Arran de les eleccions legislatives a Escòcia el pati està del tot alterat. Hom intenta veure similituds entre Catalunya i Escòcia. Res més lluny de la realitat. Espanya no és el Regne Unit i Catalunya no és Escòcia. Per començar s'ha de dir que la unió d’aquests dos regnes, el d'Anglaterra i el d’Escòcia, tot just fa tres cents anys es va fer de mútua voluntat: l’any 1707 els parlament anglès i escocès signaren un acord pel qual acceptaven un mateix rei i es comprometien a compartir les mateixes estructures d’Estat, creant-se així el Regne Unit de la Gran Bretanya..
Per contra la unió de la Corona d'Aragó i el Regne de Castella en allò que avui en dia coneixem per Espanya, no es va fer de mutu acord, ja que si ben és cert que fins el segle XVIII aquests dos regnes compartien rei, com en el cas britànic, no compartien estructures d'Estat. En el cas espanyol ens hem de remuntar als anys 1707 i 1714 quan mitjançant un conjunt de lleis decretades pel rei Felip V (per exemple el Decret de Nova Planta), es varen abolir les institucions pròpies de la Corona d'Aragó i s’obligava als seus súbdits a sotmetre’s a les mateixes estructures estatals que els súbdits castellans, apareixent així les estructures d’un incipient Estat Espanyol. També s’ha de dir que aquest nou ordenament jurídic Felip V el va fer mitjançant l’únic dret al que podia recórrer, que era el de conquesta. Com podem veure la diferència entre l’origen d’un i un altre Estat esta clara.
Al llarg del segle XIX la construcció dels dos Estats, el britànic i l’espanyol es va fer de forma antagònica, ja que si d’una banda pels escocesos el Regne Unit era el comú denominador amb els anglesos, esdevenint britànics per pròpia voluntat, pels catalans ser espanyol no era una opció, si no una obligació, amb tot el que això comporta.
El comportament de les autoritats espanyoles a Catalunya al llarg de bona part del segle XIX i del segle XX va ser la pròpia d’aquells que governen un territori colonial, un territori que no consideren propi. Paral·lelament a la contrucció de l’Estat liberal es va portar a terme una acció de bastir-lo d’identitat pròpia, motiu pel qual tot el que era pròpiament castellà (ja fos llengua, cultura, història...) va esdevenir pròpiament espanyol, fet que va provocar que alguns sectors socials catalans renunciessin a la seva llengua, a la seva cultura, a la seva història, naixent així un auto-odi a Catalunya que avui encara és molt present, tot i que de forma molt Ciutadana.
Com els orígens i la forma de construir l’Estat són diferents, clarament les sinèrgies han de ser diferents. Per aquest motiu als catalans se’ns diu que ens agradi o no som espanyols. És una imposició, una condemna, de la qual els catalans som els únics culpables de continuar-la patint. En el cas del Regne Unit és ben diferent. Ningú, per molt “hooligan” que sigui o per molt patriòtic que sigui, dirà a un escocès que és britànic perquè si, per imposició. En el cas britànic, els escocesos poden dir demà que són escocesos i tot que tinguin lligams molt forts amb els anglesos no passaria res. Si assolis la independència Escòcia, aquest seria un nou Estat a Europa, en molt poc temps entraria dins de la UE, tindria representació a la ONU i la Reina Elisabet II (o el seu successor) seria la seva Cap d’Estat.
Amb tot això que passaria a Catalunya? Res. Per mal que ens sàpiga no passaria res a Catalunya, continuaríem essent la mateixa societat, el mateix país que vol i no pot, el mateix conjunt de frustrats (entre els que m’incloc) que estan sotmesos a les estructures d’un Estat que no ens vol tal i com som i l’únic que vol fer amb nosaltres és assimilar-los com a pas previ a eliminar-nos com a poble. No fem elucubracions mentals. Catalunya com a poble que aspira a la seva plena sobirania, a la seva independència, a esdevenir un Estat, és un poble acomplexat, frustrat i impotent.
La Catalunya acomplexada són aquells que no tenen el valor de trencar amb Espanya, ja sigui per interessos econòmics, ja sigui per por o perquè simplement no creuen en les seves possibilitats a l’hora de fer possible la creació d’un Estat propi. Els frustrats són aquells que amb el seu auto-odi busquen la seva identitat en una Espanya que els menysprea per ser catalans i per tant són pitjors que els propis espanyols amb ànsia colonitzadora. Els catalans impotents són aquells que somiant un trencament amb Espanya i amb un futur de llibertat, veuen com bona part de la seva societat no esta per la tasca de construir una societat que en poc temps plantegi les coses en terme més que evidents: o caixa o faixa.
El problema dels catalans el tenim a casa. Deixem-nos de buscar culpables, ja sigui CiU o ERC i pensem que si el que volem és una cosa, la independència, no hem d’esperar que ningú ens faci la nostra feina. Si els primers (CiU) com a bon representants dels sectors econòmics i burgesos catalans amb forts vincles amb Espanya, mai lideraran un procés seriós per la independència. Els segons (ERC) han patit una desnaturalització del seu projecte i tot i que encara es declarin independentistes, es qüestió de temps que es declarin “sobiranistes” (potser al proper Congrés de 2008?), per acabar declarant-se “nacionalistes”, ja sigui en nom de la “real politik” de que tant parlen els líders d’Esquerra, ja sigui per liderar no se quin projecte per integrar no se quins sectors socials de Catalunya, que entre d’altres coses, hem de tenir clar que mai seran partidaris de la independència.
Crec que esta bé que la gent ens donem compte de la classe política que patim, ja que amb això ens donem compte amb qui ens juguem els “quartos”, però no ens equivoquem, la classe política catalana esta del tot embargada per principis que poden molt més que la nostra voluntat, els principis econòmics de les grans corporacions econòmiques que ja estan còmodes on estan. No pensem en Escòcia, ni en Montenegro ni en cap altre lloc, perquè això és la pastanaga que fa caminar al ruc i que en el nostre cas no ens permet veure la realitat. Mentre els poders econòmics a Catalunya no diguin prou i per tant optin per tenir el seu propi Estat, nosaltres els catalans, continuarem essent obligats a ser espanyols.
L’altra opció que ens queda és la de donar peu a projectes polítics seriosos, projectes que comencin des d’aquells que volen organitzar-se per tal de donar un tomb a la situació. Aquells que volem treballar per fer possible que d’aquí a 4 anys tinguem un partit independentista, que seguint l’exemple organitzatiu de les CUP, es presenti a les eleccions parlamentàries i pugui portar la veu d’aquest cada cop més fort i nombrós moviment independentista. No ens podem quedar de braços creuats veient que aquells que volen liquidar Catalunya, per molts Ciutadans que siguin, s’organitzen i són capaços d’obtenir els vots necessaris per tenir representació parlamentaria. No som nosaltres capaços d’obtenir 90.000 vots a tot el nostre país? Perquè no bastim un projecte transversal, que en un Front Social aglutini aquells sectors nacionals que opten obertament per la independència? Perquè no unim forces, idees i aquells que ens sentim part de Catalunya fem via cap el futur? Jo, si ens deixem de divisions i lluites estèrils, em sumo a aquest esforç.
Per contra la unió de la Corona d'Aragó i el Regne de Castella en allò que avui en dia coneixem per Espanya, no es va fer de mutu acord, ja que si ben és cert que fins el segle XVIII aquests dos regnes compartien rei, com en el cas britànic, no compartien estructures d'Estat. En el cas espanyol ens hem de remuntar als anys 1707 i 1714 quan mitjançant un conjunt de lleis decretades pel rei Felip V (per exemple el Decret de Nova Planta), es varen abolir les institucions pròpies de la Corona d'Aragó i s’obligava als seus súbdits a sotmetre’s a les mateixes estructures estatals que els súbdits castellans, apareixent així les estructures d’un incipient Estat Espanyol. També s’ha de dir que aquest nou ordenament jurídic Felip V el va fer mitjançant l’únic dret al que podia recórrer, que era el de conquesta. Com podem veure la diferència entre l’origen d’un i un altre Estat esta clara.
Al llarg del segle XIX la construcció dels dos Estats, el britànic i l’espanyol es va fer de forma antagònica, ja que si d’una banda pels escocesos el Regne Unit era el comú denominador amb els anglesos, esdevenint britànics per pròpia voluntat, pels catalans ser espanyol no era una opció, si no una obligació, amb tot el que això comporta.
El comportament de les autoritats espanyoles a Catalunya al llarg de bona part del segle XIX i del segle XX va ser la pròpia d’aquells que governen un territori colonial, un territori que no consideren propi. Paral·lelament a la contrucció de l’Estat liberal es va portar a terme una acció de bastir-lo d’identitat pròpia, motiu pel qual tot el que era pròpiament castellà (ja fos llengua, cultura, història...) va esdevenir pròpiament espanyol, fet que va provocar que alguns sectors socials catalans renunciessin a la seva llengua, a la seva cultura, a la seva història, naixent així un auto-odi a Catalunya que avui encara és molt present, tot i que de forma molt Ciutadana.
Com els orígens i la forma de construir l’Estat són diferents, clarament les sinèrgies han de ser diferents. Per aquest motiu als catalans se’ns diu que ens agradi o no som espanyols. És una imposició, una condemna, de la qual els catalans som els únics culpables de continuar-la patint. En el cas del Regne Unit és ben diferent. Ningú, per molt “hooligan” que sigui o per molt patriòtic que sigui, dirà a un escocès que és britànic perquè si, per imposició. En el cas britànic, els escocesos poden dir demà que són escocesos i tot que tinguin lligams molt forts amb els anglesos no passaria res. Si assolis la independència Escòcia, aquest seria un nou Estat a Europa, en molt poc temps entraria dins de la UE, tindria representació a la ONU i la Reina Elisabet II (o el seu successor) seria la seva Cap d’Estat.
Amb tot això que passaria a Catalunya? Res. Per mal que ens sàpiga no passaria res a Catalunya, continuaríem essent la mateixa societat, el mateix país que vol i no pot, el mateix conjunt de frustrats (entre els que m’incloc) que estan sotmesos a les estructures d’un Estat que no ens vol tal i com som i l’únic que vol fer amb nosaltres és assimilar-los com a pas previ a eliminar-nos com a poble. No fem elucubracions mentals. Catalunya com a poble que aspira a la seva plena sobirania, a la seva independència, a esdevenir un Estat, és un poble acomplexat, frustrat i impotent.
La Catalunya acomplexada són aquells que no tenen el valor de trencar amb Espanya, ja sigui per interessos econòmics, ja sigui per por o perquè simplement no creuen en les seves possibilitats a l’hora de fer possible la creació d’un Estat propi. Els frustrats són aquells que amb el seu auto-odi busquen la seva identitat en una Espanya que els menysprea per ser catalans i per tant són pitjors que els propis espanyols amb ànsia colonitzadora. Els catalans impotents són aquells que somiant un trencament amb Espanya i amb un futur de llibertat, veuen com bona part de la seva societat no esta per la tasca de construir una societat que en poc temps plantegi les coses en terme més que evidents: o caixa o faixa.
El problema dels catalans el tenim a casa. Deixem-nos de buscar culpables, ja sigui CiU o ERC i pensem que si el que volem és una cosa, la independència, no hem d’esperar que ningú ens faci la nostra feina. Si els primers (CiU) com a bon representants dels sectors econòmics i burgesos catalans amb forts vincles amb Espanya, mai lideraran un procés seriós per la independència. Els segons (ERC) han patit una desnaturalització del seu projecte i tot i que encara es declarin independentistes, es qüestió de temps que es declarin “sobiranistes” (potser al proper Congrés de 2008?), per acabar declarant-se “nacionalistes”, ja sigui en nom de la “real politik” de que tant parlen els líders d’Esquerra, ja sigui per liderar no se quin projecte per integrar no se quins sectors socials de Catalunya, que entre d’altres coses, hem de tenir clar que mai seran partidaris de la independència.
Crec que esta bé que la gent ens donem compte de la classe política que patim, ja que amb això ens donem compte amb qui ens juguem els “quartos”, però no ens equivoquem, la classe política catalana esta del tot embargada per principis que poden molt més que la nostra voluntat, els principis econòmics de les grans corporacions econòmiques que ja estan còmodes on estan. No pensem en Escòcia, ni en Montenegro ni en cap altre lloc, perquè això és la pastanaga que fa caminar al ruc i que en el nostre cas no ens permet veure la realitat. Mentre els poders econòmics a Catalunya no diguin prou i per tant optin per tenir el seu propi Estat, nosaltres els catalans, continuarem essent obligats a ser espanyols.
L’altra opció que ens queda és la de donar peu a projectes polítics seriosos, projectes que comencin des d’aquells que volen organitzar-se per tal de donar un tomb a la situació. Aquells que volem treballar per fer possible que d’aquí a 4 anys tinguem un partit independentista, que seguint l’exemple organitzatiu de les CUP, es presenti a les eleccions parlamentàries i pugui portar la veu d’aquest cada cop més fort i nombrós moviment independentista. No ens podem quedar de braços creuats veient que aquells que volen liquidar Catalunya, per molts Ciutadans que siguin, s’organitzen i són capaços d’obtenir els vots necessaris per tenir representació parlamentaria. No som nosaltres capaços d’obtenir 90.000 vots a tot el nostre país? Perquè no bastim un projecte transversal, que en un Front Social aglutini aquells sectors nacionals que opten obertament per la independència? Perquè no unim forces, idees i aquells que ens sentim part de Catalunya fem via cap el futur? Jo, si ens deixem de divisions i lluites estèrils, em sumo a aquest esforç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada