ALMANSA, 300 ANYS DESPRES

Avui, 25 d’abril, fa tot just 300 anys que es va produir la Batalla d’Almansa, on les tropes aliades (uns 24.000 efectius), comandades pel Vescomte de Galway i el Marques das Minas van ser derrotades per les tropes comandades pel Duc de Berwick, que comptava amb uns 28.000 efectius. Tant unes tropes com les altres eren estrangeres, d’una banda al bàndol aliat, que defensava els interessos del mal anomenat “ Carles III, rei dels catalans”, o més conegut com l’arxiduc Carles d’Àustria, hi havien pocs soldats imperials, essent la majoria dels soldats d’origen anglès, holandès, portuguès, així com algun francès calvinista (anomenats hugonots). A l’altra bàndol, tot defensant els interessos del Duc d’Anjou, Felip V, havien els castellans, els francesos, així com nombrosos irlandesos.

Si ben és cert que arran de la batalla d’Almansa i la invassió del Regne de València pels exèrcits borbònics, es va implantar la Nova Planta als Regnes de València i d’Aragó, així com que es van produir episodis de repressió com el de Xàtiva, no és del tot cert que aquesta batalla fora necessàriament la batalla decisiva pels interessos dels austriacistes, ja que uns anys desprès, l'any 1710, encara Carles III entraria de nou tant a Saragossa (on s’anul·laria el Decret de Nova Planta), com a Madrid i no seria fins l’any 1711 quan passaren tres fets importants, que si que marcarien el resultat de la guerra. Els dos primers foren les desfetes militars de Brihuega i Villaviciosa (on els exercits aliats tingueren més pèrdues humanes que no pas a Almansa), i el tercer i decisiu fet fou que el context internacional (el mateix que havia provocat l’entrada de la Corona d’Aragó en el bàndol austriacista, tot i que les institucions de la Corona rendiren primer lleialtat a Felip V), es tornà del tot advers als interessos de catalans (tant insulars, com peninsulars), aragonesos i valencians. D’una banda les derrotes militars servien com a adob pel govern del Regne Unit que ja no volia seguir amb la guerra (els defensors de mantenir la lluita havien passat a l’oposició i eren els que buscaven l’entesa amb els Borbons els que governaven a Londres), a més Carles III havia passat esdevenir també Carles VI, emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, fet que ho canviava tot. El que va venir desprès ja ho sabem: Pau d’Utrecht, retirada dels aliats de Catalunya, setge de Barcelona i desfeta nacional i la majoria dels aliats contents amb allò que varen obtenir a les negociacions de pau. Bé, tothom no podia estar content, ja que catalans, valencians i aragonesos van perdre molt en tot aquest conflicte.

Crec que és molt agosarat dir que si els aliats haguessin guanyat la batalla d’Almansa, tot hauria canviat, potser les coses haguessin estat diferent, però no sabem si en un sentit positiu o negatiu. En tot cas, la batalla d’Almansa, és una bona mostra de com va ser la Guerra de Successió. D’una banda tenim a les potències aliades enviant homes a morir per una causa que no era la seva, fet que segur va afectar la moral dels combatents (allò tant normal de dir: que cony pinto jo aquí????). Als liders aliats no els va importar fer sacrificis humans en nom dels seus interessos, a la vegada que curiosament eren els mateixos aliats els que varen fer impossible que s’organitzessin exercits regulars i ben organitzats amb els naturals que si que es jugaven les garrofes i que si que estaven prou motivats.

Per molt que es parli de la Coronel·la o de l'exercit d'en Basset, el que si es segur que si les institucions de la Corona d'Aragó haguès organitzat llurs exèrcits, les coses haguessin estat ben diferents. Només quan les coses foren del tot desesperades es va recórrer a donar armes als catalans, als valencians i als aragonesos. Aquests foren els que varen resistir més de dotze mesos l’assetjament d’un dels millors exercits del moment, el francès, a Barcelona. Només vull pensar que haguès passat si haguessin exèrcits en tota la regla format per aquells que s'havien de defensar, sense necessitat de dependre de ningú més.

Avui tot just fa 300 anys de la desfeta d’Almansa, i crec que més que preguntar-nos que hagués passat si haguessin guanyat els aliats, ens hauríem de preguntar que hagués passat si els nostres aliats haguessin estat aliats de debò i ens haguessin donat els mitjans suficients per defensar-nos. Bé, deixem-ho aquí això.

Crec que forà bo, que més enllà de fer volar coloms amb això en aquest moment, dediquéssim el temps necessari per pensar, que hauríem de fer per superar els complexes i recuperar el país i la llibertat que tot fa just 300 anys varem començar a perdre.