40 ANYS DE L'ASSASSINAT DE ERNESTO "CHE" GUEVARA

Avui fa 40 anys de l'assassinat del líder revolucionari socialista Ernesto "Che" Guevara a mans d'efectius de l'exèrcit bolivià. Amb la seva mort no moria un ideal de revolució i de lluita per la Justícia Social, només moria un home amb unes fortes conviccions, moria un lluitador social, però no morien ni les seves idees ni les motivacions de la seva lluita. També amb la seva mort naixia un mite, que si ben és cert ha patit una certa banalització per culpa del marketing que s'ha creat al voltant de la famosa fotografia d'Alberto Korda, si que ha permès mantenir viu el seu esperit i la seva lluita. Encara avui en dia el socialisme és el camí.

FINS A LA VICTÒRIA SEMPRE!

6 OCTUBRE: 73 ANYS DE LA PROCLAMACIÓ DE L’ESTAT CATALÀ

La data del 6 d'octubre ha passat del tot desapercebuda, i no de forma involuntària, per la majoria dels mitjans de comunicació catalans. Un dia com aquell fa 73 anys el President Lluïs Companys procedia a proclamar l'Estat Català dins de la República Federal d'Espanya com a resposta a l'entrada de ministres de la CEDA dins del govern del republicà radical (i anticatalà) Alejandro Lerroux i en mig d'un context de lluita que s'estava produint per les revoltes que havien esclatat com a resultat de la dinàmica revolucionària que estaven portant a terme els moviments obrers anarquistes a zones com la conca minera asturiana.

Ràpidament la resposta de l'Estat espanyol va ser del tot contundent. D'una banda i a instàncies del president del govern el cap de l'estat major de l'exèrcit, que en aquell moment era el General Franco, ordenava el trasllat d'unitats de l'exèrcit de Àfrica (amb experiència real de combat) per esclafar els focus revolucionaris de Astúries i ordenava al Capità General de Catalunya, el general Batet, la utilització de la mateixa contundència per acabar amb el poder de la Generalitat de Catalunya. Certament la resistència fou èpica, tot i que finalment el monopoli de la violència en mans de l'Estat espanyol s’imposà al monopoli de la raó i de la necessitat de justícia social i nacional.

L'Estat espanyol, encara que republicà, no dubtà en mostrar la seva cara més intransigent i la voluntat d'esclafar la necessitat de llibertat ja fos del poble català o d'amplis sectors socials com la classe obrera. La Republica era en aquell moment un estat que es trobava en mans de l'oligarquia terratinent i els sectors més conservadors i que avançava cap un context de confrontació que acabaria donant com a resultat l'esclat de la guerra civil espanyola.

En l'acte de Lluïs Companys havia la voluntat d'avançar en l'alliberament nacional i sobretot no acceptar el captiveri del poble català dins d'un estat espanyol que no acceptava, i encara avui en dia no accepta, els principis més elementals de qualsevol Estat que vulgui ser reconegut com un Estat de ple dret i democràtic.

De l'acte del President Lluis Companys haurien d'aprendre aquells polítics que avui en dia s'omplen la boca de paraules com "democràcia" o "catalanisme", i mostrar una integritat tant moral com ètica com la que mostrà en el seu moment el President Companys. Catalunya els hi agrairà més que no pas els homenatges, ja que de res no serveixen si no volem seguir amb el seu exemple, exemple de voler viure en dignitat i llibertat, ja que com digué Lluïs Companys i Jover:
"Totes les causes justes del món tenen els seus defensors, Catalunya només ens té a nosaltres"

OFRENA FLORAL

Enguany he participat amb els amics i companys de la Penya Blaugrana d'Internet Barcelonautes.com, de la qual en formo part com a soci fundador i membre de l'executiva, en l'ofrena floral de la Diada Nacional que hem realitzat a Barcelona.

L'acte fou molt emotiu pel fet de que tot just fa un any comentàvem entre tots els membres de la Penya que "tant de bo en un futur puguem ser-hi aquí per fer una ofrena". Doncs en aquest sentit he de dir que hem complert totalment aquesta missió.

Personalment per mi és tot un orgull poder participar en un acte tant emotiu, una ofrena per part de tots els membres de la Penya Blaugrana d'Internet Barcelonautes.com per honrar a totes i tots els caiguts en la defensa de la ciutat de Barcelona el Onze de Setembre de 1714.

UN ALTRE 11 DE SETEMBRE: CAMINAREM I TORNAREM A TRANSITAR ELS CARRERS DE LA LLIBERTAT

Fa tot just 34 anys que l'esperit de construir una societat més justa i lliure fou segrestat, torturat i assassinat a Xile per un grup de militars facciosos, que incomplint la seva obligació professional i el seu compromís amb el poble que havien jurat defensar i no assassinar, es va posar a les ordres del capitalisme estranger per esclafar una de les poques experiències genuïnament socialistes que mai la civilització humana ha portat a terme.

El 11 de setembre de 1973 (un altre 11 de setembre que també està ple de sang com el de Catalunya) el legítim govern de Salvador Allende era derrocat pels militars, posant-se fi de forma violenta al procés transformador i revolucionari de construir una societat socialista que el poble de forma pacífica i democràticament havia decidit tres anys abans.

Salvador Allende, una figura de dimensió humana i política que hauria de transcendir més enllà les fronteres del seu país, Xile, va fer front a la sedició de la forma més ètica que fou posible. Allà on altres haurien fet crides a la resistència provocant la mort de milers i milers de persones per salvar ell el coll, va decidir demanar només la resistència moral i mental dels xilens, així com el manteniment de la consciència col·lectiva que va fer possible l’experiència socialista xilena i quan estava tot ja decidit es va treure la vida. Amb aquest gest volia demostrar que si algú havia de perdre la vida en aquell dia, aquest algú havia de ser ell.

Malauradament Salvador Allende no fou la única víctima d’aquell cop. Pocs dies desprès moria Pablo Neruda i Victor Jara era torturar i assassinat a l’estadi que avui en dia (paradoxes de la vida) porta el seu nom. Foren molts els desapareguts i els morts. La repressió fou tant física, com moral i mental. Un dels efectes del cop fou evitar que la societat xilena tornès a ser la mateixa mai més.

El perpetrador del cop i la tortura, el nom el qual em nego a pronunciar i a escriure per no donar-li el privilegi de que escrigui el seu nom a aquest espai, encara que sigui per difamar-lo, va morir al llit, casi amb preses per abandonar el món abans que el jutgessin i acabessin amb el poc prestigi (si és que mai va tenir) pels seus crims i els seus afers obscurs. Tot i això res podrà evitar que passi a la història com el criminal i el lladre que fou en vida.

Però una cosa que si que sembla que va aconseguir el cop fou llençar la imatge de que Salvador Allende fou un il·lús, un insensat, a la vegada que va desarticular el projecte de les esquerres xilenes que majoritàriament s’englobaven al voltant del Partit Socialista Xile, el partit del president Salvador Allende. Avui en dia el PS de Xile no és el partit d’esquerres que aspira a transformar la societat per construir la societat socialista. Avui en dia és un partit social – liberal que masses vegades porta a terme polítiques econòmiques de tipus neoliberals, continuadores de l’herència dels "Chicago boys" de l’època del infame. Avui en dia l’esquerra combativa, aquella que no ha traït ni el llegat ni el missatge ni la consciència de Salvador Allende i els seus dies com a president és el Partit Comunista i tota l’esquerra que s’agrupa al voltant de la coalició “Juntos Podemos”, coalició que tot i treure mig milió de vots no té cap representant parlamentari, gràcies en part al lamentable sistema electoral binomial que el dictador deixà en herència i els polítics en disset anys no han estat capaços de canviar.

Aquest és el Xile 34 anys desprès d’aquell 11 de setembre. Però més enllà de commemorar i rememorar, aquest 11 de setembre i tots els 11 de setembre futurs han de servir per tenir ben clar que aquells que hem patit un 11 de setembre mai hem deixat de caminar i que caminarem i tornarem a transitar de nou pels carrers de la llibertat.

SALVADOR ALLENDE

Avui a les 22 hores (i demà a les 12 hores) el Canal 33 dona el documental de Patricio Guzman "Salvador Allende" que és una aproximació a la figura humana i política del president socialista xilè. El documental fa un recorregut per la seva vida i la seva progressió política partint així d'un jove Allende que influenciat per una anarquista italià defensa un socialisme d’arrel burgesa que pretenia reformar l'Estat xilè a finals dels anys trenta del segle passat, tot veient-se la seva evolució fins a veure a un Allende que defensa un socialisme d'arrel popular i amb una clara voluntat de transformar la societat per construir la societat socialista de forma pacífica i democràtica.

Molts dels integrants de les esquerres han qualificat com a "il·lús" i "somniador" a Salvador Allende per defensar la construcció del socialisme per vies democràtiques. Però molts d'aquests que han criticat sovint a Allende i al seu legat polític, sovint han volgut oblidar que Allende va portar a terme autèntiques polítiques socialistes que pretenien transformar la societat xilena en una societat socialista més justa i equitativa, que s'estava construint de forma democràtica i per la voluntat dels seus integrants. Aquells que criticaven i critiquen a Allende son els que sovint van renunciar als seus principis d’esquerres per defensar postures teòricament socialdemòcrates, però els seu comprimís amb el capital no els hi permès més que portar a terme polítiques social liberals.

Interessa fer creure que el socialisme es una doctrina morta, que es impossible que es pugui portar a terme. Per descomptat la "via xilena" encara es mes impossible que s'intenti portar a terme de nou en cap altre indret. Aquells que es diuen "experts" ens apunten que la experiència ens diu que va ser una mala opció. Clarament no estic d'acord amb aquestes dues afirmacions. Crec en el socialisme com a única opció política per transformar la societat en una societat més justa i per superar el model social imperant basat en la societat de consum. A més crec en la necessària presa de consciencia dels integrants de la societat per arribar així a una massa humana que no estigui alienada i sigui ben conseqüent de quins son els passos a donar per construir una societat més justa, una societat on el interès de la majoria prevalgui sobre el interès de les oligarquies minoritàries. Dins d'aquest plantejament crec que es possible arribar a la construcció del socialisme per vies democràtiques, tal i com Salvador Allende va intentar portar a terme. D'aquí que el documental d'avui tingui un valor doble, d’una banda per saber millor qui era el personatge històric, d’altre banda per saber que aquesta és una opció més que vàlida avui en dia, només cal voluntat de construir un projecte seriós que sigui el reflex de les reivindicacions de la majoria dels sectors socials, que malauradament son els més desafavorits.

IN MEMORIAM

El dissabte 11 d'agost trobaven el cos sense vida i l'ex-senador Lluïs Maria Xirinacs a un bosc del Ripollès. Segons apunten algunes tesis havia decidit suïcidar-se com a única sortida a la seva situació d'opressió dins d'una nació ocupada i sotmesa, així com per posar en evidència la més que manifesta covardia d’una classe política doblegada als interessos del sistema.

Des d'aquí el meu més sincer reconeixement per la seva tasca en defensa de la llibertat de la nació catalana i dels pobles oprimits del món. Crec que la figura de Xirinacs a mesura que passin els anys tindrà el reconeixement que en vida molts i molts li han negat.

Fa uns anys vaig tenir la possibilitat de parlar amb ell personalment. Em va semblar una persona descomunal, una figura política de les que no hi ha, però també em va semblar que era una persona incompresa per una gran majoria dels seus conciutadans, a més de tenir uns principis morals i ètics que el feien una "rara avis" en mig d'una jungla d'animals que no tenen cap mena de respecte l'un per l'altre.

Desprès de parlar amb ell, alguns dels companys del moment es van referir a ell com un "il·luminat" i un "freaky". Alguns d'aquests que es referien així a l'ex-Senador avui en dia tenen responsabilitats polítiques en determinats estaments com ajuntaments o al Parlament d'aquest petit país i s'han omplert aquest dies la boca de lloances i paraules boniques destacant tot tipus de virtuts del finat. Ja se que no descobriré res al respecte si dic que sempre és la mateixa cançó: a un en vida el massacren per desprès en la mort lloar-lo.

Jo vaig preferir callar en aquell moment i no aventurar-me a fer qualificacions de cap mena. En tot cas Lluïs Maria Xirinacs em va semblar un profeta en mig del desert, que caminava sol i el que és pitjor, sense ningú que el volgués escoltar i seguir. Ja se que hi ha gent que l'ha escoltat i l'ha tingut en consideració, però crec realment que amb en Xirinacs el poble català ha fallat i no ha estat a l'alçada de les circumstàncies.

Com sols passar amb els pobles, potser els catalans hem estat miserables (i com no jo també m'incloc) i ens ha faltat valentia i consciència per valorar a un personatge que hauria pogut estat cabdal per poder assolir la nostra independència com a poble. Ell cansat de lluitar ha decidit marxar i amb aquest fet ha posat en evidència les nostres misèries individuals i col·lectives.

Realment a la majoria de la classe política d'aquest país li ha importat molt poc el traspàs d'en Xirinacs, tal i com han demostrat la majoria, incapaços de dir una sola paraula de reconeixement ja no per la seva figura política, sinó per la seva vàlua i dimensió humana.
La majoria de la ciutadania desconeix la seva figura i la seva obra, així com la seva lluita personal. Per tant els postulats defensats per Xirinacs en vida i també en el moment del traspàs son aliens als d'una majoria preocupada per temes més "importants" dins d'aquesta meravellosa societat de consum.

In Memoriam d'en Lluïs Maria Xirinacs aquells que estimem el poble de Catalunya i anhelem el seu alliberament hem de lluitar i no cessar mai fins a arribar allà on Xirinacs i tants d'altres lluitadors per la llibertat i la justícia social volien arribar. Ho hem de fer per ell i tots aquells que han donat llurs vides en defensa de Catalunya.