EL DRAMA DE L’AVI
El diumenge 28 de gener vaig poder veure el magnífic documental de 30 minuts sobre la memòria històrica que no em va deixar gens indiferent. Acte seguit vaig poder presenciar un magnífic programa de Barcelona TV “Barcelona sota el franquisme”. Impressionants testimonis de persones que van presenciar els afusellaments al Camp de la Bota, de l’entrega de persones per evitar salvar allò que es podia salvar com el cas de Agustí Centelles, fotògraf que va portar a França a molts negatius de fotografies que d’haver caigut en mans dels feixistes haguessin costat la vida a moltes persones. També varem poder sentir la veu del mateix Franco dient que Espanya “es una monarquia, una piramide con el jefe encima de todo”. Increïbles testimonis de persones que varen patir la repressió, amb històries de no fa tant de temps. Acostumats a veure avui en dia per televisió imatges dels nombrosos conflictes d’arreu del món, alienats en la nostra societat capitalista i consumista, ens consta concebre com un dia pels nostres camps es va lliurar una guerra fratricida, com els mateixos carrers de l’Eixample estaven plens de runes i morts pels bombardejos i com en molts camps de la península hi ha fosses comunes de persones que van ser víctimes d’una repressió que encara provoca la por i el silenci.
No ens fem a la idea de que bona part de la societat espanyola va ser víctima directa o indirecta d’aquesta guerra. Sovint tampoc ens fem a la idea de que podríem escoltar de bona part de la nostra gent gran històries que avui només visualitzaríem a Iraq o a Txetxènia.
La nostra societat perd ràpidament la memòria, és propensa a l’oblit, és del tot ingrata. Bona part dels somnis que van portar a molta gent a lluitar mai es van assolir. De fet malauradament podríem dir que tantes i tantes vides truncades no van servir per res. Aquesta societat nostra és una societat de l’oblit, del aquí i el ara. Incapaç de comprendre la gran lliçó que el nostre passat ens pot aportar pel nostre present, sembla doncs que no tenim la intenció d’aprendre res de tot allò. Per nosaltres la història és passat i el passat és això, passat, una terra estranya per rara avis com els historiadors i els quatre nostàlgics que contínuament volen restituir dignitats.
Encara avui se’m posa la pell de gallina a l'escoltar les històries de la guerra. Encara avui en dia recordo les històries de l’avi. Un català de pares aragonesos, treballador i anarquista, que es va allistar a les files de la CNT per lluitar al front d’Aragó. Un home, com tants d’altres, que va ser derrotat i detingut. Desprès de molts anys de patir detencions i de ser obligat a prestar un servei militar forçat va tornar a casa, va formar una família i va transmetre el seu testimoni a aquells dels seus que el van voler i saber escoltar. Gràcies a les seves històries vaig prendre consciència de moltes coses. El que em sap més greu de tot és que ens va deixar ja fa uns 15 anys i que per tant no he pogut gaudir de la seva companyia ni del seu testimoni per entendre millor aquella guerra i aquella repressió, per prendre més consciència i seguir així amb la seva lluita, per no trair la seva memòria i la d’aquelles persones que van lluitar i morir per uns ideals, tal i com alguns estan disposats a fer en forma de llei que diuen de Memòria Històrica.
El diumenge 28 de gener vaig poder veure el magnífic documental de 30 minuts sobre la memòria històrica que no em va deixar gens indiferent. Acte seguit vaig poder presenciar un magnífic programa de Barcelona TV “Barcelona sota el franquisme”. Impressionants testimonis de persones que van presenciar els afusellaments al Camp de la Bota, de l’entrega de persones per evitar salvar allò que es podia salvar com el cas de Agustí Centelles, fotògraf que va portar a França a molts negatius de fotografies que d’haver caigut en mans dels feixistes haguessin costat la vida a moltes persones. També varem poder sentir la veu del mateix Franco dient que Espanya “es una monarquia, una piramide con el jefe encima de todo”. Increïbles testimonis de persones que varen patir la repressió, amb històries de no fa tant de temps. Acostumats a veure avui en dia per televisió imatges dels nombrosos conflictes d’arreu del món, alienats en la nostra societat capitalista i consumista, ens consta concebre com un dia pels nostres camps es va lliurar una guerra fratricida, com els mateixos carrers de l’Eixample estaven plens de runes i morts pels bombardejos i com en molts camps de la península hi ha fosses comunes de persones que van ser víctimes d’una repressió que encara provoca la por i el silenci.
No ens fem a la idea de que bona part de la societat espanyola va ser víctima directa o indirecta d’aquesta guerra. Sovint tampoc ens fem a la idea de que podríem escoltar de bona part de la nostra gent gran històries que avui només visualitzaríem a Iraq o a Txetxènia.
La nostra societat perd ràpidament la memòria, és propensa a l’oblit, és del tot ingrata. Bona part dels somnis que van portar a molta gent a lluitar mai es van assolir. De fet malauradament podríem dir que tantes i tantes vides truncades no van servir per res. Aquesta societat nostra és una societat de l’oblit, del aquí i el ara. Incapaç de comprendre la gran lliçó que el nostre passat ens pot aportar pel nostre present, sembla doncs que no tenim la intenció d’aprendre res de tot allò. Per nosaltres la història és passat i el passat és això, passat, una terra estranya per rara avis com els historiadors i els quatre nostàlgics que contínuament volen restituir dignitats.
Encara avui se’m posa la pell de gallina a l'escoltar les històries de la guerra. Encara avui en dia recordo les històries de l’avi. Un català de pares aragonesos, treballador i anarquista, que es va allistar a les files de la CNT per lluitar al front d’Aragó. Un home, com tants d’altres, que va ser derrotat i detingut. Desprès de molts anys de patir detencions i de ser obligat a prestar un servei militar forçat va tornar a casa, va formar una família i va transmetre el seu testimoni a aquells dels seus que el van voler i saber escoltar. Gràcies a les seves històries vaig prendre consciència de moltes coses. El que em sap més greu de tot és que ens va deixar ja fa uns 15 anys i que per tant no he pogut gaudir de la seva companyia ni del seu testimoni per entendre millor aquella guerra i aquella repressió, per prendre més consciència i seguir així amb la seva lluita, per no trair la seva memòria i la d’aquelles persones que van lluitar i morir per uns ideals, tal i com alguns estan disposats a fer en forma de llei que diuen de Memòria Històrica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada