APARTHEID

Ja fa un temps vaig anar a veure l'exposició "Apartheid" al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) però en vull parlar ara. Particularment em va agradar molt, ja que fa un recorregut en el temps i en l’espai per analitzar i comprendre quins són els orígens de les teories racistes i com es va desenvolupar el racisme al món occidental, ja que no en va el Apartheid o segregació racial es va donar tant a Sud-àfrica com als Estats Units d'Amèrica.

Així podem veure com a llarg del segle XVIII el racionalisme defensat per la Il·lustració va servir per què apareguessin les primeres divisions de la raça humana en tot un seguit de "races" que variaven segons la pigmentació de la seva pell o les seves característiques físiques i culturals. Aquesta classificació, feta pels europeus, col·locava damunt d'aquesta piràmide evolutiva als individus blancs, ja que entre moltes coses es justificava el fet de que els blancs estiguessin sotmeten i esclavitzant a altres humans d'ètnies diferents. Desprès al segle XIX amb el colonialisme, el racisme va servir per justificar l’espoli i la submissió de “les races inferiors”, ja que els blancs tenien l’obligació de “civilitzar” a aquestes races que segons els canons civilitzadors europeus, vivien de forma "primitiva". En aquest sentit dir que les teories darwinistes sobre la selecció natural i l’evolució de les especies animals van aportar més arguments per definir quines “races” eren les privilegiades i quines eren "infrahumanes", així per exemple es va arribar a defensar des d'un punt de vista “científic” que els negres eren l’eslavó perdut entre els humans blancs i els primats.

Al segle XX és l’etapa plenament de la segregació racial, ja que la idea de que els negres eren inferiors, marcava també la necessitat de salvaguardar als blancs de barrejar-se amb individus d'aquestes "races". A més l’aparició de ciències com l'Antropologia va servir perquè molts racistes intentessin "classificar i identificar" als diferents elements de les "races inferiors", així com les seves característiques físiques i culturals. En els cas de Sud-àfrica se’ns parla de com es va produir el conflicte entre els Boer (holandesos emigrats a terres de Sud-àfrica) i com aquests varen exterminar poblacions autòctones senceres per controlar els recursos de la zona i com posteriorment aquests es van enfrontar a la autoritat colonial britànica en l'anomenada "Guerra dels Boer", que finalitzà amb el compromís per part dels britànics de tancar a les poblacions autòctones en zones "reservades" per a ells, no cal dir que aquestes eren les zones més deprimides i més pobres, així com el compromís de declarar Sus-àfrica un país independent. Així en la nova República de Sud-àfrica les poblacions autòctones van ser arrencades del seu medi natural, on havien viscut segons els recursos que podien aconseguir, ja que per desgràcia d’ells en els mateixos territoris havien molts recursos naturals que per ells no eren necessaris, però si pels europeus, fet que va definir la seva sort, ja que van ser expulsats dels mateixos i portats a zones on aplicant la política de segregació racial no hi havia aigua ni cap forma de desenvolupar activitat econòmica, ja que sovint eren enviats als deserts.

Així doncs també se'ns comenta com poc a poc aquestes societats es van anar desestructurant i alienant de la seva realitat i el seu medi, fins que a mitjans del segle XX a Sud-àfrica la situació era de segregació racial total i on la població autòctona era marginada socialment als "Bantustan" (territoris que servien com reserves) per les minories blanques d'origen europeu que eren clarament minoritàries. És en aquest context es quan se'ns parla de les resistències contra l'Apartheid i com es desenvolupà la persecució per part del govern sud-africà a destacats líders d’aquests moviments, com Nelson Mandela o Steve Biko.

Finalment es recull com va caure el regim d'Apartheid, però com encara avui en dia es mantenen moltes de les diferències econòmiques i socials al Sud-àfrica del segle XXI, un país devastat per la Sida, ja que s’ha passat a principis dels anys noranta del segle XX d'uns 500.000 afectats a més de tres milions d’afectats actuals. Aquesta és sense cap mena una de les denuncies que vol posar en evidència l’exposició, així com el fet que encara persisteixen molts dels efectes de les polítiques de segregació, com les estructures socials d’aquell període encara avui es mantenen i com no els sectors que continuen controlant les riqueses i els recursos del país segueixen sent els mateixos que durant el regim de l'Apartheid.

A títol d'Epíleg l'exposició ens planteja un apartat on podem veure en xifres la situació desigual existent entre el Primer i el "Tercer Món". Per aquest motiu se’ns comenta xifres en ma com nosaltres gastem i malgastem recursos mentre a la majoria dels països en desenvolupament l'esperança de vida molt més limitada i els recursos els falten. A més també s'analitza les previsions del creixement econòmic als nostres països i en piràmides de previsió d’evolució de les estructures socials en relació a l'evolució de l'edat es pot veure com d’aquí a cinquanta anys a casa nostra per exemple hi haurà molta més població envellida i que per tant no produirà, que no pas gent jove, mentre que en els països en "desenvolupament" aquestes piràmides s’inverteixen (en part per les pèssimes condicions de vida) seguint patrons molt clars: una alta natalitat i una baixa esperança de vida. Això provocarà que els fenòmens migratoris s’accelerarin i es multipliquin encara més, ja que directament aquestes societats estaran del tot incapacitades per poder sostenir a la població i si la gent no vol morir-se directament haurà de marxar.

Finalment hi ha una instal·lació on es pot veure un muntatge d'un vídeo que ens demostra la perversió de la nostra societat, mostrant-nos per exemple un programa de cuina d’una famós cuiner que ens parla de com cuinar i fer plats “ricos, ricos”, però les imatges que se’ns mostra són les d’un campaments d’immigrants a les afores de Madrid, on les persones que estan allà han de menjar qualsevol cosa. Sense cap mena de dubtes és una exposició que s’ha de veure, cosa que podreu fer al CCCB fins el proper 13 de gener.