ASSAJANT PITARRA

El passat diumenge vaig anar al Teatre Lliure a veure l'obra de Lluïsa Cunillé i Xavier Albertí "Assajant Pitarra". En si l'obra va ser molt interessant, però a més varem anar a la sessió en la que el Teatre Lliure organitzava un col·loqui amb el director i els autors de l'obra, cosa que feu encara més interessant anar a l’obra, ja que cada dia un no pot compartir les sensacions que ha tingut veient un espectacle amb els seus autors i protagonistes.

L'obra parteix d'una situació surrealista per si sola, que no és una altre que l'assaig que fan els principals líders polítics de Catalunya (dels que encertadament estan exclosos alguns ciutadans feixistes) de cara a la celebració de l’Onze de Setembre, en un acte que s'ha de celebrar al Castell de Montjuïc i que consisteix en un recitat de textos de Frederic Soler "Serafí Pitarra". La situació comença a complicar-se quan els líders catalans es queden tancats dins del castell i ningú, per sorpresa d'ells, els va a rescatar, ja que entre d’altres coses la ciutadania no els troba a faltar. Així es van succeint tot un seguit de situacions que permeten als autors de l'obra fer-nos arribar un dels missatges que conté l’obra, mentre permet que es recuperin pel públic català algun dels textos més interessants d'un autor injustament oblidat, i que no en va és el pare del teatre modern en català.

Una de les coses més provocadores que planteja l'obra és la més que evident desconnexió existent entre la ciutadania i una classe política que en teoria la representa, fet que queda simbolitzat al quedar-se tancats els polítics dins d’un castell de Montjuïc (amb tot el simbolisme que això té, ja que no podem oblidar que des d’aquest castell vàries vegades s'ha bombardejat el Pla de Barcelona) sense que la ciutadania no els troba a faltar.

Un dels altres temes que apunten els autors, tot i que de forma més indirecta, es com el testimoni de l’obra de Serafí Pitarra en porta a un època, mitjà del segle XIX, on les relacions entre Catalunya i Espanya es percebien de forma molt diferent a com es donen en l’actualitat. Eren aquelles unes relacions que en aquell moment portaven als catalans a creure en una Espanya idíl·lica, una Espanya que a cop d’hòstia aniria desenganyant a bona part de la societat catalana, derivant primer vers un regionalisme que apostaria per una reformulació d'Espanya, per passar desprès per un federalisme que seria del tot incomprès dins de la República Espanyola i que seria la base posterior i ja en temps de la dictadura d'un independentisme, primer minoritari i avui en dia en clar creixement, que ja fart del menyspreu d’Espanya vol fer d’aquest un país adult i aposta decididament per la independència. Així doncs escoltant a Pitarra un pot comprendre com aquell vell catalanisme que lloava Espanya i que havia nascut en el bressol del context de la "Renaixença, ha continuat en el temps i d'un primer intent de recuperar la llengua i la cultura i sempre davant dels atacs vinguts d'Espanya, s'ha anat configurant com una opció de construcció nacional.

Però sense cap mena de dubte aquestes només son apreciacions meves, tot reconeixent que estem davant d'una obra del tot divertida i interessant del prolífic duo Albertí – Cunillé, que pot donar molt lloc en molts sentits.

"