LA RESPONSABILITAT DE TENIR UNA FILLA O UN FILL

Fa poc un bon amic meu ha estat pare d'una criatura. Es diu en Narcís i aquest nounat serà un dels catalans del segle XXI, que esperem que vegi les transformacions socials necessàries no perquè desaparegui Catalunya, sinó perquè assoleixi la seva independència.

Paral·lelament a aquest fet, he vist d'altres notícies que realment m'han fet plantejar-me una pregunta que per molts resulta incòmode. Hom pot ser pare o mare d'una criatura? Jo crec que no. Diré perquè. Noticies: "Uns pares se'n van de festa amb el fill i desprès de portar unes hores de festa decideixen deixar el fill en un portal. Ha de ser l'altre fill de la parella el que avisi a la policia", "Un pare amb els seus fills es dediquen a llençar roques de grans dimensions al mar fins que tiren una pedra damunt d'un pare i una filla que passaven per allà fent kaiak provocant ferides de diversa consideraciçó a aquests", "Es troben els cossos sense vida de diversos nounats a un soterrani d'una casa a França, la mare havia deixat morir a les criatures, amagant el seu naixement a la seva parella".

Aquestes només son unes noticies publicades recentment en diversos diaris i mitjans de comunicació. Podria seguir. Qui no en té en el cap els casos de maltractament que darrerament han commocionat a l'opinió pública catalana, escandalitzant a moltes persones, tot dient: "Però com és possible!!!!". Diuen que si els mecanismes de prevenció d'aquests casos no han funcionat i no se més que coses, tot fent aparença que els ha agafat el cas de sobte, com si realment no salpiquessin que és el que està passant.

Aquestes persones que han mostrat la seva sorpresa viuen en la seva bombolla, en el seu món de disseny irreal, lluny de la crua realitat diària que es dona en bona part de les llars d'aquest i d'altres països. Tot i els indicis cap persona ha sortit de pes dins de l'opinió pública ha sortit dient que tots aquests indicis i molts d'altres són senyal de que la nostra societat està patint una clara crisis de valors i principis morals. No ho fan perquè cap d’ells vol rebre l'etiqueta de que és un carca o un retrògrad. Però realment les mostres son clares.

El model social i moral de la nostra societat està en crisis. Els maltractament a les dones, la violència domèstica, la manca de responsabilitat dels pares en educar els seus fills, la manca de credibilitat que tenen els professors davant dels pares i l'alumnat i per tant la crisis que travessa l'escola com a institució educativa posa de manifest que alguna cosa està passant i que no podem parlar de fets conjunturals i passatgers. El que esta passant és del tot preocupant, tant pel què passa avui, com el que es preveu que pot passar demà si aquests models socials es van reproduint i per tant perpetuant.

La resposta per part de les institucions i els organismes que podrien fer quelcom està lluny de posar fi a aquesta situació i realment la cosa pot prendre dimensions dramàtiques si no es fa res al respecte.

Primer de tot jo no crec que totes les persones estiguin preparades per ser pares d’una criatura i en conseqüència no crec que hom hauria de poder tenir una criatura lliurement. El pas de tenir un infant va més enllà del fet material de poder garantir la seva pervivència com a ésser. El fet de tenir un fill representa tot un seguit de responsabilitats a assumir que directament molta gent no vol o no pot assumir, ja sigui per manca de preparació humana i per tant no poden respondre als reptes que se li planteja com a persones en el moment del naixement del infant, tot portant a terme actituds errònies o comportaments incorrectes o ja sigui per manca de temps i dedicació a la funció de pare responsable i compromès amb l'educació del infant i es dediquen a comprar aquesta educació, el seu respecte i la seva estimació amb diners i regals. Tant un com l'altre cas son dos exemples que malauradament es repeteixen massa dins de la nostra societat.

Es veritat que existeixen encara persones molt compromeses amb l'educació i el creixement del seu fill o filla. Persones que no surten a la llum pública, perquè representen la figura del pare o mare compromès amb el present i el futur d'aquell ésser viu que han portat al món. Aquesta responsabilitat és el que els hi fa dia a dia portar el millor que saben als seus fills per aquesta societat depredadora.

Ser pare o mare avui en dia no és fàcil, però no ens enganyem, mai ho ha estat. Però avui en dia la pressió que exerceix la societat de consum en la que vivim sobre els nostres fills fa que aquests és converteixin molt aviat en consumidors de tot tipus diferents de productes, productes sovint innecessaris pel seu desenvolupament intel·lectual i físic. Sovint els pares són incapaços de fer front als reptes que se'ls plantegen en aquest sentit, ja sigui pel fet de voler donar al fill "allò que jo no he tingut", com si dir "no" a les demandes materials del infant l'hagués de provocar un trauma del que no es recuperarà mai en vida, pel fet de que dir "no" significa donar tot un seguit d'arguments que el infant arribarà a entendre si se es prou convincent i no s'utilitza el "perquè no i punt" o pel simple fet de que és molt més fàcil comprar el que demana el infant, que de pas ens servirà com a mostra de la nostra capacitat econòmica i progrés social.

Darrera de tot això hi ha un problema molt més gran. Avui en dia hi ha una greu crisis dels valors morals i ètics dins de la nostra societat. Nosaltres com a individus podem identificar el que està bé o malament. De fet ens volem creure que tots som bons i actuem correctament, que fem el que cal cada dia per viure en pau amb nosaltres mateixos. Però la realitat ens diu que més enllà de la nostra "autocomplaença" que ens fa dormir tranquil·lament a casa, hi ha una manca de valors col·lectius que fan que les coses vagin degenerant poc a poc. Els indicis estan allà per qui els vulgui tenir en consideració. Només cal saber interpretar les senyals i els símptomes que ens apunten que és el que no va correctament.

Amb el post modernisme moral que gaudim avui en dia, molts dels valors tradicionals de la família és van liquidar i es va donar pas a un model social del "tot si val" i on ningú pot dir respecte a la vida dels altres. Aquesta és el punt de frivolitat moral que hem arribat, suposo que en part per la bonança material que gaudim col·lectivament, que no individualment, que ens està fent cada cop més i més frívols i inconscients.

A la nostra societat de consum no l'interessa persones amb consciència i principis, persones que puguin dir que "no" i plantar-se davant d’aquest model que veu als éssers humans com una eina més per assolir el benefici econòmic. A aquest model social l'interessa els ésser buits, als éssers sovint massa preocupats de temes materials, éssers que no tenen la capacitat de respondre adequadament als reptes que li planteja la vida, éssers que han de ser responsables d’ells mateixos i amb ells mateixos. En definitiva persones humanes amb valors que vagin més enllà del "Carpe Diem" i el "tot si val".

Aquells que poden, i no volen, per solucionar aquest problema haurien de plantejar un debat seriós, una discussió vital sobre quin és el model de família que hom ha d'assumir. Quines han de ser les responsabilitats ha assumir pels pares, quins han de ser els seus drets, però sobretot quins han de ser els seus deures que han de complir primer i sobretot amb el infant nounat, així com quin són altres deures a complir també amb ells mateixos i amb la resta de la gent com a integrants d’una societat que vol viure i desenvolupar-se amb pau i harmonia.

Per què tot plegat fos possible hauríem de tenir un estat que assumís les seves responsabilitats i rols socials, que hauríem d’anar més enllà de les que el nostre Estat liberal està desenvolupant actualment i que es limiten a una certa funció de gendarme. Aquestes responsabilitats i funcions són més pròpies d'un Estat social que ha de tenir cura dels seus integrants i ha de garantir que hom pot accedir a tot un seguit de prestacions que garanteixin una justícia social, però que també vetlli perquè hom assumeixi les responsabilitats que lliurement ha decidit contraure amb ells mateixos i sobretot amb aquells éssers que arriben a aquest món.