dilluns, de gener 29, 2007

DE JUANA

Aquests dies estem assistint a un espectacle lamentable, com la classe política d’un Estat que es diu democràtic, així com bona part de la seva societat permeten que una persona empresonada de forma dubtosa s’estigui morint sense que ningú faci res de res. Ja se que per alguns estem parlant d’un terrorista, d’una persona que en el seu moment va col·locar bombes i va assassinar a d’altres persones per motius polítics. Podríem entrar en el debat de si la lluita armada és licita o no, cosa que no vull fer, ja que per mi hi han altres coses més importants, que van des de la dimensió de les persones passant per la dignitat i arribant als drets que aquestes tenen.

Molts d’aquests que contínuament es manifesten contra l’alliberament de De Juana Chaos i contra el diàleg es consideren cristians i van cada diumenge a missa, participen de les almoïnes i intenten creure’s uns bons seguidors de la fe de Crist, però amb la seva actitud envers persones com De Juana Chaos i en contra de l’enteniment i el diàleg demostren la seva hipocresia i la seva falsedat com a persones. No era Jesús qui defensava l’enteniment amb els altres, l’amor a l’altre i el perdó, així com la defensa de la dignitat humana? Potser el cristianisme que em varen ensenyar a mi va ser el dels pobres, que és el de la pietat, l’amor i el respecte, potser el seu cristianisme deu ser el dels rics, el de l’exclusió, l’odi i la intolerància.

D’altra banda una de les coses que salten a la vista és que en aquest Estat “democràtic” hi ha delinqüents dolents i delinqüents bons. Per establir aquest criteri maniqueista no es segueixen criteris en funció de la magnitud de llurs crims, ja que es tenen en compte criteris en funció de la pressió que exerceixen els medis de comunicació, els partits polítics i alguns sectors socials que s’autoanomenen portadors de la veritat. Si ja sembla estrany que un jutge hagi de consultar amb l’Associació de Víctimes (que com segueixi amb la seva política d’odi passarà de víctima a botxí) com actuar en el cas De Juana Chaos, encara és més estrany que una persona titllada de terrorista no pugui assolir la seva llibertat ni tant sols aplicant-se les lleis del mateix Estat que el té empresonat. De Juana Chaos hauria d’estar en llibertat des de fa temps, si més no si De Juana no hagués estat un terrorista que va matar a persones per motius polítics, si hagués estat un assassí en sèrie, si hagués matat la dona i als fills o a d’altres persones per motius molt diferents, ara mateix estaria en llibertat i no se li hagués tornat a jutjar de nou per allargar la seva condemna en una maniobra que ras i curt va ser una invenció del fiscal i del jutge, anant contra els principis definitoris de la Justícia, per evitar que De Juana Chaos quedés en llibertat.

En aquest Estat la Justícia en termes de terrorisme no és imparcial. Però realment no importa, ja que sembla que els "terroristes" són persones vils i immundes que no tenen dret a la vida, no tenen dret a la opinió i no tenen dret a defensar un món diferent. El que ens estan dient contínuament és que l’actual marc polític, jurídic, econòmic, cultural, de llibertat i de pensament és el que és i es mantindrà, tot llençant l'avís de que no aspirem a canviar-lo en profunditat, només podem aspirar a portar a terme polítiques de maquillatge, com fan alguns partits polítics. Si la nostra aspiració és la de superar aquest marc lamentable, el cas de De Juana Chaos ens podrà servir de paradigma. Sereu catalogats de terroristes, a ningú l’importarà la vostra vida i podreu morir o us podran matar sense que a ningú l’importi res. Paradoxes de la vida, inclòs els botxins podran rebre l’aprovació de les masses de l’encefalograma pla.

Si existeix dignitat humana, si existeixen els drets de les persones per damunt dels delictes i dels seus actes, si existeix una voluntat de que la justícia es mantingui intacte s’haurien d’aplicar les lleis de l’Estat Espanyol, les mateixes que ja fa un temps haurien d’haver deixat en llibertat a un presoner, a una persona, a De Juana Chaos.
EL DRAMA DE L’AVI

El diumenge 28 de gener vaig poder veure el magnífic documental de 30 minuts sobre la memòria històrica que no em va deixar gens indiferent. Acte seguit vaig poder presenciar un magnífic programa de Barcelona TV “Barcelona sota el franquisme”. Impressionants testimonis de persones que van presenciar els afusellaments al Camp de la Bota, de l’entrega de persones per evitar salvar allò que es podia salvar com el cas de Agustí Centelles, fotògraf que va portar a França a molts negatius de fotografies que d’haver caigut en mans dels feixistes haguessin costat la vida a moltes persones. També varem poder sentir la veu del mateix Franco dient que Espanya “es una monarquia, una piramide con el jefe encima de todo”. Increïbles testimonis de persones que varen patir la repressió, amb històries de no fa tant de temps. Acostumats a veure avui en dia per televisió imatges dels nombrosos conflictes d’arreu del món, alienats en la nostra societat capitalista i consumista, ens consta concebre com un dia pels nostres camps es va lliurar una guerra fratricida, com els mateixos carrers de l’Eixample estaven plens de runes i morts pels bombardejos i com en molts camps de la península hi ha fosses comunes de persones que van ser víctimes d’una repressió que encara provoca la por i el silenci.

No ens fem a la idea de que bona part de la societat espanyola va ser víctima directa o indirecta d’aquesta guerra. Sovint tampoc ens fem a la idea de que podríem escoltar de bona part de la nostra gent gran històries que avui només visualitzaríem a Iraq o a Txetxènia.
La nostra societat perd ràpidament la memòria, és propensa a l’oblit, és del tot ingrata. Bona part dels somnis que van portar a molta gent a lluitar mai es van assolir. De fet malauradament podríem dir que tantes i tantes vides truncades no van servir per res. Aquesta societat nostra és una societat de l’oblit, del aquí i el ara. Incapaç de comprendre la gran lliçó que el nostre passat ens pot aportar pel nostre present, sembla doncs que no tenim la intenció d’aprendre res de tot allò. Per nosaltres la història és passat i el passat és això, passat, una terra estranya per rara avis com els historiadors i els quatre nostàlgics que contínuament volen restituir dignitats.

Encara avui se’m posa la pell de gallina a l'escoltar les històries de la guerra. Encara avui en dia recordo les històries de l’avi. Un català de pares aragonesos, treballador i anarquista, que es va allistar a les files de la CNT per lluitar al front d’Aragó. Un home, com tants d’altres, que va ser derrotat i detingut. Desprès de molts anys de patir detencions i de ser obligat a prestar un servei militar forçat va tornar a casa, va formar una família i va transmetre el seu testimoni a aquells dels seus que el van voler i saber escoltar. Gràcies a les seves històries vaig prendre consciència de moltes coses. El que em sap més greu de tot és que ens va deixar ja fa uns 15 anys i que per tant no he pogut gaudir de la seva companyia ni del seu testimoni per entendre millor aquella guerra i aquella repressió, per prendre més consciència i seguir així amb la seva lluita, per no trair la seva memòria i la d’aquelles persones que van lluitar i morir per uns ideals, tal i com alguns estan disposats a fer en forma de llei que diuen de Memòria Històrica.
MONTJUIC

Avui he escoltat una noticia d’aquestes que per molta gent passen desapercebudes. Sembla que per fi a la nostra muntanya de Montjuic hem recuperat Miramar. Aquest va ser un espai concebut per l’ús de les classes privilegiades barcelonines de principis de segle XX, per gaudir d’una balconada sobre el mar mediterrani i la Ciutat Comtal. L’any 1929 coincidint amb l’Exposició Universal que tingué lloc a Barcelona l’espai s’amplià, ja que l’arquitecte Forrestier concebí un parc per passejants que estava integrat per diferents plataformes enjardinades. Desprès de molt de temps d’estar mig abandonat aquest espai s’ha recuperat, però no ha estat de franc això, ja que s’ha construït un magnífic hotel, el AC Miramar, establiment per a clients exclusius, o sigui la creme de la creme internacional. Aquest hotel s’ha establert a l’antic edifici Miramar on es van realitzar les primeres emissions de televisió de l’Estat Espanyol.

Però com ja he dit anteriorment res ha estat de franc, ja que amb la construcció d’aquest nou espai de luxe que eleva a Barcelona a la categoria de capitals que ofereixen hotels per al més selecte de la $ocietat, ha desaparegut per l’ús i gaudir de la ciutadania dos de les dues plantes del parc projectat per Forrestier a Miramar. Així ara càmeres de vigilància i portes de seguretat barren el pas del populatxo en l’accés d’aquests espais públics, que ara seran per l’ús exclusiu i exclusivista dels privilegiats inquilins. A més també hem perdut l’únic tram que encara es mantenia de l’antic camí que connectava Barcelona amb la muntanya de Montjuic, ja que aquest ha estat literalment eliminat al tapiar el seu accés. Per acabar-ho d’adobar m’he assabentat que un dels pocs miradors públics que encara resten sense privatitzar i on les turbes encara es poden abocar per veure la ciutat a vista d’ocell, doncs aviat serà tancat. Es tracta del mirador Belvedere, que passarà a ser d’ús exclusiu dels selectes clients del Bar que pensa construir l’hotel AC Miramar en aquell indret.

Però com es possible tot això? Com hem pogut tolerar tot plegat? Com el nostre Ajuntament tant d’esquerres, antisistema i catalanista ho ha permès?. Doncs precisament és aquest Ajuntament tant trempat i tan preocupat per la ciutadania el que ha donat els permisos pertinents perquè les obres es portin a terme i es faci tot el que he comentat anteriorment. Serà aquest ajuntament el que donarà els permisos per “cedir” espais públics per ús privat i privilegiat. Serà l’antisistema Regidora de Parcs i Jardins de ICV-EUiA la que no té cap impediment perquè s’amputi un parc representatiu de Barcelona?. Que des del Consorci de Turisme i del Institut Municipal de Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida (que estan sota control d'ERC) no s'ha de dir res en contra d’aquest atemptat vers els espais públics, la liquidació del poc patrimoni històric que resta a la ciutat i del deteriorament de la nostra qualitat de vida? Que te res a veure l’esnobisme del PSC en la construcció d’aquest nou espai?.

Els nostres polítics no tenen cap respecte vers el nostre passat. Per ells aquest només és un recurs fàcil per reclamar drets històrics, drets sovint recordats només al llarg de la primera quinzena de setembre. La resta del temps quan es tracta de tenir-lo pressent per evitar atemptats contra el patrimoni cultural, paisatgístic i històric, no hi ha cap mena de dubte, el passat no compta per res. Importa la Barcelona del futur, aquesta que estem construint, una ciutat centrada en el disseny, que és cosmopolita, intercultural, multicultural, guai i jo que se més. Una ciutat origen de tot i final de no res. Una ciutat dissenyada pels polítics que segueixen els criteris d’una minoria molt minoritària de snobs, estrafolaris, estrambòtics i freakes moderns que tenen de representatiu el fet de representar-se a ells mateixos i als seus quatre col·legues.

En aquesta ciutat construïda d’esquena a la ciutadania ens han ficat fins la gola el turisme, les figures de la Rambla (quan jo era petitet i ja d’adolescent no me’n recordo veure cap paio allà palplantat al ben mig de la Rambla), els multiculti, el disseny, els hotels de luxe i a més ens donen pel cul quan i com volen amb zones verdes i grues. Els barcelonins com bon ramat no hem dit ni una paraula més alta que una altre i així ens va, els politics a la seva i nosaltres com borregos. A més quans ens queixem hem de ser políticament correctes i tenir més seny que rauxa. Si diem les coses tal com les pensem i tal com les sentim algú en possessió de la veritat sempre et fulminarà.

Cansat de catalogacions, de la correctitud més correcta, vull dir que coses com les que estan passant a Miramar em fan creure que els polítics d’aquesta ciutat són una puta pena, ja se’m dona igual les seves sigles, si són d’aquest o d’altre partit. Cap ni un mostra ni ha mostrat la valentia que calia per plantejar la base de tots els problemes: Aquest model de ciutat no és representatiu del país que vol capitalitzar, aquest model de ciutat exclou les necessitats de la ciutadania. O si no que algú em digui si la ciutadania necessita hotels de mega luxe que ens impossibiliten d’accedir als espais públics? Que em diguin si la ciutadania no necessita més parcs i espais com el de Miramar. Que em diguin si la ciutadania no necessita recuperar els espais històrics per saber com era fa un temps la nostra ciutat.

Sembla ser que per aquests polítics no es això el veritablement important. M’agradaria veure quina seria la resposta que ens donarien els politics a aquest acte que personalment considero un atemptat en tota la regla contra els interessos de la ciutadania. Segur que ens parlaran de la recuperació d’un espai públic, de com aquest establiment aportarà ingressos a la ciutat, de com vindran selectes clients que aportaran que se jo a Barcelona i tot això. Mil excuses per amagar que d’aquests ingressos no en veurem ni un cèntim, mil excuses per amagar la nostra història i el nostre passat, mil excuses per prohibir-nos gaudir d’espais públics i mil excuses per robar-nos als veritables protagonistes de Barcelona, les ciutadanes i els ciutadans barcelonins, la nostra ciutat.
TELEVI$$$IÓ

No se si algú haurà vist les imatges que vull comentar. Crec que va ser el passat divendres 26 de febrer al Telenoticies migdia quan vaig sentir un noticia que em va esgarrifar. Sembla ser que a la gran Alemanya hi ha un concurs (de l'emisoria Ludwigshafen, RPR1) ben curiós que consisteix en proposar als concursants com gastarien ells 100000 €. Sembla ser que les propostes dels concursant van anar des de arrencar-se la dentadura, fins a trencar la casa en dos, però qui va guanyar el cor dels televidents va ser la proposta d'un home de noble professió, un camioner, que va dir tan content que ell, es quedaria 25000 € i els 75000 € restants els llençaria per la finestra perquè els agafés qui volgués. Aquest senyor amb la seva idea com ens podem imaginar va captivar les picaresques ments dels televidents, que compulsiva i massivament van decidir votar-lo, suposo que en part portats per la il·lusió de ser ells un dels afortunats que recollissin els bitllets caiguts del cel.

Aquesta bella metàfora proposada pel noble professional de la conducció no va ser desaprofitada en va pels creatius del programa. Si inicialment la idea de fer aquest acte s'havia de fer a Mainz, finalment es va portar a terme a Kaiserlautern. Així i aprofitant la filantropia del guanyador, van donar-li els diners, el van pujar a una grua en mig de la plaça pública de la població esmentada (el que són les coses antigament la gent es reunia a aquestes places per veure com es penjava a algú o se'l cremava), i allà damunt del cap dels televidents congregats va començar a llençar els diners sobre les turbes enfervorides disposades a estomacar-se per tal d’agafar un dels nobles diners. Però com els germànics són gent ordenada i previsora van decidir que era millor col·locar una gàbia al vell mig de la plaça per què tots els presents tinguessin la seva oportunitat d’agafar el bitllet somniat. I així va ser, sense tumults tothom va tenir la seva oportunitat i les càmeres van captar unes escenes magnifiques on es podia contemplar la lluita de la gent en la recerca del bitllet, dels diners i de ser particeps en aquell gran esdeveniment.

Sense cap mena de dubte no té desperdici aquest nou experiment social al que les televisions ens tenen acostumats, de fet, de tants experiments ja em sento com un conillet d’índies.