CORAL ROMPUT

Ahir vaig anar al Teatre Lliure a veure l'adaptació de Joan Ollé del "Coral Romput" de Vicent Andrés Estellés, un dels millors, sinó el millor, poeta en llengua catalana del segle XX. El Coral Romput d'Estellés és una text introspectiu escrit per l'escriptor de Burjassot quan tenia 33 anys just desprès de la mort de la seva filla de quatre mesos. Certament aquest és un text molt intens tant per les reflexions que en fa l’autor, per com recull i articula les mateixes, així com per la riquesa del llenguatge emprat per transmetre tot el conjunt d'emocions que Estellés expressa línia rere línia.

L'adaptació de Joan Ollé, arriscada d’entrada pel fet de que ja per si es difícil teatralitzar un poema, encara és més difícil fer-ho a partir de l'adaptació poètica i musical que en varen fer Ovidi Montllor i Toti Soler l'any 1979 al disc "Ovidi Montllor diu Coral Romput", una obra de meravellosa qualitat en el que el ben volgut i desaparegut artista d'Alcoi recita de forma magistral a Estellés als acords del també magistral guitarrista Toti Soler.

Fou la d'ahir una d'aquelles peces de aquelles de les que fan cultura amb majúscules, ja que d'una banda tenim "totems" com Estellés, Ovidi Montllor, Toti Soler i Joan Ollé, s'ha d'afegir el repartiment, igualment de luxe, amb Pere Arquillué, Eduard Farelo, Joan Anguera, Montserrat Carulla entre d’altres, en una actuació que va emocionar a tots els presents, es varen vendre totes les entrades, a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure. Una peça del tot inoblidable, un autor cabdal, unes actuacions perfectes, una direcció creativa i estupenda, un recital emocionant i una musica sensible i sensual és el que fou el Coral Romput, però sobretot és l’expressió d’una cultura rica, d0una cultura viva i d'una cultura universal i que sobretot s’escriu amb majúscules.

Aquí teniu un fragment del Coral Romput recitat per Ovidi Montllor i musicat Toti Soler, fet que permet recollir tota l'essència de l'obra d'Estellés.

CENSURA

Avui m'he enterat que el govern de l'Estat Espanyol, aquell que saltant-se a la "torera" el principi elemental de la separació dels poders insta a la fiscalia a il·legalitzar partits polítics, ha decidit censurar un anunci publicitari de Amnistia Internacional a Espanya. Aquest fet demostra clarament el "taranna democràtic" d'aquest Estat i sobretot quina és la seva concepció de la llibertat d'expressió i opinió.

Aqui teniu l'anunci. Mireu i valoreu per vosaltres mateixos quins poden ser els motius d'aquesta censura:



Com haureu comprovat l'únic que fa la gent d'Amnistia es llegir un fragment de la Declaració dels Drets Humans aprovada per l'ONU en un muntatge on apareixen diferents líders mundials de totes les tendències politiques possibles. Clar, però on pot estar el perill? Potser es un anunci massa clar, massa convincent de que tot està fatal, de que cal començar que la gent prengui consciència global de que els problemes que afecten a la Humanitat són globals i que per tant les respostes també han de ser globals. No se. En tot cas crec un pas enrera aquesta censura.

Per mes informacio cliqueu aquí i accedireu a la campanya d'Amnistia Internacional.

THIS IS ENGLAND

Fa un dies el Jordi des de la seva Talaia ens va proposar a totes i tots els Parranderus anar a veure la darrera pel·lícula de Shane Meadows "This is England" que es una aproximació al mon dels skinsheads de principis dels anys 80.
Jo he anat a veure-la avui i tot que tenia les meves reticències al respecte, pel tema que es tractava, la veritat és que m'ha sorprès molt gratament. Primer de tot per com el director ha plantejat la trama de la cinta, ja que d'una banda aprofita les experiències explicades en primera personal pel personatge principal, Shaun, un nen de 12 anys que ha perdut recentment al seu pare en la Guerra de les Malvines (paper interpretat de forma impecable pel debutant Thomas Turgoose, que va perdre la mare just quan finalitzà el rodatge motiu pel qual la pel·lícula està dedicada a ella), per fer un film biogràfic, ja que tal i com el propi director ha reconegut molta part de les situacions que es recullen estan inspirades en les seves pròpies experiències i segon perquè a més de ser una cinta on es vol fer una aproximació al món dels skinsheads d'inicis dels anys vuitanta del segle passat, també es una cinta que vol recollir històries humanes i que defuig dels típics tòpics als quals fàcilment podria caure la cinta, més tenint en compte el fil conductor

Així un per damunt d'estètiques i per damunt d'altres coses, el que trobem son persones que busquen un lloc en aquest món, motiu pel qual intenten sentir-se part d'alguna cosa. Es així quan el protagonista, Shaun, es troba amb un grup de nois amb conductes que en aquell moment eren considerades marginals i fora de lo "normal", uns skinsheads molt més gran que ell i que veuen cerveses i fumen porros, vol entrar a formar part del grup, ja que per primer cop ha trobat algú que es preocupa d'ell realment. Aquest fet el porta a viure experiències inedites i noves, però l'aparició de Combo (interpretat de forma magistral per Stephen Graham), un skin racista que acaba de sortir de la presó, trenca la unitat del grup. Aquest esdevé com un "pare" per a Shaun i el porta a conèixer l'altre cara de la moneda, fins al punt que el fa viure experiències que per edat no li pertocarien i que el fan entrar de ple en una nova etapa de la seva vida.

Finalment dir que hi han dos aspectes que destaquen per si sols a la pel·lícula, d'una banda la més que potent banda sonora que ens trasnsporta de ple a aquells dies i d'altra banda el fet de que és una cinta que tracta molts altres temes dels que he comentat a més d'aconseguir recollir, fet no gens fàcil, l'ambient asfixiant que es vivia al Regne Unit de principis dels anys vuitanta. Aquell era un Regne Unit en plena ebullició juvenil d'una banda (com ho mostra l'aparició del fenomen de les "bandes urbanes" com els punk o els skin), però també una societat en plena crisis econòmica, social i moral, governada per una de les més reaccionaries i conservadores politiques que mai hagin tingut, Margaret Thatcher (encara son molts els que intenten saber com fou possible que la classe obrera britànica confiés cegament en aquella que era la seva enemiga). Tot aquest ambient queda fidelment reflectit en l'introducció del film, on es succeeixen imatges d'aquella època, i que ens transporten tot aquell ambient, mentre sona la genial cançó dels Toots & the Maytals "54-46 Was My Number". Com a anècdota dir que la pel·licula té un "petit error": està ambientada a l'estiu de 1983 i la Guerra de les Malvines es succeí entre l'abril i el juny de 1982 i al llarg de la pel·lícula sembla que la guerra s'estigui produint mentre dura el film. Tot i això "This is England" és una pel·lícula per veure i recomanar.

EL PROBLEMA ECONÒMIC ESTÀ EN EL MODEL ECONÒMIC

Avui en Camil escrivia al seu bloc i en referència a l'actual situació econòmica que el problema està en l'economia de la gent i en el fet de que les previsions econòmiques catastrofistes només servirà perque les grans empreses i multinacionals rebin ajudes de les administracions, i així refer-se del possible sotrac que pateixin, mentre que la gent normal amb salaris normal haurà de fer front a tot un seguit de situacions que no faran més que afeblir la seva posició enfront de les pujades dels preus dels productes bàsics i l'encariment del preu del diner, fet que farà baixar la seva capacitat de consum i que per tant acabaran alentint l'economia del país.

He de dir que personalment no estic d'acord amb aquesta visió i no pel fet de contradir el diagnòstic, cosa amb la que si coincideixo, sinó pel fet de que tot plegat s’està deixant de banda el problema de fons i és que més tard o d’hora caurà pel seu propi pes: el model de desenvolupament econòmic d’aquest Estat està totalment condemnat al fracàs, ja que es basa en sectors com el turisme i la construcció, posant en evidència la feblesa de l’economia espanyola, essent totalment lògic que una economia més feble, tot i que ens vulguin fer creure el contrari, no es pugui desenvolupar com ho fan les altres economies més potents d'Europa com la francesa o l’alemanya. El problema total i final de l'economia no està en l'economia de la gent, el problema està en el model econòmic i en quin es el paper que juga l'Estat en tot això. Al llarg d'aquests darrers quatre anys de govern "socialista" ha seguit desenvolupant del model econòmic neoliberal i en el cas espanyol ha comptat per això amb el vistiplau de bona part dels partits polítics i la majoria d'organitzacions sindicals, fet pel qual l'aplicació de tot un seguit de mesures neoliberals han estat acompanyades de tot un seguit de mesures de caire social que només han buscat "maquillar" una mica la crua realitat.

Aquest model basat en "l'Estat gendarme" que només vetlla pels interessos econòmics d'una minoria i no per l'economia de la gent, tal i com en deia en Camil, és l'Estat democràtic del qual gaudim. Si partim del punt que el problema de l'economia és l'economia de la gent, hem d'acceptar igualment que el punt de partida del fracàs és un model econòmic que no té en compte l'economia de la gent i el paper que juga l'Estat en tot plegat. Això pot semblar sempre el mateix, però certament la situació es la mateixa i s’ha mantingut en aquest sentit inquebrantable, tot i tenir governs aquí i allà "d'esquerres i progressistes". Sinó un com s'explica que mentre la gent normal, allò que diríem el poble planer, perdi poder adquisitiu i augmenti el seu nivell d’endeutament, les grans multinacionals hagin multiplicat els beneficis. I per si fora poc quan no obtenen els beneficis esperats, ja no pèrdues, decideixen deslocalitzar fabriques i endur-se la producció a altres indrets on aconseguir mes i mes beneficis.

La gran pregunta que ens hauriem de fer de nou és, quin paper juga l'Estat en tot això? Quin paper tenen unes institucions que ens haurien de representar i defensar i no ho fan? Malautradament avui en dia poca cosa tenen a dir, ja què s'està procedint a fer un buidatge en tota regla de l'Estat com agent indispensable que ha de poder garantir el benestar mínim al que tota persona té dret. Tot ben al contrari, ja que s'està convertint l'economia familiar en una mena de "ruleta russa" i d'aqui poc no serà difícil veure com famílies i famílies senceres s’acaben despenyant pel precipici per no poder fer front al seu nivell d'endeutament. Això serà així perquè bona part de la societat ens hem cregut el mirall d'opulència i glamour que ens han posat al davant i com bons rucs que som anem darrera d'una pastanaga que mai acabarem d'aconseguir. Ens hem cregut els seus comtes per tenir somnis de petits burgesos i per voler ser propietaris de quelcom i mentrestant no hem oposat resistència quan ens estaven robant pel darrera. La realitat és que avui en dia "l'Estat del benestar" està en retrocés, està en crisis, s'està liquidant, com ho demostra el fet que en tot allò que es essencial aquest Estat té molt poc a dir i oferir.

Així és com sectors estratègics com el de la construcció ha esdevingut una selva on qui mana són les constructores que a mes tenen una amplia capacitat de comprar voluntats i corrompre corporacions municipals senceres, sigui del color polític que sigui, a la vegada que tenen els sants pebrots de decidir que encara que el mercat està en crisis allò no va amb ells i per tant els preus s'han de mantenir peti qui peti. Tot i que hom sap que avui en dia hipotecar-se es una bogeria, s’està provocant l’encariment deliberat del preu del lloguer per tal de provocar que la gent acabi comprant i no llogui encara que els preus es mantinguin altissims i demanar una hipoteca sigui un suïcidi col·lectiu. Davant de tot això i encara que l'habitatge és un dret, que fa l'Estat? Doncs res, s'ho mira i s'ho remira, oferint "solucions" com les ajudes dels 210 €, que son un insult a la intel·ligència o el patètic "Pacte Nacional de l'Habitatge", que l’únic que fa es perpetuar el sistema, quan el que caldria es regular per llei la intervenció de l'Estat en aquest sector estratègic.

El capitalisme i la seva aplicació ha esdevingut el paradigma de la cobdícia. Com tots som cobdiciosos, tots ens creiem que podrem arribar a tenir diners i ser "propietaris" i per tant de forma pragmàtica tots som capitalistes i tots creiem que avui en dia ja no hi han alternatives. Aquest és l’engany que porta a la gent a seguir pensant que "dins del capitalisme tot es possible". Potser sigui en part cert pels que parteixen d'una posició privilegiada, però pel poble planer això no és ni serà així, ja que per nosaltres tot plegat és una estafa monumental que acabarà amb un pet com una casa i amb milers i milers de persones a la cuneta. El problema doncs més que estar en l'economia de la gent està en un model econòmic del tot inviable si volem que imperi la Justícia Social plena i que sigui l’Estat el que garanteixi el Benestar econòmic col·lectiu. Si volem i defensem la Justicia Social una de les nostres reivindicadions es la de que el preu dels pisos no l'estableixi la dinàmica del mercat, i per tant la cobdícia i els guanyis desenfrenats, sinó que s'estableixi un "preu social" que tingui en compte el preu del valor del sòl, que hauria d’estar sota control estatal en la seva totalitat, en les despeses de construcció (materials de qualitat, condicions de seguretat per uns treballadors que rebrien sous dignes), a més d'un petit guanyi per aquell inversor que hagi invertit el seu capital en la promoció, però sempre molt pel sota dels guanyis econòmics que avui en dia aconsegueixen. A més també s'hauria de regular el preu del lloguer per evitar l'especulació en aquest sector i garantir el que es un dret, que és l'accès a l'habitatge.

Es doncs per mi en el model econòmic capitalista on tenim el problema i es a partir d'aquest fet on s'han de començar a construir alternatives, que no s'han de basar en posar pel davant els interessos individuals per damunt dels interessos col·lectius. Necessitem un Estat fort que defensi el Benestar Social, com a element indispensable de la Justícia Social, per damunt dels interessos macro-econòmics, ja que si no es així l'únic que es farà (i és el que es fa avui en dia) serà posar solucions parcials que només serveixin provisionalment. Mentrestant continuaran repetint-se els problemes i cada cop seran més els sectors socials que s’aniran afeblint econòmicament i per tant amb un major risc d’exclusió social. El nostre model de desenvolupament econòmic basat en el progrés econòmic infinit ja no dona per més. Cal un nou model econòmic mediambiental sostenible i socialment just i un Estat políticament fort que el porti endavant en front de les polítiques neoliberals de la UE.

Per mi en aquest aspecte està una part del problema, l'altre estaria en com hem arribat a tal nivell de conscienciació-alienació per tal de fer que la majoria de la població no pugui arribar a veure quina és la situació real. Potser és que una de les fites assolides pel capitalisme ha estat introduir dins de les classes treballadores consciències que no es corresponen amb el seu status real sobretot si tenim en compte el seu nivell adquisitiu. Només així s'explica que persones que guanyen sous normals vulguin tenir un nivell de vida per damunt de les seves capacitats economiques reals, a la vegada que renuncien a un aspecte fonamental que es l'estalvi. Però això son figues d'un altre paner.

JISÀS DE NETZERIT (PRIMER I FALLIT INTENT)

Ahir tenia pensat anar a veure el Jisàs de Netzerit de Pau Riba & De Mortimers al Teatreneu, fet pel qual vaig reservar dues entrades. Per sorpresa meva a l'arribar a la Taquilla deu minuts abans de l'inici de la funció i intentar retirar les meves entrades que havia reservat al web "Atrapalo", em vaig trobar amb el fet de que la gent del Teatreneu havien venut les dues entrades que havia reservat.

Aquest fet no m'havia passat mai. Sóc un usuari assidu del web Atrapalo i normalment arribo un quart d'hora o deu minuts abans del inici de les funcions i m'han venut les entrades que he reservat. La noia de la taquilla del Teateneu, una imbècil de campionat, em va dir que em queixes "al señor Atrapalo", "que és el que havia" i que "ajo y agua". Davant del meu requeriment de que com era possible que haguessin venut les entrades reservades, em va dir que ells si són reservades per Atrapalo i no han estat retirades 30 minuts abans de la funció, automàticament son posades a la venta, tot dient-me que ho anuncien al e-mail de reserva. Aquest fet és del tot mentida, ja que posteriorment vaig comprovar la meva reserva i no posa res al respecte en cap lloc sobre aquest aspecte o qualsevol que pugui induir a pensar quelcom al respecte.

Però bé, al que anàvem, aquest fet em va semblar increïble, així com la resposta donada i l’actitud de la noia "taquillera", fet pel qual vaig reclamar primer el full de reclamacions pertinent i segon parlar amb el responsable del Teatre, responent la de la taquilla i desprès de donar-me el full de reclamacions, d'aixecar-se i dir-me "estic fins els collons de tu", un que "o marxes ara mateix o truco als mossos”. Clarament li vaig respondre que ja podia trucar, que jo no m’anava amb les seves excuses i tal i com s'estava comportant. La situació es va tensionar una mica i desprès d'un estira i arronsa i una mica de "show" per part de tots, per "deleite" de la gent de la cua, que ja no sabia si estava presenciant un d'aquells espectacles "performance" que es fan i es desfan cada dia al mig dels nostres carrers, em va acabar trucant el mateix director del Teatreneu, Josep Salvatella, al meu mòbil per demanar-me disculpes i dir-me que em convidava a la propera i darrera funció de Pau Riba dijous vinent i que li sabia greu el que havia passat, però que és norma de la casa vendre les entrades reservades per Atrapalo si no han estat retirades 30 minuts abans de la funció, cosa de la que en absolut Atrapalo informa, tal i com el mateix director em va reconèixer, ja que aquest és un fet que només fa el Teatreneu, perquè pel què sembla s’han trobat més d’un cop amb entrades reservades per Atrapalo que desprès no s’acaben venent.

En aquest cas han pagat justos per pecadors, ja que fa molts anys que porto aprofitant-me de les ofertes que ofereix l'Atrapalo i mai he deixat d'anar a veure un espectacle que hagi reservat. Així doncs i desprès d'un primer intent, haurem d'esperar set dies més per veure la prosa psicodèlica de Pau Riba.

APARTHEID

Ja fa un temps vaig anar a veure l'exposició "Apartheid" al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) però en vull parlar ara. Particularment em va agradar molt, ja que fa un recorregut en el temps i en l’espai per analitzar i comprendre quins són els orígens de les teories racistes i com es va desenvolupar el racisme al món occidental, ja que no en va el Apartheid o segregació racial es va donar tant a Sud-àfrica com als Estats Units d'Amèrica.

Així podem veure com a llarg del segle XVIII el racionalisme defensat per la Il·lustració va servir per què apareguessin les primeres divisions de la raça humana en tot un seguit de "races" que variaven segons la pigmentació de la seva pell o les seves característiques físiques i culturals. Aquesta classificació, feta pels europeus, col·locava damunt d'aquesta piràmide evolutiva als individus blancs, ja que entre moltes coses es justificava el fet de que els blancs estiguessin sotmeten i esclavitzant a altres humans d'ètnies diferents. Desprès al segle XIX amb el colonialisme, el racisme va servir per justificar l’espoli i la submissió de “les races inferiors”, ja que els blancs tenien l’obligació de “civilitzar” a aquestes races que segons els canons civilitzadors europeus, vivien de forma "primitiva". En aquest sentit dir que les teories darwinistes sobre la selecció natural i l’evolució de les especies animals van aportar més arguments per definir quines “races” eren les privilegiades i quines eren "infrahumanes", així per exemple es va arribar a defensar des d'un punt de vista “científic” que els negres eren l’eslavó perdut entre els humans blancs i els primats.

Al segle XX és l’etapa plenament de la segregació racial, ja que la idea de que els negres eren inferiors, marcava també la necessitat de salvaguardar als blancs de barrejar-se amb individus d'aquestes "races". A més l’aparició de ciències com l'Antropologia va servir perquè molts racistes intentessin "classificar i identificar" als diferents elements de les "races inferiors", així com les seves característiques físiques i culturals. En els cas de Sud-àfrica se’ns parla de com es va produir el conflicte entre els Boer (holandesos emigrats a terres de Sud-àfrica) i com aquests varen exterminar poblacions autòctones senceres per controlar els recursos de la zona i com posteriorment aquests es van enfrontar a la autoritat colonial britànica en l'anomenada "Guerra dels Boer", que finalitzà amb el compromís per part dels britànics de tancar a les poblacions autòctones en zones "reservades" per a ells, no cal dir que aquestes eren les zones més deprimides i més pobres, així com el compromís de declarar Sus-àfrica un país independent. Així en la nova República de Sud-àfrica les poblacions autòctones van ser arrencades del seu medi natural, on havien viscut segons els recursos que podien aconseguir, ja que per desgràcia d’ells en els mateixos territoris havien molts recursos naturals que per ells no eren necessaris, però si pels europeus, fet que va definir la seva sort, ja que van ser expulsats dels mateixos i portats a zones on aplicant la política de segregació racial no hi havia aigua ni cap forma de desenvolupar activitat econòmica, ja que sovint eren enviats als deserts.

Així doncs també se'ns comenta com poc a poc aquestes societats es van anar desestructurant i alienant de la seva realitat i el seu medi, fins que a mitjans del segle XX a Sud-àfrica la situació era de segregació racial total i on la població autòctona era marginada socialment als "Bantustan" (territoris que servien com reserves) per les minories blanques d'origen europeu que eren clarament minoritàries. És en aquest context es quan se'ns parla de les resistències contra l'Apartheid i com es desenvolupà la persecució per part del govern sud-africà a destacats líders d’aquests moviments, com Nelson Mandela o Steve Biko.

Finalment es recull com va caure el regim d'Apartheid, però com encara avui en dia es mantenen moltes de les diferències econòmiques i socials al Sud-àfrica del segle XXI, un país devastat per la Sida, ja que s’ha passat a principis dels anys noranta del segle XX d'uns 500.000 afectats a més de tres milions d’afectats actuals. Aquesta és sense cap mena una de les denuncies que vol posar en evidència l’exposició, així com el fet que encara persisteixen molts dels efectes de les polítiques de segregació, com les estructures socials d’aquell període encara avui es mantenen i com no els sectors que continuen controlant les riqueses i els recursos del país segueixen sent els mateixos que durant el regim de l'Apartheid.

A títol d'Epíleg l'exposició ens planteja un apartat on podem veure en xifres la situació desigual existent entre el Primer i el "Tercer Món". Per aquest motiu se’ns comenta xifres en ma com nosaltres gastem i malgastem recursos mentre a la majoria dels països en desenvolupament l'esperança de vida molt més limitada i els recursos els falten. A més també s'analitza les previsions del creixement econòmic als nostres països i en piràmides de previsió d’evolució de les estructures socials en relació a l'evolució de l'edat es pot veure com d’aquí a cinquanta anys a casa nostra per exemple hi haurà molta més població envellida i que per tant no produirà, que no pas gent jove, mentre que en els països en "desenvolupament" aquestes piràmides s’inverteixen (en part per les pèssimes condicions de vida) seguint patrons molt clars: una alta natalitat i una baixa esperança de vida. Això provocarà que els fenòmens migratoris s’accelerarin i es multipliquin encara més, ja que directament aquestes societats estaran del tot incapacitades per poder sostenir a la població i si la gent no vol morir-se directament haurà de marxar.

Finalment hi ha una instal·lació on es pot veure un muntatge d'un vídeo que ens demostra la perversió de la nostra societat, mostrant-nos per exemple un programa de cuina d’una famós cuiner que ens parla de com cuinar i fer plats “ricos, ricos”, però les imatges que se’ns mostra són les d’un campaments d’immigrants a les afores de Madrid, on les persones que estan allà han de menjar qualsevol cosa. Sense cap mena de dubtes és una exposició que s’ha de veure, cosa que podreu fer al CCCB fins el proper 13 de gener.

LA CROSTA

Fa uns dies el diputat socialista Joan Ferran, que en teoria pertany a un partit que es defineix "d'esquerres i catalanista" va escriure al seu bloc personal una entrevista que li van fer al voltant de la "crosta nacionalista" que existeix i persisteix a la Corporació Catalana de Radio i Televisió (CCRTV) i com s'hauria d'arrencar aquesta "crosta nacionalista" per tal de "fer net" i de pas "fer país", suposo que el seu país.

El que denuncia Joan Ferran és que actualment a la CCRTV encara hi han "masses elements" pujolistes que des dels seus llocs aprofiten qualsevol ocasió per atacar al govern d'Entesa "catalanista i d'esquerres" i per una visió que ell anomena "esbiaixada del que ha de ser el país", a la vegada que repeteix una i una altra vegada allò de que cal "arrencar la crosta nacionalista del país".

El diputat socialista encara va més enllà i llença atacs directes contra Antoni Bassas, Miquel Calçada i Josep Cuní, als dos primers els titlla de ser "massa sobiranistes i nacionalistes" i al tercer de fer "crides continues" a la manifestació a la ciutadania, mentre que posa en evidència que tots tres treballen per unes institucions publiques i que no representen als interessos de la majoria de la ciutadania, ja que la CCRTV te intenció de fer radio i televisió que no va dirigida a la majoria de la immensa part de la ciutadania. A més també critica (sic) que es pot saber el temps que fa a Guardamar, però no a Madrid i que a Espanya no se li diu pel seu nom, o sigui Espanya, i sovint s'intenta emprar el terme "Estat Espanyol" en comptes de dir Espanya, que es com s'hauria de dir.

Així doncs veiem que la voluntat del senyor Joan Ferran en el seu article no és una altre que la de provocar al personal i en aquest sentit com es diu, "marcar múscul" davant de les vel·leïtats "nacionalistes" d'alguns mitjans de comunicació públics que efectivament estan pagats per tots els diners dels contribuents. Però les paraules del senyor Ferran són una trampa i una enganyifa que busca el rebombori i crear malestar de forma gratuita, mentre que d’altra banda vol ser un toc d’atenció per alguns que "o canvien les coses o ja es poden anar buscant feina".

En aquest sentit i dins de la lògica monopolística del poder que en aquest moment té el PSC, en part gràcies a l’ajut que li estan donant ICV – EUiA i ERC, els socialistes catalans estan preparant la maquinaria política per fer el “rodet” i començar les seves purgues politiques i mediatiques en els mitjans de comunicació. En aquest sentit dir que hi ha masses "nacionalistes i sobiranistes" dins de les ràdios i televisions publiques catalanes és preparar el terreny per començar a fer “creuetes” per un futur redissenyament del panorama mediàtic del país. El que ens vol dir el senyor Ferran es que d’aquí poc caldrà arrencar a tots aquests elements dels espais de comunicació públics per tal de col·locar a altres "mes plurals i neutrals" que seran els que aplicaran una visió de país que s’aproparà més a la Catalunya que vol per exemple el Partit Popular o Ciutadans i que (oh sorpresa!) també es la del Partit dels Socialistes de Catalunya, que la que vol per exemple Esquerra. En aquest sentit o s'atura els peus a les intencions de personatges com el senyor Ferran o encara la televisió catalana s'acabarà espanyolitzant més i més del que ja ho està avui en dia.

Personalment el que s'ha vist en tot aquest tema es que al senyor Joan Ferran se li ha caigut la careta i ha confós el magnesi amb la gimnàstica, ja que titllar de "pujolistes" o "nacionalistes" a tot un seguit de "totems" mediàtics pot ser la excusa del tot perfecta per tal de depurar-los i aconseguir el control d’aquells espais que encara avui es resisteixen a seguir els dictats que s'emeten a ritme de pasdoble des del carrer Nicaragua, però que son uns dictats del tot “neutrals i purs” i que no tenen una visió esbiaixada, no home no, com la d’alguns professionals dels mitjans de comunicació que són massa "anti governamentals". El que li passa també al senyor Joan Ferran és que no li agrada la realitat que dia a dia es va configurant i vol tenir els mitjans audiovisuals al servei de la causa socialista i per fer-ho ens parla de la ciutadania en abstracte, com un ens sense anima i ell esdevé el portaveu per tal de fer una defensa del que és correcte o no. Però això per mi es diu censura i persecució politica en tota la regla. Despres parlem del que fa Hugo Chavez a Veneçuela i aquests miren de fer el mateix, però amb altres paraules i un altra "modus operandi". En definitiva el control total dels medis de comunicació. Visca la pluralitat i la independència dels mitjans de comunicació.

Jo formo part de la ciutadania, i com a fill d'immigrants l'he de dir que les seves paraules m'han sonat més a depurar, purgar i censurar a aquells elements que no veuen el país com vostè el veu, utilitzant per això excuses mil, per tal de poder fer arribar la seva visió uniformitzadora a la majoria de la ciutadania i així terminar amb els reductes que encara queden en alguns medis que no ballen la seva música, que per cert es molt casposa senyor Ferran.

Jo ja tinc clar que per vostè el seu país es Espanya, però per mi aquest país és Catalunya i per mi, senyor Joan Ferran, jo que formo part de la ciutadania de la que vostè s'omple la boca, Espanya és un invent, una invenció, que durà ja fa massa anys, un element abstracte que nomes es concreta en determinades esferes burocràtiques i administratives, per tant en les estructures d'un Estat, i que és el que ha permès a Castella dominar a altres pobles de la Península Ibèrica, per aquest motiu quan parlo d'Espanya, i jo vull parlar en propietat, em refereixo a aquesta estructura com a "Estat Espanyol" i no a Espanya, ja que per mi no existeix aquest concepte de nació espanyola. Si existeix per vostè em sembla molt bé, però no acceptaré que jo hagi de dir les coses com vostè cregui i si personalment treballès a TV3 faria exactament el mateix, cosa que crec que per sort és el que fan els professionals que encara es mantenen independents i per tant encara no han acceptat les seves "suggeriments" per parlar de l'Estat Espanyol.

A més vostè diu que la CCRTV ha de representar a totes i tots els ciutadans, però a mi TV3 no em representa cada cop que sento un anunci en castellà, que no son pocs, o quan els programes, malauradament cada cop més, es fan en castellà. Personalment li vull recordar que si vull escoltar televisió en català nomes tinc tres opcions i mitja (TV3, Canal 33, Barcelona TV i a vegades 8 TV), mentre que en castellà tinc més de vuit opcions. Que més vol, que facin TV3 en castellà? Aquests espais són els únics que ens queden per construir país, i vostè el que vol senyor Ferran es que es posin al servei de l'acció espanyolitzadora del PSC, que és la seva opció social.

Ja se que vostè només segueix els dictats que li marca el seu "cappo", el Tio Pepe, i aquest cop li ha tocat a vostè fer l'envestida, el que s’ha de fer per guanyar-se el sou, no?. Miri senyor Ferran, donis una volta per Santa Coloma de Gramenet, l'Hospitalet i altres llocs i miri com determinats grups socials vinguts d’altres parts de la Península mai s'han volgut integrar al nostre país. Ells son crosta per Catalunya o nosaltres som crosta per ells, per aquells que els ha importat tres rabes Catalunya? Per vostè que implica això? Jo ja se quin país vol vostè, ja que vol acabar amb la nostra cultura, amb la cultura catalana que és la pròpia d’aquest país. Segur que si. Però per sort la realitat del territori es concreta més enllà de la corona metropolitana i en aquest sentit li puc assegurar que la cultura catalana resisteix i en el cas de que TV3 encara es castellanitzes més, aquesta no seria gens representativa de la realitat social a la que vostè fa referència.

Però això no li importa al senyor Ferran, ja que vostè, com un bon llop amb pell de xai ja ha començat la seva lluita personal per acabar amb la "crosta nacionalista", primer en els mitjans de comunicació i desprès a la societat, per així liquidar definitivament el país (en majúscules) socialment i culturalment. Jo estic segur que per vostè pel què dic i pel que penso dec ser crosta, però vostè per mi és un demagog, un digne representant de la casta política que no representa a ningú socialment, nomès als interessos dels poderosos i que l’únic que fa és desvariar sobre les coses. Vostè és un error de càlcul, un vividor que viu a costa de l’erari públic mentre el seu únic objectiu es finiquitar el poc que queda de país, esdevenint un clar representar de la veritables i única crosta que cal eliminar, la d'aquells que van de "catalanistes" i que volen veure el país sotmès i vençut definitivament.

Nomes vostè sap quins obscurs designis li han portat a dir el que ha dit, i tot i que realment fa pena sentir a una persona com vostè expressar-se en els termes que ho ha fet. Es veritat que en aquest país hi ha crosta, una crosta que no ens permet créixer i desenvolupar-nos com a país i vostè ja sap que en forma part. Però tot és una cosa de supervivència, com sap que vostè no té futur es dedica a passar a l’atac i en nom de la "neutralitat" vol acallar veus i uniformar discursos. Veu que la realitat es tossuda i amb preocupació es dona compte que la gent poc a poc s’està mobilitzant i s’estan creant noves xarxes i nous teixits socials que estan posant en evidència que un nou país està emergint i es un país sense complexes i que vol ser lliure. Senyor Joan Ferran, ja no ens enganya, i ho sento per vostè però ha de saber que ja forma part del passat, perquè vostè si que és crosta, una crosta que poc a poc s’anirà caient a mesura que anem construint el país i vostè, per molt que digui, no podrà aturar el que ja ha començat, i la ferida, oberta ja fa més de tres cents anys, cicatritzarà i el país avançarà lentament cap el moment on ja no quedarà més crosta i les persones com vostè seran cosa del passat.

BENVINGUT A LA REPÚBLICA BANANERA DE CATALUNYA!
Els cracks de Polònia han fet un dels millors gags des de que aquest programa "analitza" el panorama polític de Catalunya. Realment en molt poc temps poden dir veritats de com estan les coses a casa nostra fins i com passa de tot i mentrestant..."el Montilla s'ho miraaa".

JA FA 32 ANYS...
Si amics, si, avui dia 20 de Novembre tot just fa 32 anys de la mort del innombrable. Trenta dos anys en que sembla que aquest Estat hagi canviat molt, però en la realitat encara es mantenen moltes estructures mentals i formes de fer de l'anterior regim.

Segur que en aquests 32 anys la nostra societat ha variat i evolucionat en moltes coses i hem arribat a quotes fins el moment impensables d'una certa llibertat, però realment en molts aspectes substancials estem molt, però és que molt cardats!

Tot i això i amb ganes de riure una mica posaré aquesta vídeo que el company Artuditu també ha postejat, però que crec que realment és molt bo, encara que a mi particularment aquesta gent de "El formiguer" no els hi trobi gens la gràcia. Se,bla doncs que per un cop s'hagin esmerçat i el resultat aqui el teniu, el nou "hit" del moment: Trenta dos anys desprès....nostàlgia de què?

LA BODA D'UNS AMICS

El passat dissabte vaig 27 d'octubre vaig anar a la boda de l'Àlex i la Noe, amics i companys barcelonautes i de lluites independentistes. A la boda va anar la "cream de la cream" de la veritable alta societat catalana i el més selecte i irreductible dels sectors insurrectes que lluiten per l'alliberament social del nostre país. Sense cap mena la boda fou un èxit rotund, i no ho dic pel fet de que la novia en el darrer moment es tirés enrere i digues: però que estic fent!, que no va ser el cas, sinó perquè l'indret escollit per casar-se, un feu independentista i futura capital dels Països Catalans, Verges, i el posterior banquet a la masia Can Font de Sant Julià de Ramis fou tot un orgasme de gust i sentits, on a més de fer país varem omplir el pap i preparar les millors tàctiques per tal de conquerir el país en quatre dies. Tot i això finalment el nostre estat al final de la jornada ens va fer desistir en l'intent, tot i que varem jurar i perjurar que pròximament arribaria el dia assenyalat en que direm: "Vendettaaaa!".

Mentrestant vull felicitar tant a la Noe com l'Àlex per la boda i desitjar-los el millor en la nova experiència vital que comencen a compartir i viure.