ERECCIONS 2007

Tot veient el panorama electoral algú podria dir que enlloc d’Eleccions municipals, hauríem de parlar d’Ereccions municipals,
ja que hom diu que ha guanyat, uns per vots, altres per percentatges, altres per l’augment dels regidors i bla, bla, bla, més del mateix.

Jo vull dir la meva i a més breu i directe (si no almenys ho intentaré). D’una banda crec que el PSC esta en la seva línea, guanya en vots, però no en regidors. CiU guanya en regidors, però no en vots, tot i que amb la pèrdua de Tarragona, ara tindran més personal a l’atur. El PP es manté en línees generals, essent el partit més regular. Ciutadans s’ha menjat els mocs, tot i que ha aconseguit aproximadament uns 64000 vots i un bon grapat de regidors i un alcalde es queda sense representant a Barcelona i per tant sense sortir en els debats. Per això proposem al senyor Riviera i a la seva colla fastigosa un remei molt "Digui- Oiga": Ajo i Agua: (la i és la intersecció catalana).



Diré quatre coses sobre Iniciativa i la castanya supina que s’ha donat. En primer lloc han quedat fora de molts ajuntaments on hi eren presents, a la vegada que els seus dirigents s'han mostrat incapaços de sortir i dir: “Senyors hem tingut una davallada”. Res de res. El mateix autisme de sempre. Que segueixin així i d’aquí a quatre anys ja ens trobarem.

Qui també s’ha donat una bona galeta és Esquerra (antigament ERC), que amb la seva deriva social-liberal i la seva rebaixa de l’independentisme pel "sobiranisme de disseny" també s’han cobert de gloria, tot i obtenir 300 regidors més. Sembla que els liders d’Esquerra són igual o més autistes que els d’Iniciativa, cosa que a la llarga els hi passarà factura.
Les paraules de Carod-Rovira en referència a la espectacular pujada de les CUP és una mostra del actual autisme polític del abans brillant líder republicà. Ja no es tracta de que a Barcelona les previsions eren unes (7 regidors) i la realitat ha estat diferent (4 regidors). Es tracta que en alguns ajuntaments Esquerra s’ha vist desplaçada per les CUP i en molts sectors dels potencials votants d’Esquerra es percep a les CUP com un projecte més engrescador i il·lusionador que el actualment proposa Esquerra. Temps al temps, tot esperant els moviments dels sempre iluminats conducators d'Esquerra.

Sobre “Plataforma Càrnica per Catalunya” no parlaré, ja que crec que entre tots estem fent una publicitat del tot espectacular al seu líder i a la seva causa.

M’agradaria més acabant parlant de les CUP. No podem dir que han guanyat les eleccions, però si que han agafat protagonisme, mal que els pesi a alguns i a que alguns periodistes matutins només hagin comentat dues coses. Crec que la gent de les CUP estan treballant del tot més bé, treballant amb el teixit associatiu del país i participant de la vida quotidiana dels seus pobles i ciutats com persones normals, ja que els seus integrants, més que ser polítics, formen part d'una ciutadania que s’ha hagut de preocupar per la política, ja que la classe política d’aquest país ha esdevingut una mena “establishment” diví que és incapaç de fer autocrítica i agafar-li el pols a les necessitats de la gent, motiu pel qual han esdevingut una casta del tot inservible pels veritables interessos de la ciutadania.

FELICITATS A LES CUP I ALS SEUS INTEGRANTS PELS SEUS MAGNIFICS RESULTATS!!!

CINEMA PER ROMANIA

Sovint a casa nostra s’associa a Romania i als seus habitants amb conductes marginals com la delinqüència, la prostitució i l’ètnia gitana, tot arribant a conclusions del tot perilloses i equivocades des del desconeixement i la més absoluta ignorància.

També s’associa Romania amb Ceausescu i amb la dictadura comunista que va controlar el país des de l’any 1948 fins l’any 1989. Els efectes d’aquella salvatge dictadura són encara ben visibles a la societat romanesa d’avui en dia, ja sigui mitjançant la corrupció que es va heretar d’aquell període o per l’apatia que es va estendre per bona part de la població i encara és ben present, així com la incredulitat i el pessimisme en la possibilitat de que les coses puguin anar millor per tothom i no per uns pocs en un futur pròxim.

Romania és un gran país pel què fa a herència i talent cultural, pel què fa història i sobretot pel què fa a la possibilitat de que els romanesos puguin construir un futur millor i sobretot diferent al seu passat i al seu present.

Sense cap mena de dubtes jo crec en Romania i en la seva gent, motiu pel qual em dol veure que tot un seguit d’elements interns s’entesten en estendre entre els romanesos la sensació de que són un poble petit i miserable. Tot el contrari. Romania i el seu poble tenen molt talent i moltes capacitats per tal de poder escriure un futur brillant al ben mig de la vella Europa. En aquest sentit tot un seguit de membres de la societat civil romanesa han començat la quasi titànica missió de recuperar l’orgull d’un poble i ho volen fer a partir de la cultura, intentant mostrar al món i sobretot a ells mateixos del que són capaços de fer.

Dins d’aquesta nova corrent han aparegut tot un seguit de directors de cinema que amb les seves propostes volen a donar a conèixer al món quina és la seva visió d’aquest, com és la vida i la mort a Romania, com ho era durant el comunisme i quin és l’estat anímic de la societat romanesa 16 anys desprès de la mal anomenada “Revolució Romanesa”.

En la darrera edició del Festival de Cannes ha estat una pel·lícula romanesa "4 luni, 3 saptamini si 2 zile" (4 mesos. 3 setmanes i 2 dies), la premiada com a millor pel·lícula. He de dir que això m’ha provocat una gran alegria, però no m’ha sorprès, ja que des de fa un temps els directors romanesos estan fent un cine d’altíssima qualitat, tot i els escassos recursos dels que disposen.

Per aquest motiu vull parlar de dues pel·lícules, totes elles romaneses. La primera és "Moarte Domnului Lazarescu" (La mort del Senyor Lazarescu), on es pot veure una visió del tot realista de la sanitat i la vida a Romania. La trama es senzilla però molt crua: El Senyor Lazarescu és un pensionista solitari i la seva vida es va apagant poc a poc davant de la indolència i incompetència de bona part dels metges pels quals va passant, que víctimes de l’apatia i dels seus prejudicis no poden curar al solitari jubilat. Això provoca la desesperació d’una infermera d’ambulància, que tot i mostrar-se inicialment igual d’indolent, l’acompanya pel seu periple pels hospitals de Bucarest fins que finalment troba a algú que es preocupa mínimament de seu pacient, tot i que per aleshores potser ja és massa tard pel Senyor Lazarescu.


La segona és "A fost sau n-a fost?" (12:08 A l’Est de Bucarest), que està a les cartelleres actualment i que tracta com s’intenta rememorar a Vaslui, un petit poble a l’est de Bucarest, com i quan es va produir la Revolució Romanesa al poble, motiu pel qual el director de l’emissora de televisió local del poble decideix fer un col·loqui amb dos personatges ben peculiars, un professor d’història que té problemes amb l’alcohol i un jubilat que ha dedicat la seva vida a crear il·lusions en bona part de les generacions del poble disfressant-se de Papa Noel. Tot i que inicialment la trama és una mica lenta, ja que el director vol fer arribar a l’espectador com viu la gent a Romania, quan comença el col·loqui es van succeint tot un seguit de situacions, totes elles surrealistes, fins al punt que res sembla ser el que suposadament és.


Aquesta no és una pel·lícula d’humor fàcil (però on està escrit que el humor hagi de ser fàcil?), tot el contrari, és una pel·lícula que mostra la societat romanesa i com el humor es cola en les vides d’uns personatges molt reals, que tot i això ens poden fer riure, a la vegada que fer-nos reflexionar sobre l’absurditat d’aquesta vida que ens ha tocat viure.

LA VIDA DELS ALTRES

Fa poc vaig anar a veure una pel·lícula que és molt difícil que deixi indiferent a tot aquell que vagi a veure-la. Es tracta del film alemany “La vida dels altres” (Das Leben der Anderen) dirigida pel director Florian Henckel-Donnersmarck i amb Ulrich Mühe, Martina Gedeck, Sebastian Koch, Ulrich Tukur.

L’espectador tant bon punt quan comença la pelicula fa una inmersió a la vida de la ja extinta República Democràtica Alemanya (Deutsche Demokratische Republik) dels anys 80 del segle passat. Així ens endinsem a una vida controlada per un regim repressor que mitjançant el Ministeri de la Seguretat de l’Estat, la temuda Stasi, que comptava amb uns 100.000 membres i amb més de 200.000 confidents, provocava una sensació de paranoia col·lectiva per tal de detectar i neutralitzat els possibles enemics que volien acabar amb el “socialisme” i amb el regim alemany oriental. El més interessant de tot és que aquest capbussament es produeix mitjançant el testimoni en primera persona d’un agent de la Stasi, el capità Gerd Wiesler (Ulrich Mühe), que rep l’encàrrec de vigilar la vida de dos tòtems culturals de la RDA, el poeta Georg Dreyman (Sebastian Koch) i la seva companya sentimental Christa-Maria (Martina Gedeck), una atractiva actriu que ha de patir l’assetjament sexual del ministre de cultura comunista.

A partir d’aquell moment el capità Wiesler va endinsant-se a “la vida dels altres” fins a tal punt que les injustícies que pot contemplar el porten a replantejar la seva fidelitat a un regim totalitari i en decadència.

Sense cap mena de dubte una gran pel·lícula, que va endur-se de forma més que merescuda l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa l’any 2006 i que més enllà d’apropar-nos a la vida de la RDA també obre el dubte sobre les obscures intencions que determinats estats mostren en voler controlar la vida dels seus ciutadans.

PETIT CONTE DEL COMUNISME I EL CONSUMISME

Quan un temps algú plantejà assolir una societat més justa, sense cap mena de discriminació i sense cap mena d’injustícia com a conseqüència de llur condició social, econòmica, raça o procedència, aquest algú pensava en una societat social, en una societat comunitària, en una societat fraternal, aquest algú va somiar una societat comunista. Ves aquí que bona part de les classes obreres i rurals van somiar amb aquella societat, van anant prenent consciència de llur posició dins d’aquell sistema social que era del tot injust i discriminatori, van ser conscients dels greuges que patien i es van començar a revoltar contra les elits oligàrquiques governants. Aquestes ràpidament no van dubtar en utilitzar tots els mitjans repressius que l’Estat posava al seu abast per intentar evitar que el poble, aquella massa humana que sostenia el seu benestar, portessin endavant la revolució proletària i passessin a instaurar aquella societat quasi mítica que algú els havia fet somiar.

Així fou com les classes no privilegiades varen començar la recerca del comunisme, doctrina més bella que mai cap esser humà a conceptualitzat. Desprès ja sabem el que va passar. Allà on la revolució fou possible o allà on la revolució fou imposada, la utopia va esdevenir un mal somni i potser com diria aquell: “...no era això companys, no era això...”. De sobte molta gent es va aixecar del somni i es va donar compte que aquell comunisme en veritat era un regim dictatorial dirigit per unes elits que continuaven gaudint de llurs privilegis, veieren que en comptes d’una societat comunista es va imposar una societat on la por i la repressió estaven a l’ordre del dia, hom es dona compte que continuaven existint persones que eren discriminades per la seva condició social, pel seu pensament, per la seva procedència i per la seva opinió, molts varen sentir que continuaven existint classes socials, ja que la “nomenclatura” del partit gaudia de privilegis que la resta de la població no tenia, en definitiva; que continuaven existint diferències, que continuaven existint injustícies. En aquell moment molta gent va sentir ràbia, impotència i pena, ja que d’una banda sentien que havien estat víctimes d’un engany, a la vegada que eren conscients que foren molts aquells i aquelles que donaren llur vida per fer realitat la utopia, una utopia que havia estat traïda. Així fou en certa forma com la gent deixà de creure en com s’estava desenvolupant l’experiència comunista, varen deixar de pensar en el comunisme, aquella bonica idea que algú els va ficar al cap i amb el que tant havien somiat.

Però com sols passar en aquest casos, els de sempre no varen desaprofitar l’ocasió, aquells que des de temps immemorials han viscut de tot allò que han tret a una població que l’han sotmès a les seves voluntats mitjançant nombrosos estats i formes de repressió. Aquests sectors oligàrquics, aquells nascuts per exercir el poder, aquells que des del naixement ja tenen la vida solucionada, aquells humans divins van aprendre la lliçó i van començar a buscar formules per tal de fer creure al poble que ells també podien accedir a un benestar mínim. Així arribaren al convenciment de que calia convèncer al poble adoctrinat que el veritablement revolucionari no era acabar amb el sistema social imperant, que era l’origen de tots els mals, no, el que era veritablement revolucionari era mantenir el sistema, ja que aquest faria el necessari per tal de portar el benestar a totes les classes de la societat. Però com en el nostre planeta les faves són comptades, ràpidament varem tenir molt clar que allò que es donava als propis s’havia de treure als veïns, motiu pels quals els nostres líders es van inventar una pràctica molt bonica, consistent en dominar un país, quan més llunyà i desconegut millor, un país que tingues qualsevol mena de recursos per tal d’explotar-los i que permetés obtenir beneficis econòmics que reinvertir a la societat pròpia. Així aparegué allò que els descreguts anomenaren “colonialisme”, practica sublim que basant-se en esprémer a les societats més dèbils (però que tenen més recursos tant humans com naturals) per poder obtenir tot allò que a nosaltres ens fa creure que gaudim d’un ampli benestar i que entre altres coses ens permet gastar sense cap mena de mesura i control.

Tot aquest desplegament de benestar i de comoditats va ser possible perquè les oligarquies es van dedicar a l’economia, tot deixant els afers més banals (els afers polítics) en mans d’una nova casta creada per l’ocasió, la classe política. Aquesta classe política, sovint sorgida de les universitats o del mateix teixit social, on havien participat de les reivindicacions obreres, seria una casta totalment sotmesa als interessos de les oligarquies econòmiques, ja que aquests eren els seus principals valedors. Com es lògic aquests antics líders revolucionaris, antics comunistes, socialistes, demòcrates, republicans i de totes les orientacions possibles van passar a gaudir d’una posició econòmica i social privilegiada per tal de garantir que mai mossegarien la ma que els donava de menjar. Un cop domesticats els “polítics” varen rebre dues missions dels veritables dirigents de la societat, la primera passava per donar aparença democràtica al sistema, la segona consistia en fer que governaven a una societat a la que havien de mantenir controlada i sotmesa mitjançant tots els enganys i les distraccions necessàries, a la vegada que se’ls induiria en fer possible la nova societat consumista (que no comunista) que s’havia de desenvolupar. Dels afers seriosos s’ocuparien els grans poders fàctics (econòmics per suposat), de la resta d’afers, els menys seriosos, s’ocuparien els polítics.

Amb el benestar ja rutllant i ben present a la vida dels flamants membres de la societat del consum, membres que van rebre la qualificació de “ciutadans”, es va deixar ben clar quines havien de ser les seves obligacions i la seva funció de cada individu: els ciutadans tenien la funció de consumir i la de produir per tal de poder consumir, i es va establir que també tenien l’obligació de produir per tal de hipotecar-se per poder consumir i la de produir per poder hipotecar-se per poder endeutar-se per poder consumir, tot quedant reduïda la funció del ciutadà en dos aspectes molts bàsics, d’una banda la capacitat (i obligació) de donar corda al consum (base de l’economia moderna) i la de votar, però aquesta darrera només quan toques, per tal de poder donar aparença “democràtica” al sistema, a la vegada que es feia creure als nous ciutadans que participaven en els processos on es prenien les decisions que els afectaven. Pel que fa a les llibertats aquestes van quedar reduïdes a una: donar llibertat a hom a que es morís quan volgués i si podia ser sense fer soroll.

S’ha de dir que la majoria de la gent va estar encantada amb la nova idea de societat, així com amb les seves noves obligacions, fet pel qual molts canviaren el comunisme pel consumisme, llançant-se a consumir sense cap aturador i de forma malaltissa. Així aquests abnegats màrtirs del consum van donar llurs vides (i llurs diners) per tal de mantenir el sistema, per tal de fer-lo viable. Les famílies no trigaren a demanar hipoteques i a endeutar-se, sobretot per coses tant transcendentals com la possessió, ja fora d’un cotxe o del invent del segle: la propietat vertical. Aquest gran invent, la propietat vertical, ha fet possible que molts individus s’hagin enriquit a la vegada que ha permès transformar els nostres avorrits boscos i camps, en divertits polígons on produir els productes que consumim, en agradables ciutats de ciment on vivim tots juntets i en apassionades autopistes on podem córrer (i estimbar-nos si volem) amb els magnífics cotxes que ens hem comprat.


El sistema sense cap mena funcionava, era un èxit, però alguns elements van començar a mostrar signes de debilitat, a desenvolupar actituds del tot anòmales, motiu pel qual es va decidir prendre mesures dràstiques. Es va decidir directament declarar marginal a tot aquell que no acceptés la seva funció o les seves obligacions dins de la societat consumista, a la vegada que es va començar a sotmetre a la resta de la població a una teràpia de xoc basada en l’oci, en el consum de l’oci i en l’oci del consum. Així la gent podria gaudir de consum, podria fer d’una obligació, consumir, en una alegria, apareixent un fenomen basat en sortir a comprar i gastar-se tot el que havien produït. D’altra banda en els elements marginals es va introduir una altra mena d’oci, basat en les drogues, motiu pel qual aquells que començaven a ser conscients de la seva penosa existència, tenien en el consum (sempre consum) de drogues la seva via d’escapament de la crua realitat i una forma de canalitzar la seva ràbia.

En definitiva, aquesta és la bonica història de com varem aconseguir instaurar la societat consumista, la societat del consum, paradigma de tota societat desenvolupada, meta de la civilització humana, perversió perfecta perfeccionada. Aquesta és la perfecte història que haurem de transmetre de pares a fills (de la mateixa forma que farem amb les hipoteques) de com es va sotmetre a bona part de la població humana a un bonic sistema d’esclavisme basat en la producció i en el consum. Si, sense cap mena de dubte aquesta serà la història que el dia de demà haurem d’explicar als nostres nets o rebesnéts quants aquests ens preguntin com varem arribar a ser una peça més d’un sistema que fonamentava la seva pervivència en la creació d’una mena d’hominoides, els consumidors, que dedicaven llurs vides a consumir tot allò que es produïen.

Pesant-ho bé, també podria ser la història de com varem intentar buscar el COMUNISME i com els que han manat sempre ens varen acabar sotmetent-nos al CONSUMISME. Per cert, com canvien les coses i els significats de les paraules només amb un parell de lletres.

ESCOCIA VS CATALUNYA O L'ANTAGONISME POLÍTIC:

Arran de les eleccions legislatives a Escòcia el pati està del tot alterat. Hom intenta veure similituds entre Catalunya i Escòcia. Res més lluny de la realitat. Espanya no és el Regne Unit i Catalunya no és Escòcia. Per començar s'ha de dir que la unió d’aquests dos regnes, el d'Anglaterra i el d’Escòcia, tot just fa tres cents anys es va fer de mútua voluntat: l’any 1707 els parlament anglès i escocès signaren un acord pel qual acceptaven un mateix rei i es comprometien a compartir les mateixes estructures d’Estat, creant-se així el Regne Unit de la Gran Bretanya..

Per contra la unió de la Corona d'Aragó i el Regne de Castella en allò que avui en dia coneixem per Espanya, no es va fer de mutu acord, ja que si ben és cert que fins el segle XVIII aquests dos regnes compartien rei, com en el cas britànic, no compartien estructures d'Estat. En el cas espanyol ens hem de remuntar als anys 1707 i 1714 quan mitjançant un conjunt de lleis decretades pel rei Felip V (per exemple el Decret de Nova Planta), es varen abolir les institucions pròpies de la Corona d'Aragó i s’obligava als seus súbdits a sotmetre’s a les mateixes estructures estatals que els súbdits castellans, apareixent així les estructures d’un incipient Estat Espanyol. També s’ha de dir que aquest nou ordenament jurídic Felip V el va fer mitjançant l’únic dret al que podia recórrer, que era el de conquesta. Com podem veure la diferència entre l’origen d’un i un altre Estat esta clara.

Al llarg del segle XIX la construcció dels dos Estats, el britànic i l’espanyol es va fer de forma antagònica, ja que si d’una banda pels escocesos el Regne Unit era el comú denominador amb els anglesos, esdevenint britànics per pròpia voluntat, pels catalans ser espanyol no era una opció, si no una obligació, amb tot el que això comporta.

El comportament de les autoritats espanyoles a Catalunya al llarg de bona part del segle XIX i del segle XX va ser la pròpia d’aquells que governen un territori colonial, un territori que no consideren propi. Paral·lelament a la contrucció de l’Estat liberal es va portar a terme una acció de bastir-lo d’identitat pròpia, motiu pel qual tot el que era pròpiament castellà (ja fos llengua, cultura, història...) va esdevenir pròpiament espanyol, fet que va provocar que alguns sectors socials catalans renunciessin a la seva llengua, a la seva cultura, a la seva història, naixent així un auto-odi a Catalunya que avui encara és molt present, tot i que de forma molt Ciutadana.

Com els orígens i la forma de construir l’Estat són diferents, clarament les sinèrgies han de ser diferents. Per aquest motiu als catalans se’ns diu que ens agradi o no som espanyols. És una imposició, una condemna, de la qual els catalans som els únics culpables de continuar-la patint. En el cas del Regne Unit és ben diferent. Ningú, per molt “hooligan” que sigui o per molt patriòtic que sigui, dirà a un escocès que és britànic perquè si, per imposició. En el cas britànic, els escocesos poden dir demà que són escocesos i tot que tinguin lligams molt forts amb els anglesos no passaria res. Si assolis la independència Escòcia, aquest seria un nou Estat a Europa, en molt poc temps entraria dins de la UE, tindria representació a la ONU i la Reina Elisabet II (o el seu successor) seria la seva Cap d’Estat.

Amb tot això que passaria a Catalunya? Res. Per mal que ens sàpiga no passaria res a Catalunya, continuaríem essent la mateixa societat, el mateix país que vol i no pot, el mateix conjunt de frustrats (entre els que m’incloc) que estan sotmesos a les estructures d’un Estat que no ens vol tal i com som i l’únic que vol fer amb nosaltres és assimilar-los com a pas previ a eliminar-nos com a poble. No fem elucubracions mentals. Catalunya com a poble que aspira a la seva plena sobirania, a la seva independència, a esdevenir un Estat, és un poble acomplexat, frustrat i impotent.

La Catalunya acomplexada són aquells que no tenen el valor de trencar amb Espanya, ja sigui per interessos econòmics, ja sigui per por o perquè simplement no creuen en les seves possibilitats a l’hora de fer possible la creació d’un Estat propi. Els frustrats són aquells que amb el seu auto-odi busquen la seva identitat en una Espanya que els menysprea per ser catalans i per tant són pitjors que els propis espanyols amb ànsia colonitzadora. Els catalans impotents són aquells que somiant un trencament amb Espanya i amb un futur de llibertat, veuen com bona part de la seva societat no esta per la tasca de construir una societat que en poc temps plantegi les coses en terme més que evidents: o caixa o faixa.

El problema dels catalans el tenim a casa. Deixem-nos de buscar culpables, ja sigui CiU o ERC i pensem que si el que volem és una cosa, la independència, no hem d’esperar que ningú ens faci la nostra feina. Si els primers (CiU) com a bon representants dels sectors econòmics i burgesos catalans amb forts vincles amb Espanya, mai lideraran un procés seriós per la independència. Els segons (ERC) han patit una desnaturalització del seu projecte i tot i que encara es declarin independentistes, es qüestió de temps que es declarin “sobiranistes” (potser al proper Congrés de 2008?), per acabar declarant-se “nacionalistes”, ja sigui en nom de la “real politik” de que tant parlen els líders d’Esquerra, ja sigui per liderar no se quin projecte per integrar no se quins sectors socials de Catalunya, que entre d’altres coses, hem de tenir clar que mai seran partidaris de la independència.

Crec que esta bé que la gent ens donem compte de la classe política que patim, ja que amb això ens donem compte amb qui ens juguem els “quartos”, però no ens equivoquem, la classe política catalana esta del tot embargada per principis que poden molt més que la nostra voluntat, els principis econòmics de les grans corporacions econòmiques que ja estan còmodes on estan. No pensem en Escòcia, ni en Montenegro ni en cap altre lloc, perquè això és la pastanaga que fa caminar al ruc i que en el nostre cas no ens permet veure la realitat. Mentre els poders econòmics a Catalunya no diguin prou i per tant optin per tenir el seu propi Estat, nosaltres els catalans, continuarem essent obligats a ser espanyols.

L’altra opció que ens queda és la de donar peu a projectes polítics seriosos, projectes que comencin des d’aquells que volen organitzar-se per tal de donar un tomb a la situació. Aquells que volem treballar per fer possible que d’aquí a 4 anys tinguem un partit independentista, que seguint l’exemple organitzatiu de les CUP, es presenti a les eleccions parlamentàries i pugui portar la veu d’aquest cada cop més fort i nombrós moviment independentista. No ens podem quedar de braços creuats veient que aquells que volen liquidar Catalunya, per molts Ciutadans que siguin, s’organitzen i són capaços d’obtenir els vots necessaris per tenir representació parlamentaria. No som nosaltres capaços d’obtenir 90.000 vots a tot el nostre país? Perquè no bastim un projecte transversal, que en un Front Social aglutini aquells sectors nacionals que opten obertament per la independència? Perquè no unim forces, idees i aquells que ens sentim part de Catalunya fem via cap el futur? Jo, si ens deixem de divisions i lluites estèrils, em sumo a aquest esforç.