PETIT CONTE DEL COMUNISME I EL CONSUMISME

Quan un temps algú plantejà assolir una societat més justa, sense cap mena de discriminació i sense cap mena d’injustícia com a conseqüència de llur condició social, econòmica, raça o procedència, aquest algú pensava en una societat social, en una societat comunitària, en una societat fraternal, aquest algú va somiar una societat comunista. Ves aquí que bona part de les classes obreres i rurals van somiar amb aquella societat, van anant prenent consciència de llur posició dins d’aquell sistema social que era del tot injust i discriminatori, van ser conscients dels greuges que patien i es van començar a revoltar contra les elits oligàrquiques governants. Aquestes ràpidament no van dubtar en utilitzar tots els mitjans repressius que l’Estat posava al seu abast per intentar evitar que el poble, aquella massa humana que sostenia el seu benestar, portessin endavant la revolució proletària i passessin a instaurar aquella societat quasi mítica que algú els havia fet somiar.

Així fou com les classes no privilegiades varen començar la recerca del comunisme, doctrina més bella que mai cap esser humà a conceptualitzat. Desprès ja sabem el que va passar. Allà on la revolució fou possible o allà on la revolució fou imposada, la utopia va esdevenir un mal somni i potser com diria aquell: “...no era això companys, no era això...”. De sobte molta gent es va aixecar del somni i es va donar compte que aquell comunisme en veritat era un regim dictatorial dirigit per unes elits que continuaven gaudint de llurs privilegis, veieren que en comptes d’una societat comunista es va imposar una societat on la por i la repressió estaven a l’ordre del dia, hom es dona compte que continuaven existint persones que eren discriminades per la seva condició social, pel seu pensament, per la seva procedència i per la seva opinió, molts varen sentir que continuaven existint classes socials, ja que la “nomenclatura” del partit gaudia de privilegis que la resta de la població no tenia, en definitiva; que continuaven existint diferències, que continuaven existint injustícies. En aquell moment molta gent va sentir ràbia, impotència i pena, ja que d’una banda sentien que havien estat víctimes d’un engany, a la vegada que eren conscients que foren molts aquells i aquelles que donaren llur vida per fer realitat la utopia, una utopia que havia estat traïda. Així fou en certa forma com la gent deixà de creure en com s’estava desenvolupant l’experiència comunista, varen deixar de pensar en el comunisme, aquella bonica idea que algú els va ficar al cap i amb el que tant havien somiat.

Però com sols passar en aquest casos, els de sempre no varen desaprofitar l’ocasió, aquells que des de temps immemorials han viscut de tot allò que han tret a una població que l’han sotmès a les seves voluntats mitjançant nombrosos estats i formes de repressió. Aquests sectors oligàrquics, aquells nascuts per exercir el poder, aquells que des del naixement ja tenen la vida solucionada, aquells humans divins van aprendre la lliçó i van començar a buscar formules per tal de fer creure al poble que ells també podien accedir a un benestar mínim. Així arribaren al convenciment de que calia convèncer al poble adoctrinat que el veritablement revolucionari no era acabar amb el sistema social imperant, que era l’origen de tots els mals, no, el que era veritablement revolucionari era mantenir el sistema, ja que aquest faria el necessari per tal de portar el benestar a totes les classes de la societat. Però com en el nostre planeta les faves són comptades, ràpidament varem tenir molt clar que allò que es donava als propis s’havia de treure als veïns, motiu pels quals els nostres líders es van inventar una pràctica molt bonica, consistent en dominar un país, quan més llunyà i desconegut millor, un país que tingues qualsevol mena de recursos per tal d’explotar-los i que permetés obtenir beneficis econòmics que reinvertir a la societat pròpia. Així aparegué allò que els descreguts anomenaren “colonialisme”, practica sublim que basant-se en esprémer a les societats més dèbils (però que tenen més recursos tant humans com naturals) per poder obtenir tot allò que a nosaltres ens fa creure que gaudim d’un ampli benestar i que entre altres coses ens permet gastar sense cap mena de mesura i control.

Tot aquest desplegament de benestar i de comoditats va ser possible perquè les oligarquies es van dedicar a l’economia, tot deixant els afers més banals (els afers polítics) en mans d’una nova casta creada per l’ocasió, la classe política. Aquesta classe política, sovint sorgida de les universitats o del mateix teixit social, on havien participat de les reivindicacions obreres, seria una casta totalment sotmesa als interessos de les oligarquies econòmiques, ja que aquests eren els seus principals valedors. Com es lògic aquests antics líders revolucionaris, antics comunistes, socialistes, demòcrates, republicans i de totes les orientacions possibles van passar a gaudir d’una posició econòmica i social privilegiada per tal de garantir que mai mossegarien la ma que els donava de menjar. Un cop domesticats els “polítics” varen rebre dues missions dels veritables dirigents de la societat, la primera passava per donar aparença democràtica al sistema, la segona consistia en fer que governaven a una societat a la que havien de mantenir controlada i sotmesa mitjançant tots els enganys i les distraccions necessàries, a la vegada que se’ls induiria en fer possible la nova societat consumista (que no comunista) que s’havia de desenvolupar. Dels afers seriosos s’ocuparien els grans poders fàctics (econòmics per suposat), de la resta d’afers, els menys seriosos, s’ocuparien els polítics.

Amb el benestar ja rutllant i ben present a la vida dels flamants membres de la societat del consum, membres que van rebre la qualificació de “ciutadans”, es va deixar ben clar quines havien de ser les seves obligacions i la seva funció de cada individu: els ciutadans tenien la funció de consumir i la de produir per tal de poder consumir, i es va establir que també tenien l’obligació de produir per tal de hipotecar-se per poder consumir i la de produir per poder hipotecar-se per poder endeutar-se per poder consumir, tot quedant reduïda la funció del ciutadà en dos aspectes molts bàsics, d’una banda la capacitat (i obligació) de donar corda al consum (base de l’economia moderna) i la de votar, però aquesta darrera només quan toques, per tal de poder donar aparença “democràtica” al sistema, a la vegada que es feia creure als nous ciutadans que participaven en els processos on es prenien les decisions que els afectaven. Pel que fa a les llibertats aquestes van quedar reduïdes a una: donar llibertat a hom a que es morís quan volgués i si podia ser sense fer soroll.

S’ha de dir que la majoria de la gent va estar encantada amb la nova idea de societat, així com amb les seves noves obligacions, fet pel qual molts canviaren el comunisme pel consumisme, llançant-se a consumir sense cap aturador i de forma malaltissa. Així aquests abnegats màrtirs del consum van donar llurs vides (i llurs diners) per tal de mantenir el sistema, per tal de fer-lo viable. Les famílies no trigaren a demanar hipoteques i a endeutar-se, sobretot per coses tant transcendentals com la possessió, ja fora d’un cotxe o del invent del segle: la propietat vertical. Aquest gran invent, la propietat vertical, ha fet possible que molts individus s’hagin enriquit a la vegada que ha permès transformar els nostres avorrits boscos i camps, en divertits polígons on produir els productes que consumim, en agradables ciutats de ciment on vivim tots juntets i en apassionades autopistes on podem córrer (i estimbar-nos si volem) amb els magnífics cotxes que ens hem comprat.


El sistema sense cap mena funcionava, era un èxit, però alguns elements van començar a mostrar signes de debilitat, a desenvolupar actituds del tot anòmales, motiu pel qual es va decidir prendre mesures dràstiques. Es va decidir directament declarar marginal a tot aquell que no acceptés la seva funció o les seves obligacions dins de la societat consumista, a la vegada que es va començar a sotmetre a la resta de la població a una teràpia de xoc basada en l’oci, en el consum de l’oci i en l’oci del consum. Així la gent podria gaudir de consum, podria fer d’una obligació, consumir, en una alegria, apareixent un fenomen basat en sortir a comprar i gastar-se tot el que havien produït. D’altra banda en els elements marginals es va introduir una altra mena d’oci, basat en les drogues, motiu pel qual aquells que començaven a ser conscients de la seva penosa existència, tenien en el consum (sempre consum) de drogues la seva via d’escapament de la crua realitat i una forma de canalitzar la seva ràbia.

En definitiva, aquesta és la bonica història de com varem aconseguir instaurar la societat consumista, la societat del consum, paradigma de tota societat desenvolupada, meta de la civilització humana, perversió perfecta perfeccionada. Aquesta és la perfecte història que haurem de transmetre de pares a fills (de la mateixa forma que farem amb les hipoteques) de com es va sotmetre a bona part de la població humana a un bonic sistema d’esclavisme basat en la producció i en el consum. Si, sense cap mena de dubte aquesta serà la història que el dia de demà haurem d’explicar als nostres nets o rebesnéts quants aquests ens preguntin com varem arribar a ser una peça més d’un sistema que fonamentava la seva pervivència en la creació d’una mena d’hominoides, els consumidors, que dedicaven llurs vides a consumir tot allò que es produïen.

Pesant-ho bé, també podria ser la història de com varem intentar buscar el COMUNISME i com els que han manat sempre ens varen acabar sotmetent-nos al CONSUMISME. Per cert, com canvien les coses i els significats de les paraules només amb un parell de lletres.