EL PROBLEMA ECONÒMIC ESTÀ EN EL MODEL ECONÒMIC
Avui en
Camil escrivia al seu bloc i en referència a l'actual situació econòmica que el
problema està en l'economia de la gent i en el fet de que les previsions econòmiques catastrofistes només servirà perque les grans empreses i multinacionals rebin ajudes de les administracions, i així refer-se del possible sotrac que pateixin, mentre que la gent normal amb salaris normal haurà de fer front a tot un seguit de situacions que no faran més que afeblir la seva posició enfront de les pujades dels preus dels productes bàsics i l'encariment del preu del diner, fet que farà baixar la seva capacitat de consum i que per tant acabaran alentint l'economia del país.
He de dir que personalment no estic d'acord amb aquesta visió i no pel fet de contradir el diagnòstic, cosa amb la que si coincideixo, sinó pel fet de que tot plegat s’està deixant de banda el problema de fons i és que més tard o d’hora caurà pel seu propi pes: el model de desenvolupament econòmic d’aquest Estat està totalment condemnat al fracàs, ja que es basa en sectors com el turisme i la construcció, posant en evidència la feblesa de l’economia espanyola, essent totalment lògic que una economia més feble, tot i que ens vulguin fer creure el contrari, no es pugui desenvolupar com ho fan les altres economies més potents d'Europa com la francesa o l’alemanya. El problema total i final de l'economia no està en l'economia de la gent, el problema està en el model econòmic i en quin es el paper que juga l'Estat en tot això. Al llarg d'aquests darrers quatre anys de govern "socialista" ha seguit desenvolupant del model econòmic neoliberal i en el cas espanyol ha comptat per això amb el vistiplau de bona part dels partits polítics i la majoria d'organitzacions sindicals, fet pel qual l'aplicació de tot un seguit de mesures neoliberals han estat acompanyades de tot un seguit de mesures de caire social que només han buscat "maquillar" una mica la crua realitat.
Aquest model basat en "l'Estat gendarme" que només vetlla pels interessos econòmics d'una minoria i no per l'economia de la gent, tal i com en deia en Camil, és l'Estat democràtic del qual gaudim. Si partim del punt que el problema de l'economia és l'economia de la gent,
hem d'acceptar igualment que el punt de partida del fracàs és un model econòmic que no té en compte l'economia de la gent i el paper que juga l'Estat en tot plegat. Això pot semblar sempre el mateix, però certament la situació es la mateixa i s’ha mantingut en aquest sentit inquebrantable, tot i tenir governs aquí i allà "d'esquerres i progressistes". Sinó un com s'explica que mentre la gent normal, allò que diríem el poble planer, perdi poder adquisitiu i augmenti el seu nivell d’endeutament, les grans multinacionals hagin multiplicat els beneficis. I per si fora poc quan no obtenen els beneficis esperats, ja no pèrdues, decideixen deslocalitzar fabriques i endur-se la producció a altres indrets on aconseguir mes i mes beneficis.
La gran pregunta que ens hauriem de fer de nou és, quin paper juga l'Estat en tot això? Quin paper tenen unes institucions que ens haurien de representar i defensar i no ho fan? Malautradament avui en dia poca cosa tenen a dir, ja què s'està procedint a fer un buidatge en tota regla de l'Estat com agent indispensable que ha de poder garantir el benestar mínim al que tota persona té dret.
Tot ben al contrari, ja que s'està convertint l'economia familiar en una mena de "ruleta russa" i d'aqui poc no serà difícil veure com famílies i famílies senceres s’acaben despenyant pel precipici per no poder fer front al seu nivell d'endeutament. Això serà així perquè bona part de la societat ens hem cregut el mirall d'opulència i glamour que ens han posat al davant i com bons rucs que som anem darrera d'una pastanaga que mai acabarem d'aconseguir. Ens hem cregut els seus comtes per tenir somnis de petits burgesos i per voler ser propietaris de quelcom i mentrestant no hem oposat resistència quan ens estaven robant pel darrera. La realitat és que avui en dia "l'Estat del benestar" està en retrocés, està en crisis, s'està liquidant, com ho demostra el fet que en tot allò que es essencial aquest Estat té molt poc a dir i oferir.
Així és com sectors estratègics com el de la construcció ha esdevingut una selva on qui mana són les constructores que a mes tenen una amplia capacitat de comprar voluntats i corrompre corporacions municipals senceres, sigui del color polític que sigui, a la vegada que tenen els sants pebrots de decidir que encara que el mercat està en crisis allò no va amb ells i per tant els preus s'han de mantenir peti qui peti.
Tot i que hom sap que avui en dia hipotecar-se es una bogeria, s’està provocant l’encariment deliberat del preu del lloguer per tal de provocar que la gent acabi comprant i no llogui encara que els preus es mantinguin altissims i demanar una hipoteca sigui un suïcidi col·lectiu. Davant de tot això i encara que l'habitatge és un dret, que fa l'Estat? Doncs res, s'ho mira i s'ho remira, oferint "solucions" com les ajudes dels 210 €, que son un insult a la intel·ligència o el patètic "Pacte Nacional de l'Habitatge", que l’únic que fa es perpetuar el sistema, quan el que caldria es regular per llei la intervenció de l'Estat en aquest sector estratègic.
El capitalisme i la seva aplicació ha esdevingut el paradigma de la cobdícia. Com tots som cobdiciosos, tots ens creiem que podrem arribar a tenir diners i ser "propietaris" i per tant de forma pragmàtica tots som capitalistes i tots creiem que avui en dia ja no hi han alternatives.
Aquest és l’engany que porta a la gent a seguir pensant que "dins del capitalisme tot es possible". Potser sigui en part cert pels que parteixen d'una posició privilegiada, però pel poble planer això no és ni serà així, ja que per nosaltres tot plegat és una estafa monumental que acabarà amb un pet com una casa i amb milers i milers de persones a la cuneta. El problema doncs més que estar en l'economia de la gent està en un model econòmic del tot inviable si volem que imperi la Justícia Social plena i que sigui l’Estat el que garanteixi el Benestar econòmic col·lectiu. Si volem i defensem la Justicia Social una de les nostres reivindicadions es la de que el preu dels pisos no l'estableixi la dinàmica del mercat, i per tant la cobdícia i els guanyis desenfrenats, sinó que s'estableixi un "preu social" que tingui en compte el preu del valor del sòl, que hauria d’estar sota control estatal en la seva totalitat, en les despeses de construcció (materials de qualitat, condicions de seguretat per uns treballadors que rebrien sous dignes), a més d'un petit guanyi per aquell inversor que hagi invertit el seu capital en la promoció, però sempre molt pel sota dels guanyis econòmics que avui en dia aconsegueixen. A més també s'hauria de regular el preu del lloguer per evitar l'especulació en aquest sector i garantir el que es un dret, que és l'accès a l'habitatge.
Es doncs per mi en el model econòmic capitalista on tenim el problema i es a partir d'aquest fet on s'han de començar a construir alternatives, que no s'han de basar en posar pel davant els interessos individuals per damunt dels interessos col·lectius.
Necessitem un Estat fort que defensi el Benestar Social, com a element indispensable de la Justícia Social, per damunt dels interessos macro-econòmics, ja que si no es així l'únic que es farà (i és el que es fa avui en dia) serà posar solucions parcials que només serveixin provisionalment. Mentrestant continuaran repetint-se els problemes i cada cop seran més els sectors socials que s’aniran afeblint econòmicament i per tant amb un major risc d’exclusió social. El nostre model de desenvolupament econòmic basat en el progrés econòmic infinit ja no dona per més. Cal un nou model econòmic mediambiental sostenible i socialment just i un Estat políticament fort que el porti endavant en front de les polítiques neoliberals de la UE.
Per mi en aquest aspecte està una part del problema, l'altre estaria en com hem arribat a tal nivell de conscienciació-alienació per tal de fer que la majoria de la població no pugui arribar a veure quina és la situació real. Potser és que una de les fites assolides pel capitalisme ha estat introduir dins de les classes treballadores consciències que no es corresponen amb el seu status real sobretot si tenim en compte el seu nivell adquisitiu. Només així s'explica que persones que guanyen sous normals vulguin tenir un nivell de vida per damunt de les seves capacitats economiques reals, a la vegada que renuncien a un aspecte fonamental que es l'estalvi. Però això son figues d'un altre paner.
Jo he anat a veure-la avui i tot que tenia les meves reticències al respecte, pel tema que es tractava, la veritat és que m'ha sorprès molt gratament. Primer de tot per com el director ha plantejat la trama de la cinta, ja que d'una banda aprofita les experiències explicades en primera personal pel personatge principal, Shaun, un nen de 12 anys que ha perdut recentment al seu pare en la Guerra de les Malvines (paper interpretat de forma impecable pel debutant Thomas Turgoose, que va perdre la mare just quan finalitzà el rodatge motiu pel qual la pel·lícula està dedicada a ella), per fer un film biogràfic, ja que tal i com el propi director ha reconegut molta part de les situacions que es recullen estan inspirades en les seves pròpies experiències i segon perquè a més de ser una cinta on es vol fer una aproximació al món dels skinsheads d'inicis dels anys vuitanta del segle passat, també es una cinta que vol recollir històries humanes i que defuig dels típics tòpics als quals fàcilment podria caure la cinta, més tenint en compte el fil conductor
d'alguna cosa. Es així quan el protagonista, Shaun, es troba amb un grup de nois amb conductes que en aquell moment eren considerades marginals i fora de lo "normal", uns skinsheads molt més gran que ell i que veuen cerveses i fumen porros, vol entrar a formar part del grup, ja que per primer cop ha trobat algú que es preocupa d'ell realment. Aquest fet el porta a viure experiències inedites i noves, però l'aparició de Combo (interpretat de forma magistral per Stephen Graham), un skin racista que acaba de sortir de la presó, trenca la unitat del grup. Aquest esdevé com un "pare" per a Shaun i el porta a conèixer l'altre cara de la moneda, fins al punt que el fa viure experiències que per edat no li pertocarien i que el fan entrar de ple en una nova etapa de la seva vida.
