APARTHEID

Ja fa un temps vaig anar a veure l'exposició "Apartheid" al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) però en vull parlar ara. Particularment em va agradar molt, ja que fa un recorregut en el temps i en l’espai per analitzar i comprendre quins són els orígens de les teories racistes i com es va desenvolupar el racisme al món occidental, ja que no en va el Apartheid o segregació racial es va donar tant a Sud-àfrica com als Estats Units d'Amèrica.

Així podem veure com a llarg del segle XVIII el racionalisme defensat per la Il·lustració va servir per què apareguessin les primeres divisions de la raça humana en tot un seguit de "races" que variaven segons la pigmentació de la seva pell o les seves característiques físiques i culturals. Aquesta classificació, feta pels europeus, col·locava damunt d'aquesta piràmide evolutiva als individus blancs, ja que entre moltes coses es justificava el fet de que els blancs estiguessin sotmeten i esclavitzant a altres humans d'ètnies diferents. Desprès al segle XIX amb el colonialisme, el racisme va servir per justificar l’espoli i la submissió de “les races inferiors”, ja que els blancs tenien l’obligació de “civilitzar” a aquestes races que segons els canons civilitzadors europeus, vivien de forma "primitiva". En aquest sentit dir que les teories darwinistes sobre la selecció natural i l’evolució de les especies animals van aportar més arguments per definir quines “races” eren les privilegiades i quines eren "infrahumanes", així per exemple es va arribar a defensar des d'un punt de vista “científic” que els negres eren l’eslavó perdut entre els humans blancs i els primats.

Al segle XX és l’etapa plenament de la segregació racial, ja que la idea de que els negres eren inferiors, marcava també la necessitat de salvaguardar als blancs de barrejar-se amb individus d'aquestes "races". A més l’aparició de ciències com l'Antropologia va servir perquè molts racistes intentessin "classificar i identificar" als diferents elements de les "races inferiors", així com les seves característiques físiques i culturals. En els cas de Sud-àfrica se’ns parla de com es va produir el conflicte entre els Boer (holandesos emigrats a terres de Sud-àfrica) i com aquests varen exterminar poblacions autòctones senceres per controlar els recursos de la zona i com posteriorment aquests es van enfrontar a la autoritat colonial britànica en l'anomenada "Guerra dels Boer", que finalitzà amb el compromís per part dels britànics de tancar a les poblacions autòctones en zones "reservades" per a ells, no cal dir que aquestes eren les zones més deprimides i més pobres, així com el compromís de declarar Sus-àfrica un país independent. Així en la nova República de Sud-àfrica les poblacions autòctones van ser arrencades del seu medi natural, on havien viscut segons els recursos que podien aconseguir, ja que per desgràcia d’ells en els mateixos territoris havien molts recursos naturals que per ells no eren necessaris, però si pels europeus, fet que va definir la seva sort, ja que van ser expulsats dels mateixos i portats a zones on aplicant la política de segregació racial no hi havia aigua ni cap forma de desenvolupar activitat econòmica, ja que sovint eren enviats als deserts.

Així doncs també se'ns comenta com poc a poc aquestes societats es van anar desestructurant i alienant de la seva realitat i el seu medi, fins que a mitjans del segle XX a Sud-àfrica la situació era de segregació racial total i on la població autòctona era marginada socialment als "Bantustan" (territoris que servien com reserves) per les minories blanques d'origen europeu que eren clarament minoritàries. És en aquest context es quan se'ns parla de les resistències contra l'Apartheid i com es desenvolupà la persecució per part del govern sud-africà a destacats líders d’aquests moviments, com Nelson Mandela o Steve Biko.

Finalment es recull com va caure el regim d'Apartheid, però com encara avui en dia es mantenen moltes de les diferències econòmiques i socials al Sud-àfrica del segle XXI, un país devastat per la Sida, ja que s’ha passat a principis dels anys noranta del segle XX d'uns 500.000 afectats a més de tres milions d’afectats actuals. Aquesta és sense cap mena una de les denuncies que vol posar en evidència l’exposició, així com el fet que encara persisteixen molts dels efectes de les polítiques de segregació, com les estructures socials d’aquell període encara avui es mantenen i com no els sectors que continuen controlant les riqueses i els recursos del país segueixen sent els mateixos que durant el regim de l'Apartheid.

A títol d'Epíleg l'exposició ens planteja un apartat on podem veure en xifres la situació desigual existent entre el Primer i el "Tercer Món". Per aquest motiu se’ns comenta xifres en ma com nosaltres gastem i malgastem recursos mentre a la majoria dels països en desenvolupament l'esperança de vida molt més limitada i els recursos els falten. A més també s'analitza les previsions del creixement econòmic als nostres països i en piràmides de previsió d’evolució de les estructures socials en relació a l'evolució de l'edat es pot veure com d’aquí a cinquanta anys a casa nostra per exemple hi haurà molta més població envellida i que per tant no produirà, que no pas gent jove, mentre que en els països en "desenvolupament" aquestes piràmides s’inverteixen (en part per les pèssimes condicions de vida) seguint patrons molt clars: una alta natalitat i una baixa esperança de vida. Això provocarà que els fenòmens migratoris s’accelerarin i es multipliquin encara més, ja que directament aquestes societats estaran del tot incapacitades per poder sostenir a la població i si la gent no vol morir-se directament haurà de marxar.

Finalment hi ha una instal·lació on es pot veure un muntatge d'un vídeo que ens demostra la perversió de la nostra societat, mostrant-nos per exemple un programa de cuina d’una famós cuiner que ens parla de com cuinar i fer plats “ricos, ricos”, però les imatges que se’ns mostra són les d’un campaments d’immigrants a les afores de Madrid, on les persones que estan allà han de menjar qualsevol cosa. Sense cap mena de dubtes és una exposició que s’ha de veure, cosa que podreu fer al CCCB fins el proper 13 de gener.

LA CROSTA

Fa uns dies el diputat socialista Joan Ferran, que en teoria pertany a un partit que es defineix "d'esquerres i catalanista" va escriure al seu bloc personal una entrevista que li van fer al voltant de la "crosta nacionalista" que existeix i persisteix a la Corporació Catalana de Radio i Televisió (CCRTV) i com s'hauria d'arrencar aquesta "crosta nacionalista" per tal de "fer net" i de pas "fer país", suposo que el seu país.

El que denuncia Joan Ferran és que actualment a la CCRTV encara hi han "masses elements" pujolistes que des dels seus llocs aprofiten qualsevol ocasió per atacar al govern d'Entesa "catalanista i d'esquerres" i per una visió que ell anomena "esbiaixada del que ha de ser el país", a la vegada que repeteix una i una altra vegada allò de que cal "arrencar la crosta nacionalista del país".

El diputat socialista encara va més enllà i llença atacs directes contra Antoni Bassas, Miquel Calçada i Josep Cuní, als dos primers els titlla de ser "massa sobiranistes i nacionalistes" i al tercer de fer "crides continues" a la manifestació a la ciutadania, mentre que posa en evidència que tots tres treballen per unes institucions publiques i que no representen als interessos de la majoria de la ciutadania, ja que la CCRTV te intenció de fer radio i televisió que no va dirigida a la majoria de la immensa part de la ciutadania. A més també critica (sic) que es pot saber el temps que fa a Guardamar, però no a Madrid i que a Espanya no se li diu pel seu nom, o sigui Espanya, i sovint s'intenta emprar el terme "Estat Espanyol" en comptes de dir Espanya, que es com s'hauria de dir.

Així doncs veiem que la voluntat del senyor Joan Ferran en el seu article no és una altre que la de provocar al personal i en aquest sentit com es diu, "marcar múscul" davant de les vel·leïtats "nacionalistes" d'alguns mitjans de comunicació públics que efectivament estan pagats per tots els diners dels contribuents. Però les paraules del senyor Ferran són una trampa i una enganyifa que busca el rebombori i crear malestar de forma gratuita, mentre que d’altra banda vol ser un toc d’atenció per alguns que "o canvien les coses o ja es poden anar buscant feina".

En aquest sentit i dins de la lògica monopolística del poder que en aquest moment té el PSC, en part gràcies a l’ajut que li estan donant ICV – EUiA i ERC, els socialistes catalans estan preparant la maquinaria política per fer el “rodet” i començar les seves purgues politiques i mediatiques en els mitjans de comunicació. En aquest sentit dir que hi ha masses "nacionalistes i sobiranistes" dins de les ràdios i televisions publiques catalanes és preparar el terreny per començar a fer “creuetes” per un futur redissenyament del panorama mediàtic del país. El que ens vol dir el senyor Ferran es que d’aquí poc caldrà arrencar a tots aquests elements dels espais de comunicació públics per tal de col·locar a altres "mes plurals i neutrals" que seran els que aplicaran una visió de país que s’aproparà més a la Catalunya que vol per exemple el Partit Popular o Ciutadans i que (oh sorpresa!) també es la del Partit dels Socialistes de Catalunya, que la que vol per exemple Esquerra. En aquest sentit o s'atura els peus a les intencions de personatges com el senyor Ferran o encara la televisió catalana s'acabarà espanyolitzant més i més del que ja ho està avui en dia.

Personalment el que s'ha vist en tot aquest tema es que al senyor Joan Ferran se li ha caigut la careta i ha confós el magnesi amb la gimnàstica, ja que titllar de "pujolistes" o "nacionalistes" a tot un seguit de "totems" mediàtics pot ser la excusa del tot perfecta per tal de depurar-los i aconseguir el control d’aquells espais que encara avui es resisteixen a seguir els dictats que s'emeten a ritme de pasdoble des del carrer Nicaragua, però que son uns dictats del tot “neutrals i purs” i que no tenen una visió esbiaixada, no home no, com la d’alguns professionals dels mitjans de comunicació que són massa "anti governamentals". El que li passa també al senyor Joan Ferran és que no li agrada la realitat que dia a dia es va configurant i vol tenir els mitjans audiovisuals al servei de la causa socialista i per fer-ho ens parla de la ciutadania en abstracte, com un ens sense anima i ell esdevé el portaveu per tal de fer una defensa del que és correcte o no. Però això per mi es diu censura i persecució politica en tota la regla. Despres parlem del que fa Hugo Chavez a Veneçuela i aquests miren de fer el mateix, però amb altres paraules i un altra "modus operandi". En definitiva el control total dels medis de comunicació. Visca la pluralitat i la independència dels mitjans de comunicació.

Jo formo part de la ciutadania, i com a fill d'immigrants l'he de dir que les seves paraules m'han sonat més a depurar, purgar i censurar a aquells elements que no veuen el país com vostè el veu, utilitzant per això excuses mil, per tal de poder fer arribar la seva visió uniformitzadora a la majoria de la ciutadania i així terminar amb els reductes que encara queden en alguns medis que no ballen la seva música, que per cert es molt casposa senyor Ferran.

Jo ja tinc clar que per vostè el seu país es Espanya, però per mi aquest país és Catalunya i per mi, senyor Joan Ferran, jo que formo part de la ciutadania de la que vostè s'omple la boca, Espanya és un invent, una invenció, que durà ja fa massa anys, un element abstracte que nomes es concreta en determinades esferes burocràtiques i administratives, per tant en les estructures d'un Estat, i que és el que ha permès a Castella dominar a altres pobles de la Península Ibèrica, per aquest motiu quan parlo d'Espanya, i jo vull parlar en propietat, em refereixo a aquesta estructura com a "Estat Espanyol" i no a Espanya, ja que per mi no existeix aquest concepte de nació espanyola. Si existeix per vostè em sembla molt bé, però no acceptaré que jo hagi de dir les coses com vostè cregui i si personalment treballès a TV3 faria exactament el mateix, cosa que crec que per sort és el que fan els professionals que encara es mantenen independents i per tant encara no han acceptat les seves "suggeriments" per parlar de l'Estat Espanyol.

A més vostè diu que la CCRTV ha de representar a totes i tots els ciutadans, però a mi TV3 no em representa cada cop que sento un anunci en castellà, que no son pocs, o quan els programes, malauradament cada cop més, es fan en castellà. Personalment li vull recordar que si vull escoltar televisió en català nomes tinc tres opcions i mitja (TV3, Canal 33, Barcelona TV i a vegades 8 TV), mentre que en castellà tinc més de vuit opcions. Que més vol, que facin TV3 en castellà? Aquests espais són els únics que ens queden per construir país, i vostè el que vol senyor Ferran es que es posin al servei de l'acció espanyolitzadora del PSC, que és la seva opció social.

Ja se que vostè només segueix els dictats que li marca el seu "cappo", el Tio Pepe, i aquest cop li ha tocat a vostè fer l'envestida, el que s’ha de fer per guanyar-se el sou, no?. Miri senyor Ferran, donis una volta per Santa Coloma de Gramenet, l'Hospitalet i altres llocs i miri com determinats grups socials vinguts d’altres parts de la Península mai s'han volgut integrar al nostre país. Ells son crosta per Catalunya o nosaltres som crosta per ells, per aquells que els ha importat tres rabes Catalunya? Per vostè que implica això? Jo ja se quin país vol vostè, ja que vol acabar amb la nostra cultura, amb la cultura catalana que és la pròpia d’aquest país. Segur que si. Però per sort la realitat del territori es concreta més enllà de la corona metropolitana i en aquest sentit li puc assegurar que la cultura catalana resisteix i en el cas de que TV3 encara es castellanitzes més, aquesta no seria gens representativa de la realitat social a la que vostè fa referència.

Però això no li importa al senyor Ferran, ja que vostè, com un bon llop amb pell de xai ja ha començat la seva lluita personal per acabar amb la "crosta nacionalista", primer en els mitjans de comunicació i desprès a la societat, per així liquidar definitivament el país (en majúscules) socialment i culturalment. Jo estic segur que per vostè pel què dic i pel que penso dec ser crosta, però vostè per mi és un demagog, un digne representant de la casta política que no representa a ningú socialment, nomès als interessos dels poderosos i que l’únic que fa és desvariar sobre les coses. Vostè és un error de càlcul, un vividor que viu a costa de l’erari públic mentre el seu únic objectiu es finiquitar el poc que queda de país, esdevenint un clar representar de la veritables i única crosta que cal eliminar, la d'aquells que van de "catalanistes" i que volen veure el país sotmès i vençut definitivament.

Nomes vostè sap quins obscurs designis li han portat a dir el que ha dit, i tot i que realment fa pena sentir a una persona com vostè expressar-se en els termes que ho ha fet. Es veritat que en aquest país hi ha crosta, una crosta que no ens permet créixer i desenvolupar-nos com a país i vostè ja sap que en forma part. Però tot és una cosa de supervivència, com sap que vostè no té futur es dedica a passar a l’atac i en nom de la "neutralitat" vol acallar veus i uniformar discursos. Veu que la realitat es tossuda i amb preocupació es dona compte que la gent poc a poc s’està mobilitzant i s’estan creant noves xarxes i nous teixits socials que estan posant en evidència que un nou país està emergint i es un país sense complexes i que vol ser lliure. Senyor Joan Ferran, ja no ens enganya, i ho sento per vostè però ha de saber que ja forma part del passat, perquè vostè si que és crosta, una crosta que poc a poc s’anirà caient a mesura que anem construint el país i vostè, per molt que digui, no podrà aturar el que ja ha començat, i la ferida, oberta ja fa més de tres cents anys, cicatritzarà i el país avançarà lentament cap el moment on ja no quedarà més crosta i les persones com vostè seran cosa del passat.

BENVINGUT A LA REPÚBLICA BANANERA DE CATALUNYA!
Els cracks de Polònia han fet un dels millors gags des de que aquest programa "analitza" el panorama polític de Catalunya. Realment en molt poc temps poden dir veritats de com estan les coses a casa nostra fins i com passa de tot i mentrestant..."el Montilla s'ho miraaa".

JA FA 32 ANYS...
Si amics, si, avui dia 20 de Novembre tot just fa 32 anys de la mort del innombrable. Trenta dos anys en que sembla que aquest Estat hagi canviat molt, però en la realitat encara es mantenen moltes estructures mentals i formes de fer de l'anterior regim.

Segur que en aquests 32 anys la nostra societat ha variat i evolucionat en moltes coses i hem arribat a quotes fins el moment impensables d'una certa llibertat, però realment en molts aspectes substancials estem molt, però és que molt cardats!

Tot i això i amb ganes de riure una mica posaré aquesta vídeo que el company Artuditu també ha postejat, però que crec que realment és molt bo, encara que a mi particularment aquesta gent de "El formiguer" no els hi trobi gens la gràcia. Se,bla doncs que per un cop s'hagin esmerçat i el resultat aqui el teniu, el nou "hit" del moment: Trenta dos anys desprès....nostàlgia de què?

LA BODA D'UNS AMICS

El passat dissabte vaig 27 d'octubre vaig anar a la boda de l'Àlex i la Noe, amics i companys barcelonautes i de lluites independentistes. A la boda va anar la "cream de la cream" de la veritable alta societat catalana i el més selecte i irreductible dels sectors insurrectes que lluiten per l'alliberament social del nostre país. Sense cap mena la boda fou un èxit rotund, i no ho dic pel fet de que la novia en el darrer moment es tirés enrere i digues: però que estic fent!, que no va ser el cas, sinó perquè l'indret escollit per casar-se, un feu independentista i futura capital dels Països Catalans, Verges, i el posterior banquet a la masia Can Font de Sant Julià de Ramis fou tot un orgasme de gust i sentits, on a més de fer país varem omplir el pap i preparar les millors tàctiques per tal de conquerir el país en quatre dies. Tot i això finalment el nostre estat al final de la jornada ens va fer desistir en l'intent, tot i que varem jurar i perjurar que pròximament arribaria el dia assenyalat en que direm: "Vendettaaaa!".

Mentrestant vull felicitar tant a la Noe com l'Àlex per la boda i desitjar-los el millor en la nova experiència vital que comencen a compartir i viure.

ASSAJANT PITARRA

El passat diumenge vaig anar al Teatre Lliure a veure l'obra de Lluïsa Cunillé i Xavier Albertí "Assajant Pitarra". En si l'obra va ser molt interessant, però a més varem anar a la sessió en la que el Teatre Lliure organitzava un col·loqui amb el director i els autors de l'obra, cosa que feu encara més interessant anar a l’obra, ja que cada dia un no pot compartir les sensacions que ha tingut veient un espectacle amb els seus autors i protagonistes.

L'obra parteix d'una situació surrealista per si sola, que no és una altre que l'assaig que fan els principals líders polítics de Catalunya (dels que encertadament estan exclosos alguns ciutadans feixistes) de cara a la celebració de l’Onze de Setembre, en un acte que s'ha de celebrar al Castell de Montjuïc i que consisteix en un recitat de textos de Frederic Soler "Serafí Pitarra". La situació comença a complicar-se quan els líders catalans es queden tancats dins del castell i ningú, per sorpresa d'ells, els va a rescatar, ja que entre d’altres coses la ciutadania no els troba a faltar. Així es van succeint tot un seguit de situacions que permeten als autors de l'obra fer-nos arribar un dels missatges que conté l’obra, mentre permet que es recuperin pel públic català algun dels textos més interessants d'un autor injustament oblidat, i que no en va és el pare del teatre modern en català.

Una de les coses més provocadores que planteja l'obra és la més que evident desconnexió existent entre la ciutadania i una classe política que en teoria la representa, fet que queda simbolitzat al quedar-se tancats els polítics dins d’un castell de Montjuïc (amb tot el simbolisme que això té, ja que no podem oblidar que des d’aquest castell vàries vegades s'ha bombardejat el Pla de Barcelona) sense que la ciutadania no els troba a faltar.

Un dels altres temes que apunten els autors, tot i que de forma més indirecta, es com el testimoni de l’obra de Serafí Pitarra en porta a un època, mitjà del segle XIX, on les relacions entre Catalunya i Espanya es percebien de forma molt diferent a com es donen en l’actualitat. Eren aquelles unes relacions que en aquell moment portaven als catalans a creure en una Espanya idíl·lica, una Espanya que a cop d’hòstia aniria desenganyant a bona part de la societat catalana, derivant primer vers un regionalisme que apostaria per una reformulació d'Espanya, per passar desprès per un federalisme que seria del tot incomprès dins de la República Espanyola i que seria la base posterior i ja en temps de la dictadura d'un independentisme, primer minoritari i avui en dia en clar creixement, que ja fart del menyspreu d’Espanya vol fer d’aquest un país adult i aposta decididament per la independència. Així doncs escoltant a Pitarra un pot comprendre com aquell vell catalanisme que lloava Espanya i que havia nascut en el bressol del context de la "Renaixença, ha continuat en el temps i d'un primer intent de recuperar la llengua i la cultura i sempre davant dels atacs vinguts d'Espanya, s'ha anat configurant com una opció de construcció nacional.

Però sense cap mena de dubte aquestes només son apreciacions meves, tot reconeixent que estem davant d'una obra del tot divertida i interessant del prolífic duo Albertí – Cunillé, que pot donar molt lloc en molts sentits.

"

40 ANYS DE L'ASSASSINAT DE ERNESTO "CHE" GUEVARA

Avui fa 40 anys de l'assassinat del líder revolucionari socialista Ernesto "Che" Guevara a mans d'efectius de l'exèrcit bolivià. Amb la seva mort no moria un ideal de revolució i de lluita per la Justícia Social, només moria un home amb unes fortes conviccions, moria un lluitador social, però no morien ni les seves idees ni les motivacions de la seva lluita. També amb la seva mort naixia un mite, que si ben és cert ha patit una certa banalització per culpa del marketing que s'ha creat al voltant de la famosa fotografia d'Alberto Korda, si que ha permès mantenir viu el seu esperit i la seva lluita. Encara avui en dia el socialisme és el camí.

FINS A LA VICTÒRIA SEMPRE!

6 OCTUBRE: 73 ANYS DE LA PROCLAMACIÓ DE L’ESTAT CATALÀ

La data del 6 d'octubre ha passat del tot desapercebuda, i no de forma involuntària, per la majoria dels mitjans de comunicació catalans. Un dia com aquell fa 73 anys el President Lluïs Companys procedia a proclamar l'Estat Català dins de la República Federal d'Espanya com a resposta a l'entrada de ministres de la CEDA dins del govern del republicà radical (i anticatalà) Alejandro Lerroux i en mig d'un context de lluita que s'estava produint per les revoltes que havien esclatat com a resultat de la dinàmica revolucionària que estaven portant a terme els moviments obrers anarquistes a zones com la conca minera asturiana.

Ràpidament la resposta de l'Estat espanyol va ser del tot contundent. D'una banda i a instàncies del president del govern el cap de l'estat major de l'exèrcit, que en aquell moment era el General Franco, ordenava el trasllat d'unitats de l'exèrcit de Àfrica (amb experiència real de combat) per esclafar els focus revolucionaris de Astúries i ordenava al Capità General de Catalunya, el general Batet, la utilització de la mateixa contundència per acabar amb el poder de la Generalitat de Catalunya. Certament la resistència fou èpica, tot i que finalment el monopoli de la violència en mans de l'Estat espanyol s’imposà al monopoli de la raó i de la necessitat de justícia social i nacional.

L'Estat espanyol, encara que republicà, no dubtà en mostrar la seva cara més intransigent i la voluntat d'esclafar la necessitat de llibertat ja fos del poble català o d'amplis sectors socials com la classe obrera. La Republica era en aquell moment un estat que es trobava en mans de l'oligarquia terratinent i els sectors més conservadors i que avançava cap un context de confrontació que acabaria donant com a resultat l'esclat de la guerra civil espanyola.

En l'acte de Lluïs Companys havia la voluntat d'avançar en l'alliberament nacional i sobretot no acceptar el captiveri del poble català dins d'un estat espanyol que no acceptava, i encara avui en dia no accepta, els principis més elementals de qualsevol Estat que vulgui ser reconegut com un Estat de ple dret i democràtic.

De l'acte del President Lluis Companys haurien d'aprendre aquells polítics que avui en dia s'omplen la boca de paraules com "democràcia" o "catalanisme", i mostrar una integritat tant moral com ètica com la que mostrà en el seu moment el President Companys. Catalunya els hi agrairà més que no pas els homenatges, ja que de res no serveixen si no volem seguir amb el seu exemple, exemple de voler viure en dignitat i llibertat, ja que com digué Lluïs Companys i Jover:
"Totes les causes justes del món tenen els seus defensors, Catalunya només ens té a nosaltres"

SOBRE LA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ I LA SACRO SANTA MONARQUIA.

En el que portem d'any hem acudit a tot un seguit d’atacs a la llibertat d’expressió per part de la institució monàrquica. Primer va ser l’afer de "El Jueves" i més recentment les detencions i imputacions contra les persones que en un lliure exercici del seu dret d'expressió han estat imputades per "injuries a la corona".

Tot plegat aquests afers serveixen per posar en evidència la manca de llibertats democràtiques de qualitat en un estat espanyol que te la poca vergonya de autoanomenar-se de Dret, quan el Dret només els interessa aplicar-lo a la seva forma i quan els hi convé, ja que son ells els que controlen la força coercitiva de l'estat, en definitiva son ells els que tenen el monopoli de la violència, cosa que no hem d’oblidar mai. Aquest és doncs un estat que el que fa és elevar lleis, sense entrar en valoracions de quan, com i perquè van ser redactades, per damunt de la lliure voluntat d’exercir la llibertat d’expressió lliurement i personalment.

En tot aquest afer se'ns parla de "injuries a la corona". Sembla mentida que en ple segle XXI, un segle que coneixerà encara més la revolució tecnològica i científica, es puguin defensar encara conceptes propis de l'Edat Mitjana com la inviolabilitat de la monarquia i del rei, com si d’un esser sagrat fos. Aquest concepte, més propi del paradigma que planteja un poder descendent, que emana de la figura sacro santa del monarca i s’estén pel poble, considerant a aquests súbdits i no ciutadans. En el moment que un ciutadà pot cremar una foto del president del govern, de la Generalitat o de la seva escala de veïns i no li passa absolutament res, però si que és imputat en el moment en que aquesta foto és del monarca de torn el que està passant és que el ciutadà de ple dret ha deixat de ser ciutadà per convertir-se en un simple súbdit que ha de respectar la inviolabilitat de la monarquia.

Tot aquest afer no té res a veure amb el respecte a les institucions i els símbols de l'Estat, tot i que ens vulguin fer veure el contrari, sinó que té a veure amb el fet de que la naturalesa de la monarquia sosté naturalment el fet de que el monarca està pel damunt del bé i el mal, que no se'l pot tenir en consideració com si una persona normal fos, que no si li poden demanar responsabilitats pels seus actes. Ras i curt; si un dia tenim la mala sort d'anar caminant per un bosc de Rússia i el Borbó de cacera ens confon amb un animal i ens liquida, ningú, però és que ningú li podrà demanar responsabilitats. El mateix passaria si atropellés a algú amb la seva motocicleta o si passes amb la seva llanxa pel damunt d'algun banyista. O sigui que el Borbó podria ser un assassí en sèrie i no passaria res, ja que la figura del rei és inviolable i la monarquia és Sacro Santa. Ara bé, per cremar una simple foto a una persona normal li poden caure un parell d'anyets a l'ombra. I tot i això ens volen fer creure que aquest sistema és democràtic. Ja, doncs quin concepte de democràcia, no?

Potser el que passa és que aquest sistema de democràtic té el que té de democràtic, o sigui res. Potser la gent i la memòria col·lectiva s’ha instaurat en el Alzheimer i ha oblidat algunes coses bàsiques que no cal oblidar per tal de tenir respostes i arguments per quan algú vulgui lloar el "paper" del monarca en la farsa transitòria desprès de la mort del dictador. És que ja ens hem oblidat que Joan Carles I de Borbó i Parma és rei per la voluntat personal del General Franco? És que ens hem oblidat que va poder ser "Rey de los españoles" desprès de jurar els principis del "Movimiento Nacional"? És que ens hem oblidat que els espanyols no van ser mai preguntats si el volien com a Rei? És que ens hem oblidat que en el darrer gran acte de la dictadura franquista organitzat com a resposta a la repulsa internacional per les darreres execucions del regim dictatorial, Joan Carles I i la seva esposa van ser ben presents donant suport incondicional al decrèpit dictador al seu costat?. Potser ens hem oblidat de tot això? No ho se. Però el que si que sembla és que la majoria de la gent s'ha empassat la "versió oficial" donada per tot el conjunt d'ideòlegs i pensadors al servei i nomina de la monarquia per tal de lloar i dignificar el paper del "tipus" i ocultar que al llarg de la farsa de la Transició Joan Carles I va liderar un procés per fer bona la dita liberal de que "cal canviar-ho tot perquè les coses continuïn de la mateixa forma".

Així ens trobem que al voltant d'aquesta figura s'ha estès un vel per tal de tapar les seves misèries i poder garantir-li una existència el més plàcida possible a ell i la seva família, sense que hi hagi marge a la discussió, tot tapant el que veritablement s'apropa més a la realitat i que no es vol explicar, realitat que ens ha de parlar del veritable paper jugat per Joan Carles I al llarg de la Transició, un paper de tutela conjuntament amb l’exèrcit i els sectors menys involucionistes de la dictadura per tal de poder garantir una amplia impunitat en tots els sentits pels repressors i els assassins de la dictadura. Ara bé als que cremen fotos i el seu crim només és cremar una foto els criden per declarar i els imputen per injuries a la monarquia, mentre que els que van tenir i han tingut les mans tacades de sang no han estat cridats mai a declarar pels seus delictes, mai seran imputats i els judicis fets amb nules garanties judicials realitzats al llarg de la dictadura no poden ser revisats. Mentrestant la dictadura i els seus crims no són condemnats per un partit com el PP que ens toca tots els dies allò que no sona omplint-se la boca amb paraules com "demòcrata" i imposibilitant que els actes de la dictadura siguin considerats com a crims contra la humanitat. De nou, això es democràcia? Doncs quin concepte de democràcia, no?

Desprès tenim la reacció de la classe política. Clarament no sorprèn que ni el PP, ni el PSOE ni la seva franquícia a Catalunya, el PSC, es posicionin a favor de limitar la llibertat d'expressió quan es tracta de referir-se a la monarquia. Exactament passa el mateix amb CiU, que ràpidament ha sortit del pas defensant les "institucions". El que si sorprèn és el paper de ICV i EUiA, així com el de Esquerra, que no s'han estat de votar a favor del respecte envers les institucions i en contra dels actes de desobediència civil i per tant han desistit de defensar i fer pedagogia a favor dels drets que tenen els ciutadans per expressar-se lliurement, tot i que hagin intentat ser ambigus en aquest sentit fent tíbies declaracions al respecte i al fet que alguns dels seus diputats s'hagin volgut immolar autoinculpant-se en la cremà de fotos dels Reis. Ahir mateix els diputats de Esquerra votaven una resolució del Parlament català on es feia una "crida" a la ciutadania a "respectar les institucions i els simbols de l'Estat de Dret". Només el suïcida diputat Uriel Bertran sortia de la sala en el moment que es feia la votació, diuen les males llengües en direcció als serveis.

Ara bé, hauríem de comentar als nostres diputats que com podem respectar les nostres institucions si elles no respecten els nostres drets i un d'aquest dret, perquè no?, ha de ser el de poder cremar lliurement una foto del rei o de qui sigui, ja que aquest és un dret que hem de tenir. Si no és així de que serveixen els drets dels ciutadans?. En un altre sentit hi hauria el fet de que la llei no pot estar per damunt de la voluntat del poble expressada lliurement, ja que en el moment que això passa la llei deixa de tenir validesa moral, que no legal. Aquí és on radica la base del problema. El que està passant és que algunes persones estan veient amb una creixent inquietud que el carrer, que la gent està parlant i s'està manifestant i esta demostrant que al poble no li serveixen les institucions si no pot posar-les en dubte i entredit, si no es poden qüestionar.

Aquest és doncs un moviment en espiral i que està creixent. Si realment no fos així no farien declaracions, no farien "crides" a la ciutadania, deixarien que els jutges actuessin (com ho han fet fins el moment) i sobretot, no hagués sortit el mateix implicat, el Borbó, a defensar el seu "xiringuito". Per primer cop, si no tenen por, que potser en tenen, com a mínim estan intranquils i molestos amb la situació.

Ara bé, crec que el que hem de fer és continuar amb les demostracions, com més públiques millor i quan més clares millor, que posin en evidència el fet de que bona part de la ciutadania vol ser consultada sobre si vol o no Rei, hem de fer els actes necessaris per posar en evidència la manca de legitimitat democràtica d'aquesta institució antiquada i inservible que és la monarquia i per això s'han de cremar fotos, cartells i tota mena d'elements monàrquics per tal de posar en evidència la manca de llibertat d'expressió que patim i generar les màximes contradiccions possibles.

Per tot això no tinc cap mena de problema em declarar-me antimonàrquic i reconèixer publicament que faig i faré apologia contra la monarquia de totes les formes i en tots els llocs on estigui i em sigui possible perquè no vull tenir un rei que no em representa, perquè no vull una institució que no em representa i que la única legitimitat que té és la que li va donar en el seu moment el regim franquista i sobretot perquè no vull que ningú em coaccioni i m’intenti imposar una figura en la que no crec.

Per tot això faig una crida a la desobediència civil, faig una crida a cremar fotografies dels Reis d'Espanya i faig una crida a fer tots els esforços per fer caure aquest mur que és la monarquia, un mur que no dona lloc ni espai per una veritable democràcia. Per tot això JO TAMBÉ CREMO AL REI.

RIUS I RIUS DE VODKA!!!!

Rius i rius de vodka és el que ha corregut per celebrar la victòria de Rússia al Campionat Europeu de Basquetbol. Rússia ha estat la justa guanyadora del Europeu de Bàsquet celebrat a Espanya, més tenint en compte que ho va fer davant de la amfitriona, Espanya.

La prepotència dels mitjans de comunicació espanyols, de la Federació Espanyola, dels polítics i de bona part del públic present tant al pavelló, com davant del televisor, ha fet que aquesta gloriosa victòria de Rússia tingui un gust encara més i més especial tant pels russos com per aquells que volíem amb tot el cor que Espanya perdés.

La forma de perdre més dolorosa per Espanya i els espanyols és aquesta. Just a la final, desprès de desfer-se dels rivals teòricament més forts i contra una Rússia amb la que ningú comptava pel triomf final.

Realment Espanya s’ho té ben merescut. Les seleccions espanyoles de qualsevol esport son unes farses, com a l’Estat que volen representar, i no deixen de ser una eina més per "harmonitzar i homogeneïtzar" l’Espanya que els politics i els poders fàctics volen construir. Saben que l’esport és una gran eina per arribar a generar sentiments de pertinença a una col·lectivitat en concret i per això volen que els triomfs o el fet de tenir seleccions potents serveixi per construir la identitat espanyola que ells no han pogut aconseguir. Per aquest motiu parlen de la "selección de todos" i per el mateix motiu han vetat i vetaran que Catalunya tingui seleccions esportives pròpies. Saben i en son molt conscients que Catalunya no seria com País de Gal·les (amb tot respecte pels gal·lesos) i que les nostres seleccions serien prou potents com per estar en la majoria de la "pomada" dels principals esports. Això tindria dos efectes a curt termini, ja que d’entrada generaria una sensació de pertinença a una col·lectivitat en comú, Catalunya, que aniria en detriment de la construcció del sentiment espanyol que ells volen aconseguir, a més de tenir un efecte directe en les principals seleccions espanyoles que al no poder comptar amb els jugadors catalans, curiosament molt nombrosos i de molta qualitat, el nivell competitiu de les seleccions espanyoles disminuiria considerablement.

De la mateixa forma que em nego a identificar-me amb Espanya i a considerar-me "espanyol", també he de dir que les seleccions espanyoles no son la “meva selecció”, encara que aquestes estiguin formades integrament per jugadors catalans i quedin campiones del món com és el cas de la selecció de hoquei. Per mi les seleccions espanyoles prohibeixen l’existència internacional a nivell esportiu del meu país i la seva normal representació, motiu pel qual sempre desitjaré que perdin, encara que sigui enfront de països els quals no hem sento identificat gens ni mica.

No em sap gens greu que Espanya hagi perdut l’Eurobasket. Aquells que estan patint per haver vist com perdia en el darrer segon Espanya no em donen cap pena. A la majoria dels espanyols no els importa que els catalans que no volem ni tenim el més mínim desig de ser espanyols haguem de patir per veure als nostres jugadors jugar en una selecció que ens nega l'existència i al fet que només puguem existir si juguem partits de costellada.

Per tot plegat vull que Espanya i les seves seleccions perdin sempre. Perquè com diu l'anunci de Nike: "Ser español ya no es una excusa". Es veritat, directament és una puta merda. Aquest cop Russia els ha colocat en el lloc que es mereixen. Moltes gràcies!!!!

ONZE DE SETEMBRE, DIADA NACIONAL, DIADA DE COMMEMORACIÓ

Enguany un cop més (i ja en van 293) el 11 de setembre ha estat el dia de la Diada Nacional de Catalunya. Però preguntem-nos que és la Diada?, que es celebra a la mateixa?

Res, el Onze de setembre no es celebra res. Quin és el poble estúpid que pot celebrar any rere any la seva derrota, la seva submissió i el començament d’un dels períodes més foscos i difícils de la seva història.Si algú està pensant que aquest poble és el poble català està molt equivocat, ja que les catalanes i els catalans que ens estimen de tot cor el nostre país sabem que el 11 de setembre no celebrem res, per un motiu molt senzill: el Onze de setembre no hi ha res per celebrar.

Aleshores algú es dirà, que és el pels catalans aquest Onze de setembre? També és molt senzill d’entendre, ja que el que fem els catalans es commemorar la nostra derrota, per no oblidar-nos de tots els greuges patits ençà aquella fatídica data i per tenir ben present que el nostre present, el que patim i vivim cada dia és descendent ben directe d’aquell dia, ja que els resultats encara son ben visibles.

També aquells que s'estimen Catalunya tenen ben present que l’Onze de setembre honrem la memòria de totes i tots aquells que varen caure en defensa de les llibertats i les constitucions de Catalunya abans, durant i desprès de l'any 1714 i no em refereixo a capitostos més o menys tronats, sinó al poble planer, a les persones anònimes, a la gent correnta i normal que van lliurar la seva vida per la defensa del seu honor i de la seva dignitat. Per tota aquella gent no podem trair el seu esperit i la seva memòria i cal que any rere any renovem el nostre compromís amb la seva lluita i la seva obra perquè algun dia es finalitzi allò que els caiguts per Catalunya varen començar no acceptant la submissió com a fet normal i no acceptaven la desaparició de Catalunya tal i com l'hem coneguda i la coneixem.

Avui en dia la fita de recuperar la llibertat sembla més llunyana que propera. Potser està més a prop que fa 30 anys, però s’hauria pogut avançar molt més si els poders fàctics catalans s’haguessin compromès amb el seu país.

D'una banda tenim els partits polítics catalans, (dins dels qual no incloc deliberadament el PPC i Ciutadans ja que el seu objectiu es anar contra Catalunya encara que es diuen "catalanes", mentre que la catalanitat del PSC es més que dubtosa), que en la seva majoria han acceptat allò que els espanyols anomenen "las reglas del juego democrático" i que jo personalment considero que son les bases legals per donar-li vernís de normalitat a l'extorsió, l'ocupació, l'alienació, l'espoli i la situació d'anormalitat que pateix Catalunya contínuament. Sense una classe política fermament decidida a trencar Catalunya i guiar la societat civil vers el camí de la independència, Catalunya haurà de patir encara més anys de la actual situació.

D'altra banda tenim a aquells que podrien fer possible que Catalunya sigui un nou Estat. Em refereixo a les grans multinacionals, als grans poders econòmics com la Caixa, la Caixa de Catalunya, Gas Natural i moltes d'altres empreses amb capital majoritàriament català que no tenen cap interès en permetre que un dia Catalunya esdevingui un Estat plenament independent. No ens enganyem, per aquestes empreses el seu model d’Estat passa per Espanya, tot i que son catalans de soca-rel i la majoria d'aquests grans empresaris tinguin cognoms ben catalans, però ells tenen tants interessos creats amb la resta de l'Estat Espanyol que no permetran que Catalunya es surti de l'estat que avui en dia pateix, ja que entre d’altres coses a ells ja els hi està bé com estan les coses, dins d'un Estat que ells consideren "important" i que a la vegada els tracta de forma preferencial, ja que sempre podran tenir l’opció d'amenaçar de "marxar". Per tant, si tenim ben clar que els grans capitals catalans mai ajudaran a que Catalunya sigui un Estat plenament independent, tampoc el partit que representa els interessos "catalanistes" d'aquests sectors, que no és un altre que Convergència i Unió, mai afrontarà de forma seriosa el tema de la independència i per molt que intentin reformular el catalanisme, aquest sempre intentarà buscar l'encaix de Catalunya dins Espanya.

Cal doncs una vegada més la lluita en tots els fronts. És el que he comentat abans, per poder honrar la memòria d'aquells que estan enterrats al Fossar de les Moreres no hem d’acceptar el nostre present com quelcom que es immodificable i cal fer esforços inhumans (com el que van fer aquells que van estar suportant més d'un any de setge) per tal de construir un futur en llibertat i fer possible que les generacions futures deixin de commemorar el Onze de Setembre per passar a celebrar any rere any el dia en que haurem recobrat la llibertat plena.

OFRENA FLORAL

Enguany he participat amb els amics i companys de la Penya Blaugrana d'Internet Barcelonautes.com, de la qual en formo part com a soci fundador i membre de l'executiva, en l'ofrena floral de la Diada Nacional que hem realitzat a Barcelona.

L'acte fou molt emotiu pel fet de que tot just fa un any comentàvem entre tots els membres de la Penya que "tant de bo en un futur puguem ser-hi aquí per fer una ofrena". Doncs en aquest sentit he de dir que hem complert totalment aquesta missió.

Personalment per mi és tot un orgull poder participar en un acte tant emotiu, una ofrena per part de tots els membres de la Penya Blaugrana d'Internet Barcelonautes.com per honrar a totes i tots els caiguts en la defensa de la ciutat de Barcelona el Onze de Setembre de 1714.

UN ALTRE 11 DE SETEMBRE: CAMINAREM I TORNAREM A TRANSITAR ELS CARRERS DE LA LLIBERTAT

Fa tot just 34 anys que l'esperit de construir una societat més justa i lliure fou segrestat, torturat i assassinat a Xile per un grup de militars facciosos, que incomplint la seva obligació professional i el seu compromís amb el poble que havien jurat defensar i no assassinar, es va posar a les ordres del capitalisme estranger per esclafar una de les poques experiències genuïnament socialistes que mai la civilització humana ha portat a terme.

El 11 de setembre de 1973 (un altre 11 de setembre que també està ple de sang com el de Catalunya) el legítim govern de Salvador Allende era derrocat pels militars, posant-se fi de forma violenta al procés transformador i revolucionari de construir una societat socialista que el poble de forma pacífica i democràticament havia decidit tres anys abans.

Salvador Allende, una figura de dimensió humana i política que hauria de transcendir més enllà les fronteres del seu país, Xile, va fer front a la sedició de la forma més ètica que fou posible. Allà on altres haurien fet crides a la resistència provocant la mort de milers i milers de persones per salvar ell el coll, va decidir demanar només la resistència moral i mental dels xilens, així com el manteniment de la consciència col·lectiva que va fer possible l’experiència socialista xilena i quan estava tot ja decidit es va treure la vida. Amb aquest gest volia demostrar que si algú havia de perdre la vida en aquell dia, aquest algú havia de ser ell.

Malauradament Salvador Allende no fou la única víctima d’aquell cop. Pocs dies desprès moria Pablo Neruda i Victor Jara era torturar i assassinat a l’estadi que avui en dia (paradoxes de la vida) porta el seu nom. Foren molts els desapareguts i els morts. La repressió fou tant física, com moral i mental. Un dels efectes del cop fou evitar que la societat xilena tornès a ser la mateixa mai més.

El perpetrador del cop i la tortura, el nom el qual em nego a pronunciar i a escriure per no donar-li el privilegi de que escrigui el seu nom a aquest espai, encara que sigui per difamar-lo, va morir al llit, casi amb preses per abandonar el món abans que el jutgessin i acabessin amb el poc prestigi (si és que mai va tenir) pels seus crims i els seus afers obscurs. Tot i això res podrà evitar que passi a la història com el criminal i el lladre que fou en vida.

Però una cosa que si que sembla que va aconseguir el cop fou llençar la imatge de que Salvador Allende fou un il·lús, un insensat, a la vegada que va desarticular el projecte de les esquerres xilenes que majoritàriament s’englobaven al voltant del Partit Socialista Xile, el partit del president Salvador Allende. Avui en dia el PS de Xile no és el partit d’esquerres que aspira a transformar la societat per construir la societat socialista. Avui en dia és un partit social – liberal que masses vegades porta a terme polítiques econòmiques de tipus neoliberals, continuadores de l’herència dels "Chicago boys" de l’època del infame. Avui en dia l’esquerra combativa, aquella que no ha traït ni el llegat ni el missatge ni la consciència de Salvador Allende i els seus dies com a president és el Partit Comunista i tota l’esquerra que s’agrupa al voltant de la coalició “Juntos Podemos”, coalició que tot i treure mig milió de vots no té cap representant parlamentari, gràcies en part al lamentable sistema electoral binomial que el dictador deixà en herència i els polítics en disset anys no han estat capaços de canviar.

Aquest és el Xile 34 anys desprès d’aquell 11 de setembre. Però més enllà de commemorar i rememorar, aquest 11 de setembre i tots els 11 de setembre futurs han de servir per tenir ben clar que aquells que hem patit un 11 de setembre mai hem deixat de caminar i que caminarem i tornarem a transitar de nou pels carrers de la llibertat.

DIALÈCTICA NACIONAL II: 2014, ODISEA INDEPENDENTISTA

Sovint els humans tenim diferents vocacions, algunes del tot ben curioses, vocacions que ens obliguen a fer algunes virolles i girs del tot inversemblants. Alguna d’aquestes coses crec que li ha passat al líder d’Esquerra, Josep LLuis Carod Rovira, quan fa ben poc va voler endevinar quin any Catalunya pot assolir la suficient maduressa afectiva per poder parlar de les coses sense que els plats acabin volant pel cap. Aquest horitzó, on potser s’alvirarà la independencia del nostre país, sembla ser que podrà ser l’any 2014, tot coincidint amb el 300 aniversari del vinclament definitiu de Catalunya a mans del primer Borbó espanyol.

Declaracions d’aquest tipus posen en evidència la deriva ideològica a la que ha arribat Esquerra i en concret el seu líder. Han perdut el nord, tal i com ho demostra el fet de que aquesta i d’altres declaracions son del tot esbojarrades i sense cap mena de sentit. Però el que és més trist de tot plegat, és que han perdut la serietat suficient com per tractar el tema de la independencia del nostre país. Aquells que volem que Catalunya pugui tenir un futur en llibertat no ens mereixem que des d’una formació que en teoria defensa la independencia del nostre país es facin declaracions del tipus fet pel senyor Vendrell a una calçotada on oferia la presidencia a un altre partit a canvi d’un referéndum o les mes recentment fetes pel senyor Carod Rovira on estableix la data de 2014 com a clau.

El més greu de tot no és que el lider d’Esquerra es dediqui a fer prediccions de futur, prediccions que tot sigui dit d’aquí a quatre dies ningú s’enrecordarà, però que fan de l’afer nacional una mena d’espectacle macabre, un vodevil de mala qualitat que només fa que no se’ns pugui prendre amb la mes minima seriositat. Aquesta no és una proposta seriosa, el senyor Carod ho sap i això és del tot increíble. Però declaracions com aquestes responen a les dinàmiques internes d’Esquerra, on Carod Rovira vol fer gestos i declaracions que el col·loquin com el paladí de l’independentisme dins d’Esquerra i no l’acabin de fer desaparèixes davant de l’assetgament a que estan essent victima tan pel corrent d’en Carretero com per l’aparell controla pel Puigcercós i els seus cadells del corrent autodeterminat "Esquerra Independentista".

Però les factures internes d’Esquerra no les ha de pagar ni l’independentisme i ni molt menys Catalunya. El senyor Carod Rovira a aquestes alçades ja ha de saber que el seu cap dins d’Esquerra ja té un preu i que li serà molt difícil tornar a liderar el projecte “sobiranista” d’Esquerra. Per tant les seves declaracions son més una fugida endavant que no pas un intent de marcar un camí per intentar assolir la independencia de Catalunya. Un dels altres elements queapunten en aquest sentit estan en part de les declaracions fetes pel snyor Carod Rovira, al afirmar que “la via política està esgotada i que ara és el moment de la via social pera conseguir la independencia”.

Ja ho vaig dir en el anterior post "Dialèctica nacional o Hi ha vida?", on volia denunciar que els liders d’Esquerra tenien unes dèries molt perilloses per mostrar actituds profètiques, com si foren mèssies que hem de seguir amb els ulls tancats. Així es dediquen a fer declaracions, que certes o no, prenen consistencia de veritat absoluta, independent de sigui una bejenada el que han dit o sigui d’allò més encertat. Realment al llarg d’aquest temps, s’han posat en la pell de profetes de l’independentisme, i guies del poble, que arribat el punt perdent contacte amb la realitat i es permeten el luxe de voler ser ells els que diguin que toca en cada moment. Pel què sembla el senyor Carod ara diu que la via política ha fracassat i que és el moment de la via social. A veure, qui és el senyor Carod Rovira per dir que la via política s’ha esgotat? El ser el lider d’un partit polític, un lider sense cap control del seu partit i amb una credibilitat sota zero, no li permet fer cap mena de declaracions d’aquest tipus. Però encara que fos un lider amb tot el suport dels militants tampoc tindria dret a fer-ho. En tot cas ens hauriem de plantejar com és posible que la via polñitica sembli estar esgotada i com s’ha pogut arribar a aquest punt i sobretot, mirar quins son els responsables.

El senyor Carod no vol dir quins son els responsables segons ells de que la via política estigui esgotada, ja que ell i la seva política erràtica quedarien bastant malparades. Però ell no és l’unic culpable de la situació actual. Si analitzessim el panorama polític veuriem que la cobardia, la comoditat, la hipocresía i el vinclament de bona part de la classe política catalana es del tot vergonyòs respecte a Espanya. El senyor Carod Rovira vol donar pas a la via social, perquè ha fracassat com a lider, però sobretot perquè no te el suficient coratge, ni la valentia, ni la credibilitat necesaria, com per plantejar el debat de la independencia de Catalunya de forma seriosa i ambiciosa. Però per damunt de tot, el que és més greu, es que el senyor Carod vol fer pagar a Catalunya la factura de la seva incapacitat per liderar aquest procès transformador i rupturista amb Espanya, tot rebaixant el to de les seves reivindicacions, tot transformant un cada cop més ampli moviment independentista en un moviment sobiranista rebaixat.

Arribats a aquest punt crec que s’han de començar a fer reflexions més serioses i veure si realment Esquerra pot ser la eina que permeti a l’independentisme articular una moviment polític fort per aconseguir que l’independentisme sigui l’opció política amb més força al nostre país. Les declaracions del senyor Carod Rovira ens aporten llum al respecte, ja que al dir que la via política ha fracassat també ens està dient que el projecte polític d’Esquerra s’ha esgotat i per tant, més enllà de construir una societat civil independentista forta, cosa que crec del tot indispensable, s’han d’articular altres projectes que ocupin l’espai de l’independentisme que Esquerra anirà deixant per ocupar un altre espai, aquell que ara anomenen "sobiranista".

El que per mi està clar es que posar dates com la del 2014 es intentar desviar l’atenció, ja el que realment importa no es fer declaracions sonores i treballar des del silenci i la discrecció per què arribi el dia en que a Catalunya estem en condicions de poder decidir per nosaltres mateixos que volem ser. Declaracions com les del senyor Carod son anecdòtiques i no van acompanyades d’un treball en aquest sentit ni d’una voluntad ferma que permeti mantenir les conviccions pròpies més enllà de poder definir governs i pactes post-electorals.

Molt hauran de canviar les coses a Catalunya perquè l’any 2014 pugui estar la societat catalana en condicions de plantejar la necessitat a l’Estat Espanyol de fer un referéndum d’autodeterminació, més quan veiem la manca de responsabilitat política que postren bona part dels liders polítics en aquest sentit.
Potser el senyor Carod Rovira esta demanant que el jubilin a ell i a tota la classe política actual i així poder pas a una altre etapa, una etapa on el vinclament, la submissió i la manca d’ambició desapareguin per donar par a les ansies de llibertat, al coratge i a la valentia per plantejar el que sigui necessari per tal d’arribar a ser un país normal, un Estat independent dins d’Europa.

Sembla doncs que amb bona part de la classe política actual no serà possible, Joseph Lluis Carod Rovira ho ha dit, el camí polític està esgotat, per tant l’actual classe política està esgotada. Haura de ser la societat civil, el poble planer els que prenguin la iniciativa i articuli moviments socials i polítics que desplacin a aquesta casta política per poder liderar un procès sense renuncies ni cap mena de por cap a la independencia. Només cal que ens comencem a origanitzar. Fem-ho doncs abans que un altre ho faci o que sigui massa tard.

SALVADOR ALLENDE

Avui a les 22 hores (i demà a les 12 hores) el Canal 33 dona el documental de Patricio Guzman "Salvador Allende" que és una aproximació a la figura humana i política del president socialista xilè. El documental fa un recorregut per la seva vida i la seva progressió política partint així d'un jove Allende que influenciat per una anarquista italià defensa un socialisme d’arrel burgesa que pretenia reformar l'Estat xilè a finals dels anys trenta del segle passat, tot veient-se la seva evolució fins a veure a un Allende que defensa un socialisme d'arrel popular i amb una clara voluntat de transformar la societat per construir la societat socialista de forma pacífica i democràtica.

Molts dels integrants de les esquerres han qualificat com a "il·lús" i "somniador" a Salvador Allende per defensar la construcció del socialisme per vies democràtiques. Però molts d'aquests que han criticat sovint a Allende i al seu legat polític, sovint han volgut oblidar que Allende va portar a terme autèntiques polítiques socialistes que pretenien transformar la societat xilena en una societat socialista més justa i equitativa, que s'estava construint de forma democràtica i per la voluntat dels seus integrants. Aquells que criticaven i critiquen a Allende son els que sovint van renunciar als seus principis d’esquerres per defensar postures teòricament socialdemòcrates, però els seu comprimís amb el capital no els hi permès més que portar a terme polítiques social liberals.

Interessa fer creure que el socialisme es una doctrina morta, que es impossible que es pugui portar a terme. Per descomptat la "via xilena" encara es mes impossible que s'intenti portar a terme de nou en cap altre indret. Aquells que es diuen "experts" ens apunten que la experiència ens diu que va ser una mala opció. Clarament no estic d'acord amb aquestes dues afirmacions. Crec en el socialisme com a única opció política per transformar la societat en una societat més justa i per superar el model social imperant basat en la societat de consum. A més crec en la necessària presa de consciencia dels integrants de la societat per arribar així a una massa humana que no estigui alienada i sigui ben conseqüent de quins son els passos a donar per construir una societat més justa, una societat on el interès de la majoria prevalgui sobre el interès de les oligarquies minoritàries. Dins d'aquest plantejament crec que es possible arribar a la construcció del socialisme per vies democràtiques, tal i com Salvador Allende va intentar portar a terme. D'aquí que el documental d'avui tingui un valor doble, d’una banda per saber millor qui era el personatge històric, d’altre banda per saber que aquesta és una opció més que vàlida avui en dia, només cal voluntat de construir un projecte seriós que sigui el reflex de les reivindicacions de la majoria dels sectors socials, que malauradament son els més desafavorits.

DIALÈCTICA NACIONAL O HI HA VIDA? (PART I)

Fa uns dies el Secretari General d'Esquerra (abans dita ERC) Joan Puigcercós feia unes declaracions on deixava ben clar que segons la seva opinió dins del independentisme català no hi havia vida ni espai (suposo que es referia a espai electoral i físic) per cap altre formació política. Ho deia clarament en referència a les paraules formulades pel seu antic deixeble i ara rival Joan Carretero, líder de la corrent interna "Reagrupament.cat", que va dir que si Esquerra no canviava la seva estratègia podria sortir un altre partit dins del independentisme. Clarament Puigcercós va deixar ben clar que això no ha estat, ni és, ni serà possible. Per fer-ho va treure vells fantasmes de l'armari, com el Partit per la Independència, darrera mostra dels trànsfugues polítics d'aquest país, per dir clarament: “"Veieu! Aquests creien que hi havia espai i res de res!".

El senyor Puigcercós ha actuat com un autèntic Sheriff de Western, de fet per un moment em va semblar veure a Wyatt Earp a OK Corral dient: "Foraster, aquí no hi ha espai pels dos". Però ell potser no ha estat prou conscient de les seves paraules i sincerament crec que ha comès un petit error al confondre tot el independentisme amb Esquerra.

Que ha Esquerra no hi hagi més espai per cap altre líder com ell no ho poso en dubte, en tot cas aquest és un afer que pertoca als militants d'Esquerra i no pas a mi. El que si és cert és que el senyor Puigcercós i els seus deixebles han integrat un aparell polític que els hi ha permès controlar el seu partit ja des de fa un temps. El senyor Carretero ho sap molt bé, ja que ell en va formar part durant molts anys d'aquest aparell.

Ara bé, que el senyor Puigcercós controli tot el que passa a Esquerra no vol dir que controli tot el que passa al món del independentisme, així com les seves pulsions vitals fins al punt que es permet dir que no hi ha vida més enllà d'Esquerra. Em sap greu contradir-lo senyor Puigcercós, però si que hi ha vida més enllà d'Esquerra. Potser no hi ha espai pel senyor Carretero i aquells que discrepen de vostè dins del seu partit. Vostè juga a la confusió, per mirar de confondre al personal. Però no, a aquestes alçades de la pel·lícula no ens ensarronarà.

Li diré d'una altra forma. Dins d'Esquerra no hi és tot el independentisme català. Malament aniríem si fos així. Tampoc tots els que estan dins d'Esquerra són independentistes.El món independentista català és un món plural, divers i si vol inclòs li accepto que em pugui dir que fraccionat, ple de profetes sense deixebles, de capelletes i d'hortets. Però sobretot el independentisme català està ple de mil i unes tendències i formes de veure el món, totes tirant en un mateix sentit (amb més o menys encert) vers la nostra fita en comú que és l'alliberament nacional.

Esquerra dins del independentisme ha estat una força fins fa ben poc preeminent, no li negaré pas. El fet de ser un partit amb representació parlamentària li feia ser una eina molt útil pel independentisme català. Però crec que malauradament el seu partit és cada cop menys eina i començar ser més un pes mort per tot el independentisme. Li dic això perquè el seu gir sobiranista li allunya de les seves antigues posicions independentistes, que son aquelles que li van permetre ser a Esquerra el que és avui en dia. No ho oblidin pas, l'any 2004 el seu partit encara era independentista. Avui en dia ho és una mica menys.

Amb les seves declaracions confirma el mal auguri que alguns independentistes podien tenir. Aquesta sospita no és una altre que el fet que el seu partit ha renunciat implícitament a la independència de Catalunya al canviar el terme independentisme per sobiranisme i la Independència de Catalunya per la Sobirania de Catalunya. De nou ens intenten vostès ensarronar, d'una banda l'he de dir que aquests dos termes poden semblar el mateix però estan lluny de voler dir la mateixa cosa. Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana la definició de Independentisme vol dir: "Moviment que cerca la independència d'un poble, un país, una nació" i la definició de Sobiranisme és la "Qualitat del poder polític d'un estat o d'un organisme que no és sotmès a cap altre poder". Catalunya pot ser independent i estar dins d'Espanya? No. Catalunya pot ser sobirana i estar dins d'Espanya? Si. Com? Dins d'un estat federal, que doni ampli autogovern als seus integrants, reservant-se només algunes atribucions com els afers exteriors i poca cosa més.

Ja hem vist que Independentisme i Sobiranisme no són el mateix, com no ho és Sobiranisme i Nacionalisme (aquesta serà la propera parada del seu partit), tot rebaixant i rebaixant el contingut de les seves reivindicacions. Aquest és el camí que vostè i els seus han decidit agafar, però no és el camí del independentisme català senyor Puigcercós.

Dins del seu partit no hi ha espai i vida pel pensament diferent. L'eficient aparell que controla vostè col·loca a l'extra radi del seu partit a tots aquells que no combreguen amb les seves doctrines del pensament únic. Dins del independentisme català si que hi ha vida i espai. De fet vida hi ha molta, moltíssima, molt més que fa uns anys. Vol proves? Jo li donaré. Ha sentit parlar de les CUP? Potser no, ja que vostè és d'aquelles persones que parlen i no escolten. El soroll de les seves paraules sovint no li deixen sentir el remor que prové d'allà on realment si que hi ha vida.

Allà on vostè creu que hi ha un terreny erm o on directament creu que no hi ha res, hi han persones que formen part del poble planer. Persones que volen treballar poc a poc, en silenci i sense fer soroll per anar creant alternatives reals i eficaces. Alternatives que siguin prou fortes per quan els polítics d'aquest país llencin la tovallola, persones que no estaran ni estan disposats a vinclar-se davant de res ni acceptar que algú liquidi el nostre país.Senyor Puigcercós, espero que ja s'hagi adonat compte de la imprudència de les seves paraules, perquè tots aquells que som independentistes i ens estimem a Catalunya i no estem dins del seu partit si que estem vius, de fet estem ben vius.

A PROPÒSIT D'EN HASSAN

Fa poc he llegit una carta al Punt escrita per en Hassan El Hiry de Tarragona anomenada "Per què no em parleu en català?" Aquí la teniu:

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2531828

Jo a en Hassan li vull dir quelcom i ho vull fer des d’aquí.

Benvolgut Hassan,

Visc a Barcelona, visc a un barri muntanyós que es diu Roquetes i sovint m'he trobat a persones que no em parlen català, no em refereixo a catalans de sentiment, sinó a persones que no en parlen català perquè no volen, perquè no es senten part d’aquest país, d'aquest col·lectiu que és diu Nació Catalana.


T'he de dir més. Saps la tòpica història que diu d'aquell home que porta aquí 40 anys i no parla el català? Doncs per increïble que sigui em va passar. L'altre dia em vaig trobar un senyor davant de la meva feina que em va preguntar l'adreça d'un carrer proper. Li vaig respondre en català i em va contestar que no em molestés però que portava quaranta anys aquí i que ni tant sols l'entenia, em refereixo al català és clar. Em va dir que no em molestés. Clarament em vaig molestar. No es per res, però només pel simple fet de considerar que aquesta és una actitud anòmala i sincerament Hassan, crec que hi et trobaràs més persones que et diran "no te entiendo" o directament "a mi no me hables catalan", que no d’aquests que descrius tu.

Jo crec que tu sense voler has confòs algunes coses, tot referint-te a algunes persones com a catalans, quan n’estic segur que ells ni tant sols es senten identificats amb aquest poble. Encara que volguem dir i per tan creure, que català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya, se'ns va oblidar afegir "i es sent com a tal" per donar un significat clar al fet català. Així avui en dia, català és tota i tot aquell que treballa, viu a Catalunya i com a tal es sent partícip d'aquest país. Jo Hassan, encara que sigui políticament incorrecte dir això, jo no crec que aquells que viuen i treballen a Catalunya i no es senten partícips i membres d'aquest poble siguin catalans. Potser són catalans per les estadístiques i el número, però no pel sentiment i el que és més important per construir el futur del nostre poble.

Els catalans no fa falta que ho siguin de naixement, només falta que ho siguin de sentiments. Hassan, si tu ets marroquí o de qualsevol altre lloc del món i vols parlar català i sentir-te part d'aquest poble cap problema. Si sents així ja ets català, ho ets encara que quatre imbècils (ho sento, però no em surt cap altre adjectiu qualificatiu per definir aquest tipus de persones) et vulguin fer sentir el contrari. El problema el tenen ells, no el tens tu.

Hassan, et diré més. Els meus avantpassats no eren catalans, la meva mare no és catalana, però tanmateix aquesta és la meva llengua i és la que parlo amb la meva dona, que no és catalana, sinó romanesa. Ella també parla català. Potser som els únics del bloc on vivim que parlem en català i quan sortim al carrer seguim parlant en català. Jo ja fa temps que he tirat pel camí del dret, ho sento molt, però qui m'entengui bé, qui no ho sento per ell. Aquesta és la meva llengua i exerceixo el meu dret d'autodeterminació lliurement com a individu.



La meva parla no la condicionà aquell home que em digué "Llevo 40 años aquí y no entiendo el catalán", com tampoc em va condicionar la meva parla l'equatorià, que treballa com a encarregat del DIA de la cantonada quan el primer dia que li vaig parlar en català em respongué ell en anglès. Igualment a tu Hassan tampoc t'han de condicionar els quatre anormals que es poden riure perquè parlis català i del teu accent, ja que per ells l'idioma és símptoma de classe i distinció, i clarament ells amb els immigrants no parlen català.

Aquesta gent son el mateix tipus de gent que es van riure de la meva mare quan recent arribada d'un poble de Castella intentà parlar català amb normalitat. Ja ho he dit. Imbècils hi ha a tot arreu i no podem deixar que ens molestin.

Amb persones com tu Hassan, amb aquesta determinació i aquesta clarividència en el tema nacional potser avançarem vers la independència, cosa que amb persones com les que descrius no arribarem ni tant sols a ser una regió. Persones com aquestes, segons ells catalans, només en fan d'aquesta qüestió un fet diferenciador i no un fet identificatiu. No fan país, no fan res. Bé, quelcom si que fan, fan el imbècil.