ONZE DE SETEMBRE, DIADA NACIONAL, DIADA DE COMMEMORACIÓ

Enguany un cop més (i ja en van 293) el 11 de setembre ha estat el dia de la Diada Nacional de Catalunya. Però preguntem-nos que és la Diada?, que es celebra a la mateixa?

Res, el Onze de setembre no es celebra res. Quin és el poble estúpid que pot celebrar any rere any la seva derrota, la seva submissió i el començament d’un dels períodes més foscos i difícils de la seva història.Si algú està pensant que aquest poble és el poble català està molt equivocat, ja que les catalanes i els catalans que ens estimen de tot cor el nostre país sabem que el 11 de setembre no celebrem res, per un motiu molt senzill: el Onze de setembre no hi ha res per celebrar.

Aleshores algú es dirà, que és el pels catalans aquest Onze de setembre? També és molt senzill d’entendre, ja que el que fem els catalans es commemorar la nostra derrota, per no oblidar-nos de tots els greuges patits ençà aquella fatídica data i per tenir ben present que el nostre present, el que patim i vivim cada dia és descendent ben directe d’aquell dia, ja que els resultats encara son ben visibles.

També aquells que s'estimen Catalunya tenen ben present que l’Onze de setembre honrem la memòria de totes i tots aquells que varen caure en defensa de les llibertats i les constitucions de Catalunya abans, durant i desprès de l'any 1714 i no em refereixo a capitostos més o menys tronats, sinó al poble planer, a les persones anònimes, a la gent correnta i normal que van lliurar la seva vida per la defensa del seu honor i de la seva dignitat. Per tota aquella gent no podem trair el seu esperit i la seva memòria i cal que any rere any renovem el nostre compromís amb la seva lluita i la seva obra perquè algun dia es finalitzi allò que els caiguts per Catalunya varen començar no acceptant la submissió com a fet normal i no acceptaven la desaparició de Catalunya tal i com l'hem coneguda i la coneixem.

Avui en dia la fita de recuperar la llibertat sembla més llunyana que propera. Potser està més a prop que fa 30 anys, però s’hauria pogut avançar molt més si els poders fàctics catalans s’haguessin compromès amb el seu país.

D'una banda tenim els partits polítics catalans, (dins dels qual no incloc deliberadament el PPC i Ciutadans ja que el seu objectiu es anar contra Catalunya encara que es diuen "catalanes", mentre que la catalanitat del PSC es més que dubtosa), que en la seva majoria han acceptat allò que els espanyols anomenen "las reglas del juego democrático" i que jo personalment considero que son les bases legals per donar-li vernís de normalitat a l'extorsió, l'ocupació, l'alienació, l'espoli i la situació d'anormalitat que pateix Catalunya contínuament. Sense una classe política fermament decidida a trencar Catalunya i guiar la societat civil vers el camí de la independència, Catalunya haurà de patir encara més anys de la actual situació.

D'altra banda tenim a aquells que podrien fer possible que Catalunya sigui un nou Estat. Em refereixo a les grans multinacionals, als grans poders econòmics com la Caixa, la Caixa de Catalunya, Gas Natural i moltes d'altres empreses amb capital majoritàriament català que no tenen cap interès en permetre que un dia Catalunya esdevingui un Estat plenament independent. No ens enganyem, per aquestes empreses el seu model d’Estat passa per Espanya, tot i que son catalans de soca-rel i la majoria d'aquests grans empresaris tinguin cognoms ben catalans, però ells tenen tants interessos creats amb la resta de l'Estat Espanyol que no permetran que Catalunya es surti de l'estat que avui en dia pateix, ja que entre d’altres coses a ells ja els hi està bé com estan les coses, dins d'un Estat que ells consideren "important" i que a la vegada els tracta de forma preferencial, ja que sempre podran tenir l’opció d'amenaçar de "marxar". Per tant, si tenim ben clar que els grans capitals catalans mai ajudaran a que Catalunya sigui un Estat plenament independent, tampoc el partit que representa els interessos "catalanistes" d'aquests sectors, que no és un altre que Convergència i Unió, mai afrontarà de forma seriosa el tema de la independència i per molt que intentin reformular el catalanisme, aquest sempre intentarà buscar l'encaix de Catalunya dins Espanya.

Cal doncs una vegada més la lluita en tots els fronts. És el que he comentat abans, per poder honrar la memòria d'aquells que estan enterrats al Fossar de les Moreres no hem d’acceptar el nostre present com quelcom que es immodificable i cal fer esforços inhumans (com el que van fer aquells que van estar suportant més d'un any de setge) per tal de construir un futur en llibertat i fer possible que les generacions futures deixin de commemorar el Onze de Setembre per passar a celebrar any rere any el dia en que haurem recobrat la llibertat plena.