dilluns, de setembre 17, 2007

RIUS I RIUS DE VODKA!!!!

Rius i rius de vodka és el que ha corregut per celebrar la victòria de Rússia al Campionat Europeu de Basquetbol. Rússia ha estat la justa guanyadora del Europeu de Bàsquet celebrat a Espanya, més tenint en compte que ho va fer davant de la amfitriona, Espanya.

La prepotència dels mitjans de comunicació espanyols, de la Federació Espanyola, dels polítics i de bona part del públic present tant al pavelló, com davant del televisor, ha fet que aquesta gloriosa victòria de Rússia tingui un gust encara més i més especial tant pels russos com per aquells que volíem amb tot el cor que Espanya perdés.

La forma de perdre més dolorosa per Espanya i els espanyols és aquesta. Just a la final, desprès de desfer-se dels rivals teòricament més forts i contra una Rússia amb la que ningú comptava pel triomf final.

Realment Espanya s’ho té ben merescut. Les seleccions espanyoles de qualsevol esport son unes farses, com a l’Estat que volen representar, i no deixen de ser una eina més per "harmonitzar i homogeneïtzar" l’Espanya que els politics i els poders fàctics volen construir. Saben que l’esport és una gran eina per arribar a generar sentiments de pertinença a una col·lectivitat en concret i per això volen que els triomfs o el fet de tenir seleccions potents serveixi per construir la identitat espanyola que ells no han pogut aconseguir. Per aquest motiu parlen de la "selección de todos" i per el mateix motiu han vetat i vetaran que Catalunya tingui seleccions esportives pròpies. Saben i en son molt conscients que Catalunya no seria com País de Gal·les (amb tot respecte pels gal·lesos) i que les nostres seleccions serien prou potents com per estar en la majoria de la "pomada" dels principals esports. Això tindria dos efectes a curt termini, ja que d’entrada generaria una sensació de pertinença a una col·lectivitat en comú, Catalunya, que aniria en detriment de la construcció del sentiment espanyol que ells volen aconseguir, a més de tenir un efecte directe en les principals seleccions espanyoles que al no poder comptar amb els jugadors catalans, curiosament molt nombrosos i de molta qualitat, el nivell competitiu de les seleccions espanyoles disminuiria considerablement.

De la mateixa forma que em nego a identificar-me amb Espanya i a considerar-me "espanyol", també he de dir que les seleccions espanyoles no son la “meva selecció”, encara que aquestes estiguin formades integrament per jugadors catalans i quedin campiones del món com és el cas de la selecció de hoquei. Per mi les seleccions espanyoles prohibeixen l’existència internacional a nivell esportiu del meu país i la seva normal representació, motiu pel qual sempre desitjaré que perdin, encara que sigui enfront de països els quals no hem sento identificat gens ni mica.

No em sap gens greu que Espanya hagi perdut l’Eurobasket. Aquells que estan patint per haver vist com perdia en el darrer segon Espanya no em donen cap pena. A la majoria dels espanyols no els importa que els catalans que no volem ni tenim el més mínim desig de ser espanyols haguem de patir per veure als nostres jugadors jugar en una selecció que ens nega l'existència i al fet que només puguem existir si juguem partits de costellada.

Per tot plegat vull que Espanya i les seves seleccions perdin sempre. Perquè com diu l'anunci de Nike: "Ser español ya no es una excusa". Es veritat, directament és una puta merda. Aquest cop Russia els ha colocat en el lloc que es mereixen. Moltes gràcies!!!!

dimecres, de setembre 12, 2007

ONZE DE SETEMBRE, DIADA NACIONAL, DIADA DE COMMEMORACIÓ

Enguany un cop més (i ja en van 293) el 11 de setembre ha estat el dia de la Diada Nacional de Catalunya. Però preguntem-nos que és la Diada?, que es celebra a la mateixa?

Res, el Onze de setembre no es celebra res. Quin és el poble estúpid que pot celebrar any rere any la seva derrota, la seva submissió i el començament d’un dels períodes més foscos i difícils de la seva història.Si algú està pensant que aquest poble és el poble català està molt equivocat, ja que les catalanes i els catalans que ens estimen de tot cor el nostre país sabem que el 11 de setembre no celebrem res, per un motiu molt senzill: el Onze de setembre no hi ha res per celebrar.

Aleshores algú es dirà, que és el pels catalans aquest Onze de setembre? També és molt senzill d’entendre, ja que el que fem els catalans es commemorar la nostra derrota, per no oblidar-nos de tots els greuges patits ençà aquella fatídica data i per tenir ben present que el nostre present, el que patim i vivim cada dia és descendent ben directe d’aquell dia, ja que els resultats encara son ben visibles.

També aquells que s'estimen Catalunya tenen ben present que l’Onze de setembre honrem la memòria de totes i tots aquells que varen caure en defensa de les llibertats i les constitucions de Catalunya abans, durant i desprès de l'any 1714 i no em refereixo a capitostos més o menys tronats, sinó al poble planer, a les persones anònimes, a la gent correnta i normal que van lliurar la seva vida per la defensa del seu honor i de la seva dignitat. Per tota aquella gent no podem trair el seu esperit i la seva memòria i cal que any rere any renovem el nostre compromís amb la seva lluita i la seva obra perquè algun dia es finalitzi allò que els caiguts per Catalunya varen començar no acceptant la submissió com a fet normal i no acceptaven la desaparició de Catalunya tal i com l'hem coneguda i la coneixem.

Avui en dia la fita de recuperar la llibertat sembla més llunyana que propera. Potser està més a prop que fa 30 anys, però s’hauria pogut avançar molt més si els poders fàctics catalans s’haguessin compromès amb el seu país.

D'una banda tenim els partits polítics catalans, (dins dels qual no incloc deliberadament el PPC i Ciutadans ja que el seu objectiu es anar contra Catalunya encara que es diuen "catalanes", mentre que la catalanitat del PSC es més que dubtosa), que en la seva majoria han acceptat allò que els espanyols anomenen "las reglas del juego democrático" i que jo personalment considero que son les bases legals per donar-li vernís de normalitat a l'extorsió, l'ocupació, l'alienació, l'espoli i la situació d'anormalitat que pateix Catalunya contínuament. Sense una classe política fermament decidida a trencar Catalunya i guiar la societat civil vers el camí de la independència, Catalunya haurà de patir encara més anys de la actual situació.

D'altra banda tenim a aquells que podrien fer possible que Catalunya sigui un nou Estat. Em refereixo a les grans multinacionals, als grans poders econòmics com la Caixa, la Caixa de Catalunya, Gas Natural i moltes d'altres empreses amb capital majoritàriament català que no tenen cap interès en permetre que un dia Catalunya esdevingui un Estat plenament independent. No ens enganyem, per aquestes empreses el seu model d’Estat passa per Espanya, tot i que son catalans de soca-rel i la majoria d'aquests grans empresaris tinguin cognoms ben catalans, però ells tenen tants interessos creats amb la resta de l'Estat Espanyol que no permetran que Catalunya es surti de l'estat que avui en dia pateix, ja que entre d’altres coses a ells ja els hi està bé com estan les coses, dins d'un Estat que ells consideren "important" i que a la vegada els tracta de forma preferencial, ja que sempre podran tenir l’opció d'amenaçar de "marxar". Per tant, si tenim ben clar que els grans capitals catalans mai ajudaran a que Catalunya sigui un Estat plenament independent, tampoc el partit que representa els interessos "catalanistes" d'aquests sectors, que no és un altre que Convergència i Unió, mai afrontarà de forma seriosa el tema de la independència i per molt que intentin reformular el catalanisme, aquest sempre intentarà buscar l'encaix de Catalunya dins Espanya.

Cal doncs una vegada més la lluita en tots els fronts. És el que he comentat abans, per poder honrar la memòria d'aquells que estan enterrats al Fossar de les Moreres no hem d’acceptar el nostre present com quelcom que es immodificable i cal fer esforços inhumans (com el que van fer aquells que van estar suportant més d'un any de setge) per tal de construir un futur en llibertat i fer possible que les generacions futures deixin de commemorar el Onze de Setembre per passar a celebrar any rere any el dia en que haurem recobrat la llibertat plena.
OFRENA FLORAL

Enguany he participat amb els amics i companys de la Penya Blaugrana d'Internet Barcelonautes.com, de la qual en formo part com a soci fundador i membre de l'executiva, en l'ofrena floral de la Diada Nacional que hem realitzat a Barcelona.

L'acte fou molt emotiu pel fet de que tot just fa un any comentàvem entre tots els membres de la Penya que "tant de bo en un futur puguem ser-hi aquí per fer una ofrena". Doncs en aquest sentit he de dir que hem complert totalment aquesta missió.

Personalment per mi és tot un orgull poder participar en un acte tant emotiu, una ofrena per part de tots els membres de la Penya Blaugrana d'Internet Barcelonautes.com per honrar a totes i tots els caiguts en la defensa de la ciutat de Barcelona el Onze de Setembre de 1714.

dimarts, de setembre 11, 2007

UN ALTRE 11 DE SETEMBRE: CAMINAREM I TORNAREM A TRANSITAR ELS CARRERS DE LA LLIBERTAT

Fa tot just 34 anys que l'esperit de construir una societat més justa i lliure fou segrestat, torturat i assassinat a Xile per un grup de militars facciosos, que incomplint la seva obligació professional i el seu compromís amb el poble que havien jurat defensar i no assassinar, es va posar a les ordres del capitalisme estranger per esclafar una de les poques experiències genuïnament socialistes que mai la civilització humana ha portat a terme.

El 11 de setembre de 1973 (un altre 11 de setembre que també està ple de sang com el de Catalunya) el legítim govern de Salvador Allende era derrocat pels militars, posant-se fi de forma violenta al procés transformador i revolucionari de construir una societat socialista que el poble de forma pacífica i democràticament havia decidit tres anys abans.

Salvador Allende, una figura de dimensió humana i política que hauria de transcendir més enllà les fronteres del seu país, Xile, va fer front a la sedició de la forma més ètica que fou posible. Allà on altres haurien fet crides a la resistència provocant la mort de milers i milers de persones per salvar ell el coll, va decidir demanar només la resistència moral i mental dels xilens, així com el manteniment de la consciència col·lectiva que va fer possible l’experiència socialista xilena i quan estava tot ja decidit es va treure la vida. Amb aquest gest volia demostrar que si algú havia de perdre la vida en aquell dia, aquest algú havia de ser ell.

Malauradament Salvador Allende no fou la única víctima d’aquell cop. Pocs dies desprès moria Pablo Neruda i Victor Jara era torturar i assassinat a l’estadi que avui en dia (paradoxes de la vida) porta el seu nom. Foren molts els desapareguts i els morts. La repressió fou tant física, com moral i mental. Un dels efectes del cop fou evitar que la societat xilena tornès a ser la mateixa mai més.

El perpetrador del cop i la tortura, el nom el qual em nego a pronunciar i a escriure per no donar-li el privilegi de que escrigui el seu nom a aquest espai, encara que sigui per difamar-lo, va morir al llit, casi amb preses per abandonar el món abans que el jutgessin i acabessin amb el poc prestigi (si és que mai va tenir) pels seus crims i els seus afers obscurs. Tot i això res podrà evitar que passi a la història com el criminal i el lladre que fou en vida.

Però una cosa que si que sembla que va aconseguir el cop fou llençar la imatge de que Salvador Allende fou un il·lús, un insensat, a la vegada que va desarticular el projecte de les esquerres xilenes que majoritàriament s’englobaven al voltant del Partit Socialista Xile, el partit del president Salvador Allende. Avui en dia el PS de Xile no és el partit d’esquerres que aspira a transformar la societat per construir la societat socialista. Avui en dia és un partit social – liberal que masses vegades porta a terme polítiques econòmiques de tipus neoliberals, continuadores de l’herència dels "Chicago boys" de l’època del infame. Avui en dia l’esquerra combativa, aquella que no ha traït ni el llegat ni el missatge ni la consciència de Salvador Allende i els seus dies com a president és el Partit Comunista i tota l’esquerra que s’agrupa al voltant de la coalició “Juntos Podemos”, coalició que tot i treure mig milió de vots no té cap representant parlamentari, gràcies en part al lamentable sistema electoral binomial que el dictador deixà en herència i els polítics en disset anys no han estat capaços de canviar.

Aquest és el Xile 34 anys desprès d’aquell 11 de setembre. Però més enllà de commemorar i rememorar, aquest 11 de setembre i tots els 11 de setembre futurs han de servir per tenir ben clar que aquells que hem patit un 11 de setembre mai hem deixat de caminar i que caminarem i tornarem a transitar de nou pels carrers de la llibertat.

dimecres, de setembre 05, 2007

DIALÈCTICA NACIONAL II: 2014, ODISEA INDEPENDENTISTA

Sovint els humans tenim diferents vocacions, algunes del tot ben curioses, vocacions que ens obliguen a fer algunes virolles i girs del tot inversemblants. Alguna d’aquestes coses crec que li ha passat al líder d’Esquerra, Josep LLuis Carod Rovira, quan fa ben poc va voler endevinar quin any Catalunya pot assolir la suficient maduressa afectiva per poder parlar de les coses sense que els plats acabin volant pel cap. Aquest horitzó, on potser s’alvirarà la independencia del nostre país, sembla ser que podrà ser l’any 2014, tot coincidint amb el 300 aniversari del vinclament definitiu de Catalunya a mans del primer Borbó espanyol.

Declaracions d’aquest tipus posen en evidència la deriva ideològica a la que ha arribat Esquerra i en concret el seu líder. Han perdut el nord, tal i com ho demostra el fet de que aquesta i d’altres declaracions son del tot esbojarrades i sense cap mena de sentit. Però el que és més trist de tot plegat, és que han perdut la serietat suficient com per tractar el tema de la independencia del nostre país. Aquells que volem que Catalunya pugui tenir un futur en llibertat no ens mereixem que des d’una formació que en teoria defensa la independencia del nostre país es facin declaracions del tipus fet pel senyor Vendrell a una calçotada on oferia la presidencia a un altre partit a canvi d’un referéndum o les mes recentment fetes pel senyor Carod Rovira on estableix la data de 2014 com a clau.

El més greu de tot no és que el lider d’Esquerra es dediqui a fer prediccions de futur, prediccions que tot sigui dit d’aquí a quatre dies ningú s’enrecordarà, però que fan de l’afer nacional una mena d’espectacle macabre, un vodevil de mala qualitat que només fa que no se’ns pugui prendre amb la mes minima seriositat. Aquesta no és una proposta seriosa, el senyor Carod ho sap i això és del tot increíble. Però declaracions com aquestes responen a les dinàmiques internes d’Esquerra, on Carod Rovira vol fer gestos i declaracions que el col·loquin com el paladí de l’independentisme dins d’Esquerra i no l’acabin de fer desaparèixes davant de l’assetgament a que estan essent victima tan pel corrent d’en Carretero com per l’aparell controla pel Puigcercós i els seus cadells del corrent autodeterminat "Esquerra Independentista".

Però les factures internes d’Esquerra no les ha de pagar ni l’independentisme i ni molt menys Catalunya. El senyor Carod Rovira a aquestes alçades ja ha de saber que el seu cap dins d’Esquerra ja té un preu i que li serà molt difícil tornar a liderar el projecte “sobiranista” d’Esquerra. Per tant les seves declaracions son més una fugida endavant que no pas un intent de marcar un camí per intentar assolir la independencia de Catalunya. Un dels altres elements queapunten en aquest sentit estan en part de les declaracions fetes pel snyor Carod Rovira, al afirmar que “la via política està esgotada i que ara és el moment de la via social pera conseguir la independencia”.

Ja ho vaig dir en el anterior post "Dialèctica nacional o Hi ha vida?", on volia denunciar que els liders d’Esquerra tenien unes dèries molt perilloses per mostrar actituds profètiques, com si foren mèssies que hem de seguir amb els ulls tancats. Així es dediquen a fer declaracions, que certes o no, prenen consistencia de veritat absoluta, independent de sigui una bejenada el que han dit o sigui d’allò més encertat. Realment al llarg d’aquest temps, s’han posat en la pell de profetes de l’independentisme, i guies del poble, que arribat el punt perdent contacte amb la realitat i es permeten el luxe de voler ser ells els que diguin que toca en cada moment. Pel què sembla el senyor Carod ara diu que la via política ha fracassat i que és el moment de la via social. A veure, qui és el senyor Carod Rovira per dir que la via política s’ha esgotat? El ser el lider d’un partit polític, un lider sense cap control del seu partit i amb una credibilitat sota zero, no li permet fer cap mena de declaracions d’aquest tipus. Però encara que fos un lider amb tot el suport dels militants tampoc tindria dret a fer-ho. En tot cas ens hauriem de plantejar com és posible que la via polñitica sembli estar esgotada i com s’ha pogut arribar a aquest punt i sobretot, mirar quins son els responsables.

El senyor Carod no vol dir quins son els responsables segons ells de que la via política estigui esgotada, ja que ell i la seva política erràtica quedarien bastant malparades. Però ell no és l’unic culpable de la situació actual. Si analitzessim el panorama polític veuriem que la cobardia, la comoditat, la hipocresía i el vinclament de bona part de la classe política catalana es del tot vergonyòs respecte a Espanya. El senyor Carod Rovira vol donar pas a la via social, perquè ha fracassat com a lider, però sobretot perquè no te el suficient coratge, ni la valentia, ni la credibilitat necesaria, com per plantejar el debat de la independencia de Catalunya de forma seriosa i ambiciosa. Però per damunt de tot, el que és més greu, es que el senyor Carod vol fer pagar a Catalunya la factura de la seva incapacitat per liderar aquest procès transformador i rupturista amb Espanya, tot rebaixant el to de les seves reivindicacions, tot transformant un cada cop més ampli moviment independentista en un moviment sobiranista rebaixat.

Arribats a aquest punt crec que s’han de començar a fer reflexions més serioses i veure si realment Esquerra pot ser la eina que permeti a l’independentisme articular una moviment polític fort per aconseguir que l’independentisme sigui l’opció política amb més força al nostre país. Les declaracions del senyor Carod Rovira ens aporten llum al respecte, ja que al dir que la via política ha fracassat també ens està dient que el projecte polític d’Esquerra s’ha esgotat i per tant, més enllà de construir una societat civil independentista forta, cosa que crec del tot indispensable, s’han d’articular altres projectes que ocupin l’espai de l’independentisme que Esquerra anirà deixant per ocupar un altre espai, aquell que ara anomenen "sobiranista".

El que per mi està clar es que posar dates com la del 2014 es intentar desviar l’atenció, ja el que realment importa no es fer declaracions sonores i treballar des del silenci i la discrecció per què arribi el dia en que a Catalunya estem en condicions de poder decidir per nosaltres mateixos que volem ser. Declaracions com les del senyor Carod son anecdòtiques i no van acompanyades d’un treball en aquest sentit ni d’una voluntad ferma que permeti mantenir les conviccions pròpies més enllà de poder definir governs i pactes post-electorals.

Molt hauran de canviar les coses a Catalunya perquè l’any 2014 pugui estar la societat catalana en condicions de plantejar la necessitat a l’Estat Espanyol de fer un referéndum d’autodeterminació, més quan veiem la manca de responsabilitat política que postren bona part dels liders polítics en aquest sentit.
Potser el senyor Carod Rovira esta demanant que el jubilin a ell i a tota la classe política actual i així poder pas a una altre etapa, una etapa on el vinclament, la submissió i la manca d’ambició desapareguin per donar par a les ansies de llibertat, al coratge i a la valentia per plantejar el que sigui necessari per tal d’arribar a ser un país normal, un Estat independent dins d’Europa.

Sembla doncs que amb bona part de la classe política actual no serà possible, Joseph Lluis Carod Rovira ho ha dit, el camí polític està esgotat, per tant l’actual classe política està esgotada. Haura de ser la societat civil, el poble planer els que prenguin la iniciativa i articuli moviments socials i polítics que desplacin a aquesta casta política per poder liderar un procès sense renuncies ni cap mena de por cap a la independencia. Només cal que ens comencem a origanitzar. Fem-ho doncs abans que un altre ho faci o que sigui massa tard.

dilluns, de setembre 03, 2007

SALVADOR ALLENDE

Avui a les 22 hores (i demà a les 12 hores) el Canal 33 dona el documental de Patricio Guzman "Salvador Allende" que és una aproximació a la figura humana i política del president socialista xilè. El documental fa un recorregut per la seva vida i la seva progressió política partint així d'un jove Allende que influenciat per una anarquista italià defensa un socialisme d’arrel burgesa que pretenia reformar l'Estat xilè a finals dels anys trenta del segle passat, tot veient-se la seva evolució fins a veure a un Allende que defensa un socialisme d'arrel popular i amb una clara voluntat de transformar la societat per construir la societat socialista de forma pacífica i democràtica.

Molts dels integrants de les esquerres han qualificat com a "il·lús" i "somniador" a Salvador Allende per defensar la construcció del socialisme per vies democràtiques. Però molts d'aquests que han criticat sovint a Allende i al seu legat polític, sovint han volgut oblidar que Allende va portar a terme autèntiques polítiques socialistes que pretenien transformar la societat xilena en una societat socialista més justa i equitativa, que s'estava construint de forma democràtica i per la voluntat dels seus integrants. Aquells que criticaven i critiquen a Allende son els que sovint van renunciar als seus principis d’esquerres per defensar postures teòricament socialdemòcrates, però els seu comprimís amb el capital no els hi permès més que portar a terme polítiques social liberals.

Interessa fer creure que el socialisme es una doctrina morta, que es impossible que es pugui portar a terme. Per descomptat la "via xilena" encara es mes impossible que s'intenti portar a terme de nou en cap altre indret. Aquells que es diuen "experts" ens apunten que la experiència ens diu que va ser una mala opció. Clarament no estic d'acord amb aquestes dues afirmacions. Crec en el socialisme com a única opció política per transformar la societat en una societat més justa i per superar el model social imperant basat en la societat de consum. A més crec en la necessària presa de consciencia dels integrants de la societat per arribar així a una massa humana que no estigui alienada i sigui ben conseqüent de quins son els passos a donar per construir una societat més justa, una societat on el interès de la majoria prevalgui sobre el interès de les oligarquies minoritàries. Dins d'aquest plantejament crec que es possible arribar a la construcció del socialisme per vies democràtiques, tal i com Salvador Allende va intentar portar a terme. D'aquí que el documental d'avui tingui un valor doble, d’una banda per saber millor qui era el personatge històric, d’altre banda per saber que aquesta és una opció més que vàlida avui en dia, només cal voluntat de construir un projecte seriós que sigui el reflex de les reivindicacions de la majoria dels sectors socials, que malauradament son els més desafavorits.