UN ANY
El dia 18 de juliol primer, i el dia 30 de juliol desprès, la Truiteta i Cosmorural fa tot just un any que van casar-se. Encara que el matrimoni fou per evitar que la Truiteta fora deportada a un fast-food, la veritat és que la voluntat de compartir la seves vides va ser el veritable sentit per donar aquest pas.
Ja ha passat un any, aamb moments bons, moments dolents, però sense cap mena de dubte amb una vida en comú, amb tot el que això suposa, per fer la titànica tasca de fer coincidir dos universos en un sentit comú.
Des d'aqui truita et dic que t'estimo molt, que soc una persona molt feliç al teu costat i vull estar compartint els nostres universos mentre la força ens acompany. T'estimo!!!
Et dedico aquesta cançoneta que espero que t'agradi! T'estimo coseta meva!
dimarts, de juliol 31, 2007
dilluns, de juliol 30, 2007
SENSE GEL I AMB MOLT PETROLI
Hem assistit fa poc a un aconteixement que sinó fos per les obscures intencions que s'amagen darrera d'aquest fet, podriem considerar com una de les més recents fites cientifiques assolides per l'èsser humà en la seva lluitat per descobrir els pocs indrets que encara resten verges i indomits al domini de la Terra.
M'estic referint al fet de que dos batiscafs russos hagin tocat el fons marí del Pol Nord, en una de les darreres fites cièntifiques més importants, fita que ha quedat ensombrida pel fet de que darrera d'aquesta descoberta hi ha la voluntat de les autoritats russes de legitimar el seu domini del fons marí del Pol Nord, que segons diuen esta connectada territorialment amb Sibèria i per tant es territori de la Federació Russa. El que passa és que darrera d'aquesta voluntat dels russos de fer un imperi submarí esta el fet de fer-se amb el control de les innumerables reserves de petroli i gas que es preveuen que allà existeixen.
Sinó deixava de ser patètic veure com els batiscafs russos col·locaven una bandera de titani amb els colors de Rússia per tal de deixar ben clar que aquelles contrades, parlem d'una plataforma territorial que es troba a 4.500 metres de profunditat, encara son molt més patètiques les reivindacions territorials de Rússia en la seva voluntat de controlar els pocs recursos naturals que encara resten sense explotar.
En aquest món on el capitalisme ha esdevingut el paradigma de desenvolupament tant econòmic, polític, social i mental, aquesta és la mostra de com aquest model arriba a les seves darreres conseqüències encara que es posi en perill l'equilibri mediambental i només veu la Terra, els seus recursos i tots els seus essers vius com un medi per obtenir recursos econòmics amb que augmentar la balança d'ingressos econòmics dels grans capitalistes, que no els importa de que amb la seva actitud de rapinya i d'espremer els recursos naturals estiguin assentant les bases futures per fer impossible la vida al nostre planeta i per tant per acabar amb l'existència de tota forma de vida, tot i que en aquest sentit potser una vegada que haguem acabat amb els recursos de la Terra podrem anar-nos a un altre planeta, com Mart, per tal de seguir amb aquest model capitalista que tantes "alegries" ens ha donat.
Hem assistit fa poc a un aconteixement que sinó fos per les obscures intencions que s'amagen darrera d'aquest fet, podriem considerar com una de les més recents fites cientifiques assolides per l'èsser humà en la seva lluitat per descobrir els pocs indrets que encara resten verges i indomits al domini de la Terra.
M'estic referint al fet de que dos batiscafs russos hagin tocat el fons marí del Pol Nord, en una de les darreres fites cièntifiques més importants, fita que ha quedat ensombrida pel fet de que darrera d'aquesta descoberta hi ha la voluntat de les autoritats russes de legitimar el seu domini del fons marí del Pol Nord, que segons diuen esta connectada territorialment amb Sibèria i per tant es territori de la Federació Russa. El que passa és que darrera d'aquesta voluntat dels russos de fer un imperi submarí esta el fet de fer-se amb el control de les innumerables reserves de petroli i gas que es preveuen que allà existeixen.
Sinó deixava de ser patètic veure com els batiscafs russos col·locaven una bandera de titani amb els colors de Rússia per tal de deixar ben clar que aquelles contrades, parlem d'una plataforma territorial que es troba a 4.500 metres de profunditat, encara son molt més patètiques les reivindacions territorials de Rússia en la seva voluntat de controlar els pocs recursos naturals que encara resten sense explotar.
En aquest món on el capitalisme ha esdevingut el paradigma de desenvolupament tant econòmic, polític, social i mental, aquesta és la mostra de com aquest model arriba a les seves darreres conseqüències encara que es posi en perill l'equilibri mediambental i només veu la Terra, els seus recursos i tots els seus essers vius com un medi per obtenir recursos econòmics amb que augmentar la balança d'ingressos econòmics dels grans capitalistes, que no els importa de que amb la seva actitud de rapinya i d'espremer els recursos naturals estiguin assentant les bases futures per fer impossible la vida al nostre planeta i per tant per acabar amb l'existència de tota forma de vida, tot i que en aquest sentit potser una vegada que haguem acabat amb els recursos de la Terra podrem anar-nos a un altre planeta, com Mart, per tal de seguir amb aquest model capitalista que tantes "alegries" ens ha donat.
diumenge, de juliol 29, 2007
MITJA LLUNA
L'altre dia l'Anda i un servidor vam anar al cine a veure la darrera pel·lícula de Bahman Ghobadi, el director kurd iraní autor de la més que recomanable "Les Tortugues també volen" on reflecteix la situació d'uns infants kurds iraquis, que en la seva majoria estan mutilats i es troben refugiats al Kurdistan turc, on es dediquen a recollir restes de bombes i mines per les tropes estatunidenques i a viure com poden.
La darrera pel·licula de Ghobadi es diu "Mitja Lluna" (en kurd Niwemang) i tracta en clau còmica, dramàtica i màgica la vida al Kurdistan iraní i en particular les peripècies del ja veterà cantant Mamo i els seus músics, tots ells son considerats "fills" del cantant, per arribar a un concert que han de fer al Kurdistan iraquí.
La pel·licula, que en tot moment vol recollir la visió lírica, coral i musical del món kurd segons el director, món a mig camí entre la realitat més crua i la màgia que no permet a l'espectador separar realitat de ficció, comença amb una escena memorable, on Kako, fidel amic i servidor de Mamo, està fent de "moderador" d'una baralla de galls i abans de que comenci la baralla comença a citar al filosof Kierkegaard: "No tinc por de la mort, ja que quan jo soc aquí, ella no hi és i quan ella és aqui jo ja no hi soc".
La cinta, com totes les cintes de Ghobadi sempre compromès amb la situació del seu poble, el kurd, també parla de la situació de la dona a l'Iran, on la dona no pot cantar davant dels homes i on pràcticament no té cap possibilitat d'exèrcir cap funció pública, fet que reflecteix el director de forma metafòrica al parlar-nos d'una quasi mitològica ciutat on es troben "exiliades" 1.334 dones, totes elles cantants, on es desplaça Mamo a buscar una noia que canta meravellosament.
Son molts els temes que queden reflectits en aquests 107 minuts de pel·licula, l'humor, la vida al Kurdistan, el sentit i significat de la mort a la cultura kurda, la música, els mites màgics, els simbolismes del poble kurd, entre molts d'altres. Sense cap mena de dubte una pel·licula del tot recomanable per aquells que els hi agradi de gaudir d'un cinema diferent, amb un estil diferent i un ritme diferent, a l'estil kurd, un estil tant proper com llunyà de la vella Europa.
L'altre dia l'Anda i un servidor vam anar al cine a veure la darrera pel·lícula de Bahman Ghobadi, el director kurd iraní autor de la més que recomanable "Les Tortugues també volen" on reflecteix la situació d'uns infants kurds iraquis, que en la seva majoria estan mutilats i es troben refugiats al Kurdistan turc, on es dediquen a recollir restes de bombes i mines per les tropes estatunidenques i a viure com poden.
La darrera pel·licula de Ghobadi es diu "Mitja Lluna" (en kurd Niwemang) i tracta en clau còmica, dramàtica i màgica la vida al Kurdistan iraní i en particular les peripècies del ja veterà cantant Mamo i els seus músics, tots ells son considerats "fills" del cantant, per arribar a un concert que han de fer al Kurdistan iraquí.
La pel·licula, que en tot moment vol recollir la visió lírica, coral i musical del món kurd segons el director, món a mig camí entre la realitat més crua i la màgia que no permet a l'espectador separar realitat de ficció, comença amb una escena memorable, on Kako, fidel amic i servidor de Mamo, està fent de "moderador" d'una baralla de galls i abans de que comenci la baralla comença a citar al filosof Kierkegaard: "No tinc por de la mort, ja que quan jo soc aquí, ella no hi és i quan ella és aqui jo ja no hi soc".
La cinta, com totes les cintes de Ghobadi sempre compromès amb la situació del seu poble, el kurd, també parla de la situació de la dona a l'Iran, on la dona no pot cantar davant dels homes i on pràcticament no té cap possibilitat d'exèrcir cap funció pública, fet que reflecteix el director de forma metafòrica al parlar-nos d'una quasi mitològica ciutat on es troben "exiliades" 1.334 dones, totes elles cantants, on es desplaça Mamo a buscar una noia que canta meravellosament.
Son molts els temes que queden reflectits en aquests 107 minuts de pel·licula, l'humor, la vida al Kurdistan, el sentit i significat de la mort a la cultura kurda, la música, els mites màgics, els simbolismes del poble kurd, entre molts d'altres. Sense cap mena de dubte una pel·licula del tot recomanable per aquells que els hi agradi de gaudir d'un cinema diferent, amb un estil diferent i un ritme diferent, a l'estil kurd, un estil tant proper com llunyà de la vella Europa.
divendres, de juliol 27, 2007
TROBADA DE VIQUIPEDISTES DE LA VIQUIPÈDIA EN CATALÀ
Aquest dissabte 28 de juliol els Viquièdistes que editem a la Viquipèdia en català hem quedat en fer una trobada al Cibernàrium a les onze del matí.
Clarament hi ha un cert atractiu en el fet de quedar amb altres persones que hi participen en aquest projecte, sobretot per saber com seran ells, però sobretot per intentar trobar-nos per treballar i fer de la nostra Viquipèdia, la que s'escriu en català, un referent de les Viquipèdies, tant pel nombre d’articles, però sobretot per qualitat dels articles.
Als qui encara no heu entrat en el Univers Viquipèdia us animo a que ho feu i col·laboreu amb la Viqui en català! No us arrepentireu!
Aquest dissabte 28 de juliol els Viquièdistes que editem a la Viquipèdia en català hem quedat en fer una trobada al Cibernàrium a les onze del matí.
Clarament hi ha un cert atractiu en el fet de quedar amb altres persones que hi participen en aquest projecte, sobretot per saber com seran ells, però sobretot per intentar trobar-nos per treballar i fer de la nostra Viquipèdia, la que s'escriu en català, un referent de les Viquipèdies, tant pel nombre d’articles, però sobretot per qualitat dels articles.Als qui encara no heu entrat en el Univers Viquipèdia us animo a que ho feu i col·laboreu amb la Viqui en català! No us arrepentireu!
dimecres, de juliol 25, 2007
I SE'N VA ANAR LA LLUM
Era un dilluns pel matí del mes de juliol al volt de les deu del matí. Realment no era molt diferent que cap altre dilluns, però al cap d'uns minuts si que seria un dilluns diferent, com a mínim per a molta gent.
Cap a les deu i poc se'n va anar la llum. Primer sorpresa, desprès inquietud ja que la llum no tornava i desprès..., desprès impotència i ràbia per no saber ben bé que passava i veure com durant hores i hores la situació es perllongava.
Van ser més de 42 hores sense llum, sense poder fer-ne ús de tots els aparells, enginys i estris elèctrics als quals ja ens hem acostumat i depenem certament en el nostre dia a dia.
De tot el que ha passat, de la manca de serietat de les companyies, de la manca de diligència d'aquestes i de les administracions i fins i tot de la inconsciència de bona part de la ciutadania es poden extreure moltes lectures. Jo n'he extret les meves i no m'estaré de dir-les.
Primer de tot s'ha de dir que l'empresa, en règim de monopoli (Visca el lliure mercat!!!) que subministra electricitat a les llarcs de Barcelona es FECSA – Endesa, empresa valorada més o menys en uns 46.000 milions de € (que ràpid que es diu), però aquesta empresa no s'encarrega de gestionar la xarxa, cosa que ho fa Red Electrica Española, empresa privada que compta amb un 20 % de participació estatal i que és gestionada molt "diligentment" per Luis Atienza, antic Ministre d'Agricultura entre els anys 1993 i 1994 i que ha estat dels pocs que ha donat la cara al llarg de tota aquesta crisis energètica.
Així doncs el panorama és el següent. A totes les llars catalanes i en aquest cas a les de Barcelona, qui subministra electricitat és FECSA – Endesa, però no amb les seves infrastructures, sinó amb les de Red Elèctrica, que l'únic que rep a canvi de oferir el subministrament és el pagament d'un lloguer de la xarxa, que ves per on ho acaba pagant l'usuari, ja que a la nostra factura de la llum que hi paguem consten conceptes de "lloguer o ús de xarxa", per tant qui es garanteix el benefici en aquest cas és Endesa (ha aconseguit en el primer trimestre del present any quasi 320 milions € nets de benefici) i qui no es garanteix molts beneficis és Red Electrica Española.
Així quan la demanda i el consum d'energia augmenten és Red Electrica i per tant l'Estat qui ha de construir més xarxes i qui factura més electricitat és Endesa, ja que és qui produeix i Red Electrica nomès transporta l'energia. Com la producció d'electricitat la té a Catalunya en regim de monopoli Endesa (torno a dir: Visca el Lliure Mercat!!!), aquesta multinacional es qui garanteix el subministrament a les llars catalanes i en aquest cas de Barcelona.
Ara bé, el que va passar el dilluns 23 de juliol va ser que Endesa va haver de tallar el seu subministrament per un incendi que es va produir per curtcircuit a una sub-estació (la del Passeig Maragall) ja què s'havia caigut un cable a l'estació de Collblanc. Encara ningú ha sortit a donar la cara al respecte i la nostra classe política intenta amagar les vergonyes dient que ells no son responsables i donant les culpes a les Elèctriques, quan ells i només ells van ser els responsables de permetre que es fessin les privatitzacions que es van fer i han permès que qui ha de fer inversions siguin les administracions mentre que qui es porten els beneficis sigui el capital en forma de l'empresa de torn.
Aquesta és la base de l'estat capitalista en el que vivim i el que ha passat aquest dilluns seria en el mal dels casos quelcom considerat com "collaterals damages". Així mentre uns s'omplen el pap, els altres han de rascar-se la butxaca i destinar parts dels ingressos del pressupost general de l'Estat a infrastructures (torno a repetir, que no aporten cap benefici directe a l'Estat i si a empreses privades com Endesa, Iberdrola,...), diners que es podrien dedicar a millorar la qualitat de l'educació, de la sanitat, dedicar més inversions a I+D, construir més habitatge oficial o fer altres tipus d'inversions com augmentar els ajuts socials. Però no, tenim un Estat capitalista que quan s'han d'invertir diners ho fa ell per compte seva i sempre amb la màxima de que el capital obtingui beneficis. Aquesta és la dinàmica del capitalisme salvatge que gaudim tant dolçament.
L'apagada de dilluns i el fet de que dimarts i bona part de dimecres encara hi hagués gent sense llum no es cap problema per Endesa, tot i que van fer el "paripé" i van sortir dient que ho intentarien solucionar "el més aviat possible". Però quan van veure que el problema era molt més seriós, aleshores van intentar solucionar el problema col·locant generadors elèctrics, fet que ha permet solucionar de forma parcial el problema i ha evitat una revolta de la gent contra l'apagada i la manca de preocupació mostrada per Endesa. Tot i que a la pràctica totalitat de les llars barcelonines hi hagi llum avui en dia, encara son molts els que no tenen el subministrament restablert, ja que els generadors només són una solució que intenta amagar que a la xarxa encara no hi ha llum.
El drama que s'amaga darrera de tot això és que les administracions son del tot impotents i incapaces de fer alguna cosa davant de les multinacionals. Sinó qui és el polític que te allò que no sona per posar a una multinacional espanyola com Endesa valorada en 46.000 milions de € en el seu lloc i exigir-li responsabilitats de veritat i no acceptar que pagui indemnitzacions entre 60 € i 300 € que és el que esta oferint i que son un insult a la gent que ha patit la seva manca d'escrupols i principis ètics més elementals.
Malauradament crec que en aquest sentit ja fa temps que s'hi va anar la llum entre la nostra casta/classe política.
Era un dilluns pel matí del mes de juliol al volt de les deu del matí. Realment no era molt diferent que cap altre dilluns, però al cap d'uns minuts si que seria un dilluns diferent, com a mínim per a molta gent.
Cap a les deu i poc se'n va anar la llum. Primer sorpresa, desprès inquietud ja que la llum no tornava i desprès..., desprès impotència i ràbia per no saber ben bé que passava i veure com durant hores i hores la situació es perllongava.
Van ser més de 42 hores sense llum, sense poder fer-ne ús de tots els aparells, enginys i estris elèctrics als quals ja ens hem acostumat i depenem certament en el nostre dia a dia.
De tot el que ha passat, de la manca de serietat de les companyies, de la manca de diligència d'aquestes i de les administracions i fins i tot de la inconsciència de bona part de la ciutadania es poden extreure moltes lectures. Jo n'he extret les meves i no m'estaré de dir-les.
Primer de tot s'ha de dir que l'empresa, en règim de monopoli (Visca el lliure mercat!!!) que subministra electricitat a les llarcs de Barcelona es FECSA – Endesa, empresa valorada més o menys en uns 46.000 milions de € (que ràpid que es diu), però aquesta empresa no s'encarrega de gestionar la xarxa, cosa que ho fa Red Electrica Española, empresa privada que compta amb un 20 % de participació estatal i que és gestionada molt "diligentment" per Luis Atienza, antic Ministre d'Agricultura entre els anys 1993 i 1994 i que ha estat dels pocs que ha donat la cara al llarg de tota aquesta crisis energètica.
Així doncs el panorama és el següent. A totes les llars catalanes i en aquest cas a les de Barcelona, qui subministra electricitat és FECSA – Endesa, però no amb les seves infrastructures, sinó amb les de Red Elèctrica, que l'únic que rep a canvi de oferir el subministrament és el pagament d'un lloguer de la xarxa, que ves per on ho acaba pagant l'usuari, ja que a la nostra factura de la llum que hi paguem consten conceptes de "lloguer o ús de xarxa", per tant qui es garanteix el benefici en aquest cas és Endesa (ha aconseguit en el primer trimestre del present any quasi 320 milions € nets de benefici) i qui no es garanteix molts beneficis és Red Electrica Española.
Així quan la demanda i el consum d'energia augmenten és Red Electrica i per tant l'Estat qui ha de construir més xarxes i qui factura més electricitat és Endesa, ja que és qui produeix i Red Electrica nomès transporta l'energia. Com la producció d'electricitat la té a Catalunya en regim de monopoli Endesa (torno a dir: Visca el Lliure Mercat!!!), aquesta multinacional es qui garanteix el subministrament a les llars catalanes i en aquest cas de Barcelona.
Ara bé, el que va passar el dilluns 23 de juliol va ser que Endesa va haver de tallar el seu subministrament per un incendi que es va produir per curtcircuit a una sub-estació (la del Passeig Maragall) ja què s'havia caigut un cable a l'estació de Collblanc. Encara ningú ha sortit a donar la cara al respecte i la nostra classe política intenta amagar les vergonyes dient que ells no son responsables i donant les culpes a les Elèctriques, quan ells i només ells van ser els responsables de permetre que es fessin les privatitzacions que es van fer i han permès que qui ha de fer inversions siguin les administracions mentre que qui es porten els beneficis sigui el capital en forma de l'empresa de torn.
Aquesta és la base de l'estat capitalista en el que vivim i el que ha passat aquest dilluns seria en el mal dels casos quelcom considerat com "collaterals damages". Així mentre uns s'omplen el pap, els altres han de rascar-se la butxaca i destinar parts dels ingressos del pressupost general de l'Estat a infrastructures (torno a repetir, que no aporten cap benefici directe a l'Estat i si a empreses privades com Endesa, Iberdrola,...), diners que es podrien dedicar a millorar la qualitat de l'educació, de la sanitat, dedicar més inversions a I+D, construir més habitatge oficial o fer altres tipus d'inversions com augmentar els ajuts socials. Però no, tenim un Estat capitalista que quan s'han d'invertir diners ho fa ell per compte seva i sempre amb la màxima de que el capital obtingui beneficis. Aquesta és la dinàmica del capitalisme salvatge que gaudim tant dolçament.
L'apagada de dilluns i el fet de que dimarts i bona part de dimecres encara hi hagués gent sense llum no es cap problema per Endesa, tot i que van fer el "paripé" i van sortir dient que ho intentarien solucionar "el més aviat possible". Però quan van veure que el problema era molt més seriós, aleshores van intentar solucionar el problema col·locant generadors elèctrics, fet que ha permet solucionar de forma parcial el problema i ha evitat una revolta de la gent contra l'apagada i la manca de preocupació mostrada per Endesa. Tot i que a la pràctica totalitat de les llars barcelonines hi hagi llum avui en dia, encara son molts els que no tenen el subministrament restablert, ja que els generadors només són una solució que intenta amagar que a la xarxa encara no hi ha llum.
El drama que s'amaga darrera de tot això és que les administracions son del tot impotents i incapaces de fer alguna cosa davant de les multinacionals. Sinó qui és el polític que te allò que no sona per posar a una multinacional espanyola com Endesa valorada en 46.000 milions de € en el seu lloc i exigir-li responsabilitats de veritat i no acceptar que pagui indemnitzacions entre 60 € i 300 € que és el que esta oferint i que son un insult a la gent que ha patit la seva manca d'escrupols i principis ètics més elementals.
Malauradament crec que en aquest sentit ja fa temps que s'hi va anar la llum entre la nostra casta/classe política.
diumenge, de juliol 22, 2007
EI, ON S'HA FICAT EL MEU PAIS?
Ei,on s'ha ficat el meu país? Aquesta és una pregunta que sovint moltes persones és plantegen arreu del món en referència a la situació del seu país, del lloc on han crescut i per tant l'indret, paratge i de la cultura que els ha influït per ser com són com individus dins d'un ambient determinat per unes tradicions i costums que s'han transmès de generació en generació amb més o menys sort.
Aquesta pregunta també és el títol del darrer llibre que he llegit i que és obra de Michael Moore, el polifacètic escriptor, director de cinema i activista polític estatunidenc conegut internacionalment per les seves pel·licules "Bowling for Columbine" i "Fahrenheit 9/11" que retracten a la societat estatunidenca al voltant del controvertit tema de la possessió d'armes i sobre la intervenció militar dels EUA a Iraq, així com el paper jugat per l'administració de G. W. Bush ençà els atacs terroristes de l'Onze de setembre de 2001.
A "Ei, on s'ha ficat el meu país?" Michael Moore és centra a donar arguments als estatunidencs perquè no votessin a Bush a les eleccions de 2004, motiu pel qual es dedica a repassar tot un seguit d'aspectes que van des del paper de l'administració Bush en relació al perill d'atac terrorista que ja apuntaven els serveis secrets estatunidencs abans del 11-S i que no van ser tinguts en la deguda consideració per part dels republicans neocons de l'administració Bush, igualment també fa un recorregut dels innombrables negocis que té el pare de G. W. Bush, l'ex-president G. W. H. Bush amb els saudites i en concret amb la família Bin Laden, així com el fet excepcional que suposà que l'endemà mateix de l'atac del 11-S els membres de la família Bin Laden, així com els membres d’altres ciutadans saudites influents presents al territori dels EUA fossin autoritzats a deixar territori estatunidenc sense que se'ls sotmetés a cap mena d’interrogatori, tot i que la majoria dels terroristes del 11-S eren ciutadans saudis també.
Però Michael Moore va més enllà i fa d'aquest un llibre que vol servir de denúncia sobre quina és la situació econòmica, política i social dels EUA, motiu pel qual no dubta en parlar de les multimilionàries estafes fetes per amics i gent propera a la família Bush, com per exemple el cas Enron, que va deixar a milers de persones sense els seus estalvis que havien invertit en els fons d’inversió de Enron o altres empreses que com aquesta han especulat a la Borsa obtenint milions i milions de dòlars que han anat a parar als comptes corrents d’uns directius que no han dubtat en timar a aquells que els hi confiaven els diners amb l’esperança de multiplicar els seus petits estalvis. Igualment et deixa del tot bocabadat altres aspectes que denúncia l'autor com el fet de que moltes empreses multinacionals facin assegurances de vida als seus empleats perquè arribat el moment ells i no les famílies puguin cobrar les grans indemnitzacions.
En definitiva, és aquest un llibre de denúncia del sistema capitalista salvatge que els neo-conservadors que avui en dia governen els EUA han afavorit, un sistema que ha deixat al marge a moltes persones que han vist com el seu poder adquisitiu s’anava esfumant, un sistema que ha liquidat en sentit literari bona part del sistema educatiu i sanitari universal que existia als EUA, un sistema que també ha liquidat la indústria estatunidenca en detriment de la inversió en altres zones del planeta on els grans capitals representats per les grans corporacions obtenen increïbles beneficis, un sistema que ha atacat a la classe mitja en tots els sentits, una classe mitja alienada per la publicitat, pel consum i sobretot per la por que s’ha estès per què un atac terrorista es pugui produir en qualsevol moment i en qualsevol indret, por que convenientment el govern dels EUA amb Bush al capdavant i amb el suport de tots el poder econòmics, mediàtics i fàctics s'han encarregat de difondre per la societat dels EUA per tal de tenir-los ben despistats mentre els hi van treien els seus diners i els hi van retallant les seves llibertats.
Encara que amb aquest llibre Michael Moore volia crear una consciència a aquesta mateixa societat estatunidenca per acabar amb l’administració republicana a les eleccions de 2004, el llibre també pretenia i pretén ser un reflex de quina és la situació que es viu als EUA ençà del 11-S. Com hom sap G.W. Bush va ser elegit en una de les eleccions amb més nivell de participació de les darreres eleccions celebrades a aquell país. En certa forma els sectors opositors a Bush és van mobilitzar i van aconseguir millors resultats que a les eleccions de 2000, però els votants dels republicans també van ser més, posant en evidència que avui en dia, per molts motius la societat estatunidenca és una societat dividida. A més tal i com ho demostren les eleccions legislatives de 2006 els demòcrates sembla que han recuperat bona part del crèdit perdut i han aconseguit la majoria a les dues cambres legislatives dels EUA, el Senat i el Congrés, quan es preparen pel imminent inici de la campanya electoral que podrà permetre que els demòcrates desplacin d’una vegada per totes als republicans neo-conservadors de Bush, Cheney i tota aquesta colla que haurien de ser jutjats entre d'altres crims com a criminals de guerra.
Mentre arriba el dia de l'inici de la campanya i estic atent als moviments del Michael Moore activista, que per cert ha estrenat una nova pel·lícula "Syko", on parla del sistema sanitari dels EUA, us recomano aquesta lectura, ja que crec que aquesta us permetrà conèixer la realitat dels EUA de més a prop, a la vegada que també pot servir com a eina de conscienciació i de coneixement per prevenir-nos pels intents que alguns polítics neoliberals vulguin portar a terme al nostre país, tot això assegurant-vos que passareu una estona agradable i molt divertida, ja que Michael Moore es d'aquelles persones que consideren que la creació de la consciència individual també es pot i en certa forma s'ha de fer, des de l'humor i sobretot des d'una visió desdramatitzada de les coses.
Ei,on s'ha ficat el meu país? Aquesta és una pregunta que sovint moltes persones és plantegen arreu del món en referència a la situació del seu país, del lloc on han crescut i per tant l'indret, paratge i de la cultura que els ha influït per ser com són com individus dins d'un ambient determinat per unes tradicions i costums que s'han transmès de generació en generació amb més o menys sort.
Aquesta pregunta també és el títol del darrer llibre que he llegit i que és obra de Michael Moore, el polifacètic escriptor, director de cinema i activista polític estatunidenc conegut internacionalment per les seves pel·licules "Bowling for Columbine" i "Fahrenheit 9/11" que retracten a la societat estatunidenca al voltant del controvertit tema de la possessió d'armes i sobre la intervenció militar dels EUA a Iraq, així com el paper jugat per l'administració de G. W. Bush ençà els atacs terroristes de l'Onze de setembre de 2001.
A "Ei, on s'ha ficat el meu país?" Michael Moore és centra a donar arguments als estatunidencs perquè no votessin a Bush a les eleccions de 2004, motiu pel qual es dedica a repassar tot un seguit d'aspectes que van des del paper de l'administració Bush en relació al perill d'atac terrorista que ja apuntaven els serveis secrets estatunidencs abans del 11-S i que no van ser tinguts en la deguda consideració per part dels republicans neocons de l'administració Bush, igualment també fa un recorregut dels innombrables negocis que té el pare de G. W. Bush, l'ex-president G. W. H. Bush amb els saudites i en concret amb la família Bin Laden, així com el fet excepcional que suposà que l'endemà mateix de l'atac del 11-S els membres de la família Bin Laden, així com els membres d’altres ciutadans saudites influents presents al territori dels EUA fossin autoritzats a deixar territori estatunidenc sense que se'ls sotmetés a cap mena d’interrogatori, tot i que la majoria dels terroristes del 11-S eren ciutadans saudis també.
Però Michael Moore va més enllà i fa d'aquest un llibre que vol servir de denúncia sobre quina és la situació econòmica, política i social dels EUA, motiu pel qual no dubta en parlar de les multimilionàries estafes fetes per amics i gent propera a la família Bush, com per exemple el cas Enron, que va deixar a milers de persones sense els seus estalvis que havien invertit en els fons d’inversió de Enron o altres empreses que com aquesta han especulat a la Borsa obtenint milions i milions de dòlars que han anat a parar als comptes corrents d’uns directius que no han dubtat en timar a aquells que els hi confiaven els diners amb l’esperança de multiplicar els seus petits estalvis. Igualment et deixa del tot bocabadat altres aspectes que denúncia l'autor com el fet de que moltes empreses multinacionals facin assegurances de vida als seus empleats perquè arribat el moment ells i no les famílies puguin cobrar les grans indemnitzacions.
En definitiva, és aquest un llibre de denúncia del sistema capitalista salvatge que els neo-conservadors que avui en dia governen els EUA han afavorit, un sistema que ha deixat al marge a moltes persones que han vist com el seu poder adquisitiu s’anava esfumant, un sistema que ha liquidat en sentit literari bona part del sistema educatiu i sanitari universal que existia als EUA, un sistema que també ha liquidat la indústria estatunidenca en detriment de la inversió en altres zones del planeta on els grans capitals representats per les grans corporacions obtenen increïbles beneficis, un sistema que ha atacat a la classe mitja en tots els sentits, una classe mitja alienada per la publicitat, pel consum i sobretot per la por que s’ha estès per què un atac terrorista es pugui produir en qualsevol moment i en qualsevol indret, por que convenientment el govern dels EUA amb Bush al capdavant i amb el suport de tots el poder econòmics, mediàtics i fàctics s'han encarregat de difondre per la societat dels EUA per tal de tenir-los ben despistats mentre els hi van treien els seus diners i els hi van retallant les seves llibertats.
Encara que amb aquest llibre Michael Moore volia crear una consciència a aquesta mateixa societat estatunidenca per acabar amb l’administració republicana a les eleccions de 2004, el llibre també pretenia i pretén ser un reflex de quina és la situació que es viu als EUA ençà del 11-S. Com hom sap G.W. Bush va ser elegit en una de les eleccions amb més nivell de participació de les darreres eleccions celebrades a aquell país. En certa forma els sectors opositors a Bush és van mobilitzar i van aconseguir millors resultats que a les eleccions de 2000, però els votants dels republicans també van ser més, posant en evidència que avui en dia, per molts motius la societat estatunidenca és una societat dividida. A més tal i com ho demostren les eleccions legislatives de 2006 els demòcrates sembla que han recuperat bona part del crèdit perdut i han aconseguit la majoria a les dues cambres legislatives dels EUA, el Senat i el Congrés, quan es preparen pel imminent inici de la campanya electoral que podrà permetre que els demòcrates desplacin d’una vegada per totes als republicans neo-conservadors de Bush, Cheney i tota aquesta colla que haurien de ser jutjats entre d'altres crims com a criminals de guerra.
Mentre arriba el dia de l'inici de la campanya i estic atent als moviments del Michael Moore activista, que per cert ha estrenat una nova pel·lícula "Syko", on parla del sistema sanitari dels EUA, us recomano aquesta lectura, ja que crec que aquesta us permetrà conèixer la realitat dels EUA de més a prop, a la vegada que també pot servir com a eina de conscienciació i de coneixement per prevenir-nos pels intents que alguns polítics neoliberals vulguin portar a terme al nostre país, tot això assegurant-vos que passareu una estona agradable i molt divertida, ja que Michael Moore es d'aquelles persones que consideren que la creació de la consciència individual també es pot i en certa forma s'ha de fer, des de l'humor i sobretot des d'una visió desdramatitzada de les coses.
divendres, de juliol 20, 2007
L'AFER DE "EL JUEVES" O LA INUTILITAT DE LA MONARQUIA
Tot estant a Menorca passant uns dies de vacances a Menorca amb els meus amics em va arribar la notícia: el Fiscal General Conde Pumpido havia demanat al Jutge Juan del Olmo el segrest de l'edició del Jueves d'aquesta setmana.
Realment no sabia si es que estar mentalment en altre lloc o desconnectat m'havia fet perdre quelcom de tot el que havia passat.
Però una vegada que hem vist com ha anat i tot i sobre el que es tractava la veritat és que el tema té més a veure amb la petitesa mental d’aquest dos personatges i de bona part de la classe política i de tots aquells que fan part d’aquest patètic circ en el qual estem immersos, que no pas pel fet de ser polèmic o no la portada publicada, on es veu a dos vividors de puta mare fent una de les coses més naturals dels món: cardant.
El que passa és que hi ha persones que no veuen més enllà de la pastanaga que els hi posa el seu amo al davant i en aquest sentit s’empassen el principi de que la família reial és inviolable i la seva sacro santa figura digna no pot ser motiu de mofa o ridiculització.
Tots aquests que defensen això realment es creuen que els Borbons o qualsevol altra família reial estan per damunt meu i de tots nosaltres. Però que cony es creuen aquests? Que realment són millors que jo? Que realment són millors que tots i cadascun de nosaltres? Es que realment es creuen que la seva vida es digna de més respecte que les nostres vides?
Que no ens toquin allò que no sona ja que a part d'aguantar-los econòmicament a veure si no ens hi podrem ficar amb tots i cadascun d’ells. Però on estan tots aquells que defensaven la llibertat d’expressió quan els temes de les caricatures de Mahoma? On estan aquells que deien que els musulmans eren uns extremistes per queixar-se d'unes "innocents" caricatures del profeta musulmà? Que passa, que aquests quan es tracta d’una institució com la monarquia espanyola no en pensen el mateix?
Aquests vividors de la família reial (mai millor dit) haurien d’estar-nos agraïts de que no els hi donem una cop de peu als seus sacre sants culs i els enviem a la cua de l'atur a veure si troben una feina al nivell del seu coeficient intel·lectual, en comptes d'anar coaccionant llibertats.
Però en que món arribarem a viure si permetem que unes persones estiguin per damunt dels altres i la gent no digui res. Es que només ells son objecte de respecte? I la resta de nosaltres ho hem d’acceptar com si tal, sense dir res, només pel fet de que ells suposadament estan legitimats per ocupar un lloc privilegiat. Els temps del concepte del poder descendent i legitimat per Déu ja es cosa del passat, només alguns països mantenen aquestes institucions antiquades i sense cap mena de sentit. El seu simbolisme es cosa del passat per molt que alguns s'esmercin en fer-nos veure el contrari, tal i com ho ha acabat demostrant aquest afer del Jueves.
El tema del segrest del Jueves no només posa en evidència de que nosaltres, tot i gaudir de llibertat d’expressió no en podem fer ús per fer mofa i broma d'algú que viu gràcies als nostres impostos i es manté en aquest lloc gràcies a la petitesa mental d’aquesta societat, sinó que a més posa en evidència que els membres de la família reial poden fer cap mena de delicte sense haver de retre comptes com qualsevol ciutadà amb els tribunals. Això si que és una injustícia i un motiu per lluitar i posar en evidència que avui en dia no ens cal cap mena de monarquia que aguantar i suportar, sinó persones realment preocupades pel benestar de la gent i no per la seva "imatge i reputació".
Tot estant a Menorca passant uns dies de vacances a Menorca amb els meus amics em va arribar la notícia: el Fiscal General Conde Pumpido havia demanat al Jutge Juan del Olmo el segrest de l'edició del Jueves d'aquesta setmana.
Realment no sabia si es que estar mentalment en altre lloc o desconnectat m'havia fet perdre quelcom de tot el que havia passat.
Però una vegada que hem vist com ha anat i tot i sobre el que es tractava la veritat és que el tema té més a veure amb la petitesa mental d’aquest dos personatges i de bona part de la classe política i de tots aquells que fan part d’aquest patètic circ en el qual estem immersos, que no pas pel fet de ser polèmic o no la portada publicada, on es veu a dos vividors de puta mare fent una de les coses més naturals dels món: cardant.
El que passa és que hi ha persones que no veuen més enllà de la pastanaga que els hi posa el seu amo al davant i en aquest sentit s’empassen el principi de que la família reial és inviolable i la seva sacro santa figura digna no pot ser motiu de mofa o ridiculització.
Tots aquests que defensen això realment es creuen que els Borbons o qualsevol altra família reial estan per damunt meu i de tots nosaltres. Però que cony es creuen aquests? Que realment són millors que jo? Que realment són millors que tots i cadascun de nosaltres? Es que realment es creuen que la seva vida es digna de més respecte que les nostres vides?
Que no ens toquin allò que no sona ja que a part d'aguantar-los econòmicament a veure si no ens hi podrem ficar amb tots i cadascun d’ells. Però on estan tots aquells que defensaven la llibertat d’expressió quan els temes de les caricatures de Mahoma? On estan aquells que deien que els musulmans eren uns extremistes per queixar-se d'unes "innocents" caricatures del profeta musulmà? Que passa, que aquests quan es tracta d’una institució com la monarquia espanyola no en pensen el mateix?
Aquests vividors de la família reial (mai millor dit) haurien d’estar-nos agraïts de que no els hi donem una cop de peu als seus sacre sants culs i els enviem a la cua de l'atur a veure si troben una feina al nivell del seu coeficient intel·lectual, en comptes d'anar coaccionant llibertats.
Però en que món arribarem a viure si permetem que unes persones estiguin per damunt dels altres i la gent no digui res. Es que només ells son objecte de respecte? I la resta de nosaltres ho hem d’acceptar com si tal, sense dir res, només pel fet de que ells suposadament estan legitimats per ocupar un lloc privilegiat. Els temps del concepte del poder descendent i legitimat per Déu ja es cosa del passat, només alguns països mantenen aquestes institucions antiquades i sense cap mena de sentit. El seu simbolisme es cosa del passat per molt que alguns s'esmercin en fer-nos veure el contrari, tal i com ho ha acabat demostrant aquest afer del Jueves.
El tema del segrest del Jueves no només posa en evidència de que nosaltres, tot i gaudir de llibertat d’expressió no en podem fer ús per fer mofa i broma d'algú que viu gràcies als nostres impostos i es manté en aquest lloc gràcies a la petitesa mental d’aquesta societat, sinó que a més posa en evidència que els membres de la família reial poden fer cap mena de delicte sense haver de retre comptes com qualsevol ciutadà amb els tribunals. Això si que és una injustícia i un motiu per lluitar i posar en evidència que avui en dia no ens cal cap mena de monarquia que aguantar i suportar, sinó persones realment preocupades pel benestar de la gent i no per la seva "imatge i reputació".
dimecres, de juliol 18, 2007
18 DE JULIOL
Fa tot just 71 anys que un 18 de juliol un grup d'oficials i alts comandaments de l'exércit de la República Espanyola es van sublevar contra la legitimitat d'un govern republicà elegit democràticament.
Darrera d'aquesta sublevació hi havien tot un seguit d'elements de molt diferents procedències ideològiques i polítiques, així al costat de falangistes, hi havien carlins, monarquics alfonsins, republicans de dretes (molts ells votants dels partits republicans de la CEDA de Gil Robles, el PRR de Alejandro Lerroux i la Lliga Regionalista de Francesc Cambó), terratinents, grans capitalistes, bona part de l'alta burgesia, així com l'alta jeràrquia i el clergat de l'Esglèsia catòlica espanyola, a més de tot un seguit de personatges de moltes diferents procedències que creien que la victòria del Front Popular a les eleccions de febrer de 1936 era el preludi a l'establiment de la dictadura comunista a Espanya.
Tot plegat ja sabem el que va passar, 3 anys de guerra civil, on les democràcies liberals occidentals van deixar que la República s’ofeguès fent la vista grosa a l’ajut que lliuraven el regim feixista italià i nacionalsocialista alemany als rebels, tot i que existia un pacte signat per les principals potències europees de no intervenir en el conflicte civil espanyol.
La guerra fou perduda per aquells que tenien la legitimitat democràtica i fou guanyada pels insurgents, per aquells que durant quasi 40 anys de dictadura governaren un Estat de facto. Amb la mort del dictador l'any 1975 la "democràcia", encara que fos en aparença i més en formes que no pas en el fons, va tornar a l'Estat Espanyol i el que va passar el 18 de juliol per molta gent va caure en l'oblit.
Enguany el govern pseudo-progresista del PSOE ha plantejat la necessitat d'aprovar una llei de "Memòria Històrica" per tal de recuperar i en els casos que sigui necessari reintegrar la memòria i l'honor de totes i tots aquells que lluitaren en un o altre bàndol. Clarament aquesta llei es més una declaració de intencions que no pas una acte realde recuperar memòries, reintegrar els honors de les persones repressaliades i de revisar tots aquells casos i processos penals on els inculpats van acabar els seus dies davant d'un pelotó d'afussellament o al patibul. Aquesta és una llei amb una façana molt maca, però sense una voluntat real de posar als repressors i als repressaliats en el lloc que es mereixen.
Els motius? Clarament els hem d'anar a buscar a la malanomenada "Transició espanyola", on bona part de l'oposició a la dictadura va haver de pactar amb la classe política d’aquest regim dictatorial, havent de consentir la inmunitat de tots els criminals i els executors de la repressió que al llarg de quasi quaranta anys va caure damunt de tots aquells que s'oposaven al regim dictatorial.
Entre aquests pactes també hi havia l'acord tacit de fer caure l'oblit sobre els aconteixements que van permetre derrocar al regim legitim i democràtic, el republicà i permeteren instaurar al dictador al capdavant d'Espanya.
Bona part de la classe política actual son els hereus directes d'aquells que pactaren la transició espanyola i son molts els poders factics que recorden continuament la necessitar de mantenir les "regles del joc" pactades al llarg de la "Transició", pactes que passen per mantenir la impunitat de tots aquells que participaren activament en el manteniment del regim dictatorial, estiguin vius o morts a l'actualitat, així com la necessitat de mantenir la necessitat d'edulcorar en la memòria col·lectiva el que fou la dictadura (ja sigui amb series de televisió amb molt èxit a l'Estat), o al fet de no voler consagrar dates com el dia 18 de juliol per a reivindicar la memòria de totes i tots aquells que moriren al llarg de la Guerra Civil Espanyola i la posterior dictadura.
El motiu? Crec que en el cas de que dediquessim cada 18 de juliol a celebracions institucionals i civils per tal de recuperar la memòria i recordar el que va esdevenir en aquella data de l’any 1936, així com el que va suposar aquell aixecament militar per la societat espanyola portaria més tard o d'hora el plantejament de preguntes que poden suposar un replantejament de moltes coses i institucions que avui en dia considerem legitimades i consolidades com la monarquia i això sincerament no crec que interessi a la classe política espanyola d'avui en dia.
Fa tot just 71 anys que un 18 de juliol un grup d'oficials i alts comandaments de l'exércit de la República Espanyola es van sublevar contra la legitimitat d'un govern republicà elegit democràticament.
Darrera d'aquesta sublevació hi havien tot un seguit d'elements de molt diferents procedències ideològiques i polítiques, així al costat de falangistes, hi havien carlins, monarquics alfonsins, republicans de dretes (molts ells votants dels partits republicans de la CEDA de Gil Robles, el PRR de Alejandro Lerroux i la Lliga Regionalista de Francesc Cambó), terratinents, grans capitalistes, bona part de l'alta burgesia, així com l'alta jeràrquia i el clergat de l'Esglèsia catòlica espanyola, a més de tot un seguit de personatges de moltes diferents procedències que creien que la victòria del Front Popular a les eleccions de febrer de 1936 era el preludi a l'establiment de la dictadura comunista a Espanya.
Tot plegat ja sabem el que va passar, 3 anys de guerra civil, on les democràcies liberals occidentals van deixar que la República s’ofeguès fent la vista grosa a l’ajut que lliuraven el regim feixista italià i nacionalsocialista alemany als rebels, tot i que existia un pacte signat per les principals potències europees de no intervenir en el conflicte civil espanyol.
La guerra fou perduda per aquells que tenien la legitimitat democràtica i fou guanyada pels insurgents, per aquells que durant quasi 40 anys de dictadura governaren un Estat de facto. Amb la mort del dictador l'any 1975 la "democràcia", encara que fos en aparença i més en formes que no pas en el fons, va tornar a l'Estat Espanyol i el que va passar el 18 de juliol per molta gent va caure en l'oblit.
Enguany el govern pseudo-progresista del PSOE ha plantejat la necessitat d'aprovar una llei de "Memòria Històrica" per tal de recuperar i en els casos que sigui necessari reintegrar la memòria i l'honor de totes i tots aquells que lluitaren en un o altre bàndol. Clarament aquesta llei es més una declaració de intencions que no pas una acte realde recuperar memòries, reintegrar els honors de les persones repressaliades i de revisar tots aquells casos i processos penals on els inculpats van acabar els seus dies davant d'un pelotó d'afussellament o al patibul. Aquesta és una llei amb una façana molt maca, però sense una voluntat real de posar als repressors i als repressaliats en el lloc que es mereixen.
Els motius? Clarament els hem d'anar a buscar a la malanomenada "Transició espanyola", on bona part de l'oposició a la dictadura va haver de pactar amb la classe política d’aquest regim dictatorial, havent de consentir la inmunitat de tots els criminals i els executors de la repressió que al llarg de quasi quaranta anys va caure damunt de tots aquells que s'oposaven al regim dictatorial.
Entre aquests pactes també hi havia l'acord tacit de fer caure l'oblit sobre els aconteixements que van permetre derrocar al regim legitim i democràtic, el republicà i permeteren instaurar al dictador al capdavant d'Espanya.
Bona part de la classe política actual son els hereus directes d'aquells que pactaren la transició espanyola i son molts els poders factics que recorden continuament la necessitar de mantenir les "regles del joc" pactades al llarg de la "Transició", pactes que passen per mantenir la impunitat de tots aquells que participaren activament en el manteniment del regim dictatorial, estiguin vius o morts a l'actualitat, així com la necessitat de mantenir la necessitat d'edulcorar en la memòria col·lectiva el que fou la dictadura (ja sigui amb series de televisió amb molt èxit a l'Estat), o al fet de no voler consagrar dates com el dia 18 de juliol per a reivindicar la memòria de totes i tots aquells que moriren al llarg de la Guerra Civil Espanyola i la posterior dictadura.
El motiu? Crec que en el cas de que dediquessim cada 18 de juliol a celebracions institucionals i civils per tal de recuperar la memòria i recordar el que va esdevenir en aquella data de l’any 1936, així com el que va suposar aquell aixecament militar per la societat espanyola portaria més tard o d'hora el plantejament de preguntes que poden suposar un replantejament de moltes coses i institucions que avui en dia considerem legitimades i consolidades com la monarquia i això sincerament no crec que interessi a la classe política espanyola d'avui en dia.
dijous, de juliol 05, 2007
THE CORPORATION
Ahir vaig veure un d'aquells documentals que et deixen del tot atordits i sense respiració, ja que et mostren com són les coses realment i com s’està desenvolupant el nostre món. Aquest documental, anomenat “The Corporation” (La Corporació en català) no fa referència a la Corporació de Radio Televisió de Catalunya, sinó a les corporacions mundials que controlen l'economia mundial i dirigeixen els destins del sistema polític econòmic capitalista en el qual ens trobem inserits i immersos tots aquest que vivim en aquesta societat d’opulència.
Aquest documental està dividit en tres capítols d'una hora cadascun d'ells. El primer que van donar ahir té el nom de "La patologia del comerç" i es dedica a buscar quins són els orígens de les corporacions i com aquestes s'han desenvolupat al llarg dels prop de 150 anys d’existència fins els nostres dies, tot mostrant-nos quins són els mecanismes que tenen aquestes per obtenir els seus recursos i beneficis, ja sigui mitjançant l'explotació de la ma d’obra barata a països com Guatemala, la Xina o d'altres, on es produeixen productes amb un cost aproximat de 0.70 centaus de $ que en el mercat es vendran posteriorment per 100 $, fet que ens permet fer-nos una idea de quins són els beneficis que obtenen les corporacions arreu del món amb les seves activitats. En aquest sentit apareixen tot un seguit de "consellers" i agregats de les corporacions que intenten explicar quina és la lògica dels directius de les corporacions per actuar com actuen i perquè basen els seus beneficis i els seus guanyis en la misèria dels altres.
En aquest capítol també s'analitzen els efectes que provoquen les accions que es porten a terme des de les corporacions, ja sigui en el medi natural, com pot ser la contaminació, la desforestació i l'extinció d'espècies animals i vegetals, com també els efectes que tenen les accions d'aquests "individus amb personalitat jurídica" (que és com hom defineix al documental a les corporacions) en els éssers humans de forma directa o indirecta, ja sigui pels efectes dels productes químics o pel consum de productes modificats genèticament. Així se'ns mostra des de quins han estat els efectes que es poden produir quan una empresa inventa un producte farmaceutic que augmenta de forma increïble la producció de llet de les vaques, tot i que aquestes acabin tenint una malaltia que s'acabarà transmitent als humans o com la continua utilització de productes químics hagi estat un dels factors apuntats per bona part dels experts per explicar que un de cada tres persones tinguin al llarg de la seva vida algun tipus de càncer.
Els altres dos capítols "Oportunitat eterna" i "Mercats lliures" en breu es donaran els dos propers dimecres al Canal 33 al voltant de les 19:30 hores i les 00:00 hores. Sense cap mena de dubte serà qüestió de veure aquests capítols i prendre consciència de com estem alterant el nostre medi i com anem avançant cap el "col·lapse total" si no som capaços de buscar models, ja no sostenibles, sinó diferents de desenvolupament de la societat humana, ja no per evitar el que sembla inevitable, sinó per garantir la pervivència de l'espècie humana i de la resta d'espècies animals del planeta.
Ahir vaig veure un d'aquells documentals que et deixen del tot atordits i sense respiració, ja que et mostren com són les coses realment i com s’està desenvolupant el nostre món. Aquest documental, anomenat “The Corporation” (La Corporació en català) no fa referència a la Corporació de Radio Televisió de Catalunya, sinó a les corporacions mundials que controlen l'economia mundial i dirigeixen els destins del sistema polític econòmic capitalista en el qual ens trobem inserits i immersos tots aquest que vivim en aquesta societat d’opulència.
Aquest documental està dividit en tres capítols d'una hora cadascun d'ells. El primer que van donar ahir té el nom de "La patologia del comerç" i es dedica a buscar quins són els orígens de les corporacions i com aquestes s'han desenvolupat al llarg dels prop de 150 anys d’existència fins els nostres dies, tot mostrant-nos quins són els mecanismes que tenen aquestes per obtenir els seus recursos i beneficis, ja sigui mitjançant l'explotació de la ma d’obra barata a països com Guatemala, la Xina o d'altres, on es produeixen productes amb un cost aproximat de 0.70 centaus de $ que en el mercat es vendran posteriorment per 100 $, fet que ens permet fer-nos una idea de quins són els beneficis que obtenen les corporacions arreu del món amb les seves activitats. En aquest sentit apareixen tot un seguit de "consellers" i agregats de les corporacions que intenten explicar quina és la lògica dels directius de les corporacions per actuar com actuen i perquè basen els seus beneficis i els seus guanyis en la misèria dels altres.
En aquest capítol també s'analitzen els efectes que provoquen les accions que es porten a terme des de les corporacions, ja sigui en el medi natural, com pot ser la contaminació, la desforestació i l'extinció d'espècies animals i vegetals, com també els efectes que tenen les accions d'aquests "individus amb personalitat jurídica" (que és com hom defineix al documental a les corporacions) en els éssers humans de forma directa o indirecta, ja sigui pels efectes dels productes químics o pel consum de productes modificats genèticament. Així se'ns mostra des de quins han estat els efectes que es poden produir quan una empresa inventa un producte farmaceutic que augmenta de forma increïble la producció de llet de les vaques, tot i que aquestes acabin tenint una malaltia que s'acabarà transmitent als humans o com la continua utilització de productes químics hagi estat un dels factors apuntats per bona part dels experts per explicar que un de cada tres persones tinguin al llarg de la seva vida algun tipus de càncer.
Els altres dos capítols "Oportunitat eterna" i "Mercats lliures" en breu es donaran els dos propers dimecres al Canal 33 al voltant de les 19:30 hores i les 00:00 hores. Sense cap mena de dubte serà qüestió de veure aquests capítols i prendre consciència de com estem alterant el nostre medi i com anem avançant cap el "col·lapse total" si no som capaços de buscar models, ja no sostenibles, sinó diferents de desenvolupament de la societat humana, ja no per evitar el que sembla inevitable, sinó per garantir la pervivència de l'espècie humana i de la resta d'espècies animals del planeta.
MALTRACTE
Els ésser humans som l'espècie animal més depredadora que existeix de totes les espècies animals del planeta Terra. Al nostre costat els Dinosaures que un dia van existir al planeta i que per molt que es mengessin els uns als altres eren uns amateurs ja que aquests no tenien la capacitat destructiva que tenim els humans. També ens hem de riure dels taurons o de qualsevol altre depredador existent avui en dia que ens pugui fer por. Per molt que aquests animals ens puguin provocar algun dany, per molt que ens puguin atacar i fins i tot matar a alguns individus de la nostra espècie, nosaltres els humans tenim una capacitat que cap d'ells, em refereixo a tots els depredadors junts de la Terra, podran tenir mai.
Per començar encara que tots els depredadors comencessin a atacar-nos, cosa imprvable, nosaltres solets ens imposaríem per a tots ells, ja que simplement amb el llançament de la bomba atòmica reduiríem l'existència de tots els organismes vius a la Terra a aquelles formes vives menys grans que una formiga.
Tot animal més gran que sobrevisqués a l'explosió més tard o d’hora acabaria defallint, ja fos per l'efecte de l'explosió atòmica, com dels conseqüents efectes, com les pluges acides, la mort de la vegetació i per tant l'extinció en cadena de les espècies, primer les herbívores i més dèbils, desprès les carnívores.
Però no parlem del "perill atòmic" i del "panorama post-nuclear", que semblà que d'ençà la desaparició de la URSS i la fi de la guerra de blocs hagi desaparegut. En aquell moment aquest fet va portar a personatges com Francis Fukuyama a declarar la "fi de la història de la humanitat" i a d'altres com Samuel P. Huntington a plantejar les relacions internacionals entre els capitals i els estats a partir d'una concepció global basada en la divisió mundial entre civilitzacions que irremediablement més tard o d'hora s'haurien d'enfrontar per tal de fer-se amb el control dels recursos econòmics, materials i naturals de la Terra. Tot plegat aquests plantejaments ens porten al panorama actual, on qui més o menys pot veure clar que aquest plantejament de "xoc de civilitzacions" està ben present en les orientacions polítiques dels principals poders polítics i econòmics del món.
Per acabar de garantir l'èxit d’aquest plantejament ens han fet sentir la por, la por als atacs terroristes i la desconfiança vers tots aquells que no són com nosaltres, que no podem identificar com "dels nostres".
Però aquest sentiment de sentir por per part dels humans, em refereixo a una por no instintiva, que pot ser-ho, si més no una por racional és el que explica reaccions humanes produides en cadena que passen per exemple per suport a bona part de les èlits dirigents o atacar a altres països o congeneres que ens poden suposar un "perill" per la nostra existència.
Els humans com animals que som també podem sentir un por instintiva, però si hi ha una cosa que ens diferència de la resta d'espècies animals és la capacitat de raonar, de pensar i per conseqüent de generar cultura. Per tot plegat aquell sentiment de por que ens pot aterrar més no és pas la por per instint, sinó la por per raonament, que és la que sentim quan podem veure el perill i el podem identificar amb una amenaça per nosaltres i per la nostra vida. En això som diferents als animals, mai un animal ens atacarà sinó és perquè es sent realment amenaçat.
Els humans som l'únic animal que ataca als altres sense cap mena de motiu. La nostra capacitat de "raonament" pot provocar que apareguin sentiments i actituds que nosaltres podem identificar com a "cruels" i que senzillament són tots aquells actes que provoquen danys quan generem mal a l’altre sense cap mena de justificació i necessitat. En aquesta crueltat alguns poden trobar un gaudiment, com a les corrides de braus, les baralles de galls i gossos o d’altres actes que es destaquen per la crueltat injustificada envers els animals que en la majoria de la vegada estan indefensos.
Encara que nosaltres i que la majoria de l'espècie sigui omnívora, fet que suposa que dintre de la nostra cadena alimentària consumim de carn animal i els seus productes derivats, això no vol dir que haguem de produir patiment sense cap mena de justificació o que haguem de maltractar de forma indiscriminada a la resta dels animals només pel fet de que nosaltres som més forts i ells més dèbils.
Moltes persones tenen la sensació de que estan pel damunt de la resta d’espècies animals, de fet tenen la sensació de que ja els humans no som animals, com si el simple fet de poder fer raonaments o produir cultura i tecnologia (una tecnologia que ens fa més depenent de la mateixa i ens separa del nostre medi natural i el nostre origen com espècie viva) fóssim diferents a la resta d’organismes vius que coexisteixen a la Terra. Nosaltres tenim sentiments i sobretot els podem exterioritzar i raonar en un llenguatge que podem desxifrar i transmetre.
Els animals també tenen el seu llenguatge, els seus sentiments i els seus comportaments que es manifesten amb unes pautes diferents a les nostres. Tot això no ens ha de fer sentir superiors, encara que tinguem la pretensió de que nosaltres som superiors a la resta d'espècies vives. És aquesta pretensió de ser superiors el que ens fa deixar de banda que nosaltres els humans som els únics animals capaços d’acabar amb la resta i no per una causa lògica, com podria ser la pervivència de l'espècie que es sentiria amenaçada per una altre espècie, sinó pel fet de generar conflictes pel domini d'un territori i d'uns recursos que nosaltres convertim en riqueses, un concepte abstracte, com el concepte dels diners, que nosaltres els humans i només nosaltres hem desenvolupat.
Cap altre espècie animal mostraria uns comportaments com el que mostren els humans. Cap espècie animal evitaria que l'altre s'alimentés si ell té garantit el mínim per alimentar-se i sobretot cap altre animal destruiria el seu medi natural on viu i d'on s'alimenta, posant en perill la seva pròpia existència. Els humans si que ho hem fet, ho fem i malauradament sembla que ho continuarem fent fins que acabem amb tot. Cap altre espècie animal és responsable d’extingir a una altre espècie animal com ho han fet els humans amb la seva activitat depredadora.
Si realment som individus pertanyents a una espècie que es vol destacar per la seva capacitat de raonament, per la seva consciència en relació a nosaltres mateixos i a la resta d'espècies animals, així com en relació a la nostra posició dins de la Terra hem de canviar actituds, hem de canviar formes de fer, de pensar i de percebre tot el món que ens envolta i deixar d'actuar com els més gran depredador de la Terra, ja que només canviant i transformant serà possible garantir la pervivència de tota forma de vida al nostre planeta.
No sóc militant del PACMA ni crec que ho sigui mai, però aquest spot fet per les eleccions de la Generalitat de l'any 2006 i que va ser censurat pels mitjans de comunicació, expressa molt el sentiment que tinc en aquesta matèria. Els he de felicitar pel seu missatge i com ens remou la consciència.
Els ésser humans som l'espècie animal més depredadora que existeix de totes les espècies animals del planeta Terra. Al nostre costat els Dinosaures que un dia van existir al planeta i que per molt que es mengessin els uns als altres eren uns amateurs ja que aquests no tenien la capacitat destructiva que tenim els humans. També ens hem de riure dels taurons o de qualsevol altre depredador existent avui en dia que ens pugui fer por. Per molt que aquests animals ens puguin provocar algun dany, per molt que ens puguin atacar i fins i tot matar a alguns individus de la nostra espècie, nosaltres els humans tenim una capacitat que cap d'ells, em refereixo a tots els depredadors junts de la Terra, podran tenir mai.
Per començar encara que tots els depredadors comencessin a atacar-nos, cosa imprvable, nosaltres solets ens imposaríem per a tots ells, ja que simplement amb el llançament de la bomba atòmica reduiríem l'existència de tots els organismes vius a la Terra a aquelles formes vives menys grans que una formiga.
Tot animal més gran que sobrevisqués a l'explosió més tard o d’hora acabaria defallint, ja fos per l'efecte de l'explosió atòmica, com dels conseqüents efectes, com les pluges acides, la mort de la vegetació i per tant l'extinció en cadena de les espècies, primer les herbívores i més dèbils, desprès les carnívores. Però no parlem del "perill atòmic" i del "panorama post-nuclear", que semblà que d'ençà la desaparició de la URSS i la fi de la guerra de blocs hagi desaparegut. En aquell moment aquest fet va portar a personatges com Francis Fukuyama a declarar la "fi de la història de la humanitat" i a d'altres com Samuel P. Huntington a plantejar les relacions internacionals entre els capitals i els estats a partir d'una concepció global basada en la divisió mundial entre civilitzacions que irremediablement més tard o d'hora s'haurien d'enfrontar per tal de fer-se amb el control dels recursos econòmics, materials i naturals de la Terra. Tot plegat aquests plantejaments ens porten al panorama actual, on qui més o menys pot veure clar que aquest plantejament de "xoc de civilitzacions" està ben present en les orientacions polítiques dels principals poders polítics i econòmics del món.
Per acabar de garantir l'èxit d’aquest plantejament ens han fet sentir la por, la por als atacs terroristes i la desconfiança vers tots aquells que no són com nosaltres, que no podem identificar com "dels nostres".
Però aquest sentiment de sentir por per part dels humans, em refereixo a una por no instintiva, que pot ser-ho, si més no una por racional és el que explica reaccions humanes produides en cadena que passen per exemple per suport a bona part de les èlits dirigents o atacar a altres països o congeneres que ens poden suposar un "perill" per la nostra existència.
Els humans com animals que som també podem sentir un por instintiva, però si hi ha una cosa que ens diferència de la resta d'espècies animals és la capacitat de raonar, de pensar i per conseqüent de generar cultura. Per tot plegat aquell sentiment de por que ens pot aterrar més no és pas la por per instint, sinó la por per raonament, que és la que sentim quan podem veure el perill i el podem identificar amb una amenaça per nosaltres i per la nostra vida. En això som diferents als animals, mai un animal ens atacarà sinó és perquè es sent realment amenaçat.
Els humans som l'únic animal que ataca als altres sense cap mena de motiu. La nostra capacitat de "raonament" pot provocar que apareguin sentiments i actituds que nosaltres podem identificar com a "cruels" i que senzillament són tots aquells actes que provoquen danys quan generem mal a l’altre sense cap mena de justificació i necessitat. En aquesta crueltat alguns poden trobar un gaudiment, com a les corrides de braus, les baralles de galls i gossos o d’altres actes que es destaquen per la crueltat injustificada envers els animals que en la majoria de la vegada estan indefensos.
Encara que nosaltres i que la majoria de l'espècie sigui omnívora, fet que suposa que dintre de la nostra cadena alimentària consumim de carn animal i els seus productes derivats, això no vol dir que haguem de produir patiment sense cap mena de justificació o que haguem de maltractar de forma indiscriminada a la resta dels animals només pel fet de que nosaltres som més forts i ells més dèbils.
Moltes persones tenen la sensació de que estan pel damunt de la resta d’espècies animals, de fet tenen la sensació de que ja els humans no som animals, com si el simple fet de poder fer raonaments o produir cultura i tecnologia (una tecnologia que ens fa més depenent de la mateixa i ens separa del nostre medi natural i el nostre origen com espècie viva) fóssim diferents a la resta d’organismes vius que coexisteixen a la Terra. Nosaltres tenim sentiments i sobretot els podem exterioritzar i raonar en un llenguatge que podem desxifrar i transmetre.
Els animals també tenen el seu llenguatge, els seus sentiments i els seus comportaments que es manifesten amb unes pautes diferents a les nostres. Tot això no ens ha de fer sentir superiors, encara que tinguem la pretensió de que nosaltres som superiors a la resta d'espècies vives. És aquesta pretensió de ser superiors el que ens fa deixar de banda que nosaltres els humans som els únics animals capaços d’acabar amb la resta i no per una causa lògica, com podria ser la pervivència de l'espècie que es sentiria amenaçada per una altre espècie, sinó pel fet de generar conflictes pel domini d'un territori i d'uns recursos que nosaltres convertim en riqueses, un concepte abstracte, com el concepte dels diners, que nosaltres els humans i només nosaltres hem desenvolupat. Cap altre espècie animal mostraria uns comportaments com el que mostren els humans. Cap espècie animal evitaria que l'altre s'alimentés si ell té garantit el mínim per alimentar-se i sobretot cap altre animal destruiria el seu medi natural on viu i d'on s'alimenta, posant en perill la seva pròpia existència. Els humans si que ho hem fet, ho fem i malauradament sembla que ho continuarem fent fins que acabem amb tot. Cap altre espècie animal és responsable d’extingir a una altre espècie animal com ho han fet els humans amb la seva activitat depredadora.
Si realment som individus pertanyents a una espècie que es vol destacar per la seva capacitat de raonament, per la seva consciència en relació a nosaltres mateixos i a la resta d'espècies animals, així com en relació a la nostra posició dins de la Terra hem de canviar actituds, hem de canviar formes de fer, de pensar i de percebre tot el món que ens envolta i deixar d'actuar com els més gran depredador de la Terra, ja que només canviant i transformant serà possible garantir la pervivència de tota forma de vida al nostre planeta.
No sóc militant del PACMA ni crec que ho sigui mai, però aquest spot fet per les eleccions de la Generalitat de l'any 2006 i que va ser censurat pels mitjans de comunicació, expressa molt el sentiment que tinc en aquesta matèria. Els he de felicitar pel seu missatge i com ens remou la consciència.
dimecres, de juliol 04, 2007
TERRORISME, POR I MORT, O COM ENS VOLEN FER CREURE EN LA SEVA GUERRA.
Primer de tot sóc conscient del gran dolor que deuen sentir en aquest moment els familiars de les víctimes, per això vull expressar el meu condol a les famílies de les persones que van morir com ha causa de la violència terrorista al Iemen quan sortien de visitar les runes del palau de la reina de Saba.
Aquest atemptat ha commocionat sens cap mena de dubte la societat catalana. Molta gent ha mostrat la seva por davant del suposat "perill" del terrorisme islamista i molts d'aquells que havien d’anar al Iemen han anul·lat els seus viatges. L'agència que gestionava aquest viatge on malauradament han perdut la vida nou persones també ha anul·lat els viatges fins a nou avís, ja que no hem d'oblidar que entre els morts havia un dels fundadors i dels pocs guies que tenia l’agència per anar a aquest viatge.
Anar al Iemen no es que suposi un perill en especial, només que anar en tren i que t’esclati una bomba, anar en avio i aquest que s'estavelli contra un edifici o que estiguis prenent quelcom a un bar a Casablanca o Israel i algun s'immoli emportant-se pel davant a tot el que trobi. Jo particularment si pogués, que no puc anar per motius econòmics, anaria al Iemen o a qualsevol altre dels indrets que he comentat anteriorment i tinc molt clar que no deixaria d’anar per què em parlin de "terrorisme islamista" i m'intentin ficar la por al cos.
La nostra societat està davant d’un perill molt i molt gran i no precisament d'arrel islamista, als quals no identifico com a causants de la actual situació, sinó estem davant del perill que les "nostres" autoritats en nom de la nostra "seguretat" i d'un perill que ells només el veuen ens vagin cada cop més i més retallant les llibertats i actuïn com Estats Totalitaris.
De la mateixa forma que les classes oligàrquiques alemanyes van estendre sobre la població alemanya la idea de que per aturar el perill que suposava el comunisme s'havia de donar suport al nacionalsocialisme, ara les oligarquies capitalistes ens diuen que per lluitar contra el perill que suposa el terrorisme hem de cedir en les nostres llibertats, hem de doblegar el cap davant d’un Estat cada cop més totalitari.
Que no comptin amb mi en tot això, perquè el muntatge que hi ha darrera de tot això és bestial. Ens parlen d'un perill, de tant en tant es desallotja una terminal d'aeroport i es parla d'activistes islamistes a les nostres ciutats.
La por s'estén d'una forma increïble, sense que cap de nosaltres pugui fer res, ja que ens paralitzen les seves històries de por, és el perill invisible, el més mortifer. Sembla com si un dia s'hagin d'aixecar tots els immigrants que viuen entre nosaltres i matar-nos. Això entre d'altres coses el que permet és estendre la xenofòbia i el racisme pel món sense que tots aquells que clamen per l'enteniment, ja no entre civilitzacions, sinó entre essers humans es quedin sense veu davant del crit de la por.
Tot i que lamento les morts de les persones víctimes de l’atemptat al Iemen, he de dir que a nosaltres ens sobten aquestes pel simple fet de que són compatriotes nostres, persones que vivien entre nosaltres, però no ens sobta la quantitat enorme de persones que moren diàriament arreu del món no per una violència que no gosem dir "terrorista",
però que sense cap mena de dubte és molt més terrorista que la que poden causar aquells que s'immolen en una creença esbiaixada del que pot ser una creença religiosa. La violència que exerceixen els països capitalistes i unes multinacionals que controlen els poders fàctics (poder polític, poder mediàtic, poder econòmic) d’aquests països per mirar d’extreure els recursos d’uns països com Iraq, Afganistan entre d'altres també és una violència terrorista, però en aquest cas aquestes víctimes, en molts casos civils innocents, són qualificades de “víctimes col·laterals”. Les mateixes víctimes col·laterals causades pels bombardejos de la OTAN a Sèrbia, dels bombardejos dels britànics i dels nord-americans a Iraq, a l’Afganistan o a qualsevol lloc del món on intervinguin.
No poden haver dos categories de víctimes, les nostres que en aquest cas són de primera categoria i que ens commocionen i les de segona categoria que són les d’aquells països, víctimes com a conseqüència de les accions per implantar un "nou ordre" mundial per part dels poders capitalistes.
De la mateixa forma que nosaltres demanem explicacions i volem saber quins han estat els culpables dels assassinats al Iemen, hauríem de voler saber quins són els culpables i els responsables de les morts de persones a Iraq, a Afganistan, a Sudan, a Txetxenia, a Palestina i a qualsevol part del món on s'assassini de la mateixa forma, o és que realment ens pensem que els "bombardejos selectius" no són actes terroristes? Potser per nosaltres no, ja que no els patim, però per aquells que són víctimes i pels seus familiars aquests actes també són actes terroristes. No pensem que el fet de bombardejar des d'un avió o llençar un míssil no és més terrorista que aquell que està disposat a immolar-se personalment per causar víctimes.
Si el que volem realment és viure en pau hauríem de deixar d’empassar-nos els seus missatges de la por i el terror que ens intenten provocar els nostres dirigents des de totes bandes i començar a demanar-lis responsabilitats davant de la gran quantitat de morts que són víctimes al món per part de la violència terrorista capitalista i d'Estat. En aquest cas ems hem de preguntar com és possible que haguem arribat a aquest punt. Qui surt realment beneficiat de tot aquest clima d'histèria col·lectiva? Com pot arribar una persona desesperada a immolar-se per tal de crear víctimes?. Potser si deixem de matar-los, potser si deixem d'explotar-los, potser si deixem de tenir-los com a terroristes, potser si els hi deixem de donar-lis la única sortida d'immolar-se, potser si deixem d'intervenir en les seves vides, potser serà possible la convivència, ja no entre religions ni civilitzacions, sinó entre essers humans.
Si no som capaços de plantejar totes aquests preguntes i fer que els nostres dirigents dirimeixin responsabilitats no ens hauríem d'escandalitzar i alarmar-nos davant d'actes com els tristament esdevinguts darrerament a Londres i al Iemen i només ens quedarà plorar a les nostres víctimes i desitjar que arribi el dia en que els humans siguem capaços de poder solucionar realment tot allò que ens fa que ens matem els uns als altres.
Primer de tot sóc conscient del gran dolor que deuen sentir en aquest moment els familiars de les víctimes, per això vull expressar el meu condol a les famílies de les persones que van morir com ha causa de la violència terrorista al Iemen quan sortien de visitar les runes del palau de la reina de Saba.
Aquest atemptat ha commocionat sens cap mena de dubte la societat catalana. Molta gent ha mostrat la seva por davant del suposat "perill" del terrorisme islamista i molts d'aquells que havien d’anar al Iemen han anul·lat els seus viatges. L'agència que gestionava aquest viatge on malauradament han perdut la vida nou persones també ha anul·lat els viatges fins a nou avís, ja que no hem d'oblidar que entre els morts havia un dels fundadors i dels pocs guies que tenia l’agència per anar a aquest viatge.
Anar al Iemen no es que suposi un perill en especial, només que anar en tren i que t’esclati una bomba, anar en avio i aquest que s'estavelli contra un edifici o que estiguis prenent quelcom a un bar a Casablanca o Israel i algun s'immoli emportant-se pel davant a tot el que trobi. Jo particularment si pogués, que no puc anar per motius econòmics, anaria al Iemen o a qualsevol altre dels indrets que he comentat anteriorment i tinc molt clar que no deixaria d’anar per què em parlin de "terrorisme islamista" i m'intentin ficar la por al cos.
La nostra societat està davant d’un perill molt i molt gran i no precisament d'arrel islamista, als quals no identifico com a causants de la actual situació, sinó estem davant del perill que les "nostres" autoritats en nom de la nostra "seguretat" i d'un perill que ells només el veuen ens vagin cada cop més i més retallant les llibertats i actuïn com Estats Totalitaris.
De la mateixa forma que les classes oligàrquiques alemanyes van estendre sobre la població alemanya la idea de que per aturar el perill que suposava el comunisme s'havia de donar suport al nacionalsocialisme, ara les oligarquies capitalistes ens diuen que per lluitar contra el perill que suposa el terrorisme hem de cedir en les nostres llibertats, hem de doblegar el cap davant d’un Estat cada cop més totalitari.
Que no comptin amb mi en tot això, perquè el muntatge que hi ha darrera de tot això és bestial. Ens parlen d'un perill, de tant en tant es desallotja una terminal d'aeroport i es parla d'activistes islamistes a les nostres ciutats.
La por s'estén d'una forma increïble, sense que cap de nosaltres pugui fer res, ja que ens paralitzen les seves històries de por, és el perill invisible, el més mortifer. Sembla com si un dia s'hagin d'aixecar tots els immigrants que viuen entre nosaltres i matar-nos. Això entre d'altres coses el que permet és estendre la xenofòbia i el racisme pel món sense que tots aquells que clamen per l'enteniment, ja no entre civilitzacions, sinó entre essers humans es quedin sense veu davant del crit de la por.
Tot i que lamento les morts de les persones víctimes de l’atemptat al Iemen, he de dir que a nosaltres ens sobten aquestes pel simple fet de que són compatriotes nostres, persones que vivien entre nosaltres, però no ens sobta la quantitat enorme de persones que moren diàriament arreu del món no per una violència que no gosem dir "terrorista",
però que sense cap mena de dubte és molt més terrorista que la que poden causar aquells que s'immolen en una creença esbiaixada del que pot ser una creença religiosa. La violència que exerceixen els països capitalistes i unes multinacionals que controlen els poders fàctics (poder polític, poder mediàtic, poder econòmic) d’aquests països per mirar d’extreure els recursos d’uns països com Iraq, Afganistan entre d'altres també és una violència terrorista, però en aquest cas aquestes víctimes, en molts casos civils innocents, són qualificades de “víctimes col·laterals”. Les mateixes víctimes col·laterals causades pels bombardejos de la OTAN a Sèrbia, dels bombardejos dels britànics i dels nord-americans a Iraq, a l’Afganistan o a qualsevol lloc del món on intervinguin.
No poden haver dos categories de víctimes, les nostres que en aquest cas són de primera categoria i que ens commocionen i les de segona categoria que són les d’aquells països, víctimes com a conseqüència de les accions per implantar un "nou ordre" mundial per part dels poders capitalistes.
De la mateixa forma que nosaltres demanem explicacions i volem saber quins han estat els culpables dels assassinats al Iemen, hauríem de voler saber quins són els culpables i els responsables de les morts de persones a Iraq, a Afganistan, a Sudan, a Txetxenia, a Palestina i a qualsevol part del món on s'assassini de la mateixa forma, o és que realment ens pensem que els "bombardejos selectius" no són actes terroristes? Potser per nosaltres no, ja que no els patim, però per aquells que són víctimes i pels seus familiars aquests actes també són actes terroristes. No pensem que el fet de bombardejar des d'un avió o llençar un míssil no és més terrorista que aquell que està disposat a immolar-se personalment per causar víctimes.
Si el que volem realment és viure en pau hauríem de deixar d’empassar-nos els seus missatges de la por i el terror que ens intenten provocar els nostres dirigents des de totes bandes i començar a demanar-lis responsabilitats davant de la gran quantitat de morts que són víctimes al món per part de la violència terrorista capitalista i d'Estat. En aquest cas ems hem de preguntar com és possible que haguem arribat a aquest punt. Qui surt realment beneficiat de tot aquest clima d'histèria col·lectiva? Com pot arribar una persona desesperada a immolar-se per tal de crear víctimes?. Potser si deixem de matar-los, potser si deixem d'explotar-los, potser si deixem de tenir-los com a terroristes, potser si els hi deixem de donar-lis la única sortida d'immolar-se, potser si deixem d'intervenir en les seves vides, potser serà possible la convivència, ja no entre religions ni civilitzacions, sinó entre essers humans.
Si no som capaços de plantejar totes aquests preguntes i fer que els nostres dirigents dirimeixin responsabilitats no ens hauríem d'escandalitzar i alarmar-nos davant d'actes com els tristament esdevinguts darrerament a Londres i al Iemen i només ens quedarà plorar a les nostres víctimes i desitjar que arribi el dia en que els humans siguem capaços de poder solucionar realment tot allò que ens fa que ens matem els uns als altres.
LECTURES D’ESTIU.
S’ha acabat la facultat, fins el setembre, i ara arriba l’estiu i com estic molt avesat en això de llegir, és com una droga, doncs m’he proposat llegir algunes coses que aniré comentant. De moment tinc decidit llegir ja tres llibres, un sobre el nostre “rei” Joan Carles I que feia temps que volia llegir, "Un rei cop per cop", que és el que comentaré a continuació breument, mentre que també em llegiré en breu un de Carlo Maria Cipolla "Allegro ma non troppo" i un altre de Jorge Luís Borges "El libro de arena" i altres coses que aniran sorgint.
En referència al llibre de Patricia Sverlo (és un pseudònim que serveix als malvats autors a deixar de volta i mitja als nostres Borbons), "Un rei cop per cop", és una d’aquelles lectures que les ha de fer amb una certa distància, amb la mateixa ironia que els sues autors i donant la credibilitat que cadascun li vulgui donar. Jo estic convençut que en tot el que el llibre és recull al voltant de la família reial espanyola, i que no reflectiré en absolut, hi ha mitges veritats o mitges mentides. Sense ser no molt menys un llibre que ens mostri de forma total com són els Borbons que patim, si que ens apropa a més el “que deu ser i no ens mostren”, que no a la versió oficial edulcorada i empastifada que ens donen tots els medis de comunicació, en total connivència amb aquells que viuen de putissima mare a costa nostra.
És una lectura recomanable per passar aquestes tardes estiuenques tot degustant un bon té amb llimona ben fred i ben casolà. Per cert si busqueu una mica pel net el podeu trobar i llegir de forma gratuita.
Espero que gaudiu de la lectura!!
S’ha acabat la facultat, fins el setembre, i ara arriba l’estiu i com estic molt avesat en això de llegir, és com una droga, doncs m’he proposat llegir algunes coses que aniré comentant. De moment tinc decidit llegir ja tres llibres, un sobre el nostre “rei” Joan Carles I que feia temps que volia llegir, "Un rei cop per cop", que és el que comentaré a continuació breument, mentre que també em llegiré en breu un de Carlo Maria Cipolla "Allegro ma non troppo" i un altre de Jorge Luís Borges "El libro de arena" i altres coses que aniran sorgint.
En referència al llibre de Patricia Sverlo (és un pseudònim que serveix als malvats autors a deixar de volta i mitja als nostres Borbons), "Un rei cop per cop", és una d’aquelles lectures que les ha de fer amb una certa distància, amb la mateixa ironia que els sues autors i donant la credibilitat que cadascun li vulgui donar. Jo estic convençut que en tot el que el llibre és recull al voltant de la família reial espanyola, i que no reflectiré en absolut, hi ha mitges veritats o mitges mentides. Sense ser no molt menys un llibre que ens mostri de forma total com són els Borbons que patim, si que ens apropa a més el “que deu ser i no ens mostren”, que no a la versió oficial edulcorada i empastifada que ens donen tots els medis de comunicació, en total connivència amb aquells que viuen de putissima mare a costa nostra.
És una lectura recomanable per passar aquestes tardes estiuenques tot degustant un bon té amb llimona ben fred i ben casolà. Per cert si busqueu una mica pel net el podeu trobar i llegir de forma gratuita.
Espero que gaudiu de la lectura!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
