MEMORIA DEL SAQUEOL’altre dia vaig veure un documental d’aquest que es diuen que et remouen per dins. Es tracta del documental argentí “Memoria del Saqueo” del director “Pino” Solanas. Aquesta cinta dividida en uns deu capítols et permet veure de forma magistral i entretinguda tot el procés de liquidació i de venda d’Argentina per part de la seva classe política que arrenca tot just a principis dels anys vuitanta del segle passat quan Argentina va recuperar la seva democràcia. Al llarg de la cinta es increïble, però es pot veure com molts d’aquells que van lluitar contra els militars i contra la dictadura de Videla, Galitieri, Massera quan arribà l’hora de la democràcia es van llençar a liquidar i vendre el seu país a canvi d’embutxacar-se milions i milions de dòlars.
Primer va ser Alfonsin, que amb el seu bigoti i els seus bons modals va assentar els bases del sistema oligàrquic i tecnòcrata que faria un dels saquejos més grans de tota la història de la humanitat. Desprès va arribar Carlos Saul Menem que al documental se’l pot veure l’any 1989 en plena campanya electoral amb les seves patilles i el seu pentinat al més pur estil “cabdill americà i alliberador del segle XIX” dient quasi plorant a les mares que no tenen per donar de menjar als seus fills i als pobres que “Yo no les voy a defraudar” repetint-lo més de vint vegades pletòric . Desprès del seu període presidencial l’any 1999 la corrupció va arribar a nivells increïbles, la quasi totalitat de les empreses argentines publiques que no eren deficitàries quan van ser privatitzades al llarg dels anys noranta a finals d’aquella dècada acumulaven unes pèrdues increïbles. Es va procedir a liquidar el país i la major part de la classe política argentina va participar d’aquest repartiment econòmic d’un dels països més rics del planeta. També hi havien tantes persones en la més absoluta pobresa i a punt de caure en la inanició que moltes persones ja parlen obertament de “Genocidi alimentari” d’una part important de la societat argentina.
A “Memoria del Saqueo” podem observar com la situació es va degradant, com l’argenti de classe mitjana es va despenyar cap a la pobresa i com el país va veure com més de 450 mil milions de dòlars s’anaven i desapareixien per anar-se volant a les butxaques de tots aquells que aplicaven les polítiques neoliberals que es dictaven des del FMI. La situació es va fer tant insostenible que finalment la major part de la societat argentina es va mobilitzar al desembre de 2001 i va fer caure al govern de De La Rua, no sense que abans aquest en la seva caiguda se’n portes pel davant a 34 persones (aquesta és la xifra d’argentins que es creu que van morir a mans de les forces de seguretat argentines en les jornades del 19 al 21 de desembre de 2001). Sota el lema de “Que se vayan todos” la major part dels argentins van sortir al carrer per provocar en una revolució, que sense la tutela-la de cap ran líder messiànic i de cap organització va representar la voluntat real de les i els argentins, que estaven farts d’una classe política que no havia dedicat ni un sol esforç en governar per aquells a qui havia de representar, per a un poble i no per a les multinacionals i el poders econòmics que es dediquen a governar el món des de l’ombra.
Sense cap mena és un documental que et fa reflexionar i tot i que alguns puguin creure agosarat pensar que aquí no es podria produir quelcom igual, parlant amb alguns argentins ells pensaven que això també podia passar al seu país. Anem votant a polítics que apliquen xecs i carnets, anem doblegant-nos als poders fàctics, anem aborregant-nos i alienant-nos seguim així i un sector de la societat no fa cas als que diuen que aquest camí porta a la catàstrofe. Seguim així i el dia en que se’ns vingui tot damunt no voldrem saber que hem fet i que hem permès per arribar a el caos i el desastre.
Aprenguem de documentals com el del “Memòria del Saqueo”, aprenguem i comencem a fer un camí diferent al que ens volen condemnar.
