficat el meu país?" Michael Moore és centra a donar arguments als estatunidencs perquè no votessin a Bush a les eleccions de 2004, motiu pel qual es dedica a repassar tot un seguit d'aspectes que van des del paper de l'administració Bush en relació al perill d'atac terrorista que ja apuntaven els serveis secrets estatunidencs abans del 11-S i que no van ser tinguts en la deguda consideració per part dels republicans neocons de l'administració Bush, igualment també fa un recorregut dels innombrables negocis que té el pare de G. W. Bush, l'ex-president G. W. H. Bush amb els saudites i en concret amb la família Bin Laden, així com el fet excepcional que suposà que l'endemà mateix de l'atac del 11-S els membres de la família Bin Laden, així com els membres d’altres ciutadans saudites influents presents al territori dels EUA fossin autoritzats a deixar territori estatunidenc sense que se'ls sotmetés a cap mena d’interrogatori, tot i que la majoria dels terroristes del 11-S eren ciutadans saudis també.

Però Michael Moore va més enllà i fa d'aquest un llibre que vol servir de denúncia sobre quina és la situació econòmica, política i social dels EUA, motiu pel qual no dubta en parlar de les multimilionàries estafes fetes per amics i gent propera a la família Bush, com per exemple el cas Enron, que va deixar a milers de persones sense els seus estalvis que havien invertit en els fons d’inversió de Enron o altres empreses que com aquesta han especulat a la Borsa obtenint milions i milions de dòlars que han anat a parar als comptes corrents d’uns directius que no han dubtat en timar a aquells que els hi confiaven els diners amb l’esperança de multiplicar els seus petits estalvis. Igualment et deixa del tot bocabadat altres aspectes que denúncia l'autor com el fet de que moltes empreses multinacionals facin assegurances de vida als seus empleats perquè arribat el moment ells i no les famílies puguin cobrar les grans indemnitzacions.

En definitiva, és aquest un llibre de denúncia del sistema capitalista salvatge que els neo-conservadors que avui en dia governen els EUA han afavorit, un sistema que ha deixat al marge a moltes persones que han vist com el seu poder adquisitiu s’anava esfumant, un sistema que ha liquidat en sentit literari bona part del sistema educatiu i sanitari universal que existia als EUA, un sistema que també ha liquidat la indústria estatunidenca en detriment de la inversió en altres zones del planeta on els grans capitals representats per les grans corporacions obtenen increïbles beneficis, un sistema que ha atacat a la classe mitja en tots els sentits, una classe mitja alienada per la publicitat, pel consum i sobretot per la por que s’ha estès per què un atac terrorista es pugui produir en qualsevol moment i en qualsevol indret, por que convenientment el govern dels EUA amb Bush al capdavant i amb el suport de tots el poder econòmics, mediàtics i fàctics s'han encarregat de difondre per la societat dels EUA per tal de tenir-los ben despistats mentre els hi van treien els seus diners i els hi van retallant les seves llibertats.

Encara que amb aquest llibre Michael Moore volia crear una consciència a aquesta mateixa societat estatunidenca per acabar amb l’administració republicana a les eleccions de 2004, el llibre també pretenia i pretén ser un reflex de quina és la situació que es viu als EUA ençà del 11-S. Com hom sap G.W. Bush va ser elegit en una de les eleccions amb més nivell de participació de les darreres eleccions celebrades a aquell país. En certa forma els sectors opositors a Bush és van mobilitzar i van aconseguir millors resultats que a les eleccions de 2000, però els votants dels republicans també van ser més, posant en evidència que avui en dia, per molts motius la societat estatunidenca és una societat dividida. A més tal i com ho demostren les eleccions legislatives de 2006 els demòcrates sembla que han recuperat bona part del crèdit perdut i han aconseguit la majoria a les dues cambres legislatives dels EUA, el Senat i el Congrés, quan es preparen pel imminent inici de la campanya electoral que podrà permetre que els demòcrates desplacin d’una vegada per totes als republicans neo-conservadors de Bush, Cheney i tota aquesta colla que haurien de ser jutjats entre d'altres crims com a criminals de guerra.

Mentre arriba el dia de l'inici de la campanya i estic atent als moviments del Michael Moore activista, que per cert ha estrenat una nova pel·lícula "Syko", on parla del sistema sanitari dels EUA, us recomano aquesta lectura, ja que crec que aquesta us permetrà conèixer la realitat dels EUA de més a prop, a la vegada que també pot servir com a eina de conscienciació i de coneixement per prevenir-nos pels intents que alguns polítics neoliberals vulguin portar a terme al nostre país, tot això assegurant-vos que passareu una estona agradable i molt divertida, ja que Michael Moore es d'aquelles persones que consideren que la creació de la consciència individual també es pot i en certa forma s'ha de fer, des de l'humor i sobretot des d'una visió desdramatitzada de les coses.

2007-07-20T20:19:00.000+02:00

L'AFER DE "EL JUEVES" O LA INUTILITAT DE LA MONARQUIA

Tot estant a Menorca passant uns dies de vacances a Menorca amb els meus amics em va arribar la notícia: el Fiscal General Conde Pumpido havia demanat al Jutge Juan del Olmo el segrest de l'edició del Jueves d'aquesta setmana.

Realment no sabia si es que estar mentalment en altre lloc o desconnectat m'havia fet perdre quelcom de tot el que havia passat.

Però una vegada que hem vist com ha anat i tot i sobre el que es tractava la veritat és que el tema té més a veure amb la petitesa mental d’aquest dos personatges i de bona part de la classe política i de tots aquells que fan part d’aquest patètic circ en el qual estem immersos, que no pas pel fet de ser polèmic o no la portada publicada, on es veu a dos vividors de puta mare fent una de les coses més naturals dels món: cardant.

El que passa és que hi ha persones que no veuen més enllà de la pastanaga que els hi posa el seu amo al davant i en aquest sentit s’empassen el principi de que la família reial és inviolable i la seva sacro santa figura digna no pot ser motiu de mofa o ridiculització.

Tots aquests que defensen això realment es creuen que els Borbons o qualsevol altra família reial estan per damunt meu i de tots nosaltres. Però que cony es creuen aquests? Que realment són millors que jo? Que realment són millors que tots i cadascun de nosaltres? Es que realment es creuen que la seva vida es digna de més respecte que les nostres vides?

Que no ens toquin allò que no sona ja que a part d'aguantar-los econòmicament a veure si no ens hi podrem ficar amb tots i cadascun d’ells. Però on estan tots aquells que defensaven la llibertat d’expressió quan els temes de les caricatures de Mahoma? On estan aquells que deien que els musulmans eren uns extremistes per queixar-se d'unes "innocents" caricatures del profeta musulmà? Que passa, que aquests quan es tracta d’una institució com la monarquia espanyola no en pensen el mateix?

Aquests vividors de la família reial (mai millor dit) haurien d’estar-nos agraïts de que no els hi donem una cop de peu als seus sacre sants culs i els enviem a la cua de l'atur a veure si troben una feina al nivell del seu coeficient intel·lectual, en comptes d'anar coaccionant llibertats.

Però en que món arribarem a viure si permetem que unes persones estiguin per damunt dels altres i la gent no digui res. Es que només ells son objecte de respecte? I la resta de nosaltres ho hem d’acceptar com si tal, sense dir res, només pel fet de que ells suposadament estan legitimats per ocupar un lloc privilegiat. Els temps del concepte del poder descendent i legitimat per Déu ja es cosa del passat, només alguns països mantenen aquestes institucions antiquades i sense cap mena de sentit. El seu simbolisme es cosa del passat per molt que alguns s'esmercin en fer-nos veure el contrari, tal i com ho ha acabat demostrant aquest afer del Jueves.

El tema del segrest del Jueves no només posa en evidència de que nosaltres, tot i gaudir de llibertat d’expressió no en podem fer ús per fer mofa i broma d'algú que viu gràcies als nostres impostos i es manté en aquest lloc gràcies a la petitesa mental d’aquesta societat, sinó que a més posa en evidència que els membres de la família reial poden fer cap mena de delicte sense haver de retre comptes com qualsevol ciutadà amb els tribunals. Això si que és una injustícia i un motiu per lluitar i posar en evidència que avui en dia no ens cal cap mena de monarquia que aguantar i suportar, sinó persones realment preocupades pel benestar de la gent i no per la seva "imatge i reputació".

2007-07-18T12:20:00.000+02:00

18 DE JULIOL

Fa tot just 71 anys que un 18 de juliol un grup d'oficials i alts comandaments de l'exércit de la República Espanyola es van sublevar contra la legitimitat d'un govern republicà elegit democràticament.

Darrera d'aquesta sublevació hi havien tot un seguit d'elements de molt diferents procedències ideològiques i polítiques, així al costat de falangistes, hi havien carlins, monarquics alfonsins, republicans de dretes (molts ells votants dels partits republicans de la CEDA de Gil Robles, el PRR de Alejandro Lerroux i la Lliga Regionalista de Francesc Cambó), terratinents, grans capitalistes, bona part de l'alta burgesia, així com l'alta jeràrquia i el clergat de l'Esglèsia catòlica espanyola, a més de tot un seguit de personatges de moltes diferents procedències que creien que la victòria del Front Popular a les eleccions de febrer de 1936 era el preludi a l'establiment de la dictadura comunista a Espanya.

Tot plegat ja sabem el que va passar, 3 anys de guerra civil, on les democràcies liberals occidentals van deixar que la República s’ofeguès fent la vista grosa a l’ajut que lliuraven el regim feixista italià i nacionalsocialista alemany als rebels, tot i que existia un pacte signat per les principals potències europees de no intervenir en el conflicte civil espanyol.

La guerra fou perduda per aquells que tenien la legitimitat democràtica i fou guanyada pels insurgents, per aquells que durant quasi 40 anys de dictadura governaren un Estat de facto. Amb la mort del dictador l'any 1975 la "democràcia", encara que fos en aparença i més en formes que no pas en el fons, va tornar a l'Estat Espanyol i el que va passar el 18 de juliol per molta gent va caure en l'oblit.

Enguany el govern pseudo-progresista del PSOE ha plantejat la necessitat d'aprovar una llei de "Memòria Històrica" per tal de recuperar i en els casos que sigui necessari reintegrar la memòria i l'honor de totes i tots aquells que lluitaren en un o altre bàndol. Clarament aquesta llei es més una declaració de intencions que no pas una acte realde recuperar memòries, reintegrar els honors de les persones repressaliades i de revisar tots aquells casos i processos penals on els inculpats van acabar els seus dies davant d'un pelotó d'afussellament o al patibul. Aquesta és una llei amb una façana molt maca, però sense una voluntat real de posar als repressors i als repressaliats en el lloc que es mereixen.

Els motius? Clarament els hem d'anar a buscar a la malanomenada "Transició espanyola", on bona part de l'oposició a la dictadura va haver de pactar amb la classe política d’aquest regim dictatorial, havent de consentir la inmunitat de tots els criminals i els executors de la repressió que al llarg de quasi quaranta anys va caure damunt de tots aquells que s'oposaven al regim dictatorial.

Entre aquests pactes també hi havia l'acord tacit de fer caure l'oblit sobre els aconteixements que van permetre derrocar al regim legitim i democràtic, el republicà i permeteren instaurar al dictador al capdavant d'Espanya.

Bona part de la classe política actual son els hereus directes d'aquells que pactaren la transició espanyola i son molts els poders factics que recorden continuament la necessitar de mantenir les "regles del joc" pactades al llarg de la "Transició", pactes que passen per mantenir la impunitat de tots aquells que participaren activament en el manteniment del regim dictatorial, estiguin vius o morts a l'actualitat, així com la necessitat de mantenir la necessitat d'edulcorar en la memòria col·lectiva el que fou la dictadura (ja sigui amb series de televisió amb molt èxit a l'Estat), o al fet de no voler consagrar dates com el dia 18 de juliol per a reivindicar la memòria de totes i tots aquells que moriren al llarg de la Guerra Civil Espanyola i la posterior dictadura.

El motiu? Crec que en el cas de que dediquessim cada 18 de juliol a celebracions institucionals i civils per tal de recuperar la memòria i recordar el que va esdevenir en aquella data de l’any 1936, així com el que va suposar aquell aixecament militar per la societat espanyola portaria més tard o d'hora el plantejament de preguntes que poden suposar un replantejament de moltes coses i institucions que avui en dia considerem legitimades i consolidades com la monarquia i això sincerament no crec que interessi a la classe política espanyola d'avui en dia.

2007-07-05T20:56:00.000+02:00

THE CORPORATION

Ahir vaig veure un d'aquells documentals que et deixen del tot atordits i sense respiració, ja que et mostren com són les coses realment i com s’està desenvolupant el nostre món. Aquest documental, anomenat “The Corporation” (La Corporació en català) no fa referència a la Corporació de Radio Televisió de Catalunya, sinó a les corporacions mundials que controlen l'economia mundial i dirigeixen els destins del sistema polític econòmic capitalista en el qual ens trobem inserits i immersos tots aquest que vivim en aquesta societat d’opulència.

Aquest documental està dividit en tres capítols d'una hora cadascun d'ells. El primer que van donar ahir té el nom de "La patologia del comerç" i es dedica a buscar quins són els orígens de les corporacions i com aquestes s'han desenvolupat al llarg dels prop de 150 anys d’existència fins els nostres dies, tot mostrant-nos quins són els mecanismes que tenen aquestes per obtenir els seus recursos i beneficis, ja sigui mitjançant l'explotació de la ma d’obra barata a països com Guatemala, la Xina o d'altres, on es produeixen productes amb un cost aproximat de 0.70 centaus de $ que en el mercat es vendran posteriorment per 100 $, fet que ens permet fer-nos una idea de quins són els beneficis que obtenen les corporacions arreu del món amb les seves activitats. En aquest sentit apareixen tot un seguit de "consellers" i agregats de les corporacions que intenten explicar quina és la lògica dels directius de les corporacions per actuar com actuen i perquè basen els seus beneficis i els seus guanyis en la misèria dels altres.

En aquest capítol també s'analitzen els efectes que provoquen les accions que es porten a terme des de les corporacions, ja sigui en el medi natural, com pot ser la contaminació, la desforestació i l'extinció d'espècies animals i vegetals, com també els efectes que tenen les accions d'aquests "individus amb personalitat jurídica" (que és com hom defineix al documental a les corporacions) en els éssers humans de forma directa o indirecta, ja sigui pels efectes dels productes químics o pel consum de productes modificats genèticament. Així se'ns mostra des de quins han estat els efectes que es poden produir quan una empresa inventa un producte farmaceutic que augmenta de forma increïble la producció de llet de les vaques, tot i que aquestes acabin tenint una malaltia que s'acabarà transmitent als humans o com la continua utilització de productes químics hagi estat un dels factors apuntats per bona part dels experts per explicar que un de cada tres persones tinguin al llarg de la seva vida algun tipus de càncer.

Els altres dos capítols "Oportunitat eterna" i "Mercats lliures" en breu es donaran els dos propers dimecres al Canal 33 al voltant de les 19:30 hores i les 00:00 hores. Sense cap mena de dubte serà qüestió de veure aquests capítols i prendre consciència de com estem alterant el nostre medi i com anem avançant cap el "col·lapse total" si no som capaços de buscar models, ja no sostenibles, sinó diferents de desenvolupament de la societat humana, ja no per evitar el que sembla inevitable, sinó per garantir la pervivència de l'espècie humana i de la resta d'espècies animals del planeta.

2007-07-05T20:33:00.000+02:00

MALTRACTE

Els ésser humans som l'espècie animal més depredadora que existeix de totes les espècies animals del planeta Terra. Al nostre costat els Dinosaures que un dia van existir al planeta i que per molt que es mengessin els uns als altres eren uns amateurs ja que aquests no tenien la capacitat destructiva que tenim els humans. També ens hem de riure dels taurons o de qualsevol altre depredador existent avui en dia que ens pugui fer por. Per molt que aquests animals ens puguin provocar algun dany, per molt que ens puguin atacar i fins i tot matar a alguns individus de la nostra espècie, nosaltres els humans tenim una capacitat que cap d'ells, em refereixo a tots els depredadors junts de la Terra, podran tenir mai.

Per començar encara que tots els depredadors comencessin a atacar-nos, cosa imprvable, nosaltres solets ens imposaríem per a tots ells, ja que simplement amb el llançament de la bomba atòmica reduiríem l'existència de tots els organismes vius a la Terra a aquelles formes vives menys grans que una formiga. Tot animal més gran que sobrevisqués a l'explosió més tard o d’hora acabaria defallint, ja fos per l'efecte de l'explosió atòmica, com dels conseqüents efectes, com les pluges acides, la mort de la vegetació i per tant l'extinció en cadena de les espècies, primer les herbívores i més dèbils, desprès les carnívores.

Però no parlem del "perill atòmic" i del "panorama post-nuclear", que semblà que d'ençà la desaparició de la URSS i la fi de la guerra de blocs hagi desaparegut. En aquell moment aquest fet va portar a personatges com Francis Fukuyama a declarar la "fi de la història de la humanitat" i a d'altres com Samuel P. Huntington a plantejar les relacions internacionals entre els capitals i els estats a partir d'una concepció global basada en la divisió mundial entre civilitzacions que irremediablement més tard o d'hora s'haurien d'enfrontar per tal de fer-se amb el control dels recursos econòmics, materials i naturals de la Terra. Tot plegat aquests plantejaments ens porten al panorama actual, on qui més o menys pot veure clar que aquest plantejament de "xoc de civilitzacions" està ben present en les orientacions polítiques dels principals poders polítics i econòmics del món.

Per acabar de garantir l'èxit d’aquest plantejament ens han fet sentir la por, la por als atacs terroristes i la desconfiança vers tots aquells que no són com nosaltres, que no podem identificar com "dels nostres".

Però aquest sentiment de sentir por per part dels humans, em refereixo a una por no instintiva, que pot ser-ho, si més no una por racional és el que explica reaccions humanes produides en cadena que passen per exemple per suport a bona part de les èlits dirigents o atacar a altres països o congeneres que ens poden suposar un "perill" per la nostra existència.

Els humans com animals que som també podem sentir un por instintiva, però si hi ha una cosa que ens diferència de la resta d'espècies animals és la capacitat de raonar, de pensar i per conseqüent de generar cultura. Per tot plegat aquell sentiment de por que ens pot aterrar més no és pas la por per instint, sinó la por per raonament, que és la que sentim quan podem veure el perill i el podem identificar amb una amenaça per nosaltres i per la nostra vida. En això som diferents als animals, mai un animal ens atacarà sinó és perquè es sent realment amenaçat.

Els humans som l'únic animal que ataca als altres sense cap mena de motiu. La nostra capacitat de "raonament" pot provocar que apareguin sentiments i actituds que nosaltres podem identificar com a "cruels" i que senzillament són tots aquells actes que provoquen danys quan generem mal a l’altre sense cap mena de justificació i necessitat. En aquesta crueltat alguns poden trobar un gaudiment, com a les corrides de braus, les baralles de galls i gossos o d’altres actes que es destaquen per la crueltat injustificada envers els animals que en la majoria de la vegada estan indefensos.

Encara que nosaltres i que la majoria de l'espècie sigui omnívora, fet que suposa que dintre de la nostra cadena alimentària consumim de carn animal i els seus productes derivats, això no vol dir que haguem de produir patiment sense cap mena de justificació o que haguem de maltractar de forma indiscriminada a la resta dels animals només pel fet de que nosaltres som més forts i ells més dèbils.

Moltes persones tenen la sensació de que estan pel damunt de la resta d’espècies animals, de fet tenen la sensació de que ja els humans no som animals, com si el simple fet de poder fer raonaments o produir cultura i tecnologia (una tecnologia que ens fa més depenent de la mateixa i ens separa del nostre medi natural i el nostre origen com espècie viva) fóssim diferents a la resta d’organismes vius que coexisteixen a la Terra. Nosaltres tenim sentiments i sobretot els podem exterioritzar i raonar en un llenguatge que podem desxifrar i transmetre. Els animals també tenen el seu llenguatge, els seus sentiments i els seus comportaments que es manifesten amb unes pautes diferents a les nostres. Tot això no ens ha de fer sentir superiors, encara que tinguem la pretensió de que nosaltres som superiors a la resta d'espècies vives. És aquesta pretensió de ser superiors el que ens fa deixar de banda que nosaltres els humans som els únics animals capaços d’acabar amb la resta i no per una causa lògica, com podria ser la pervivència de l'espècie que es sentiria amenaçada per una altre espècie, sinó pel fet de generar conflictes pel domini d'un territori i d'uns recursos que nosaltres convertim en riqueses, un concepte abstracte, com el concepte dels diners, que nosaltres els humans i només nosaltres hem desenvolupat.

Cap altre espècie animal mostraria uns comportaments com el que mostren els humans. Cap espècie animal evitaria que l'altre s'alimentés si ell té garantit el mínim per alimentar-se i sobretot cap altre animal destruiria el seu medi natural on viu i d'on s'alimenta, posant en perill la seva pròpia existència. Els humans si que ho hem fet, ho fem i malauradament sembla que ho continuarem fent fins que acabem amb tot. Cap altre espècie animal és responsable d’extingir a una altre espècie animal com ho han fet els humans amb la seva activitat depredadora.

Si realment som individus pertanyents a una espècie que es vol destacar per la seva capacitat de raonament, per la seva consciència en relació a nosaltres mateixos i a la resta d'espècies animals, així com en relació a la nostra posició dins de la Terra hem de canviar actituds, hem de canviar formes de fer, de pensar i de percebre tot el món que ens envolta i deixar d'actuar com els més gran depredador de la Terra, ja que només canviant i transformant serà possible garantir la pervivència de tota forma de vida al nostre planeta.

No sóc militant del PACMA ni crec que ho sigui mai, però aquest spot fet per les eleccions de la Generalitat de l'any 2006 i que va ser censurat pels mitjans de comunicació, expressa molt el sentiment que tinc en aquesta matèria. Els he de felicitar pel seu missatge i com ens remou la consciència.

2007-07-04T22:27:00.000+02:00

TERRORISME, POR I MORT, O COM ENS VOLEN FER CREURE EN LA SEVA GUERRA.

Primer de tot sóc conscient del gran dolor que deuen sentir en aquest moment els familiars de les víctimes, per això vull expressar el meu condol a les famílies de les persones que van morir com ha causa de la violència terrorista al Iemen quan sortien de visitar les runes del palau de la reina de Saba.

Aquest atemptat ha commocionat sens cap mena de dubte la societat catalana. Molta gent ha mostrat la seva por davant del suposat "perill" del terrorisme islamista i molts d'aquells que havien d’anar al Iemen han anul·lat els seus viatges. L'agència que gestionava aquest viatge on malauradament han perdut la vida nou persones també ha anul·lat els viatges fins a nou avís, ja que no hem d'oblidar que entre els morts havia un dels fundadors i dels pocs guies que tenia l’agència per anar a aquest viatge.

Anar al Iemen no es que suposi un perill en especial, només que anar en tren i que t’esclati una bomba, anar en avio i aquest que s'estavelli contra un edifici o que estiguis prenent quelcom a un bar a Casablanca o Israel i algun s'immoli emportant-se pel davant a tot el que trobi. Jo particularment si pogués, que no puc anar per motius econòmics, anaria al Iemen o a qualsevol altre dels indrets que he comentat anteriorment i tinc molt clar que no deixaria d’anar per què em parlin de "terrorisme islamista" i m'intentin ficar la por al cos.

La nostra societat està davant d’un perill molt i molt gran i no precisament d'arrel islamista, als quals no identifico com a causants de la actual situació, sinó estem davant del perill que les "nostres" autoritats en nom de la nostra "seguretat" i d'un perill que ells només el veuen ens vagin cada cop més i més retallant les llibertats i actuïn com Estats Totalitaris.
De la mateixa forma que les classes oligàrquiques alemanyes van estendre sobre la població alemanya la idea de que per aturar el perill que suposava el comunisme s'havia de donar suport al nacionalsocialisme, ara les oligarquies capitalistes ens diuen que per lluitar contra el perill que suposa el terrorisme hem de cedir en les nostres llibertats, hem de doblegar el cap davant d’un Estat cada cop més totalitari.

Que no comptin amb mi en tot això, perquè el muntatge que hi ha darrera de tot això és bestial. Ens parlen d'un perill, de tant en tant es desallotja una terminal d'aeroport i es parla d'activistes islamistes a les nostres ciutats.
La por s'estén d'una forma increïble, sense que cap de nosaltres pugui fer res, ja que ens paralitzen les seves històries de por, és el perill invisible, el més mortifer. Sembla com si un dia s'hagin d'aixecar tots els immigrants que viuen entre nosaltres i matar-nos. Això entre d'altres coses el que permet és estendre la xenofòbia i el racisme pel món sense que tots aquells que clamen per l'enteniment, ja no entre civilitzacions, sinó entre essers humans es quedin sense veu davant del crit de la por.

Tot i que lamento les morts de les persones víctimes de l’atemptat al Iemen, he de dir que a nosaltres ens sobten aquestes pel simple fet de que són compatriotes nostres, persones que vivien entre nosaltres, però no ens sobta la quantitat enorme de persones que moren diàriament arreu del món no per una violència que no gosem dir "terrorista",
però que sense cap mena de dubte és molt més terrorista que la que poden causar aquells que s'immolen en una creença esbiaixada del que pot ser una creença religiosa. La violència que exerceixen els països capitalistes i unes multinacionals que controlen els poders fàctics (poder polític, poder mediàtic, poder econòmic) d’aquests països per mirar d’extreure els recursos d’uns països com Iraq, Afganistan entre d'altres també és una violència terrorista, però en aquest cas aquestes víctimes, en molts casos civils innocents, són qualificades de “víctimes col·laterals”. Les mateixes víctimes col·laterals causades pels bombardejos de la OTAN a Sèrbia, dels bombardejos dels britànics i dels nord-americans a Iraq, a l’Afganistan o a qualsevol lloc del món on intervinguin.

No poden haver dos categories de víctimes, les nostres que en aquest cas són de primera categoria i que ens commocionen i les de segona categoria que són les d’aquells països, víctimes com a conseqüència de les accions per implantar un "nou ordre" mundial per part dels poders capitalistes.
De la mateixa forma que nosaltres demanem explicacions i volem saber quins han estat els culpables dels assassinats al Iemen, hauríem de voler saber quins són els culpables i els responsables de les morts de persones a Iraq, a Afganistan, a Sudan, a Txetxenia, a Palestina i a qualsevol part del món on s'assassini de la mateixa forma, o és que realment ens pensem que els "bombardejos selectius" no són actes terroristes? Potser per nosaltres no, ja que no els patim, però per aquells que són víctimes i pels seus familiars aquests actes també són actes terroristes. No pensem que el fet de bombardejar des d'un avió o llençar un míssil no és més terrorista que aquell que està disposat a immolar-se personalment per causar víctimes.

Si el que volem realment és viure en pau hauríem de deixar d’empassar-nos els seus missatges de la por i el terror que ens intenten provocar els nostres dirigents des de totes bandes i començar a demanar-lis responsabilitats davant de la gran quantitat de morts que són víctimes al món per part de la violència terrorista capitalista i d'Estat. En aquest cas ems hem de preguntar com és possible que haguem arribat a aquest punt. Qui surt realment beneficiat de tot aquest clima d'histèria col·lectiva? Com pot arribar una persona desesperada a immolar-se per tal de crear víctimes?. Potser si deixem de matar-los, potser si deixem d'explotar-los, potser si deixem de tenir-los com a terroristes, potser si els hi deixem de donar-lis la única sortida d'immolar-se, potser si deixem d'intervenir en les seves vides, potser serà possible la convivència, ja no entre religions ni civilitzacions, sinó entre essers humans.

Si no som capaços de plantejar totes aquests preguntes i fer que els nostres dirigents dirimeixin responsabilitats no ens hauríem d'escandalitzar i alarmar-nos davant d'actes com els tristament esdevinguts darrerament a Londres i al Iemen i només ens quedarà plorar a les nostres víctimes i desitjar que arribi el dia en que els humans siguem capaços de poder solucionar realment tot allò que ens fa que ens matem els uns als altres.

2007-07-04T22:15:00.000+02:00

LECTURES D’ESTIU.

S’ha acabat la facultat, fins el setembre, i ara arriba l’estiu i com estic molt avesat en això de llegir, és com una droga, doncs m’he proposat llegir algunes coses que aniré comentant. De moment tinc decidit llegir ja tres llibres, un sobre el nostre “rei” Joan Carles I que feia temps que volia llegir, "Un rei cop per cop", que és el que comentaré a continuació breument, mentre que també em llegiré en breu un de Carlo Maria Cipolla "Allegro ma non troppo" i un altre de Jorge Luís Borges "El libro de arena" i altres coses que aniran sorgint.

En referència al llibre de Patricia Sverlo (és un pseudònim que serveix als malvats autors a deixar de volta i mitja als nostres Borbons), "Un rei cop per cop", és una d’aquelles lectures que les ha de fer amb una certa distància, amb la mateixa ironia que els sues autors i donant la credibilitat que cadascun li vulgui donar. Jo estic convençut que en tot el que el llibre és recull al voltant de la família reial espanyola, i que no reflectiré en absolut, hi ha mitges veritats o mitges mentides. Sense ser no molt menys un llibre que ens mostri de forma total com són els Borbons que patim, si que ens apropa a més el “que deu ser i no ens mostren”, que no a la versió oficial edulcorada i empastifada que ens donen tots els medis de comunicació, en total connivència amb aquells que viuen de putissima mare a costa nostra.

És una lectura recomanable per passar aquestes tardes estiuenques tot degustant un bon té amb llimona ben fred i ben casolà. Per cert si busqueu una mica pel net el podeu trobar i llegir de forma gratuita.

Espero que gaudiu de la lectura!!

2007-06-25T21:31:00.000+02:00

QUE NO US ENGANYIN

L'altre dia la selecció catalana és va proclamar campiona del món d'Hoquei, ho va fer amb una samarreta d'un altre Estat "cuyo nombre no quiero recordar", i sota l’amenaça i la coacció d'aquest Estat que utilitza les tècniques més brutes i repressores per evitar que ho facin representant al seu país, Catalunya. Tot i això no deixeu que us enganyin, ja que qui va jugar i va guanyar va ser Catalunya.

També l'altre dia va ser un bon dia per reclamar de nou que Catalunya recuperi llibertats i torni a tenir Seleccions esportives pròpies. Era una bona ocasió desaprofitada. Llàstima que qui l’havia d'aprofitar no ho va fer. Llàstima que només es facin propostes sobiranistes en Calçotades i en mega aplecs sardinistes on l’euforia col·lectiva juga males pasades a polítics que juguen amb la Independència de Catalunya amb finalitats partidistes.

On estaven els que fa tres anys es feien fotos a Macao. Potser estarien de calçotada, ahhh no, que ara no i han calçots. Potser de mariscada? Potser, però segur que no estaven reclamant allò que pertoca a Catalunya, la llibertat de ser el que vulguem ser.

2007-06-25T21:03:00.000+02:00

DE QUE ESTEM PARLANT?

L'altre dia vaig veure un seguit de noticies, una darrera de l'altre, que al final em van deixar atordit i amb el cabells de punta. D’una banda el Banco Santander Central Hispano (a partir d’ara Banco Santander) ha anunciat que ha obtingut uns 10.000 milions € de beneficis!!! Increïble, per no dir obscè. Donen la noticia i com si no res. Aquí no passa res, que no es mogui ningú.

Als poc minuts, donen una altra noticia: el poder adquisitiu dels treballadors a l'Estat Espanyol s’ha estancat, els salaris no pugen des de.....10 anys!!! També donen la noticia com si no res, tampoc passa res, seguim com si no res.

Desprès una mica de terrorisme i de morts que si a Iraq i no se que més llocs. Finalment la tercera i impactant noticia. Donen les dades dels salaris mínims a la Unió Europea. El que més Luxemburg, amb uns 1600 € i el que menys 92 € a Romania i Bulgària. Si tenim en compte que el llindar de la pobresa esta considerat per guanyar menys d’un $ diari, els romanesos i els búlgars estan molt a prop del llindar de la pobresa. Aquí menys encara passa quelcom. No ens interesa.

I després ens segueixen parlant de merda, que si futbol, que si espectacle, que si moda i que se més i més coses per distraure l'atenció, es com un gran joc de distracció. Total així ens mantenen alienats, per rematar-ho, ens posen anuncis amb cotxes i acte seguit d’aquests els anuncis de les hipoteques que haurem de contractar per tal de pagar això i més coses que ens venen com les vacances, la casa i dintre de poc (sinó temps al temps, la sanitat, l'educació, el transport i mil coses més).

A veure, de que estem parlant? Que ens ho estan dient a la cara i se’ns estan rient perquè ens han tornat imbecils, ens han fet creure en el seu món de somnis, en la seva societat del benestar que només és de somni i benestar per ells. Crec que beneficis obtinguts com el Banc de Santander s’haurien de considerar actes de terrorisme financer. S'hauria de perseguir la usura, l’especulació i la depredació financera, que és el que sense cap mena de dubte han fet els rapinyaires financers per tal d’obtenir tants beneficis.

Em sembla indecent que se'ns digui que tenen tants beneficis, però com els aconsegueixen?. Potser congelant els salaris per aturar la capacitat d'estalvi de les famílies i fer que s’endeutin al haver de contractar les seves hipoteques? Potser deslocalitzant empreses a països de la Unió Europea on els salaris estan ratllant la pobresa? No crec, no? que sóc una mica desconfiat i malpensat?

La setmana passada es van reunir els mandataris de la Unió Europea
i segur que no van parlar de que els salaris en alguns indrets d’aquesta magnifica institució són del tot irrisoris i lamentables i que no serveixen per garantir la cohesió social i el desenvolupament. Segur que van parlar de repartiment del poder d’aquesta Unió que només serveix per fer als rics més rics i als pobres més miserables. Jo em pregunto com poden parlar de construcció europea quan hi han ciutadans d’aquesta Unió que no tenen el mínim vital garantit. Aquests mandataris europeus no tenen la més mínima dignitat ni el més mínim sentiment.

Per mi tot això si que és terrorisme i no del que col·loques una bomba i provoques víctimes. Per mi es terrorisme d’Estat, terrorisme financer que serveix per destruir vides, desestructurar societats, per estendre la misèria i per multiplicar els seus beneficis. Aquest terrorisme institucionalitzat en forma de capitalisme que té la una potent arma en el desconeixement i en l'alienació de les masses per provocar que assisteixin a l’espectacle com si no res, provocats del seus videojocs, de les seves segones vides virtuals, de les seves músiques i les seves distraccions.

S'han de recuperar consciències per entendre de que estem parlant. S’han de recuperar consciències per lluitar contra aquest terrorisme, s'han de recuperar consciències per superar aquest estat d’alienació permanent i d’inconsciència generalitzada. Sinó a les hores de que estem parlant?

2007-06-07T20:53:00.000+02:00

S’HA ACABAT EL QUE ES DONAVA

Ahir varem rebre la mala noticia que ETA deixava les armes. És una mala noticia perquè això vol dir que el diàleg, l’entesa i perquè sembla que la única possibilitat és la de que en tot el conflicte basc hi hagi un vencedor i un vençut.

A vegades em podria preguntar perquè als companys de Batasuna i de tota l’esquerra independentista basca no fan un gest de valentia i de tant en tant trenquen una posició hermètica desmarcant-se de les armes? Però acte seguit un es dona compte que això no es possible, perquè l’Estat Espanyol en tot aquest conflicte el que vol és: 1)Negar l’existència de conflicte 2) Obligar a ETA i a tots aquells que estan lluitant a rendir-se sense cap mena de contraprestació política de pes. 3) Criminalitzar a tot l’independentisme ja sigui basc, català, andalús o de l’illa de Perejil. 4) Que no es pugui posar en debat i qüestió el model d’Estat i sobretot el que és més greu, que el poble no pugui exercir el seu dret de decidir lliurement quin és el seu futur.

No diré que m’alegro de que ETA torni a les armes, ja que crec que el diàleg, sempre i quan sigui sincer i amb intenció de voler solucionar les coses, és el camí.
Però un cop més veig que el gran pacte mediàtic i polític de tots ells que qualifiquen de “criminals” a ETA i que s’identifiquen amb una idea concreta d’Espanya, passa per alt una qüestió fonamental en tot el procés: Perquè alguns integrants d’una societat “democràtica” acudeixen a les armes per defensar els seus drets? Perquè una part de la societat basca, per minoritària que sigui, està a favor de la lluita armada? Que és el que no funciona en el sistema que per més que s’intenta, no fa possible que aquells que volen deixar les armes ho puguin fer, sense que això signifiqui una derrota sense pal·liatius?

No diré que no tingui cap mena de culpa ETA en el trencament del procés de pau, però el que si que crec és que l’Estat Espanyol no ha fet tot el que calia fer per donar tots els argumets, ja no a ETA, si no a la societat civil basca per tal de que la fi de la lluita armada sigui la única sortida possible.

Les demandes que fa el PP i cert sector del PSOE, així com les seves trinxeres mediàtiques, de voler que ETA es rendeixi sense més, sense cap mena de compromís polític de pes de part de l’Estat Espanyol no és realista i sobretot el que fa és amagar que darrera de tot hi ha un interès manifest de que es perllongui la actual situació de lluita armada, ja que així podran seguint construint el seu model d’Espanya basat en la negació dels drets del conjunt de pobles que conformen l’Estat i en la defensa d’una Constitució feta sota l’ombra allargada del feixisme espanyol. El seu model d’Estat és un model carrincló i fins a un cert punt feixista pel què fa la defensa dels drets individuals i col·lectius dels seus integrants, ja que no poden ni volen acceptar cap altre Espanya que la que ells han impossat per "cojones". A Espanya no hi ha la valentia política d'acceptar un altre model, ni de no voler utilitzar el terrorisme com a element per a guanyar vots.

Mentre el que es debateixi sigui l’acostament de presos, la il·legalització o no de partits i totes aquestes coses el problema seguirà persistint i persistint. Cal debatre el model d’Estat, cal estar disposat a acceptar que la unitat de l’Estat no es indivisible i cal sobretot donar la possibilitat de posar en entredit tot, de revocar i renovar constitucions, de posar i treure reis i proclamar repúbliques i de reconèixer drets tant elementals com el dret a l’autodeterminació, ja sigui a nivell individual, com a nivell col·lectiu. Si això no és així desprès que no es preguntin perquè hi ha gent que es posa la caputxa i es llença a la muntanya per lluitar per les seves llibertats.

2007-05-29T20:57:00.000+02:00

ERECCIONS 2007

Tot veient el panorama electoral algú podria dir que enlloc d’Eleccions municipals, hauríem de parlar d’Ereccions municipals,
ja que hom diu que ha guanyat, uns per vots, altres per percentatges, altres per l’augment dels regidors i bla, bla, bla, més del mateix.

Jo vull dir la meva i a més breu i directe (si no almenys ho intentaré). D’una banda crec que el PSC esta en la seva línea, guanya en vots, però no en regidors. CiU guanya en regidors, però no en vots, tot i que amb la pèrdua de Tarragona, ara tindran més personal a l’atur. El PP es manté en línees generals, essent el partit més regular. Ciutadans s’ha menjat els mocs, tot i que ha aconseguit aproximadament uns 64000 vots i un bon grapat de regidors i un alcalde es queda sense representant a Barcelona i per tant sense sortir en els debats. Per això proposem al senyor Riviera i a la seva colla fastigosa un remei molt "Digui- Oiga": Ajo i Agua: (la i és la intersecció catalana).

Diré quatre coses sobre Iniciativa i la castanya supina que s’ha donat. En primer lloc han quedat fora de molts ajuntaments on hi eren presents, a la vegada que els seus dirigents s'han mostrat incapaços de sortir i dir: “Senyors hem tingut una davallada”. Res de res. El mateix autisme de sempre. Que segueixin així i d’aquí a quatre anys ja ens trobarem.

Qui també s’ha donat una bona galeta és Esquerra (antigament ERC), que amb la seva deriva social-liberal i la seva rebaixa de l’independentisme pel "sobiranisme de disseny" també s’han cobert de gloria, tot i obtenir 300 regidors més. Sembla que els liders d’Esquerra són igual o més autistes que els d’Iniciativa, cosa que a la llarga els hi passarà factura.
Les paraules de Carod-Rovira en referència a la espectacular pujada de les CUP és una mostra del actual autisme polític del abans brillant líder republicà. Ja no es tracta de que a Barcelona les previsions eren unes (7 regidors) i la realitat ha estat diferent (4 regidors). Es tracta que en alguns ajuntaments Esquerra s’ha vist desplaçada per les CUP i en molts sectors dels potencials votants d’Esquerra es percep a les CUP com un projecte més engrescador i il·lusionador que el actualment proposa Esquerra. Temps al temps, tot esperant els moviments dels sempre iluminats conducators d'Esquerra.

Sobre “Plataforma Càrnica per Catalunya” no parlaré, ja que crec que entre tots estem fent una publicitat del tot espectacular al seu líder i a la seva causa.

M’agradaria més acabant parlant de les CUP. No podem dir que han guanyat les eleccions, però si que han agafat protagonisme, mal que els pesi a alguns i a que alguns periodistes matutins només hagin comentat dues coses. Crec que la gent de les CUP estan treballant del tot més bé, treballant amb el teixit associatiu del país i participant de la vida quotidiana dels seus pobles i ciutats com persones normals, ja que els seus integrants, més que ser polítics, formen part d'una ciutadania que s’ha hagut de preocupar per la política, ja que la classe política d’aquest país ha esdevingut una mena “establishment” diví que és incapaç de fer autocrítica i agafar-li el pols a les necessitats de la gent, motiu pel qual han esdevingut una casta del tot inservible pels veritables interessos de la ciutadania.

FELICITATS A LES CUP I ALS SEUS INTEGRANTS PELS SEUS MAGNIFICS RESULTATS!!!

2007-05-29T19:20:00.000+02:00

CINEMA PER ROMANIA

Sovint a casa nostra s’associa a Romania i als seus habitants amb conductes marginals com la delinqüència, la prostitució i l’ètnia gitana, tot arribant a conclusions del tot perilloses i equivocades des del desconeixement i la més absoluta ignorància.

També s’associa Romania amb Ceausescu i amb la dictadura comunista que va controlar el país des de l’any 1948 fins l’any 1989. Els efectes d’aquella salvatge dictadura són encara ben visibles a la societat romanesa d’avui en dia, ja sigui mitjançant la corrupció que es va heretar d’aquell període o per l’apatia que es va estendre per bona part de la població i encara és ben present, així com la incredulitat i el pessimisme en la possibilitat de que les coses puguin anar millor per tothom i no per uns pocs en un futur pròxim.

Romania és un gran país pel què fa a herència i talent cultural, pel què fa història i sobretot pel què fa a la possibilitat de que els romanesos puguin construir un futur millor i sobretot diferent al seu passat i al seu present.

Sense cap mena de dubtes jo crec en Romania i en la seva gent, motiu pel qual em dol veure que tot un seguit d’elements interns s’entesten en estendre entre els romanesos la sensació de que són un poble petit i miserable. Tot el contrari. Romania i el seu poble tenen molt talent i moltes capacitats per tal de poder escriure un futur brillant al ben mig de la vella Europa. En aquest sentit tot un seguit de membres de la societat civil romanesa han començat la quasi titànica missió de recuperar l’orgull d’un poble i ho volen fer a partir de la cultura, intentant mostrar al món i sobretot a ells mateixos del que són capaços de fer.

Dins d’aquesta nova corrent han aparegut tot un seguit de directors de cinema que amb les seves propostes volen a donar a conèixer al món quina és la seva visió d’aquest, com és la vida i la mort a Romania, com ho era durant el comunisme i quin és l’estat anímic de la societat romanesa 16 anys desprès de la mal anomenada “Revolució Romanesa”.

En la darrera edició del Festival de Cannes ha estat una pel·lícula romanesa "4 luni, 3 saptamini si 2 zile" (4 mesos. 3 setmanes i 2 dies), la premiada com a millor pel·lícula. He de dir que això m’ha provocat una gran alegria, però no m’ha sorprès, ja que des de fa un temps els directors romanesos estan fent un cine d’altíssima qualitat, tot i els escassos recursos dels que disposen.

Per aquest motiu vull parlar de dues pel·lícules, totes elles romaneses. La primera és "Moarte Domnului Lazarescu" (La mort del Senyor Lazarescu), on es pot veure una visió del tot realista de la sanitat i la vida a Romania. La trama es senzilla però molt crua: El Senyor Lazarescu és un pensionista solitari i la seva vida es va apagant poc a poc davant de la indolència i incompetència de bona part dels metges pels quals va passant, que víctimes de l’apatia i dels seus prejudicis no poden curar al solitari jubilat. Això provoca la desesperació d’una infermera d’ambulància, que tot i mostrar-se inicialment igual d’indolent, l’acompanya pel seu periple pels hospitals de Bucarest fins que finalment troba a algú que es preocupa mínimament de seu pacient, tot i que per aleshores potser ja és massa tard pel Senyor Lazarescu.

La segona és "A fost sau n-a fost?" (12:08 A l’Est de Bucarest), que està a les cartelleres actualment i que tracta com s’intenta rememorar a Vaslui, un petit poble a l’est de Bucarest, com i quan es va produir la Revolució Romanesa al poble, motiu pel qual el director de l’emissora de televisió local del poble decideix fer un col·loqui amb dos personatges ben peculiars, un professor d’història que té problemes amb l’alcohol i un jubilat que ha dedicat la seva vida a crear il·lusions en bona part de les generacions del poble disfressant-se de Papa Noel. Tot i que inicialment la trama és una mica lenta, ja que el director vol fer arribar a l’espectador com viu la gent a Romania, quan comença el col·loqui es van succeint tot un seguit de situacions, totes elles surrealistes, fins al punt que res sembla ser el que suposadament és.

Aquesta no és una pel·lícula d’humor fàcil (però on està escrit que el humor hagi de ser fàcil?), tot el contrari, és una pel·lícula que mostra la societat romanesa i com el humor es cola en les vides d’uns personatges molt reals, que tot i això ens poden fer riure, a la vegada que fer-nos reflexionar sobre l’absurditat d’aquesta vida que ens ha tocat viure.

2007-05-29T16:30:00.000+02:00

LA VIDA DELS ALTRES

Fa poc vaig anar a veure una pel·lícula que és molt difícil que deixi indiferent a tot aquell que vagi a veure-la. Es tracta del film alemany “La vida dels altres” (Das Leben der Anderen) dirigida pel director Florian Henckel-Donnersmarck i amb Ulrich Mühe, Martina Gedeck, Sebastian Koch, Ulrich Tukur.

L’espectador tant bon punt quan comença la pelicula fa una inmersió a la vida de la ja extinta República Democràtica Alemanya (Deutsche Demokratische Republik) dels anys 80 del segle passat. Així ens endinsem a una vida controlada per un regim repressor que mitjançant el Ministeri de la Seguretat de l’Estat, la temuda Stasi, que comptava amb uns 100.000 membres i amb més de 200.000 confidents, provocava una sensació de paranoia col·lectiva per tal de detectar i neutralitzat els possibles enemics que volien acabar amb el “socialisme” i amb el regim alemany oriental. El més interessant de tot és que aquest capbussament es produeix mitjançant el testimoni en primera persona d’un agent de la Stasi, el capità Gerd Wiesler (Ulrich Mühe), que rep l’encàrrec de vigilar la vida de dos tòtems culturals de la RDA, el poeta Georg Dreyman (Sebastian Koch) i la seva companya sentimental Christa-Maria (Martina Gedeck), una atractiva actriu que ha de patir l’assetjament sexual del ministre de cultura comunista.

A partir d’aquell moment el capità Wiesler va endinsant-se a “la vida dels altres” fins a tal punt que les injustícies que pot contemplar el porten a replantejar la seva fidelitat a un regim totalitari i en decadència.

Sense cap mena de dubte una gran pel·lícula, que va endur-se de forma més que merescuda l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa l’any 2006 i que més enllà d’apropar-nos a la vida de la RDA també obre el dubte sobre les obscures intencions que determinats estats mostren en voler controlar la vida dels seus ciutadans.

2007-05-09T20:34:00.000+02:00

PETIT CONTE DEL COMUNISME I EL CONSUMISME

Quan un temps algú plantejà assolir una societat més justa, sense cap mena de discriminació i sense cap mena d’injustícia com a conseqüència de llur condició social, econòmica, raça o procedència, aquest algú pensava en una societat social, en una societat comunitària, en una societat fraternal, aquest algú va somiar una societat comunista. Ves aquí que bona part de les classes obreres i rurals van somiar amb aquella societat, van anant prenent consciència de llur posició dins d’aquell sistema social que era del tot injust i discriminatori, van ser conscients dels greuges que patien i es van començar a revoltar contra les elits oligàrquiques governants. Aquestes ràpidament no van dubtar en utilitzar tots els mitjans repressius que l’Estat posava al seu abast per intentar evitar que el poble, aquella massa humana que sostenia el seu benestar, portessin endavant la revolució proletària i passessin a instaurar aquella societat quasi mítica que algú els havia fet somiar.

Així fou com les classes no privilegiades varen començar la recerca del comunisme, doctrina més bella que mai cap esser humà a conceptualitzat. Desprès ja sabem el que va passar. Allà on la revolució fou possible o allà on la revolució fou imposada, la utopia va esdevenir un mal somni i potser com diria aquell: “...no era això companys, no era això...”. De sobte molta gent es va aixecar del somni i es va donar compte que aquell comunisme en veritat era un regim dictatorial dirigit per unes elits que continuaven gaudint de llurs privilegis, veieren que en comptes d’una societat comunista es va imposar una societat on la por i la repressió estaven a l’ordre del dia, hom es dona compte que continuaven existint persones que eren discriminades per la seva condició social, pel seu pensament, per la seva procedència i per la seva opinió, molts varen sentir que continuaven existint classes socials, ja que la “nomenclatura” del partit gaudia de privilegis que la resta de la població no tenia, en definitiva; que continuaven existint diferències, que continuaven existint injustícies. En aquell moment molta gent va sentir ràbia, impotència i pena, ja que d’una banda sentien que havien estat víctimes d’un engany, a la vegada que eren conscients que foren molts aquells i aquelles que donaren llur vida per fer realitat la utopia, una utopia que havia estat traïda. Així fou en certa forma com la gent deixà de creure en com s’estava desenvolupant l’experiència comunista, varen deixar de pensar en el comunisme, aquella bonica idea que algú els va ficar al cap i amb el que tant havien somiat.

Però com sols passar en aquest casos, els de sempre no varen desaprofitar l’ocasió, aquells que des de temps immemorials han viscut de tot allò que han tret a una població que l’han sotmès a les seves voluntats mitjançant nombrosos estats i formes de repressió. Aquests sectors oligàrquics, aquells nascuts per exercir el poder, aquells que des del naixement ja tenen la vida solucionada, aquells humans divins van aprendre la lliçó i van començar a buscar formules per tal de fer creure al poble que ells també podien accedir a un benestar mínim. Així arribaren al convenciment de que calia convèncer al poble adoctrinat que el veritablement revolucionari no era acabar amb el sistema social imperant, que era l’origen de tots els mals, no, el que era veritablement revolucionari era mantenir el sistema, ja que aquest faria el necessari per tal de portar el benestar a totes les classes de la societat. Però com en el nostre planeta les faves són comptades, ràpidament varem tenir molt clar que allò que es donava als propis s’havia de treure als veïns, motiu pels quals els nostres líders es van inventar una pràctica molt bonica, consistent en dominar un país, quan més llunyà i desconegut millor, un país que tingues qualsevol mena de recursos per tal d’explotar-los i que permetés obtenir beneficis econòmics que reinvertir a la societat pròpia. Així aparegué allò que els descreguts anomenaren “colonialisme”, practica sublim que basant-se en esprémer a les societats més dèbils (però que tenen més recursos tant humans com naturals) per poder obtenir tot allò que a nosaltres ens fa creure que gaudim d’un ampli benestar i que entre altres coses ens permet gastar sense cap mena de mesura i control.

Tot aquest desplegament de benestar i de comoditats va ser possible perquè les oligarquies es van dedicar a l’economia, tot deixant els afers més banals (els afers polítics) en mans d’una nova casta creada per l’ocasió, la classe política. Aquesta classe política, sovint sorgida de les universitats o del mateix teixit social, on havien participat de les reivindicacions obreres, seria una casta totalment sotmesa als interessos de les oligarquies econòmiques, ja que aquests eren els seus principals valedors. Com es lògic aquests antics líders revolucionaris, antics comunistes, socialistes, demòcrates, republicans i de totes les orientacions possibles van passar a gaudir d’una posició econòmica i social privilegiada per tal de garantir que mai mossegarien la ma que els donava de menjar. Un cop domesticats els “polítics” varen rebre dues missions dels veritables dirigents de la societat, la primera passava per donar aparença democràtica al sistema, la segona consistia en fer que governaven a una societat a la que havien de mantenir controlada i sotmesa mitjançant tots els enganys i les distraccions necessàries, a la vegada que se’ls induiria en fer possible la nova societat consumista (que no comunista) que s’havia de desenvolupar. Dels afers seriosos s’ocuparien els grans poders fàctics (econòmics per suposat), de la resta d’afers, els menys seriosos, s’ocuparien els polítics.

Amb el benestar ja rutllant i ben present a la vida dels flamants membres de la societat del consum, membres que van rebre la qualificació de “ciutadans”, es va deixar ben clar quines havien de ser les seves obligacions i la seva funció de cada individu: els ciutadans tenien la funció de consumir i la de produir per tal de poder consumir, i es va establir que també tenien l’obligació de produir per tal de hipotecar-se per poder consumir i la de produir per poder hipotecar-se per poder endeutar-se per poder consumir, tot quedant reduïda la funció del ciutadà en dos aspectes molts bàsics, d’una banda la capacitat (i obligació) de donar corda al consum (base de l’economia moderna) i la de votar, però aquesta darrera només quan toques, per tal de poder donar aparença “democràtica” al sistema, a la vegada que es feia creure als nous ciutadans que participaven en els processos on es prenien les decisions que els afectaven. Pel que fa a les llibertats aquestes van quedar reduïdes a una: donar llibertat a hom a que es morís quan volgués i si podia ser sense fer soroll.

S’ha de dir que la majoria de la gent va estar encantada amb la nova idea de societat, així com amb les seves noves obligacions, fet pel qual molts canviaren el comunisme pel consumisme, llançant-se a consumir sense cap aturador i de forma malaltissa. Així aquests abnegats màrtirs del consum van donar llurs vides (i llurs diners) per tal de mantenir el sistema, per tal de fer-lo viable. Les famílies no trigaren a demanar hipoteques i a endeutar-se, sobretot per coses tant transcendentals com la possessió, ja fora d’un cotxe o del invent del segle: la propietat vertical. Aquest gran invent, la propietat vertical, ha fet possible que molts individus s’hagin enriquit a la vegada que ha permès transformar els nostres avorrits boscos i camps, en divertits polígons on produir els productes que consumim, en agradables ciutats de ciment on vivim tots juntets i en apassionades autopistes on podem córrer (i estimbar-nos si volem) amb els magnífics cotxes que ens hem comprat.

El sistema sense cap mena funcionava, era un èxit, però alguns elements van començar a mostrar signes de debilitat, a desenvolupar actituds del tot anòmales, motiu pel qual es va decidir prendre mesures dràstiques. Es va decidir directament declarar marginal a tot aquell que no acceptés la seva funció o les seves obligacions dins de la societat consumista, a la vegada que es va començar a sotmetre a la resta de la població a una teràpia de xoc basada en l’oci, en el consum de l’oci i en l’oci del consum. Així la gent podria gaudir de consum, podria fer d’una obligació, consumir, en una alegria, apareixent un fenomen basat en sortir a comprar i gastar-se tot el que havien produït. D’altra banda en els elements marginals es va introduir una altra mena d’oci, basat en les drogues, motiu pel qual aquells que començaven a ser conscients de la seva penosa existència, tenien en el consum (sempre consum) de drogues la seva via d’escapament de la crua realitat i una forma de canalitzar la seva ràbia.

En definitiva, aquesta és la bonica història de com varem aconseguir instaurar la societat consumista, la societat del consum, paradigma de tota societat desenvolupada, meta de la civilització humana, perversió perfecta perfeccionada. Aquesta és la perfecte història que haurem de transmetre de pares a fills (de la mateixa forma que farem amb les hipoteques) de com es va sotmetre a bona part de la població humana a un bonic sistema d’esclavisme basat en la producció i en el consum. Si, sense cap mena de dubte aquesta serà la història que el dia de demà haurem d’explicar als nostres nets o rebesnéts quants aquests ens preguntin com varem arribar a ser una peça més d’un sistema que fonamentava la seva pervivència en la creació d’una mena d’hominoides, els consumidors, que dedicaven llurs vides a consumir tot allò que es produïen.

Pesant-ho bé, també podria ser la història de com varem intentar buscar el COMUNISME i com els que han manat sempre ens varen acabar sotmetent-nos al CONSUMISME. Per cert, com canvien les coses i els significats de les paraules només amb un parell de lletres.

2007-05-03T21:26:00.000+02:00

ESCOCIA VS CATALUNYA O L'ANTAGONISME POLÍTIC:

Arran de les eleccions legislatives a Escòcia el pati està del tot alterat. Hom intenta veure similituds entre Catalunya i Escòcia. Res més lluny de la realitat. Espanya no és el Regne Unit i Catalunya no és Escòcia. Per començar s'ha de dir que la unió d’aquests dos regnes, el d'Anglaterra i el d’Escòcia, tot just fa tres cents anys es va fer de mútua voluntat: l’any 1707 els parlament anglès i escocès signaren un acord pel qual acceptaven un mateix rei i es comprometien a compartir les mateixes estructures d’Estat, creant-se així el Regne Unit de la Gran Bretanya..

Per contra la unió de la Corona d'Aragó i el Regne de Castella en allò que avui en dia coneixem per Espanya, no es va fer de mutu acord, ja que si ben és cert que fins el segle XVIII aquests dos regnes compartien rei, com en el cas britànic, no compartien estructures d'Estat. En el cas espanyol ens hem de remuntar als anys 1707 i 1714 quan mitjançant un conjunt de lleis decretades pel rei Felip V (per exemple el Decret de Nova Planta), es varen abolir les institucions pròpies de la Corona d'Aragó i s’obligava als seus súbdits a sotmetre’s a les mateixes estructures estatals que els súbdits castellans, apareixent així les estructures d’un incipient Estat Espanyol. També s’ha de dir que aquest nou ordenament jurídic Felip V el va fer mitjançant l’únic dret al que podia recórrer, que era el de conquesta. Com podem veure la diferència entre l’origen d’un i un altre Estat esta clara.

Al llarg del segle XIX la construcció dels dos Estats, el britànic i l’espanyol es va fer de forma antagònica, ja que si d’una banda pels escocesos el Regne Unit era el comú denominador amb els anglesos, esdevenint britànics per pròpia voluntat, pels catalans ser espanyol no era una opció, si no una obligació, amb tot el que això comporta.

El comportament de les autoritats espanyoles a Catalunya al llarg de bona part del segle XIX i del segle XX va ser la pròpia d’aquells que governen un territori colonial, un territori que no consideren propi. Paral·lelament a la contrucció de l’Estat liberal es va portar a terme una acció de bastir-lo d’identitat pròpia, motiu pel qual tot el que era pròpiament castellà (ja fos llengua, cultura, història...) va esdevenir pròpiament espanyol, fet que va provocar que alguns sectors socials catalans renunciessin a la seva llengua, a la seva cultura, a la seva història, naixent així un auto-odi a Catalunya que avui encara és molt present, tot i que de forma molt Ciutadana.

Com els orígens i la forma de construir l’Estat són diferents, clarament les sinèrgies han de ser diferents. Per aquest motiu als catalans se’ns diu que ens agradi o no som espanyols. És una imposició, una condemna, de la qual els catalans som els únics culpables de continuar-la patint. En el cas del Regne Unit és ben diferent. Ningú, per molt “hooligan” que sigui o per molt patriòtic que sigui, dirà a un escocès que és britànic perquè si, per imposició. En el cas britànic, els escocesos poden dir demà que són escocesos i tot que tinguin lligams molt forts amb els anglesos no passaria res. Si assolis la independència Escòcia, aquest seria un nou Estat a Europa, en molt poc temps entraria dins de la UE, tindria representació a la ONU i la Reina Elisabet II (o el seu successor) seria la seva Cap d’Estat.

Amb tot això que passaria a Catalunya? Res. Per mal que ens sàpiga no passaria res a Catalunya, continuaríem essent la mateixa societat, el mateix país que vol i no pot, el mateix conjunt de frustrats (entre els que m’incloc) que estan sotmesos a les estructures d’un Estat que no ens vol tal i com som i l’únic que vol fer amb nosaltres és assimilar-los com a pas previ a eliminar-nos com a poble. No fem elucubracions mentals. Catalunya com a poble que aspira a la seva plena sobirania, a la seva independència, a esdevenir un Estat, és un poble acomplexat, frustrat i impotent.

La Catalunya acomplexada són aquells que no tenen el valor de trencar amb Espanya, ja sigui per interessos econòmics, ja sigui per por o perquè simplement no creuen en les seves possibilitats a l’hora de fer possible la creació d’un Estat propi. Els frustrats són aquells que amb el seu auto-odi busquen la seva identitat en una Espanya que els menysprea per ser catalans i per tant són pitjors que els propis espanyols amb ànsia colonitzadora. Els catalans impotents són aquells que somiant un trencament amb Espanya i amb un futur de llibertat, veuen com bona part de la seva societat no esta per la tasca de construir una societat que en poc temps plantegi les coses en terme més que evidents: o caixa o faixa.

El problema dels catalans el tenim a casa. Deixem-nos de buscar culpables, ja sigui CiU o ERC i pensem que si el que volem és una cosa, la independència, no hem d’esperar que ningú ens faci la nostra feina. Si els primers (CiU) com a bon representants dels sectors econòmics i burgesos catalans amb forts vincles amb Espanya, mai lideraran un procés seriós per la independència. Els segons (ERC) han patit una desnaturalització del seu projecte i tot i que encara es declarin independentistes, es qüestió de temps que es declarin “sobiranistes” (potser al proper Congrés de 2008?), per acabar declarant-se “nacionalistes”, ja sigui en nom de la “real politik” de que tant parlen els líders d’Esquerra, ja sigui per liderar no se quin projecte per integrar no se quins sectors socials de Catalunya, que entre d’altres coses, hem de tenir clar que mai seran partidaris de la independència.

Crec que esta bé que la gent ens donem compte de la classe política que patim, ja que amb això ens donem compte amb qui ens juguem els “quartos”, però no ens equivoquem, la classe política catalana esta del tot embargada per principis que poden molt més que la nostra voluntat, els principis econòmics de les grans corporacions econòmiques que ja estan còmodes on estan. No pensem en Escòcia, ni en Montenegro ni en cap altre lloc, perquè això és la pastanaga que fa caminar al ruc i que en el nostre cas no ens permet veure la realitat. Mentre els poders econòmics a Catalunya no diguin prou i per tant optin per tenir el seu propi Estat, nosaltres els catalans, continuarem essent obligats a ser espanyols.

L’altra opció que ens queda és la de donar peu a projectes polítics seriosos, projectes que comencin des d’aquells que volen organitzar-se per tal de donar un tomb a la situació. Aquells que volem treballar per fer possible que d’aquí a 4 anys tinguem un partit independentista, que seguint l’exemple organitzatiu de les CUP, es presenti a les eleccions parlamentàries i pugui portar la veu d’aquest cada cop més fort i nombrós moviment independentista. No ens podem quedar de braços creuats veient que aquells que volen liquidar Catalunya, per molts Ciutadans que siguin, s’organitzen i són capaços d’obtenir els vots necessaris per tenir representació parlamentaria. No som nosaltres capaços d’obtenir 90.000 vots a tot el nostre país? Perquè no bastim un projecte transversal, que en un Front Social aglutini aquells sectors nacionals que opten obertament per la independència? Perquè no unim forces, idees i aquells que ens sentim part de Catalunya fem via cap el futur? Jo, si ens deixem de divisions i lluites estèrils, em sumo a aquest esforç.

2007-04-25T20:21:00.000+02:00

ALMANSA, 300 ANYS DESPRES

Avui, 25 d’abril, fa tot just 300 anys que es va produir la Batalla d’Almansa, on les tropes aliades (uns 24.000 efectius), comandades pel Vescomte de Galway i el Marques das Minas van ser derrotades per les tropes comandades pel Duc de Berwick, que comptava amb uns 28.000 efectius. Tant unes tropes com les altres eren estrangeres, d’una banda al bàndol aliat, que defensava els interessos del mal anomenat “ Carles III, rei dels catalans”, o més conegut com l’arxiduc Carles d’Àustria, hi havien pocs soldats imperials, essent la majoria dels soldats d’origen anglès, holandès, portuguès, així com algun francès calvinista (anomenats hugonots). A l’altra bàndol, tot defensant els interessos del Duc d’Anjou, Felip V, havien els castellans, els francesos, així com nombrosos irlandesos.

Si ben és cert que arran de la batalla d’Almansa i la invassió del Regne de València pels exèrcits borbònics, es va implantar la Nova Planta als Regnes de València i d’Aragó, així com que es van produir episodis de repressió com el de Xàtiva, no és del tot cert que aquesta batalla fora necessàriament la batalla decisiva pels interessos dels austriacistes, ja que uns anys desprès, l'any 1710, encara Carles III entraria de nou tant a Saragossa (on s’anul·laria el Decret de Nova Planta), com a Madrid i no seria fins l’any 1711 quan passaren tres fets importants, que si que marcarien el resultat de la guerra. Els dos primers foren les desfetes militars de Brihuega i Villaviciosa (on els exercits aliats tingueren més pèrdues humanes que no pas a Almansa), i el tercer i decisiu fet fou que el context internacional (el mateix que havia provocat l’entrada de la Corona d’Aragó en el bàndol austriacista, tot i que les institucions de la Corona rendiren primer lleialtat a Felip V), es tornà del tot advers als interessos de catalans (tant insulars, com peninsulars), aragonesos i valencians. D’una banda les derrotes militars servien com a adob pel govern del Regne Unit que ja no volia seguir amb la guerra (els defensors de mantenir la lluita havien passat a l’oposició i eren els que buscaven l’entesa amb els Borbons els que governaven a Londres), a més Carles III havia passat esdevenir també Carles VI, emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, fet que ho canviava tot. El que va venir desprès ja ho sabem: Pau d’Utrecht, retirada dels aliats de Catalunya, setge de Barcelona i desfeta nacional i la majoria dels aliats contents amb allò que varen obtenir a les negociacions de pau. Bé, tothom no podia estar content, ja que catalans, valencians i aragonesos van perdre molt en tot aquest conflicte.

Crec que és molt agosarat dir que si els aliats haguessin guanyat la batalla d’Almansa, tot hauria canviat, potser les coses haguessin estat diferent, però no sabem si en un sentit positiu o negatiu. En tot cas, la batalla d’Almansa, és una bona mostra de com va ser la Guerra de Successió. D’una banda tenim a les potències aliades enviant homes a morir per una causa que no era la seva, fet que segur va afectar la moral dels combatents (allò tant normal de dir: que cony pinto jo aquí????). Als liders aliats no els va importar fer sacrificis humans en nom dels seus interessos, a la vegada que curiosament eren els mateixos aliats els que varen fer impossible que s’organitzessin exercits regulars i ben organitzats amb els naturals que si que es jugaven les garrofes i que si que estaven prou motivats.

Per molt que es parli de la Coronel·la o de l'exercit d'en Basset, el que si es segur que si les institucions de la Corona d'Aragó haguès organitzat llurs exèrcits, les coses haguessin estat ben diferents. Només quan les coses foren del tot desesperades es va recórrer a donar armes als catalans, als valencians i als aragonesos. Aquests foren els que varen resistir més de dotze mesos l’assetjament d’un dels millors exercits del moment, el francès, a Barcelona. Només vull pensar que haguès passat si haguessin exèrcits en tota la regla format per aquells que s'havien de defensar, sense necessitat de dependre de ningú més.

Avui tot just fa 300 anys de la desfeta d’Almansa, i crec que més que preguntar-nos que hagués passat si haguessin guanyat els aliats, ens hauríem de preguntar que hagués passat si els nostres aliats haguessin estat aliats de debò i ens haguessin donat els mitjans suficients per defensar-nos. Bé, deixem-ho aquí això.

Crec que forà bo, que més enllà de fer volar coloms amb això en aquest moment, dediquéssim el temps necessari per pensar, que hauríem de fer per superar els complexes i recuperar el país i la llibertat que tot fa just 300 anys varem començar a perdre.

2007-04-03T19:38:00.000+02:00

AIXÒ ES DEMOCRÀCIA???

Us vull comentar una cosa que m'ha passat. Aviat ja sabreu perquè estic indignat.

El passat dissabte, anava en moto amb la meva dona, tots dos circulant pel carrer Mina de la Ciutat (on actualment tenim el nostre pis) fins ha arribar davant de casa nostra, ens varem baixar de la motot i vam veure que un cotxe blau es va aturar a la parada del 32 que esta davant de casa meva. Per sorpresa meva es va baixar un agent de la Guàrdia Urbana, que em va dir en castellà "se ha saltado el semaforo" i jo li respognué en català dient que no, que circulava per Mina de la Ciutat i que he passat el semafor en verd.

El semàfor en questió està el costat de casa meva, cantonada Mina de la Ciutat amb Pla de Fornells. Darrera meu no hi anava cap vehicle, fet pel qual dedueixo que el tipus estava aturat a Pla de Fornells. Jo vaig passar el semàfor en verd i diria que tot just quan creuava es posava en ambar. Això és el de menys.

La cosa, es que quan li respongué, l'agent en una actitud molt provocativa em digué "Pues si no lo entiendes a lo mejor por escrito lo entenderás" i em demanà els papers, jo els hi donà i li digué que la moto no estava al meu nom, si no al nom d'un amic i que estava a l'espera del canvi de nom. Aleshores l'agent mirà pel damunt els papers i mirà que concidís el número de la matricula amb els paper, però res més. Quan va veure que a la matricula portava el CAT, em digué "que pasa, porque llevas eso?", tot referint-se al CAT i li digué "Perquè sóc català". L'agent em mirà i em digué "con que catalan, eh?, pues ahora te voy a meter la multa y encima pondré que has estado a punto de provocar un accidente" y el tipus es va anar al cotxe, que era un vehicle sense identificar, o sigui "secreta" i allà va escriure el que li donà la gana. No em va demanar ni l'asegurança ni res més.

Al cap d'un cinc minuts el seu company em trucà i em dona el meu carnet de conduir i la multa. Al document clarament es menteix dient que m'havia saltat un semàfor, que havia estat a punt de provocar un accident, però és que menteix per on circulava jo, ja que posa que anava pel Carrer Pla de Fornells, quan jo anava pel Carrer Mina de la Ciutat i que un vehicle (fantasma), va haver d'aturar-se per tal d'evitar l'accident.

Davant de tot això, que puc fer?? Això és un abús d'autoritat en tota la regla i realment no se que puc fer. Em sento indefens a totes.

Jo, un simple ciutadà, que he de pensar davant d'aquest abús de poder, de com alguns representants exercixen de forma arbitrària la seva autoritat. Com volen que cregui en ells si els seus agents actuen així?

2007-01-29T13:05:00.000+01:00

DE JUANA

Aquests dies estem assistint a un espectacle lamentable, com la classe política d’un Estat que es diu democràtic, així com bona part de la seva societat permeten que una persona empresonada de forma dubtosa s’estigui morint sense que ningú faci res de res. Ja se que per alguns estem parlant d’un terrorista, d’una persona que en el seu moment va col·locar bombes i va assassinar a d’altres persones per motius polítics. Podríem entrar en el debat de si la lluita armada és licita o no, cosa que no vull fer, ja que per mi hi han altres coses més importants, que van des de la dimensió de les persones passant per la dignitat i arribant als drets que aquestes tenen.

Molts d’aquests que contínuament es manifesten contra l’alliberament de De Juana Chaos i contra el diàleg es consideren cristians i van cada diumenge a missa, participen de les almoïnes i intenten creure’s uns bons seguidors de la fe de Crist, però amb la seva actitud envers persones com De Juana Chaos i en contra de l’enteniment i el diàleg demostren la seva hipocresia i la seva falsedat com a persones. No era Jesús qui defensava l’enteniment amb els altres, l’amor a l’altre i el perdó, així com la defensa de la dignitat humana? Potser el cristianisme que em varen ensenyar a mi va ser el dels pobres, que és el de la pietat, l’amor i el respecte, potser el seu cristianisme deu ser el dels rics, el de l’exclusió, l’odi i la intolerància.

D’altra banda una de les coses que salten a la vista és que en aquest Estat “democràtic” hi ha delinqüents dolents i delinqüents bons. Per establir aquest criteri maniqueista no es segueixen criteris en funció de la magnitud de llurs crims, ja que es tenen en compte criteris en funció de la pressió que exerceixen els medis de comunicació, els partits polítics i alguns sectors socials que s’autoanomenen portadors de la veritat. Si ja sembla estrany que un jutge hagi de consultar amb l’Associació de Víctimes (que com segueixi amb la seva política d’odi passarà de víctima a botxí) com actuar en el cas De Juana Chaos, encara és més estrany que una persona titllada de terrorista no pugui assolir la seva llibertat ni tant sols aplicant-se les lleis del mateix Estat que el té empresonat. De Juana Chaos hauria d’estar en llibertat des de fa temps, si més no si De Juana no hagués estat un terrorista que va matar a persones per motius polítics, si hagués estat un assassí en sèrie, si hagués matat la dona i als fills o a d’altres persones per motius molt diferents, ara mateix estaria en llibertat i no se li hagués tornat a jutjar de nou per allargar la seva condemna en una maniobra que ras i curt va ser una invenció del fiscal i del jutge, anant contra els principis definitoris de la Justícia, per evitar que De Juana Chaos quedés en llibertat.

En aquest Estat la Justícia en termes de terrorisme no és imparcial. Però realment no importa, ja que sembla que els "terroristes" són persones vils i immundes que no tenen dret a la vida, no tenen dret a la opinió i no tenen dret a defensar un món diferent. El que ens estan dient contínuament és que l’actual marc polític, jurídic, econòmic, cultural, de llibertat i de pensament és el que és i es mantindrà, tot llençant l'avís de que no aspirem a canviar-lo en profunditat, només podem aspirar a portar a terme polítiques de maquillatge, com fan alguns partits polítics. Si la nostra aspiració és la de superar aquest marc lamentable, el cas de De Juana Chaos ens podrà servir de paradigma. Sereu catalogats de terroristes, a ningú l’importarà la vostra vida i podreu morir o us podran matar sense que a ningú l’importi res. Paradoxes de la vida, inclòs els botxins podran rebre l’aprovació de les masses de l’encefalograma pla.

Si existeix dignitat humana, si existeixen els drets de les persones per damunt dels delictes i dels seus actes, si existeix una voluntat de que la justícia es mantingui intacte s’haurien d’aplicar les lleis de l’Estat Espanyol, les mateixes que ja fa un temps haurien d’haver deixat en llibertat a un presoner, a una persona, a De Juana Chaos.

2007-01-29T12:38:00.000+01:00

EL DRAMA DE L’AVI

El diumenge 28 de gener vaig poder veure el magnífic documental de 30 minuts sobre la memòria històrica que no em va deixar gens indiferent. Acte seguit vaig poder presenciar un magnífic programa de Barcelona TV “Barcelona sota el franquisme”. Impressionants testimonis de persones que van presenciar els afusellaments al Camp de la Bota, de l’entrega de persones per evitar salvar allò que es podia salvar com el cas de Agustí Centelles, fotògraf que va portar a França a molts negatius de fotografies que d’haver caigut en mans dels feixistes haguessin costat la vida a moltes persones. També varem poder sentir la veu del mateix Franco dient que Espanya “es una monarquia, una piramide con el jefe encima de todo”. Increïbles testimonis de persones que varen patir la repressió, amb històries de no fa tant de temps. Acostumats a veure avui en dia per televisió imatges dels nombrosos conflictes d’arreu del món, alienats en la nostra societat capitalista i consumista, ens consta concebre com un dia pels nostres camps es va lliurar una guerra fratricida, com els mateixos carrers de l’Eixample estaven plens de runes i morts pels bombardejos i com en molts camps de la península hi ha fosses comunes de persones que van ser víctimes d’una repressió que encara provoca la por i el silenci.

No ens fem a la idea de que bona part de la societat espanyola va ser víctima directa o indirecta d’aquesta guerra. Sovint tampoc ens fem a la idea de que podríem escoltar de bona part de la nostra gent gran històries que avui només visualitzaríem a Iraq o a Txetxènia.
La nostra societat perd ràpidament la memòria, és propensa a l’oblit, és del tot ingrata. Bona part dels somnis que van portar a molta gent a lluitar mai es van assolir. De fet malauradament podríem dir que tantes i tantes vides truncades no van servir per res. Aquesta societat nostra és una societat de l’oblit, del aquí i el ara. Incapaç de comprendre la gran lliçó que el nostre passat ens pot aportar pel nostre present, sembla doncs que no tenim la intenció d’aprendre res de tot allò. Per nosaltres la història és passat i el passat és això, passat, una terra estranya per rara avis com els historiadors i els quatre nostàlgics que contínuament volen restituir dignitats.

Encara avui se’m posa la pell de gallina a l'escoltar les històries de la guerra. Encara avui en dia recordo les històries de l’avi. Un català de pares aragonesos, treballador i anarquista, que es va allistar a les files de la CNT per lluitar al front d’Aragó. Un home, com tants d’altres, que va ser derrotat i detingut. Desprès de molts anys de patir detencions i de ser obligat a prestar un servei militar forçat va tornar a casa, va formar una família i va transmetre el seu testimoni a aquells dels seus que el van voler i saber escoltar. Gràcies a les seves històries vaig prendre consciència de moltes coses. El que em sap més greu de tot és que ens va deixar ja fa uns 15 anys i que per tant no he pogut gaudir de la seva companyia ni del seu testimoni per entendre millor aquella guerra i aquella repressió, per prendre més consciència i seguir així amb la seva lluita, per no trair la seva memòria i la d’aquelles persones que van lluitar i morir per uns ideals, tal i com alguns estan disposats a fer en forma de llei que diuen de Memòria Històrica.

2007-01-29T12:24:00.000+01:00

MONTJUIC

Avui he escoltat una noticia d’aquestes que per molta gent passen desapercebudes. Sembla que per fi a la nostra muntanya de Montjuic hem recuperat Miramar. Aquest va ser un espai concebut per l’ús de les classes privilegiades barcelonines de principis de segle XX, per gaudir d’una balconada sobre el mar mediterrani i la Ciutat Comtal. L’any 1929 coincidint amb l’Exposició Universal que tingué lloc a Barcelona l’espai s’amplià, ja que l’arquitecte Forrestier concebí un parc per passejants que estava integrat per diferents plataformes enjardinades. Desprès de molt de temps d’estar mig abandonat aquest espai s’ha recuperat, però no ha estat de franc això, ja que s’ha construït un magnífic hotel, el AC Miramar, establiment per a clients exclusius, o sigui la creme de la creme internacional. Aquest hotel s’ha establert a l’antic edifici Miramar on es van realitzar les primeres emissions de televisió de l’Estat Espanyol.

Però com ja he dit anteriorment res ha estat de franc, ja que amb la construcció d’aquest nou espai de luxe que eleva a Barcelona a la categoria de capitals que ofereixen hotels per al més selecte de la $ocietat, ha desaparegut per l’ús i gaudir de la ciutadania dos de les dues plantes del parc projectat per Forrestier a Miramar. Així ara càmeres de vigilància i portes de seguretat barren el pas del populatxo en l’accés d’aquests espais públics, que ara seran per l’ús exclusiu i exclusivista dels privilegiats inquilins. A més també hem perdut l’únic tram que encara es mantenia de l’antic camí que connectava Barcelona amb la muntanya de Montjuic, ja que aquest ha estat literalment eliminat al tapiar el seu accés. Per acabar-ho d’adobar m’he assabentat que un dels pocs miradors públics que encara resten sense privatitzar i on les turbes encara es poden abocar per veure la ciutat a vista d’ocell, doncs aviat serà tancat. Es tracta del mirador Belvedere, que passarà a ser d’ús exclusiu dels selectes clients del Bar que pensa construir l’hotel AC Miramar en aquell indret.

Però com es possible tot això? Com hem pogut tolerar tot plegat? Com el nostre Ajuntament tant d’esquerres, antisistema i catalanista ho ha permès?. Doncs precisament és aquest Ajuntament tant trempat i tan preocupat per la ciutadania el que ha donat els permisos pertinents perquè les obres es portin a terme i es faci tot el que he comentat anteriorment. Serà aquest ajuntament el que donarà els permisos per “cedir” espais públics per ús privat i privilegiat. Serà l’antisistema Regidora de Parcs i Jardins de ICV-EUiA la que no té cap impediment perquè s’amputi un parc representatiu de Barcelona?. Que des del Consorci de Turisme i del Institut Municipal de Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida (que estan sota control d'ERC) no s'ha de dir res en contra d’aquest atemptat vers els espais públics, la liquidació del poc patrimoni històric que resta a la ciutat i del deteriorament de la nostra qualitat de vida? Que te res a veure l’esnobisme del PSC en la construcció d’aquest nou espai?.

Els nostres polítics no tenen cap respecte vers el nostre passat. Per ells aquest només és un recurs fàcil per reclamar drets històrics, drets sovint recordats només al llarg de la primera quinzena de setembre. La resta del temps quan es tracta de tenir-lo pressent per evitar atemptats contra el patrimoni cultural, paisatgístic i històric, no hi ha cap mena de dubte, el passat no compta per res. Importa la Barcelona del futur, aquesta que estem construint, una ciutat centrada en el disseny, que és cosmopolita, intercultural, multicultural, guai i jo que se més. Una ciutat origen de tot i final de no res. Una ciutat dissenyada pels polítics que segueixen els criteris d’una minoria molt minoritària de snobs, estrafolaris, estrambòtics i freakes moderns que tenen de representatiu el fet de representar-se a ells mateixos i als seus quatre col·legues.

En aquesta ciutat construïda d’esquena a la ciutadania ens han ficat fins la gola el turisme, les figures de la Rambla (quan jo era petitet i ja d’adolescent no me’n recordo veure cap paio allà palplantat al ben mig de la Rambla), els multiculti, el disseny, els hotels de luxe i a més ens donen pel cul quan i com volen amb zones verdes i grues. Els barcelonins com bon ramat no hem dit ni una paraula més alta que una altre i així ens va, els politics a la seva i nosaltres com borregos. A més quans ens queixem hem de ser políticament correctes i tenir més seny que rauxa. Si diem les coses tal com les pensem i tal com les sentim algú en possessió de la veritat sempre et fulminarà.

Cansat de catalogacions, de la correctitud més correcta, vull dir que coses com les que estan passant a Miramar em fan creure que els polítics d’aquesta ciutat són una puta pena, ja se’m dona igual les seves sigles, si són d’aquest o d’altre partit. Cap ni un mostra ni ha mostrat la valentia que calia per plantejar la base de tots els problemes: Aquest model de ciutat no és representatiu del país que vol capitalitzar, aquest model de ciutat exclou les necessitats de la ciutadania. O si no que algú em digui si la ciutadania necessita hotels de mega luxe que ens impossibiliten d’accedir als espais públics? Que em diguin si la ciutadania no necessita més parcs i espais com el de Miramar. Que em diguin si la ciutadania no necessita recuperar els espais històrics per saber com era fa un temps la nostra ciutat.

Sembla ser que per aquests polítics no es això el veritablement important. M’agradaria veure quina seria la resposta que ens donarien els politics a aquest acte que personalment considero un atemptat en tota la regla contra els interessos de la ciutadania. Segur que ens parlaran de la recuperació d’un espai públic, de com aquest establiment aportarà ingressos a la ciutat, de com vindran selectes clients que aportaran que se jo a Barcelona i tot això. Mil excuses per amagar que d’aquests ingressos no en veurem ni un cèntim, mil excuses per amagar la nostra història i el nostre passat, mil excuses per prohibir-nos gaudir d’espais públics i mil excuses per robar-nos als veritables protagonistes de Barcelona, les ciutadanes i els ciutadans barcelonins, la nostra ciutat.

2007-01-29T12:00:00.000+01:00

TELEVI$$$IÓ

No se si algú haurà vist les imatges que vull comentar. Crec que va ser el passat divendres 26 de febrer al Telenoticies migdia quan vaig sentir un noticia que em va esgarrifar. Sembla ser que a la gran Alemanya hi ha un concurs (de l'emisoria Ludwigshafen, RPR1) ben curiós que consisteix en proposar als concursants com gastarien ells 100000 €. Sembla ser que les propostes dels concursant van anar des de arrencar-se la dentadura, fins a trencar la casa en dos, però qui va guanyar el cor dels televidents va ser la proposta d'un home de noble professió, un camioner, que va dir tan content que ell, es quedaria 25000 € i els 75000 € restants els llençaria per la finestra perquè els agafés qui volgués. Aquest senyor amb la seva idea com ens podem imaginar va captivar les picaresques ments dels televidents, que compulsiva i massivament van decidir votar-lo, suposo que en part portats per la il·lusió de ser ells un dels afortunats que recollissin els bitllets caiguts del cel.

Aquesta bella metàfora proposada pel noble professional de la conducció no va ser desaprofitada en va pels creatius del programa. Si inicialment la idea de fer aquest acte s'havia de fer a Mainz, finalment es va portar a terme a Kaiserlautern. Així i aprofitant la filantropia del guanyador, van donar-li els diners, el van pujar a una grua en mig de la plaça pública de la població esmentada (el que són les coses antigament la gent es reunia a aquestes places per veure com es penjava a algú o se'l cremava), i allà damunt del cap dels televidents congregats va començar a llençar els diners sobre les turbes enfervorides disposades a estomacar-se per tal d’agafar un dels nobles diners. Però com els germànics són gent ordenada i previsora van decidir que era millor col·locar una gàbia al vell mig de la plaça per què tots els presents tinguessin la seva oportunitat d’agafar el bitllet somniat. I així va ser, sense tumults tothom va tenir la seva oportunitat i les càmeres van captar unes escenes magnifiques on es podia contemplar la lluita de la gent en la recerca del bitllet, dels diners i de ser particeps en aquell gran esdeveniment.

Sense cap mena de dubte no té desperdici aquest nou experiment social al que les televisions ens tenen acostumats, de fet, de tants experiments ja em sento com un conillet d’índies.

2006-10-31T22:10:00.000+01:00

MEMORIA DEL SAQUEO

L’altre dia vaig veure un documental d’aquest que es diuen que et remouen per dins. Es tracta del documental argentí “Memoria del Saqueo” del director “Pino” Solanas. Aquesta cinta dividida en uns deu capítols et permet veure de forma magistral i entretinguda tot el procés de liquidació i de venda d’Argentina per part de la seva classe política que arrenca tot just a principis dels anys vuitanta del segle passat quan Argentina va recuperar la seva democràcia. Al llarg de la cinta es increïble, però es pot veure com molts d’aquells que van lluitar contra els militars i contra la dictadura de Videla, Galitieri, Massera quan arribà l’hora de la democràcia es van llençar a liquidar i vendre el seu país a canvi d’embutxacar-se milions i milions de dòlars.

Primer va ser Alfonsin, que amb el seu bigoti i els seus bons modals va assentar els bases del sistema oligàrquic i tecnòcrata que faria un dels saquejos més grans de tota la història de la humanitat. Desprès va arribar Carlos Saul Menem que al documental se’l pot veure l’any 1989 en plena campanya electoral amb les seves patilles i el seu pentinat al més pur estil “cabdill americà i alliberador del segle XIX” dient quasi plorant a les mares que no tenen per donar de menjar als seus fills i als pobres que “Yo no les voy a defraudar” repetint-lo més de vint vegades pletòric . Desprès del seu període presidencial l’any 1999 la corrupció va arribar a nivells increïbles, la quasi totalitat de les empreses argentines publiques que no eren deficitàries quan van ser privatitzades al llarg dels anys noranta a finals d’aquella dècada acumulaven unes pèrdues increïbles. Es va procedir a liquidar el país i la major part de la classe política argentina va participar d’aquest repartiment econòmic d’un dels països més rics del planeta. També hi havien tantes persones en la més absoluta pobresa i a punt de caure en la inanició que moltes persones ja parlen obertament de “Genocidi alimentari” d’una part important de la societat argentina.

A “Memoria del Saqueo” podem observar com la situació es va degradant, com l’argenti de classe mitjana es va despenyar cap a la pobresa i com el país va veure com més de 450 mil milions de dòlars s’anaven i desapareixien per anar-se volant a les butxaques de tots aquells que aplicaven les polítiques neoliberals que es dictaven des del FMI. La situació es va fer tant insostenible que finalment la major part de la societat argentina es va mobilitzar al desembre de 2001 i va fer caure al govern de De La Rua, no sense que abans aquest en la seva caiguda se’n portes pel davant a 34 persones (aquesta és la xifra d’argentins que es creu que van morir a mans de les forces de seguretat argentines en les jornades del 19 al 21 de desembre de 2001). Sota el lema de “Que se vayan todos” la major part dels argentins van sortir al carrer per provocar en una revolució, que sense la tutela-la de cap ran líder messiànic i de cap organització va representar la voluntat real de les i els argentins, que estaven farts d’una classe política que no havia dedicat ni un sol esforç en governar per aquells a qui havia de representar, per a un poble i no per a les multinacionals i el poders econòmics que es dediquen a governar el món des de l’ombra.

Sense cap mena és un documental que et fa reflexionar i tot i que alguns puguin creure agosarat pensar que aquí no es podria produir quelcom igual, parlant amb alguns argentins ells pensaven que això també podia passar al seu país. Anem votant a polítics que apliquen xecs i carnets, anem doblegant-nos als poders fàctics, anem aborregant-nos i alienant-nos seguim així i un sector de la societat no fa cas als que diuen que aquest camí porta a la catàstrofe. Seguim així i el dia en que se’ns vingui tot damunt no voldrem saber que hem fet i que hem permès per arribar a el caos i el desastre.

Aprenguem de documentals com el del “Memòria del Saqueo”, aprenguem i comencem a fer un camí diferent al que ens volen condemnar.

2006-10-16T22:14:00.000+02:00

CONFIDENCIAL CAT, O COM AMB EL CONEIXEMENT I EL SABER ES POT ARRIBAR A LA MENTIDA.

Deia Albert Camus que "el saber és coneixement, sense el coneixement no pot haver-hi res. El cami del coneixement es infinit, ja que és la busqueda de la veritat".

Camus va haver de patir en les seves carns el feixisme i una guerra mundial demolidora, per això per a ell la principal arma de la veritat era el coneixement, sense coneixement la bogeria nazi tornaria, les dictadures substituirien el govern de la raó i la llibertat real es veuria substituida per una ficció. Això ho deia en un món molt semblant, però a la vegada molt diferent al que ens toca viure en els nostres dies. Camus, però, no era conscient encara el que els medis audiovisuals podien arribar a aconseguir: Que una veritat sembles una mentida i que la mentida més gran de totes fos vista com a un ferm discurs en defensa de la llibertat i d'uns ideals.

Això és el que he sentit quan he vist, des de l'inici fins al final "CONFIDENCIAL CAT", de CiU Produccions i del Director David Madí. He vist com uns actors molts dolents perpetraven una pel·licula en tó maniqueista, de la que si no sabès a qui està adreçada podria arribar a pensar que és un insult contra l'inteligència del català medi. Aquests actors sortosament tenen tots carnet d'una formació de la dreta catalana i es dediquen amb poc encert a intentar generar una trama surrealista al voltant de tot un seguit de esdeveniments que tenen una vinculació entre ells de tal forma que permetin a l'espectador arribar a la conclusió que aquells que ens han estat explicant contes de por al llarg del que dura la cinta són els bons i els altres són els més que dolents. El que passa és que uns parlen i els altres no. Els uns acusen i els altres no es poden defensar, i això no em sembla just, sobretot si es vol fer una pel·licula "èpica" en defensa de la llibertat.

Jo no sortiré defensant aqui i ara el "Tripartit", crec que la gent ha de jutgar en el seu conjunt l'obra de govern dels tres partits que han format part. Hi han hagut aspectes positius i d'altres que han estat veritablement negatius. No importa una visió sesgada de la realitat, com fa CiU en la seva cinta amb un resultat més bé lamentable. Importa que la gent pensi si ha valgut la pena fer un canvi en la política d'aquest país i si encara val la pena fer-ho en el mateix sentit o fer-ho en un altre. No ho se veurem a partir del dia 1 de novembre.

Però el que si demostren els "caps pensants" de CiU, es que han fet un mal favor a la democràcia, a la llibertat i a totes i tots els catalans.

1)Als i les catalanes ens han de demanar disculpes per intentar fer-nos creure que tots els mals dels darrers tres anys tenen els seus origens en l'anomenat "Acord del Tinell". Que passa amb els 23 anys de govern convergent? Aquests no compten? no és possible que quan un intenta entrar a governar en una administració que alguns es creien de la seva propietat es necessari un temps de transició i que les coses no sortin com un desitja a la primera? que hi ha dels milers de funcionaris de CiU que encara estan a l'administració catalana i s'han dedicat a entorpir l'acció de govern, aquests no compten?

2) En Democràcia un ha d'acceptar la voluntat del expressada a les urnes i no voler jugar al xantatge com fa CiU, tot demostrant tics autoritaris i de voler manipular el fet que fa tres anys tot i guanyar les eleccions l'aritmetica permetia un canvi que fins al moment era impossible. Al llarg de tota la pel·licula no donen ni un de sol de motiu pel qual ERC s'havia de decantar per CiU i no per un Govern d'Esquerres i Catalanista. Simplement es patètic veure a Duran i Lleida dient com un nen petit que ells havien donat més coses a ERC i que ells els hi van trair. Això és un insult a la inteligència. Això es pensar que la gent és imbecil. Que diguin ells que defensaven i que volien. Que diguin ara qui defensen i que volen.

3)Finalment fan un mal favor a la llibertat perquè en nom del coneixement i del saber no poden perpetar aquest "atemptat mediàtic" que és fa contra tot un país i contra la convivència democràtica i pacífica. CiU se la juga al fet de que els partits polítics li girin l'esquena. No ho faran, perquè tots representen al poder econòmic i mediàtic que representen. Però si haguès una mica de seny i de decència s'hauria de jutgar als autors de tal bestiesa visual a ser jutgats com a manipuladors i trasgiversadors dels fets, així com terroristes de la pau social i de la convivència. A més el DVD s'hauria de distribuir amb l'etiqueta de "AQUEST DVD POT SER PERJUDICIAL PER LA SEVA SALUT MORAL", ja que els efectes secundaris que pot provocar poden arribar a ser molt greus. Que passa amb el DVD i la llibertat?

Doncs que seguint la màxima de Camus, els ideolegs intenten aportar saber i coneixement perquè la gent arribi a la veritat de CiU. Una veritat malatissa i esquizofrènica, que veu complots i mans negres per tot arreu, que s'ha dedicat al llarg dels darrers tres anys a fer mal a aquest país, un país que ha venut per una foto, tal i com a estat fent al llarg dels 23 anys de la nostra història i que l'importa molt poc fer mal bé la convivència i la pau social a Catalunya per tornar al poder. Ells si que demostren que el preu de la lluita política té un preu, ells si que demostren que el vendrien si fes falta, com fa ver una part de la societat catalana al 1714 o com va fer part de la Lliga amb Franco. Aquests són els patriotes catalans que ens volen "Governar bé"

2006-10-08T21:48:00.000+02:00

COM PASSA EL TEMPS I COM ENS CARREGUEM EL NOSTRE PASSAT.

El Cosmonauta volant per aquestes planes d'allò que els moderns en diuen Internet, he pogut trobar aquesta imatge que correspon a una masia del Pla de Barcelona, en concreta a la Vil·la de Sant Andreu de Palomar. Aquest mas, anomenat Can Valent es trobava i es troba a l'Avinguda de Rio de Janeiro de Barcelona. El seu estat de conservació es lamentable, però encara és més lamentable el que els humans podem arribar a fer en nom del "progrès" ben entès.

Clar, que com diriem alguns, el "progrès" tal i com l'entenem nosaltres es quelcom bó (com el vinagre) que ens aporta innovacions i ens fa millorar la nostra qualitat de vida. Però realment sóm conscients del dany que fem al nostre medi? sóm conscients del mal que fem al nostre passat? sóm conscients del mal que fem a allò que sóm i que sovint ens oblidem? En nom del "progrès" hem fet les bejenades més grans mai escrites i encara sembla que aviat ens superarem.

Que ens ha de dir aquella o aquell "modernillo" que li importa tot un rabe i practicament res no sap, ja no del passat, si no del món en el que viu actualment. Per mi aquestes dos imatges són una mostra clara de la demència que demostren alguns humans en pro del "progrès"i de la "prosperitat". Potser serà progrès i prosperitat econòmica per aquells especuladors o els que guanyen diners amb la desaparició i la degradació del nostre medi i la desaparició del nostre passat i la nostra història. Cada vegada que desapareix un mas i amb ell tot el seu món tots sóm una mica més pobres i una mica més inhumans, perdent nostres arrels. Qui perd les seves arrels perd el seu futur.

Nomès heu de veure les dues fotogràfies i valorar el que realment hem perdut i el que suposadament hem "guanyat". El món de Can Valent ja ha desaparegut i no tornarà. Actualment resten nomès les seves restes, com un esquelet profanat i vexat, un testimoni impassible i silenciòs del que els humans han fet amb el seu patrimoni humà i amb el seu propi passat. Aquells que pasen pel seu davant per anar al nou "Tall Anglès" ho miren com si nomès fossin uns trossos de pedra que aviat els haurien de derruir per construir més edificis.

Jo miro una foto i l'altre i cada cop desitjo més ser més camperol i menys cosmonauta, menys urbanita.,

També vull reconèixer l'enorme tasca que fa la gent de la plana de Sant Andreu de Palomar, visiteu la seguent plana, no us deixarà indiferent:

http://www.sant-andreu.com/imatges-stap/masies/default.htm

2006-09-04T21:58:00.000+02:00

FINS A DINAMARCA HO TENEN MÉS CLAR QUE A CATALUNYA!!!

Si, si senyor, sembla ser que a Dinamarca els danesos tenem més clar que els propis catalans el que som. No es que tenen clar els danesos que són danesos, si no que els danesos tenen molt clar que són els catalans. Això ja és la pera llimonera!!!

Si nosaltres encare estem amb allò de que si una nació, però nomès els dissabtes i els dies de mudar o una nació nomès si guanya el Barça, els senyors danesos des del seu fred quasi glaciar i permanent (com ho saps Arnau, eh???) tenem molt clar que els catalans són una nacíó. Ras i curt.

Això ho ha pogut deduir el cosmonauta desprès de navegar per la xarxa (és el que fan els cosmonautas, navegar, no?), ja que ha trobat aquest diari danès JPARHUS que en honor de la visita del Barça a Aarhus va emetre aquest article del Barça i Catalunya on deia la Catalunya i fan un breu recorregut de la història del nostre pais dient que fins al segle XVIII Catalunya gfou un país independent i que va perdre llur llibertat al ser derrotada a la Guerra de Successió Hispànica.

La cosa no es queda aquí, ja que al llarg de l'estància del Barça a la ciutat danesa la població danesa es va omplir de senyeres catalanes i les autoritats locals en la seva recepció parlaven de dos països agermanants: Dinamarca i Catalunya.

Potser hem d'aprendre d'aquests danesos.

2006-09-04T21:18:00.000+02:00

Avui a mort CROCODILE HUNTER, DESCANSI EN PAU.

Ja ho havien dit alguns malalts per la xarxa, pertò com sabeu no us podeu creure allò que us diuen les veus mal intencionades de la xarxa, sobretot si aquestes no estan controlades per la FAES o per la CIA de l'oncle Bush Jr., pèrò si ho diu la tele deu ser veritat, no? Com sempre tot el que diu la tele es veritat, com a minim aquest efecte dona entre les masses instruides i formades.
Doncs sembla que avui i desprès de moltes experiències d'allò més frapants (com les que veiem a la foto, on Crocodile Hunter es disposava a adoptar a un cocodril del Congo, sense que no hagin problemes de papers per l'adopció!!!!) Crocodile Hunter ha traspasat. La culpa l'ha tingut una ratlla , que en mala hora ha picat al caçador i mira aquí casualitats de la vida el nostre caçador ha estat caçat.
Ja m'ho deien els meus avis, les ratlles no són bones!!! Descansa en pau Crocodile Hunter, nosaltres et recordarem.

2006-09-04T21:12:00.000+02:00

REPRODUEIXO UN TEXT D'UN ARTICLE PUBLICAT A L'AVUI EL DIA 4 DE SETEMBRE DE L'ANY DEL SENYOR DE 2006.

"El capità del Barça" per Salvador Sostres
Abans tenia sentit jugar amb Espanya: els Mundials eren una finestra al món i l'oportunitat de fer un gran salt professional si un equip estranger et fitxava. Però ara les coses han canviat. En general perquè el gran aparador és la Champions i en particular perquè ja el Barça és el millor club del món i marxar-ne és perdre i per perdre no cal anar a fer l'espanyol amb una selecció que total, mai no ha sortit del parvulari. Amb Espanya no es guanyen les finals, ni tan sols s'hi arriba. Amb Espanya no et rep Kofi Annan. Amb Espanya no ets el millor de res ni enlloc. Amb Espanya, opá. No hi ha cap motiu per jugar amb la selecció espanyola que no sigui la plena identificació amb Espanya: i no em diguis que ets un professional perquè l'última que va dir-m'ho era a la planta 87 del Hyaat de Xangai i cobrava 600 euros, habitació a banda. El capità del Barça no pot jugar amb Espanya. El capità del Barça o és el general Moragues o posats que ho sigui un estranger el triem brasiler que com a mínim el Brasil ni ens té envaïts ni ens roba, ni ens ha intentat mai exterminar. El Barça és un club i un equip massa seriós per deixar-lo en mans de tontaines que van a fer el mec amb una selecció de tercera regional que ni ha fet mai res ni farà mai res perquè el destí d'Espanya com a conjunt és la caspa i el naufragi. És hora de triar, és hora de mullar-se. Si es mulla el president Laporta a canvi de cap sou, no em diguis que mullant-te podries perjudicar la teva carrera: quina carrera? Quants diners més necessites? Si jo em mullo per menys de 1.500 euros al mes tu ets un miserable si no dónes la cara pel teu país amb tota la pasta que guanyes. Prou farsa. Prou comèdia. Tenim un sol país per existir i per sobreviure, i al mercat en canvi hi ha molts defenses. Tu mateix, Carles. Catalunya es troba en el seu moment més crucial i tenim molta, molta feina. Són temps per a herois catalans i volem les estrelles.

RES A DIR. SOBREN LES PARAULES, NOMÈS UNA PREGUNTA: CARLES QUAN JUGARAS DEFENSANT LA SAMARRETA DE CATALUNYA?

2006-09-03T00:32:00.000+02:00

JA HO TENIM AQUI!!!! CORRELLENGUA 2006
Gresca i consciència, dos aspectes importants per poder construir el futur de la nació catalana i de la llengua pròpia (no la gustativa si no la que hem d'utilitzar per comunicar-nos animals!!!! sou una colla de malalts, es que s'ha de dir tot!!!!).
Doncs com ja sabeu el Correllengua 2006 ja ha tornat i us necesita!!!! Aquest any també hi hauran columnes i actes per fer arribar per arreu del territori propi i afegit la necessitat de defensar la parla catalana dels atacs a que sovint la veiem sotmesa tant de dins com de fora.
Nomès us he de dir que si quatre grillats diuen que Plutó ja no es un planeta d'aqui poc diran que el català no es una llengua, ni un dialecte (molt bona aquesta) si no que es un ens extrany que ningú sap ben bé on ubicar-ho.
Per aquest motiu us emplaço a ser-hi present als actes (sempre i quan pugueu anar es clar!!!). Al cap i casal de Catalunya el 28 d'octubre i a la gaia vil·la dels "usaperus", dita abans cap i casal dels reialme de les mallorques, Perpinyà, el 4 de novembre. Allà ja ho sabeu, gresca i consciència.
Jo estic esperant quan són els actes a la vil·la del Pla de Barcelona de l'Horta de Sant Eustaqui de Surrinachs (que no ho sabeu, eh???Horta collons!!!!) per tornar veure en acció al poeta del poble recitant les seves lloances als clavells i a la falsia.
A veure si ens veiem tot fent el traginer de la llengua i de la consciència popular, aquella que s'ha oblidat que a la maldita illa dels Faisans un fill de p..are desconegut dit De Haro va regalar mitja Catalunya a Ludovic Magno en el mal anomenat Tracta dels Pirineus ja fa d'això uns quants anys (certament del 1649 fins ara ha plogut i el blat ja ha florit algunes vegades!!!).

2006-09-02T19:12:00.000+02:00

QUI PAGA LA FACTURA DE LA JUERGA???

Ep nano quina juergaaaaaa!!! si senyor, quina juerga es van fotre ALGUNS al Liban. En aquesta instantanea podem veure com ha quedat el lloc de la festa.
I ara que? Qui paga la pa$ta que costa de nou tornar a posar dempeus tot? Total són 700 milions de €. Si a més tenim en compte el preu de les bombes utilitzades tot plegat són quatre duros.
Que importa que a l'Àfrica o a qualsevol part del món aquests diners haguessin aportat quelcom d'esperança a persones necessitades?
Que importa que amb aquests diners els palestins podrien articular la seva societat civil per sortir del carreró sense sortida que es troben?
Qui guanya en tot això? El que està clar que no aquells que han vist reduida la seva vida a runes i que depenen de la caritat dels podero$o$, els mateixos que veien com les bombes destruien la vida de moltes persones innocents mentre cabalguen en el seu luxe.
Desprès es preguntaran perquè alguns volen atacar els seu $i$tema de vida.

2006-09-01T23:56:00.000+02:00

PROGRÈS BEN ENTÉS!!!

A aicò li diuen progrès!!!!! Cago en deu clavat en la creu!!!!! No fa ni tant sols de centa d'aquesta foto!!!! El Camperol està trist perquè li han dit d'aquesta foto!!! Que diran els modernillos...?
- Si ohhh quina masia més bonica, que maco, quines escarxofes més maques!!!!
-Que tens el teléfon per anar a passar el cap de setmana amb la canalla, a fer agro-turisme (clar la gent es pensa que als masos i masies ja no s'hi pot fer res més que plantà pixapins!!!! ja no es fa camp, nomès "agroturisme")...

Doncs no us puc donar cap teléfon ni referències, si bé referències si:

Carrer Cantabria amb carrer Guiposcoa, que es on estava aquesta masia fins que el progès ben entès la va traspassar i amb ell el seu món.

TOT SIGUI PEL PROGRÈS!!!! (BEN ENTES I QUE ENS APORTI CALERONS!!!!)

2006-08-19T19:15:00.000+02:00

Eu vist mai un cura (ortodox, catolic o apostolic) sucant el melindro?Doncs aqui ho podeu veure!!! Si senyor aqui ho teniu!!! Gracies a les peripecies del Cosmonauta teniu aquesta impresionant estampa on un cura procedeix a sucar el melindro (no sabem la marca) en un brevatge d'allo mes delicios (i amb alcohol!!) per donar-lo a la concurrida gentada que era present a l'esglesia. Si aquesta practica s'esten i s'estableix per arreu de les esglesies els mes alcoholics tambe esdevindran els mes beats!!!!

2006-08-18T18:30:00.000+02:00

Aqui veiem al camperol convertit en cosmonauta amb dos amics en accio. El nostre protagonista es el de blau, pero quin si tots tres van de blau??? El de blau mes fosc i que esta ladejat iniciant un gir coperniquia!!!! En les nostres xerrades al voltant d'un bon got de Ratafia de la terra i veient com el Sol es posa i s'escapa per les estepes castellanes el Cosmonauta em confessa que te anyoranca d'aquells temps en que volava en el seva Soiuz (com a la foto) per tot els Cosmo mentre els missils desfilaven per la placa Roja a Moscou cada primer de maig....aaiiiii quins temps!!!

Que heu de dir?