LA BODA D'UNS AMICS

El passat dissabte vaig 27 d'octubre vaig anar a la boda de l'Àlex i la Noe, amics i companys barcelonautes i de lluites independentistes. A la boda va anar la "cream de la cream" de la veritable alta societat catalana i el més selecte i irreductible dels sectors insurrectes que lluiten per l'alliberament social del nostre país. Sense cap mena la boda fou un èxit rotund, i no ho dic pel fet de que la novia en el darrer moment es tirés enrere i digues: però que estic fent!, que no va ser el cas, sinó perquè l'indret escollit per casar-se, un feu independentista i futura capital dels Països Catalans, Verges, i el posterior banquet a la masia Can Font de Sant Julià de Ramis fou tot un orgasme de gust i sentits, on a més de fer país varem omplir el pap i preparar les millors tàctiques per tal de conquerir el país en quatre dies. Tot i això finalment el nostre estat al final de la jornada ens va fer desistir en l'intent, tot i que varem jurar i perjurar que pròximament arribaria el dia assenyalat en que direm: "Vendettaaaa!".

Mentrestant vull felicitar tant a la Noe com l'Àlex per la boda i desitjar-los el millor en la nova experiència vital que comencen a compartir i viure.

ASSAJANT PITARRA

El passat diumenge vaig anar al Teatre Lliure a veure l'obra de Lluïsa Cunillé i Xavier Albertí "Assajant Pitarra". En si l'obra va ser molt interessant, però a més varem anar a la sessió en la que el Teatre Lliure organitzava un col·loqui amb el director i els autors de l'obra, cosa que feu encara més interessant anar a l’obra, ja que cada dia un no pot compartir les sensacions que ha tingut veient un espectacle amb els seus autors i protagonistes.

L'obra parteix d'una situació surrealista per si sola, que no és una altre que l'assaig que fan els principals líders polítics de Catalunya (dels que encertadament estan exclosos alguns ciutadans feixistes) de cara a la celebració de l’Onze de Setembre, en un acte que s'ha de celebrar al Castell de Montjuïc i que consisteix en un recitat de textos de Frederic Soler "Serafí Pitarra". La situació comença a complicar-se quan els líders catalans es queden tancats dins del castell i ningú, per sorpresa d'ells, els va a rescatar, ja que entre d’altres coses la ciutadania no els troba a faltar. Així es van succeint tot un seguit de situacions que permeten als autors de l'obra fer-nos arribar un dels missatges que conté l’obra, mentre permet que es recuperin pel públic català algun dels textos més interessants d'un autor injustament oblidat, i que no en va és el pare del teatre modern en català.

Una de les coses més provocadores que planteja l'obra és la més que evident desconnexió existent entre la ciutadania i una classe política que en teoria la representa, fet que queda simbolitzat al quedar-se tancats els polítics dins d’un castell de Montjuïc (amb tot el simbolisme que això té, ja que no podem oblidar que des d’aquest castell vàries vegades s'ha bombardejat el Pla de Barcelona) sense que la ciutadania no els troba a faltar.

Un dels altres temes que apunten els autors, tot i que de forma més indirecta, es com el testimoni de l’obra de Serafí Pitarra en porta a un època, mitjà del segle XIX, on les relacions entre Catalunya i Espanya es percebien de forma molt diferent a com es donen en l’actualitat. Eren aquelles unes relacions que en aquell moment portaven als catalans a creure en una Espanya idíl·lica, una Espanya que a cop d’hòstia aniria desenganyant a bona part de la societat catalana, derivant primer vers un regionalisme que apostaria per una reformulació d'Espanya, per passar desprès per un federalisme que seria del tot incomprès dins de la República Espanyola i que seria la base posterior i ja en temps de la dictadura d'un independentisme, primer minoritari i avui en dia en clar creixement, que ja fart del menyspreu d’Espanya vol fer d’aquest un país adult i aposta decididament per la independència. Així doncs escoltant a Pitarra un pot comprendre com aquell vell catalanisme que lloava Espanya i que havia nascut en el bressol del context de la "Renaixença, ha continuat en el temps i d'un primer intent de recuperar la llengua i la cultura i sempre davant dels atacs vinguts d'Espanya, s'ha anat configurant com una opció de construcció nacional.

Però sense cap mena de dubte aquestes només son apreciacions meves, tot reconeixent que estem davant d'una obra del tot divertida i interessant del prolífic duo Albertí – Cunillé, que pot donar molt lloc en molts sentits.

"

40 ANYS DE L'ASSASSINAT DE ERNESTO "CHE" GUEVARA

Avui fa 40 anys de l'assassinat del líder revolucionari socialista Ernesto "Che" Guevara a mans d'efectius de l'exèrcit bolivià. Amb la seva mort no moria un ideal de revolució i de lluita per la Justícia Social, només moria un home amb unes fortes conviccions, moria un lluitador social, però no morien ni les seves idees ni les motivacions de la seva lluita. També amb la seva mort naixia un mite, que si ben és cert ha patit una certa banalització per culpa del marketing que s'ha creat al voltant de la famosa fotografia d'Alberto Korda, si que ha permès mantenir viu el seu esperit i la seva lluita. Encara avui en dia el socialisme és el camí.

FINS A LA VICTÒRIA SEMPRE!

6 OCTUBRE: 73 ANYS DE LA PROCLAMACIÓ DE L’ESTAT CATALÀ

La data del 6 d'octubre ha passat del tot desapercebuda, i no de forma involuntària, per la majoria dels mitjans de comunicació catalans. Un dia com aquell fa 73 anys el President Lluïs Companys procedia a proclamar l'Estat Català dins de la República Federal d'Espanya com a resposta a l'entrada de ministres de la CEDA dins del govern del republicà radical (i anticatalà) Alejandro Lerroux i en mig d'un context de lluita que s'estava produint per les revoltes que havien esclatat com a resultat de la dinàmica revolucionària que estaven portant a terme els moviments obrers anarquistes a zones com la conca minera asturiana.

Ràpidament la resposta de l'Estat espanyol va ser del tot contundent. D'una banda i a instàncies del president del govern el cap de l'estat major de l'exèrcit, que en aquell moment era el General Franco, ordenava el trasllat d'unitats de l'exèrcit de Àfrica (amb experiència real de combat) per esclafar els focus revolucionaris de Astúries i ordenava al Capità General de Catalunya, el general Batet, la utilització de la mateixa contundència per acabar amb el poder de la Generalitat de Catalunya. Certament la resistència fou èpica, tot i que finalment el monopoli de la violència en mans de l'Estat espanyol s’imposà al monopoli de la raó i de la necessitat de justícia social i nacional.

L'Estat espanyol, encara que republicà, no dubtà en mostrar la seva cara més intransigent i la voluntat d'esclafar la necessitat de llibertat ja fos del poble català o d'amplis sectors socials com la classe obrera. La Republica era en aquell moment un estat que es trobava en mans de l'oligarquia terratinent i els sectors més conservadors i que avançava cap un context de confrontació que acabaria donant com a resultat l'esclat de la guerra civil espanyola.

En l'acte de Lluïs Companys havia la voluntat d'avançar en l'alliberament nacional i sobretot no acceptar el captiveri del poble català dins d'un estat espanyol que no acceptava, i encara avui en dia no accepta, els principis més elementals de qualsevol Estat que vulgui ser reconegut com un Estat de ple dret i democràtic.

De l'acte del President Lluis Companys haurien d'aprendre aquells polítics que avui en dia s'omplen la boca de paraules com "democràcia" o "catalanisme", i mostrar una integritat tant moral com ètica com la que mostrà en el seu moment el President Companys. Catalunya els hi agrairà més que no pas els homenatges, ja que de res no serveixen si no volem seguir amb el seu exemple, exemple de voler viure en dignitat i llibertat, ja que com digué Lluïs Companys i Jover:
"Totes les causes justes del món tenen els seus defensors, Catalunya només ens té a nosaltres"

SOBRE LA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ I LA SACRO SANTA MONARQUIA.

En el que portem d'any hem acudit a tot un seguit d’atacs a la llibertat d’expressió per part de la institució monàrquica. Primer va ser l’afer de "El Jueves" i més recentment les detencions i imputacions contra les persones que en un lliure exercici del seu dret d'expressió han estat imputades per "injuries a la corona".

Tot plegat aquests afers serveixen per posar en evidència la manca de llibertats democràtiques de qualitat en un estat espanyol que te la poca vergonya de autoanomenar-se de Dret, quan el Dret només els interessa aplicar-lo a la seva forma i quan els hi convé, ja que son ells els que controlen la força coercitiva de l'estat, en definitiva son ells els que tenen el monopoli de la violència, cosa que no hem d’oblidar mai. Aquest és doncs un estat que el que fa és elevar lleis, sense entrar en valoracions de quan, com i perquè van ser redactades, per damunt de la lliure voluntat d’exercir la llibertat d’expressió lliurement i personalment.

En tot aquest afer se'ns parla de "injuries a la corona". Sembla mentida que en ple segle XXI, un segle que coneixerà encara més la revolució tecnològica i científica, es puguin defensar encara conceptes propis de l'Edat Mitjana com la inviolabilitat de la monarquia i del rei, com si d’un esser sagrat fos. Aquest concepte, més propi del paradigma que planteja un poder descendent, que emana de la figura sacro santa del monarca i s’estén pel poble, considerant a aquests súbdits i no ciutadans. En el moment que un ciutadà pot cremar una foto del president del govern, de la Generalitat o de la seva escala de veïns i no li passa absolutament res, però si que és imputat en el moment en que aquesta foto és del monarca de torn el que està passant és que el ciutadà de ple dret ha deixat de ser ciutadà per convertir-se en un simple súbdit que ha de respectar la inviolabilitat de la monarquia.

Tot aquest afer no té res a veure amb el respecte a les institucions i els símbols de l'Estat, tot i que ens vulguin fer veure el contrari, sinó que té a veure amb el fet de que la naturalesa de la monarquia sosté naturalment el fet de que el monarca està pel damunt del bé i el mal, que no se'l pot tenir en consideració com si una persona normal fos, que no si li poden demanar responsabilitats pels seus actes. Ras i curt; si un dia tenim la mala sort d'anar caminant per un bosc de Rússia i el Borbó de cacera ens confon amb un animal i ens liquida, ningú, però és que ningú li podrà demanar responsabilitats. El mateix passaria si atropellés a algú amb la seva motocicleta o si passes amb la seva llanxa pel damunt d'algun banyista. O sigui que el Borbó podria ser un assassí en sèrie i no passaria res, ja que la figura del rei és inviolable i la monarquia és Sacro Santa. Ara bé, per cremar una simple foto a una persona normal li poden caure un parell d'anyets a l'ombra. I tot i això ens volen fer creure que aquest sistema és democràtic. Ja, doncs quin concepte de democràcia, no?

Potser el que passa és que aquest sistema de democràtic té el que té de democràtic, o sigui res. Potser la gent i la memòria col·lectiva s’ha instaurat en el Alzheimer i ha oblidat algunes coses bàsiques que no cal oblidar per tal de tenir respostes i arguments per quan algú vulgui lloar el "paper" del monarca en la farsa transitòria desprès de la mort del dictador. És que ja ens hem oblidat que Joan Carles I de Borbó i Parma és rei per la voluntat personal del General Franco? És que ens hem oblidat que va poder ser "Rey de los españoles" desprès de jurar els principis del "Movimiento Nacional"? És que ens hem oblidat que els espanyols no van ser mai preguntats si el volien com a Rei? És que ens hem oblidat que en el darrer gran acte de la dictadura franquista organitzat com a resposta a la repulsa internacional per les darreres execucions del regim dictatorial, Joan Carles I i la seva esposa van ser ben presents donant suport incondicional al decrèpit dictador al seu costat?. Potser ens hem oblidat de tot això? No ho se. Però el que si que sembla és que la majoria de la gent s'ha empassat la "versió oficial" donada per tot el conjunt d'ideòlegs i pensadors al servei i nomina de la monarquia per tal de lloar i dignificar el paper del "tipus" i ocultar que al llarg de la farsa de la Transició Joan Carles I va liderar un procés per fer bona la dita liberal de que "cal canviar-ho tot perquè les coses continuïn de la mateixa forma".

Així ens trobem que al voltant d'aquesta figura s'ha estès un vel per tal de tapar les seves misèries i poder garantir-li una existència el més plàcida possible a ell i la seva família, sense que hi hagi marge a la discussió, tot tapant el que veritablement s'apropa més a la realitat i que no es vol explicar, realitat que ens ha de parlar del veritable paper jugat per Joan Carles I al llarg de la Transició, un paper de tutela conjuntament amb l’exèrcit i els sectors menys involucionistes de la dictadura per tal de poder garantir una amplia impunitat en tots els sentits pels repressors i els assassins de la dictadura. Ara bé als que cremen fotos i el seu crim només és cremar una foto els criden per declarar i els imputen per injuries a la monarquia, mentre que els que van tenir i han tingut les mans tacades de sang no han estat cridats mai a declarar pels seus delictes, mai seran imputats i els judicis fets amb nules garanties judicials realitzats al llarg de la dictadura no poden ser revisats. Mentrestant la dictadura i els seus crims no són condemnats per un partit com el PP que ens toca tots els dies allò que no sona omplint-se la boca amb paraules com "demòcrata" i imposibilitant que els actes de la dictadura siguin considerats com a crims contra la humanitat. De nou, això es democràcia? Doncs quin concepte de democràcia, no?

Desprès tenim la reacció de la classe política. Clarament no sorprèn que ni el PP, ni el PSOE ni la seva franquícia a Catalunya, el PSC, es posicionin a favor de limitar la llibertat d'expressió quan es tracta de referir-se a la monarquia. Exactament passa el mateix amb CiU, que ràpidament ha sortit del pas defensant les "institucions". El que si sorprèn és el paper de ICV i EUiA, així com el de Esquerra, que no s'han estat de votar a favor del respecte envers les institucions i en contra dels actes de desobediència civil i per tant han desistit de defensar i fer pedagogia a favor dels drets que tenen els ciutadans per expressar-se lliurement, tot i que hagin intentat ser ambigus en aquest sentit fent tíbies declaracions al respecte i al fet que alguns dels seus diputats s'hagin volgut immolar autoinculpant-se en la cremà de fotos dels Reis. Ahir mateix els diputats de Esquerra votaven una resolució del Parlament català on es feia una "crida" a la ciutadania a "respectar les institucions i els simbols de l'Estat de Dret". Només el suïcida diputat Uriel Bertran sortia de la sala en el moment que es feia la votació, diuen les males llengües en direcció als serveis.

Ara bé, hauríem de comentar als nostres diputats que com podem respectar les nostres institucions si elles no respecten els nostres drets i un d'aquest dret, perquè no?, ha de ser el de poder cremar lliurement una foto del rei o de qui sigui, ja que aquest és un dret que hem de tenir. Si no és així de que serveixen els drets dels ciutadans?. En un altre sentit hi hauria el fet de que la llei no pot estar per damunt de la voluntat del poble expressada lliurement, ja que en el moment que això passa la llei deixa de tenir validesa moral, que no legal. Aquí és on radica la base del problema. El que està passant és que algunes persones estan veient amb una creixent inquietud que el carrer, que la gent està parlant i s'està manifestant i esta demostrant que al poble no li serveixen les institucions si no pot posar-les en dubte i entredit, si no es poden qüestionar.

Aquest és doncs un moviment en espiral i que està creixent. Si realment no fos així no farien declaracions, no farien "crides" a la ciutadania, deixarien que els jutges actuessin (com ho han fet fins el moment) i sobretot, no hagués sortit el mateix implicat, el Borbó, a defensar el seu "xiringuito". Per primer cop, si no tenen por, que potser en tenen, com a mínim estan intranquils i molestos amb la situació.

Ara bé, crec que el que hem de fer és continuar amb les demostracions, com més públiques millor i quan més clares millor, que posin en evidència el fet de que bona part de la ciutadania vol ser consultada sobre si vol o no Rei, hem de fer els actes necessaris per posar en evidència la manca de legitimitat democràtica d'aquesta institució antiquada i inservible que és la monarquia i per això s'han de cremar fotos, cartells i tota mena d'elements monàrquics per tal de posar en evidència la manca de llibertat d'expressió que patim i generar les màximes contradiccions possibles.

Per tot això no tinc cap mena de problema em declarar-me antimonàrquic i reconèixer publicament que faig i faré apologia contra la monarquia de totes les formes i en tots els llocs on estigui i em sigui possible perquè no vull tenir un rei que no em representa, perquè no vull una institució que no em representa i que la única legitimitat que té és la que li va donar en el seu moment el regim franquista i sobretot perquè no vull que ningú em coaccioni i m’intenti imposar una figura en la que no crec.

Per tot això faig una crida a la desobediència civil, faig una crida a cremar fotografies dels Reis d'Espanya i faig una crida a fer tots els esforços per fer caure aquest mur que és la monarquia, un mur que no dona lloc ni espai per una veritable democràcia. Per tot això JO TAMBÉ CREMO AL REI.