dijous, d’agost 30, 2007

DIALÈCTICA NACIONAL O HI HA VIDA? (PART I)

Fa uns dies el Secretari General d'Esquerra (abans dita ERC) Joan Puigcercós feia unes declaracions on deixava ben clar que segons la seva opinió dins del independentisme català no hi havia vida ni espai (suposo que es referia a espai electoral i físic) per cap altre formació política. Ho deia clarament en referència a les paraules formulades pel seu antic deixeble i ara rival Joan Carretero, líder de la corrent interna "Reagrupament.cat", que va dir que si Esquerra no canviava la seva estratègia podria sortir un altre partit dins del independentisme. Clarament Puigcercós va deixar ben clar que això no ha estat, ni és, ni serà possible. Per fer-ho va treure vells fantasmes de l'armari, com el Partit per la Independència, darrera mostra dels trànsfugues polítics d'aquest país, per dir clarament: “"Veieu! Aquests creien que hi havia espai i res de res!".

El senyor Puigcercós ha actuat com un autèntic Sheriff de Western, de fet per un moment em va semblar veure a Wyatt Earp a OK Corral dient: "Foraster, aquí no hi ha espai pels dos". Però ell potser no ha estat prou conscient de les seves paraules i sincerament crec que ha comès un petit error al confondre tot el independentisme amb Esquerra.

Que ha Esquerra no hi hagi més espai per cap altre líder com ell no ho poso en dubte, en tot cas aquest és un afer que pertoca als militants d'Esquerra i no pas a mi. El que si és cert és que el senyor Puigcercós i els seus deixebles han integrat un aparell polític que els hi ha permès controlar el seu partit ja des de fa un temps. El senyor Carretero ho sap molt bé, ja que ell en va formar part durant molts anys d'aquest aparell.

Ara bé, que el senyor Puigcercós controli tot el que passa a Esquerra no vol dir que controli tot el que passa al món del independentisme, així com les seves pulsions vitals fins al punt que es permet dir que no hi ha vida més enllà d'Esquerra. Em sap greu contradir-lo senyor Puigcercós, però si que hi ha vida més enllà d'Esquerra. Potser no hi ha espai pel senyor Carretero i aquells que discrepen de vostè dins del seu partit. Vostè juga a la confusió, per mirar de confondre al personal. Però no, a aquestes alçades de la pel·lícula no ens ensarronarà.

Li diré d'una altra forma. Dins d'Esquerra no hi és tot el independentisme català. Malament aniríem si fos així. Tampoc tots els que estan dins d'Esquerra són independentistes.El món independentista català és un món plural, divers i si vol inclòs li accepto que em pugui dir que fraccionat, ple de profetes sense deixebles, de capelletes i d'hortets. Però sobretot el independentisme català està ple de mil i unes tendències i formes de veure el món, totes tirant en un mateix sentit (amb més o menys encert) vers la nostra fita en comú que és l'alliberament nacional.

Esquerra dins del independentisme ha estat una força fins fa ben poc preeminent, no li negaré pas. El fet de ser un partit amb representació parlamentària li feia ser una eina molt útil pel independentisme català. Però crec que malauradament el seu partit és cada cop menys eina i començar ser més un pes mort per tot el independentisme. Li dic això perquè el seu gir sobiranista li allunya de les seves antigues posicions independentistes, que son aquelles que li van permetre ser a Esquerra el que és avui en dia. No ho oblidin pas, l'any 2004 el seu partit encara era independentista. Avui en dia ho és una mica menys.

Amb les seves declaracions confirma el mal auguri que alguns independentistes podien tenir. Aquesta sospita no és una altre que el fet que el seu partit ha renunciat implícitament a la independència de Catalunya al canviar el terme independentisme per sobiranisme i la Independència de Catalunya per la Sobirania de Catalunya. De nou ens intenten vostès ensarronar, d'una banda l'he de dir que aquests dos termes poden semblar el mateix però estan lluny de voler dir la mateixa cosa. Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana la definició de Independentisme vol dir: "Moviment que cerca la independència d'un poble, un país, una nació" i la definició de Sobiranisme és la "Qualitat del poder polític d'un estat o d'un organisme que no és sotmès a cap altre poder". Catalunya pot ser independent i estar dins d'Espanya? No. Catalunya pot ser sobirana i estar dins d'Espanya? Si. Com? Dins d'un estat federal, que doni ampli autogovern als seus integrants, reservant-se només algunes atribucions com els afers exteriors i poca cosa més.

Ja hem vist que Independentisme i Sobiranisme no són el mateix, com no ho és Sobiranisme i Nacionalisme (aquesta serà la propera parada del seu partit), tot rebaixant i rebaixant el contingut de les seves reivindicacions. Aquest és el camí que vostè i els seus han decidit agafar, però no és el camí del independentisme català senyor Puigcercós.

Dins del seu partit no hi ha espai i vida pel pensament diferent. L'eficient aparell que controla vostè col·loca a l'extra radi del seu partit a tots aquells que no combreguen amb les seves doctrines del pensament únic. Dins del independentisme català si que hi ha vida i espai. De fet vida hi ha molta, moltíssima, molt més que fa uns anys. Vol proves? Jo li donaré. Ha sentit parlar de les CUP? Potser no, ja que vostè és d'aquelles persones que parlen i no escolten. El soroll de les seves paraules sovint no li deixen sentir el remor que prové d'allà on realment si que hi ha vida.

Allà on vostè creu que hi ha un terreny erm o on directament creu que no hi ha res, hi han persones que formen part del poble planer. Persones que volen treballar poc a poc, en silenci i sense fer soroll per anar creant alternatives reals i eficaces. Alternatives que siguin prou fortes per quan els polítics d'aquest país llencin la tovallola, persones que no estaran ni estan disposats a vinclar-se davant de res ni acceptar que algú liquidi el nostre país.Senyor Puigcercós, espero que ja s'hagi adonat compte de la imprudència de les seves paraules, perquè tots aquells que som independentistes i ens estimem a Catalunya i no estem dins del seu partit si que estem vius, de fet estem ben vius.

dimecres, d’agost 29, 2007

A PROPÒSIT D'EN HASSAN

Fa poc he llegit una carta al Punt escrita per en Hassan El Hiry de Tarragona anomenada "Per què no em parleu en català?" Aquí la teniu:

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2531828

Jo a en Hassan li vull dir quelcom i ho vull fer des d’aquí.

Benvolgut Hassan,

Visc a Barcelona, visc a un barri muntanyós que es diu Roquetes i sovint m'he trobat a persones que no em parlen català, no em refereixo a catalans de sentiment, sinó a persones que no en parlen català perquè no volen, perquè no es senten part d’aquest país, d'aquest col·lectiu que és diu Nació Catalana.


T'he de dir més. Saps la tòpica història que diu d'aquell home que porta aquí 40 anys i no parla el català? Doncs per increïble que sigui em va passar. L'altre dia em vaig trobar un senyor davant de la meva feina que em va preguntar l'adreça d'un carrer proper. Li vaig respondre en català i em va contestar que no em molestés però que portava quaranta anys aquí i que ni tant sols l'entenia, em refereixo al català és clar. Em va dir que no em molestés. Clarament em vaig molestar. No es per res, però només pel simple fet de considerar que aquesta és una actitud anòmala i sincerament Hassan, crec que hi et trobaràs més persones que et diran "no te entiendo" o directament "a mi no me hables catalan", que no d’aquests que descrius tu.

Jo crec que tu sense voler has confòs algunes coses, tot referint-te a algunes persones com a catalans, quan n’estic segur que ells ni tant sols es senten identificats amb aquest poble. Encara que volguem dir i per tan creure, que català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya, se'ns va oblidar afegir "i es sent com a tal" per donar un significat clar al fet català. Així avui en dia, català és tota i tot aquell que treballa, viu a Catalunya i com a tal es sent partícip d'aquest país. Jo Hassan, encara que sigui políticament incorrecte dir això, jo no crec que aquells que viuen i treballen a Catalunya i no es senten partícips i membres d'aquest poble siguin catalans. Potser són catalans per les estadístiques i el número, però no pel sentiment i el que és més important per construir el futur del nostre poble.

Els catalans no fa falta que ho siguin de naixement, només falta que ho siguin de sentiments. Hassan, si tu ets marroquí o de qualsevol altre lloc del món i vols parlar català i sentir-te part d'aquest poble cap problema. Si sents així ja ets català, ho ets encara que quatre imbècils (ho sento, però no em surt cap altre adjectiu qualificatiu per definir aquest tipus de persones) et vulguin fer sentir el contrari. El problema el tenen ells, no el tens tu.

Hassan, et diré més. Els meus avantpassats no eren catalans, la meva mare no és catalana, però tanmateix aquesta és la meva llengua i és la que parlo amb la meva dona, que no és catalana, sinó romanesa. Ella també parla català. Potser som els únics del bloc on vivim que parlem en català i quan sortim al carrer seguim parlant en català. Jo ja fa temps que he tirat pel camí del dret, ho sento molt, però qui m'entengui bé, qui no ho sento per ell. Aquesta és la meva llengua i exerceixo el meu dret d'autodeterminació lliurement com a individu.



La meva parla no la condicionà aquell home que em digué "Llevo 40 años aquí y no entiendo el catalán", com tampoc em va condicionar la meva parla l'equatorià, que treballa com a encarregat del DIA de la cantonada quan el primer dia que li vaig parlar en català em respongué ell en anglès. Igualment a tu Hassan tampoc t'han de condicionar els quatre anormals que es poden riure perquè parlis català i del teu accent, ja que per ells l'idioma és símptoma de classe i distinció, i clarament ells amb els immigrants no parlen català.

Aquesta gent son el mateix tipus de gent que es van riure de la meva mare quan recent arribada d'un poble de Castella intentà parlar català amb normalitat. Ja ho he dit. Imbècils hi ha a tot arreu i no podem deixar que ens molestin.

Amb persones com tu Hassan, amb aquesta determinació i aquesta clarividència en el tema nacional potser avançarem vers la independència, cosa que amb persones com les que descrius no arribarem ni tant sols a ser una regió. Persones com aquestes, segons ells catalans, només en fan d'aquesta qüestió un fet diferenciador i no un fet identificatiu. No fan país, no fan res. Bé, quelcom si que fan, fan el imbècil.

dilluns, d’agost 27, 2007

LA RESPONSABILITAT DE TENIR UNA FILLA O UN FILL

Fa poc un bon amic meu ha estat pare d'una criatura. Es diu en Narcís i aquest nounat serà un dels catalans del segle XXI, que esperem que vegi les transformacions socials necessàries no perquè desaparegui Catalunya, sinó perquè assoleixi la seva independència.

Paral·lelament a aquest fet, he vist d'altres notícies que realment m'han fet plantejar-me una pregunta que per molts resulta incòmode. Hom pot ser pare o mare d'una criatura? Jo crec que no. Diré perquè. Noticies: "Uns pares se'n van de festa amb el fill i desprès de portar unes hores de festa decideixen deixar el fill en un portal. Ha de ser l'altre fill de la parella el que avisi a la policia", "Un pare amb els seus fills es dediquen a llençar roques de grans dimensions al mar fins que tiren una pedra damunt d'un pare i una filla que passaven per allà fent kaiak provocant ferides de diversa consideraciçó a aquests", "Es troben els cossos sense vida de diversos nounats a un soterrani d'una casa a França, la mare havia deixat morir a les criatures, amagant el seu naixement a la seva parella".

Aquestes només son unes noticies publicades recentment en diversos diaris i mitjans de comunicació. Podria seguir. Qui no en té en el cap els casos de maltractament que darrerament han commocionat a l'opinió pública catalana, escandalitzant a moltes persones, tot dient: "Però com és possible!!!!". Diuen que si els mecanismes de prevenció d'aquests casos no han funcionat i no se més que coses, tot fent aparença que els ha agafat el cas de sobte, com si realment no salpiquessin que és el que està passant.

Aquestes persones que han mostrat la seva sorpresa viuen en la seva bombolla, en el seu món de disseny irreal, lluny de la crua realitat diària que es dona en bona part de les llars d'aquest i d'altres països. Tot i els indicis cap persona ha sortit de pes dins de l'opinió pública ha sortit dient que tots aquests indicis i molts d'altres són senyal de que la nostra societat està patint una clara crisis de valors i principis morals. No ho fan perquè cap d’ells vol rebre l'etiqueta de que és un carca o un retrògrad. Però realment les mostres son clares.

El model social i moral de la nostra societat està en crisis. Els maltractament a les dones, la violència domèstica, la manca de responsabilitat dels pares en educar els seus fills, la manca de credibilitat que tenen els professors davant dels pares i l'alumnat i per tant la crisis que travessa l'escola com a institució educativa posa de manifest que alguna cosa està passant i que no podem parlar de fets conjunturals i passatgers. El que esta passant és del tot preocupant, tant pel què passa avui, com el que es preveu que pot passar demà si aquests models socials es van reproduint i per tant perpetuant.

La resposta per part de les institucions i els organismes que podrien fer quelcom està lluny de posar fi a aquesta situació i realment la cosa pot prendre dimensions dramàtiques si no es fa res al respecte.

Primer de tot jo no crec que totes les persones estiguin preparades per ser pares d’una criatura i en conseqüència no crec que hom hauria de poder tenir una criatura lliurement. El pas de tenir un infant va més enllà del fet material de poder garantir la seva pervivència com a ésser. El fet de tenir un fill representa tot un seguit de responsabilitats a assumir que directament molta gent no vol o no pot assumir, ja sigui per manca de preparació humana i per tant no poden respondre als reptes que se li planteja com a persones en el moment del naixement del infant, tot portant a terme actituds errònies o comportaments incorrectes o ja sigui per manca de temps i dedicació a la funció de pare responsable i compromès amb l'educació del infant i es dediquen a comprar aquesta educació, el seu respecte i la seva estimació amb diners i regals. Tant un com l'altre cas son dos exemples que malauradament es repeteixen massa dins de la nostra societat.

Es veritat que existeixen encara persones molt compromeses amb l'educació i el creixement del seu fill o filla. Persones que no surten a la llum pública, perquè representen la figura del pare o mare compromès amb el present i el futur d'aquell ésser viu que han portat al món. Aquesta responsabilitat és el que els hi fa dia a dia portar el millor que saben als seus fills per aquesta societat depredadora.

Ser pare o mare avui en dia no és fàcil, però no ens enganyem, mai ho ha estat. Però avui en dia la pressió que exerceix la societat de consum en la que vivim sobre els nostres fills fa que aquests és converteixin molt aviat en consumidors de tot tipus diferents de productes, productes sovint innecessaris pel seu desenvolupament intel·lectual i físic. Sovint els pares són incapaços de fer front als reptes que se'ls plantegen en aquest sentit, ja sigui pel fet de voler donar al fill "allò que jo no he tingut", com si dir "no" a les demandes materials del infant l'hagués de provocar un trauma del que no es recuperarà mai en vida, pel fet de que dir "no" significa donar tot un seguit d'arguments que el infant arribarà a entendre si se es prou convincent i no s'utilitza el "perquè no i punt" o pel simple fet de que és molt més fàcil comprar el que demana el infant, que de pas ens servirà com a mostra de la nostra capacitat econòmica i progrés social.

Darrera de tot això hi ha un problema molt més gran. Avui en dia hi ha una greu crisis dels valors morals i ètics dins de la nostra societat. Nosaltres com a individus podem identificar el que està bé o malament. De fet ens volem creure que tots som bons i actuem correctament, que fem el que cal cada dia per viure en pau amb nosaltres mateixos. Però la realitat ens diu que més enllà de la nostra "autocomplaença" que ens fa dormir tranquil·lament a casa, hi ha una manca de valors col·lectius que fan que les coses vagin degenerant poc a poc. Els indicis estan allà per qui els vulgui tenir en consideració. Només cal saber interpretar les senyals i els símptomes que ens apunten que és el que no va correctament.

Amb el post modernisme moral que gaudim avui en dia, molts dels valors tradicionals de la família és van liquidar i es va donar pas a un model social del "tot si val" i on ningú pot dir respecte a la vida dels altres. Aquesta és el punt de frivolitat moral que hem arribat, suposo que en part per la bonança material que gaudim col·lectivament, que no individualment, que ens està fent cada cop més i més frívols i inconscients.

A la nostra societat de consum no l'interessa persones amb consciència i principis, persones que puguin dir que "no" i plantar-se davant d’aquest model que veu als éssers humans com una eina més per assolir el benefici econòmic. A aquest model social l'interessa els ésser buits, als éssers sovint massa preocupats de temes materials, éssers que no tenen la capacitat de respondre adequadament als reptes que li planteja la vida, éssers que han de ser responsables d’ells mateixos i amb ells mateixos. En definitiva persones humanes amb valors que vagin més enllà del "Carpe Diem" i el "tot si val".

Aquells que poden, i no volen, per solucionar aquest problema haurien de plantejar un debat seriós, una discussió vital sobre quin és el model de família que hom ha d'assumir. Quines han de ser les responsabilitats ha assumir pels pares, quins han de ser els seus drets, però sobretot quins han de ser els seus deures que han de complir primer i sobretot amb el infant nounat, així com quin són altres deures a complir també amb ells mateixos i amb la resta de la gent com a integrants d’una societat que vol viure i desenvolupar-se amb pau i harmonia.

Per què tot plegat fos possible hauríem de tenir un estat que assumís les seves responsabilitats i rols socials, que hauríem d’anar més enllà de les que el nostre Estat liberal està desenvolupant actualment i que es limiten a una certa funció de gendarme. Aquestes responsabilitats i funcions són més pròpies d'un Estat social que ha de tenir cura dels seus integrants i ha de garantir que hom pot accedir a tot un seguit de prestacions que garanteixin una justícia social, però que també vetlli perquè hom assumeixi les responsabilitats que lliurement ha decidit contraure amb ells mateixos i sobretot amb aquells éssers que arriben a aquest món.

dilluns, d’agost 20, 2007

UNA VERITAT INCOMODA O EL PRELUDI DE LA TRAGÈDIA

Fa poc he pogut veure la pel·lícula "Una veritat incomoda" (An Inconvenient Truth) que va guanyar l'Òscar 2006 al millor documental i que ens parla de l'escalfament global i com aquest pot tenir conseqüències del tot imprevisibles.


Aquest és un documental protagonitzat per Al Gore, antic vice-president dels Estats Units que li van fer perdre les eleccions presidencials de l'any 2000 enfront del megalòman Gheorge W. Bush. En ell ens parla de l'escalfament global, de quines han estat les seves causes i sobretot de quines estan essent i seran les seves conseqüències, tot essent un documental del tot interessant per prendre consciència tots nosaltres com a civilització del problema al que ens hem d'enfrontar respecte a aquest tema. Sense cap mena de dubte aquest documental com a eina divulgativa i educativa està molt ben fet i és molt interessant.

El que és més interessant, però, és qui ha fet aquest documental. El senyor Al Gore, com ja he apuntat fou vicepresident a l'administració del darrer presidents demòcrata dels EUA, el senyor Bill Clinton. No deixa de ser curiós que el mateix que ens parla de l'escalfament global, quan era vicepresident i formava part de l'administració Clinton es va negar a signar el Protocol de Kyoto, protocol mediambiental que lluny de solucionar els greus efectes que provoquen les activitats humanes al nostre planeta, el que intenta és pal·liar en la mesura del que sigui possible els seus efectes sobre el mediambient. Així doncs tenim un antic vicepresident ficat a ecologista actiu que ens ha de fer prendre consciència d'un problema que quan ell estava al poder ja estava ben present, potser no en el cap de l'opinió pública, però si en l'agenda dels experts en aquest tema, problema pel què ell en va poder fer ben poc. Dic que ell va poder fer ben poc, perquè jo no sóc ningú per posar en evidència les conviccions ecologistes del senyor Al Gore, que segur que les té, però el que si que m'ha mostrat aquet documental de forma molt indirecta es el poc poder real que tenen els poders polítics als EUA enfront dels interessos de les corporacions. Son les corporacions i no els poders polítics els que governen els EUA i si ho fan als EUA això vol dir que també ho fan a la resta del món.

Per molt ecologista que sigui un president dels EUA o de qualsevol altre país del món, ben poc pot fer enfront d'unes corporacions i unes multinacionals que se'ls importa ben poc l'escalfament global i no se que més coses que no siguin balanços i rendiment econòmics. El senyor Al Gore deixa més que palès en aquest documental que la seva carrera política està més que acabada, ja que amb aquest documental ha posat en evidència més que "Una veritat incomoda", ha posat en evidència el preludi de la tragèdia, i això si que és interessant.

dissabte, d’agost 18, 2007

ANYS I ANYS!!!

Avui fa tot just un any que naixia aquest Bloc. Desprès d'un any per mi Cosmorural ha estat el lloc i indret per expressar totes aquelles coses que he volgut compartir i explicar a la xarxa i encara que no és un bloc molt visitat he de dir que les atxes continuaran endavant!!!!

Aquest petit espai espero que continuï essent el lloc de trobada de dos móns, un incipient, el món tecnològic representat pel Cosmonauta i un altre món en vies de desaparició, el del Camperol. Ja que ja vaig dir un cop i repeteixo ara, tots aquells que tinguin consciència de la seva existència senten que totes i tots som una mica Cosmonautes i Camperols, totes i tots som una mica Cosmorurals.

Salut!!!!

dijous, d’agost 16, 2007

IN MEMORIAM

El dissabte 11 d'agost trobaven el cos sense vida i l'ex-senador Lluïs Maria Xirinacs a un bosc del Ripollès. Segons apunten algunes tesis havia decidit suïcidar-se com a única sortida a la seva situació d'opressió dins d'una nació ocupada i sotmesa, així com per posar en evidència la més que manifesta covardia d’una classe política doblegada als interessos del sistema.

Des d'aquí el meu més sincer reconeixement per la seva tasca en defensa de la llibertat de la nació catalana i dels pobles oprimits del món. Crec que la figura de Xirinacs a mesura que passin els anys tindrà el reconeixement que en vida molts i molts li han negat.

Fa uns anys vaig tenir la possibilitat de parlar amb ell personalment. Em va semblar una persona descomunal, una figura política de les que no hi ha, però també em va semblar que era una persona incompresa per una gran majoria dels seus conciutadans, a més de tenir uns principis morals i ètics que el feien una "rara avis" en mig d'una jungla d'animals que no tenen cap mena de respecte l'un per l'altre.

Desprès de parlar amb ell, alguns dels companys del moment es van referir a ell com un "il·luminat" i un "freaky". Alguns d'aquests que es referien així a l'ex-Senador avui en dia tenen responsabilitats polítiques en determinats estaments com ajuntaments o al Parlament d'aquest petit país i s'han omplert aquest dies la boca de lloances i paraules boniques destacant tot tipus de virtuts del finat. Ja se que no descobriré res al respecte si dic que sempre és la mateixa cançó: a un en vida el massacren per desprès en la mort lloar-lo.

Jo vaig preferir callar en aquell moment i no aventurar-me a fer qualificacions de cap mena. En tot cas Lluïs Maria Xirinacs em va semblar un profeta en mig del desert, que caminava sol i el que és pitjor, sense ningú que el volgués escoltar i seguir. Ja se que hi ha gent que l'ha escoltat i l'ha tingut en consideració, però crec realment que amb en Xirinacs el poble català ha fallat i no ha estat a l'alçada de les circumstàncies.

Com sols passar amb els pobles, potser els catalans hem estat miserables (i com no jo també m'incloc) i ens ha faltat valentia i consciència per valorar a un personatge que hauria pogut estat cabdal per poder assolir la nostra independència com a poble. Ell cansat de lluitar ha decidit marxar i amb aquest fet ha posat en evidència les nostres misèries individuals i col·lectives.

Realment a la majoria de la classe política d'aquest país li ha importat molt poc el traspàs d'en Xirinacs, tal i com han demostrat la majoria, incapaços de dir una sola paraula de reconeixement ja no per la seva figura política, sinó per la seva vàlua i dimensió humana.
La majoria de la ciutadania desconeix la seva figura i la seva obra, així com la seva lluita personal. Per tant els postulats defensats per Xirinacs en vida i també en el moment del traspàs son aliens als d'una majoria preocupada per temes més "importants" dins d'aquesta meravellosa societat de consum.

In Memoriam d'en Lluïs Maria Xirinacs aquells que estimem el poble de Catalunya i anhelem el seu alliberament hem de lluitar i no cessar mai fins a arribar allà on Xirinacs i tants d'altres lluitadors per la llibertat i la justícia social volien arribar. Ho hem de fer per ell i tots aquells que han donat llurs vides en defensa de Catalunya.


value="http://www.youtube.com/v/yg7sU5B_ibM">

dimarts, d’agost 14, 2007

ALLEGRO MA NON TROPPO

Fa poc em vaig llegir un llibre d'un dels mestres de mestres de la Història, em refereixo a Carlo Maria Cipolla. Economista i historiador italià, un dels referents historiogràfics de la Itàlia del segle XX, propulsor de la "micro història" i sense cap mena de dubte un dels darrers grans historiadors europeus.

Carlo M. Cipolla va escriure fa uns anys un parell d'escrits que van circular en el seu cercle més íntim d'amics. Al cap de poc temps aquests escrits transcendiren més enllà i es varen arribar a publicar sota el nom de "Allegro ma non troppo". Aquest és el llibre del que vull parlar. Es un llibre curtet, que en un parell de tardes es pot llegit fàcilment.

D'una banda tenim un tractat del tot hilarant com les especies i més concretament el pebre van provocar canvis del tot irreversibles a l'economia i la societat de l'Europa medieval, essent aquest un dels elements d’industrialització que permetrien el desenvolupament d'Europa.

L'altre tractat és prou èxplicit ja només pel seu títol: "Teoria de l'Estupidesa Humana".

En aquest tractat ens planteja de forma científica, tot establint un seguit d'axiomes, com els éssers humans sovint menystenim als estúpids, un col·lectiu segons Cipolla més poderós que el Complex Militar Industrial. Per això estableix set principis que sempre es repeteixen i que ens ha de fer ser conscients de la perillositat dels estúpids com a col·lectiu altament perillós.

Aquesta és una lectura més que recomanable, sigui un o no historiador o li agradi o no la Història. Una lectura en clau d'humor que ens pot fer descobrir més enllà els trets definitoris d'alguns mega líders mundials i la seva més que supina estupidesa, que el mestre Carlo Maria Cipolla apuntava molt encertadament, tot fer-ho en clau d'humor.

divendres, d’agost 10, 2007

RENFE?

El tema de Renfe, l'Aeroport, l'apagada de la llum a Barcelona, les retencions quilomètriques i la manca de qualitat de les infraestructures a Catalunya és un escàndol, però d'aquells que haurien de provocar un terratrèmol polític que haurien de sortir algun dia als llibres de text, tot dient: "el poble fart de que el prenguéssim per imbècil va acabar amb tots i cadascun d’aquells personatges que es feien dir polítics".

Però ja portem tantes coses viscudes, que una més que importa, no?. Total ja sigui el tema del 3%, el del Carmel, i molts d'altres que s'han anat succeint que un "pollastre" més realment no importa. Aquí no passa res, però de veritat que no passa res. La vida segueix igual.

La manca de respecte de la classe política en aquest sentit i d'altres temes ratlla la manca de respecte al personal. A vegades crec que els polítics es pensen que la gent es imbècil i que poden fer el que vulguin i que realment no passa res. A vegades això pot semblar cert, en part perquè si tots nosaltres com persones individuals veiem el que passa, nosaltres mateixos com a individus dintre d'un col·lectiu o dins de la gran massa si que és veritat que potser no som capaços de fer que les coses canviïn i fer tot el possible per acabar amb aquells que consideren que la seva funció com a polític els hi permet poder fer qualsevol cosa sense que hagin de ser responsables dels seus actes o simplement assumir responsabilitats de les coses que passen.

Aquests dies sentint les respostes dels nostres polítics, i en concret la de la Senyora Ministra de Foment, em va venir al cap una vella cançó d'un grup ja desaparegut que es deien "Los Toreros Muertos". Aquella cançó es deia "Yo no me llamo Javier" i en certa forma reflexa l'actitud de certs polítics quan se'ls hi pregunta per les coses que passen i que ells en són responsables, tenint la poca vergonya de dir; "Jo?? nooo!" i ens donen milers i milers d'excuses sense que realment res passi. De fet l'altre dia em va semblar sentir; "Yo no me llamo Magdalena".

dilluns, d’agost 06, 2007

MENJA SA! MENJA FRESC! MENJA BO! MENJA MERDA!
Sovint apareixen notícies que aviat cauen a l'oblit perquè interessa ràpidament passar pàgina. Avui ha sortit una noticia que fa bo allò de que "la realitat sovint supera la ficció".
Segons sembla Nestle, la multinacional suïssa que és la corporació agroalimentària més gran de tot el món, amb tot el que això suposa, ha retirat a de Madrid, Aragó, Galicia i Euskadi tot un seguit de iogurts i formatges frescos amb fruites fabricats per Lactalis Nestlé Produits Frais (LNPF) que contenien un espessidor contaminat.

Anem per pams. Quines són les substàncies contaminants presents en aquests productes? D’una banda tenim la Goma de Guar. Aquesta s'aconsegueix a partir del Guar, una planta de farratge originària del Sud-est asiàtic i que es cultiva de forma massiva als EUA, ja que pel què sembla aquesta lleguminosa produeix uns grans que es converteixen en farina, que al combinar-se amb l'aigua dona com a resultat un gel saciant que arriba a absorbir la seva substància fins a un 50%, essent utilitzat en medicaments per tractaments contra l'obesitat i per reduir el colesterol.


D'altre banda tenim el Pentaclorofenol o PCP, que és un producte químic, d'ús limitat i prohibit si es vol utilitzar com a biocida, essent altament perjudicial per la salut humana i el medi ambient. La seva utilització es limita al tractament de fustes, però aquestes mai podran arribar a ser destinades a qualsevol ús que pugui permetre aquesta substància entrar a la cadena alimentària humana, havent una legislació molt estricta al respecte.

He mirat les notícies al respecte, i desprès de llegir un, dos i més de cinc diaris (tots a la xarxa), he vist com curiosament coincideixen en donar la noticia en el mateix format, arribant a utilitzar les mateixes paraules quasi en un 95% dels casos. Així s'apunta que "els serveis d'alerta europea van comunicar dissabte a l'Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició (AESAN) la possible distribució a Espanya de productes lactis que poden contenir goma de guar, un additiu alimentari que està suposadament (veiem la cautela dels redactors al utilitzar els termes "possible" i "suposadament")contaminat. Aquest producte conté dioxines en nivells superiors als acceptats a la UE, a més de portar pentaclorofenol, un fungicida utilitzat pel tractament de la fusta i que està prohibit a la UE.". Més endavant s'apunta que "Les autoritats franceses, que van ser les que van llançar l'alerta difosa per Brussel.les, han assegurat que les concentracions de contaminants no suposen cap risc per a la salut pública. No obstant, aquestes dioxines són acumulatives i causen efectes tòxics si se n'ingereixen "quantitats massives" o es prenen de forma molt repetida."

O sigui que tenim d'una banda una alerta per retirar un producte que no està en bones condicions, però no ens diuen perquè aquests productes tenen una substància que s'utilitza en medicaments contra l'obesitat i contra el colesterol. Tampoc apunten com ha arribat a haver Pentaclorofenol als iogurts i formatges, ni amb quin estudi, control o informe han detectat aquestes substàncies, així de quin organisme ha sorgit aquesta alarma. Desprès no em queda clar com és que si resulta que una d'aquestes substàncies es tòxica per la salut humana poden dir que la seva ingesta és inofensiva. Aleshores per què retiren aquests productes? Si no és nociu no han de témer res ni provocar cap alarma, no? No sembla que tot plegat és una mica contradictori?

Bé, seguim, ja que com he dit, totes les noticies que he llegit diuen el mateix en contingut i en paraules, sorprenentment aquest és un dels pocs casos de la història on els redactors dels diaris s'han posat d'acord en el redactat, contingut i interpretació de la noticia. Així es diu que "Fonts de la firma Nestlé van assegurar ahir que tots els productes afectats per l'espessidor havien estat retirats "voluntàriament" del mercat i substituïts per altres amb aquest additiu en perfecte estat, o sigui que el possible risc per a la salut a causa de la seva ingesta és "nul". També van afegir que si algú hagués ingerit formatge fresc d'algun dels lots suposadament danyats, no correria cap perill perquè "són mínimes les traces" de l'additiu.". Torno a dir, que em sembla una incongruència que si el producte no suposa cap perill per la nostra salut, perquè motiu s'ha de retirar, no?

El que és més sorprenent és que no es parli del Pentaclorofenol i com un producte que es limita molt el seu ús als tractaments de fusta pugui arribar a estar dins dels iogurts i els formatges frescos retirats. És increïble com les autoritats ràpidament han sortit al pas d'aquest afer i no li han donat cap importància no fent res al respecte, ja que no s'ha obert cap investigació per veure on, com, quan i perquè s'han originat aquestes anomalies. Certament ha estat una noticia crec que altament preocupant i que ha passat més com un soroll de fons que ràpidament ha desaparegut de l'actualitat informativa, que no com una notícia que hauria de preocupar a l'opinió pública i que hauria de generar un intens debat sobre el que i com mengem. Sembla que aquí no ha passat res.

Ves a saber que és el que mengem i de que estan fets tot uns productes que son presentats com "naturals", "fets per l'avia" i jo no se quines més xorrades. Sé que aquesta és una forma de marketing per intentar recuperar un cert sentit d'uns móns que han desaparegut o estan desapareixent, però el que em toca més la moral és la impunitat d'aquestes multinacionals que ens estan donant merda i com nosaltres ens la mengem sense que passi res i ningú els intenti controlar seriosament. Això si, tots tenim la sensació que ells ens vigilen per la nostra seguretat.

diumenge, d’agost 05, 2007

RETENCION$$$$ QUILOMÈTRIQUE$$$

Algun dia els llibres d'història recordaran el dissabte 4 d'agost de 2007 de la següent manera: "Aquell dissabte d'agost ordes de persones desalmades i arribades de tot arreu van portar a terme una acció sense precedents i demolidora, un boicot per intentar acabar amb la corporació Acesa – Abertis (aquesta bona gent que es dedicaven a fer les autopistes que el despietat Estat no volia fer). Aquest acte inhumà fou perpetrat pels incivics i els anti-sistema de sempre, que contínuament intentaven provocar situacions extremes que posessin en perill l'estabilitat del sistema. Però ni el dissabte ni cap altre dia es van sortir amb la seva, ja que la corporació i els seus agents varen vetllar per que fora així. Un cop més el interès corporatiu va prevaldré sobre la cobdícia col·lectiva".

A que m'estic referint? Clarament a les quilomètriques retencions que es van produir a l'AP-7 pel seu pas per les comarques tarragonines. Parlem de més de 70 quilometres de retencions, cues i aglomeracions. Era un dia idoni perquè Acesa rebentés la recaptació. Tot el consell directiu de la corporació tenia el $$$$$ als ulls, milers i milers de persones fent cua voluntàriament per pagar els peatges. Els guanys serien memorables. Aleshores van arribar aquest progrés del govern i van decidir que s'havien d'aixecar les barreres. Però com es possible? Però com s'atreveixen??? Però quina falta de respecte per la corporació que vetlla per l'interès comú. Qui es el govern per decidir per la gent que no han de pagar els peatges si ells voluntàriament han decidit entrar a l'Autopista per pagar el peatge poden agafar la carretera (que té sempre cues, però es gratis). La gent vol pagar i se'ls ha deixar que així es faci. Sinó, qui són ells, el govern per decidir el contrari?

Sort que va sortir el Conseller Nadal i ens va tranquil·litzar a totes i tots al dir que aquests diners que Acesa va deixar de guanyar per la insensata decisió d'aixecar les barreres es cobreix en part per la subvenció que dona la Generalitat a Acesa. Menys mal que el govern vetlla pels interessos de les multinacionals, ja que elles vetllen pels nostres interessos.

Amb aquesta noticia em vaig anar a dormir tranquil·lament, tot i que una idea colpidora em va venir al cap. Si les autopistes son fetes per les inversions del capital privat per substituir les mancances que tenim al nostre país en infrastructures i serveixen per fer les infrastructures que l'Estat no vol fer a casa nostra (tot i el més que evident dèficit fiscal de l'Estat amb Catalunya) i les concessionàries treuen profit i rendiment gràcies als peatges que paguem per fer-ne ús d'unes infrastructures que s'haurien de fer amb els nostres impostos i per tant hauríem de ser gratis, com és possible que el govern de la Generalitat doni subvencions a les concessionàries de les Autopistes en comptes de millorar les carreteres existents o obligar a que s'alliberin peatges?

No ho vaig entendre, un calfred em va recórrer el cos i aleshores em vaig prometre a mi mateix que davant d'aquest gran interrogant mai més tornaria a pensar. Bé, com a mínim quelcom tant complex com és el tema de les relacions entre el nostre govern i les nostres corporacions, ja que estic segur que tots ells, corporacions i govern, vetllen pels nostres interessos. O no és així?

dissabte, d’agost 04, 2007

PACTES, QUE IDEA!

Fa quasi dos mesos i mig a Nafarroa van haver eleccions forals per tal de decidir el govern foral. La força política més votada fins el moment, UPN (Unión del Pueblo Navarro) no va aconseguir la majoria absoluta que li permetria governar en solitari la Comunitat Foral. La segona força política més votada va ser Nafarroa Bai, coalició política integrada per diferents partits polítics, Aralar (una escissió de Batasuna que ha condemnat la lluita armada que porta a terme ETA), PNV-EAJ i EA entre d'altres. Nafarroa Bai va desplaçar en aquestes eleccions al PSN-PSOE (Partido Socialista de Navarra) com a segona força política de Nafarroa, cosa ja d'entrada que no va fer molta gràcia als capitostos del PSOE.



L'interrogant que es va obrir ençà de les eleccions forals sobre quina seria l'actitud del PSOE en el cas de Nafarroa. Aquesta situació es va aclarir ahir amb la declaració que va fer el secretari d'Organització del PSOE Jose Blanco al contradir la decisió que va prendre fa uns poc l'executiva del PSN de pactar un govern foral amb Nafarroa Bai i Izquierda Unida, posant en entredit el suposat federalisme de Rodriguez Zapatero. La imposició de que el PSN doni el govern foral a UPN crea una situació sense precedents que a hora d’ara es dificil de predir pel què fa el futur electoral de la marca electoral del PSOE a Nafarroa, o sigui el PSN, més quan bona part de la seva executiva s'ha mostrada obertament partidaria de pactar un govern de "canvi" amb Nafarroa Bai i IU i han titllat la decisió presa per la Comissió Executiva del PSOE "d'equivocada", tot i que l'acataran per allò que diuen "lleialtat" a les directrius que marca Madrid a totes les seves sucursals regionals o autonòmiques.

Però el més perillòs de tot és que ja no es tracta d'una decisió presa per aillar a una formació política com Batasuna, que s'ha negat a considerar terrorisme la lluita armada que porta a terme ETA i per tant no la condemna, sinó que es tracta de negar la possibilitat de que forces polítiques que si que han acceptat els principis maniqueistes que regeixen la política espanyola, com el PNV, Aralar, EA o IU puguin accedir a formar un govern d'unitat al capdavant de Nafarroa. Això posa en evidència el doblegament del PSOE als principis maniqueistes que defensa el PP i donen validessa a la visió unificadora i uniformitzadora que els populars tenen sobre Espanya, visió que col·loca quasi al marge de la llei a tots aquells que aspiren a assolir un futur de llibertat i independència per vies democràtiques, més quan el PP ha tingut la poca vergonya de declarar que permetre l'entrada d’Aralar al govern foral era "permetre l’entrada de Batasuna i d’ETA" al govern de Nafarroa.

Com si la cosa no anès amb ells i pensant més amb el possible efecte que podria tenir la formació d'un govern d’unitat a Nafarroa, més quan falta menys d'un any per les eleccions espanyoles, el PSOE ha demostrat que realment no tenen una visió pròpia pel que fa la construcció d'un Estat Espanyol de caire federalista, deixant més que clar que el suposat federalisme de Zapatero no és més que una de les moltes maniobres electoralistes i d'imatge que el president espanyol a portat a terme ençà accedí al capdavant del govern. De la mateixa forma que va tenir la poca barra de dir que respectaria integrament l'Estatut que sortís del Parlament de Catalunya, per posteriorment deixar-lo reduit a una mena de "plamfet" que no tenia res a veure amb l'original, ara Zapatero amaga l'ala pensant més a la factura que hauria de pagar en el cas de que els socialistes navarresos pactessin la formula de govern més reclamat des de diversos sectors de la societat civil de Nafarroa.

De nou se'ls ha vist el llautó i un cop més s'han caigut les caretes, la via federalista que en el seu moment va defensar Zapatero ja ha mort abans de començar a caminar. Aquest és en definitva el veritable esperit espanyolista d'un PSOE que ja dona per bó el model uniformitzador defensat pel PP. En altres contrades alguns partits haurien de prendre bona nota del que ha passat a Nafarroa per tal de decidir els seus pactes post-electorals i a qui fan president, encara que fos de l'escala de veins. Això si que seria una bona idea!

divendres, d’agost 03, 2007

FAST FOOD NATION

Ahir l'Anda i el qui escriu varem anar a veure "Fast Food Nation", una pel·licula de Richard Linklater, que es basa en el llibre del mateix nom obra de Eric Schlosser.

Aquesta pel·licula, tal i com ja apunta el seu nom, es dedica a fer un recorregut per la cara menys amable de les Corporacions estatunidenques de menjar ràpid, però lluny de fer-lo en format documental, cosa que li podria donar una certa creibilitat al basar-se en fets i suposits demostrables, es fa mitjançant un format estandard de film, de pel·lícula que utilitza les diferents històries que s'entrecreuen per tal de fer arribar un missatge clar als espectadors i que no per això deixa de ser menys verídic.

La pel·lícula comença amb Don Anderson (Greg Kinnear) un executiu de Mickey's (una corporació de menjar ràpid, alter ego de les grans corporacions del sector), que rep l'encarrec de visitar les instal·lacions de UMP, l'empaquetadora de carn de Cody, Colorado, que elabora el producte estrella de la corporació, la Big One, per veure si son certs els informes independents que han provat que a les Big One hi ha literalment merda.

Paral·lelament es mostra quin és el camí que han de fer els nombrosos treballadors mexicans que arriben a els EUA gràcies als "coyotes" per treballar de forma clandestina a l'empaquetadora i altres empreses de la zona. Així Don Anderson fa la visita de rutina a la UMP, però com no acaba de veure tot clar parla amb un els ramaders que ven carn a la UMP i aquest li apunta que efectivament hi ha merda a la carn; els excrements de les vaques que son sacrificades, ja que la manca de preparació dels treballadors, així com la voluntat dels propietaris de l'empresa de no deixar "d'aprofitar res", fa que finalment les Big One tinguin un component "especial", tot i que els alegres consumidors mai acabaran de desxifrar quin és aquest.

Sobre aquesta trama la pel·licula toca molts altres temes interessants, com poden ser el de l'inmigració, el de les condicions laborals dels nouvinguts, de la hipocrèsia de les corporacions, així com el desconeixement de la majoria de la població, que viuen aliens a una realitat molt més crua i plena de merda, més de la que ells es poden arribar a imaginar.

També vull destacar el paper d'alguns destacats actors com Bruce Willis (en un sorprenent paper d'executiu de Mickey's, fent de d'autèntic "fill de puta", defensor de les pràctiques més que dubtoses que porten a terme les corporacions) o Ethan Hawke, en el paper d'activista anti-fast food o a Kris Kristofferson, interpretant al ramader que explica la cara oculta del sector a l'executiu de Mickey's.

Si teniu temps i voleu passar veure la cara menys amable de les grans marques de "Fast Food" aneu a veure aquesta pel·lícula, segur que no us deixa indiferent.

dijous, d’agost 02, 2007

NI UN CENTAU DE $!!

Fa un parell d'anys varem assistir atonits a la inundació de Nova Orleans i a les imatges que ens mostraven com les autoritats estatunidenques es mostraven del tot incompetents per evitar un desastre sense precedents, deixant sense cap mena de cobertura a milers i milers de ciutadans que veien com l'aigua, el fang s'emportaven pel davant el seu "somni americà". El clam de bona part de la societat dels EUA va posar en evidència la incapacitat de l'administració Bush en gestionar la crisis humanitaria provocada pels efectes del Huracà Katrina. Les imatges de milers de persones deixades literalment a la seva sort a Nova Orleans recorrien el món. Hom es preguntava com era possible que els delinquents i els violadors campessin lliurement atacant als refugiats als indrets preparats per concentrar-los mentre es reinstaurava la situació, mentre les autoritats locals i estatals es mostraven del tot desbordats pel drama humanitari.

Han passat dos anys, les imatges ja formen part dels arxius, però encara hi han milers de persones que encara no han recuperat les seves llars i segons molts els experts que apunten que la situació esta lluny de considerar-se normal. Clarament els més perjudicats han estat aquells que per posició social des del bon principi es va veure que serien els més perjudicats. Però ara ha arribat la noticia que posa en evidència la clara indefensió dels més desvalguts en aquest drama: un jutjat federal ha considerat que tots els afectats pels efectes del Katrina no tenen dret a rebre cap mena de compensació econòmica per tot allò que van perdre ara fa dos anys. El motiu? El tribunal federal ha considerat, fent una interpretació que defensa els interessos de les corporacions asseguradores, que no han de cobrar un duro. Com es diria a les Espanyes "Ajo y Agua", mai millor ben dit, sobretot pel què fa referència al "Agua".

Resolucions com aquestes sembla que nomes son possibles als EUA, on els poders fàctics que han representar els drets de la ciutadania ja fa temps que s'han doblegat als interessos corporatius de les multinacionals, posant en evidència que avui més que mai als EUA el "somni americà" nomès es somni per aquells que tenen el suficient poder econòmic per controlar els poders de l'Estat, mentre a la resta el seu somni sovint acaba esdevenint un autèntic malson, sinó que els hi preguntin als milers de persones que han vist com es quedaven sense poder cobrar les compensacions econòmiques que els hi corresponen, més quan hem de tenir en compte que aquell drama humà es pot imputar més a la manca de diligència de les autoritats que no pas per una negligència dels afectats. Però els afectats no representen cap mena de poder corporatiu capaç de derrocar governants, nomès són persones corrents que per l'administració Bush, tal i com ja va demostrar quan va produir-se aquesta desgràcia, no compten en res, possiblement en el fons no deuen ni existir pel president estatunidenc.

dimecres, d’agost 01, 2007

JO

Una de les darreres propostes cinematogràfiques més interessants que ha produït l'indústria catalana és el film del director mallorquí Rafa Cortes, que amb el títol de "Jo" i amb guió del propi Rafa Cortes i de l'actor català Àlex Brendemühl (el seu és pare alemany) tractat d'analitzar la construcció de la pròpia personalitat i del nostre "jo" a partir de presuposits que no ens questionem.

La trama es senzilla i fins i tot recorrent,però no per això deixa de ser interessant. Un treballador alemany, Hans, es trasllada d'Alemanya a un poble indefinit de Mallorca per treballar fora temporada com a majordom/ma d'obra d'una parella excèntrica formada per una alemany, que ha "robat" la identitat al anterior inquilí de la seva finca, un tal Tanca, i una mena de pintora molt istriònica.

Ja des del primer moment comença a obsesionar a Hans l'ombra d'un omnipresent treballador que l'ha precedit tant en la seva feina com en el seu apartament, alemany i de nom Hans també, fet que crea un cert suspens al respecte de la identitat d'aquest personatge que no apareix ni un sol minut a la pel·licula, però que va tormentant al protagonista fins que aquest arriba a entrar en crisis i replantejar-se la seva pròpia identitat.

Una pel·licula, molt interessant, amb un ritme lent i pausat, amb una llum, uns personatges autòctons que semblen psicopates i uns paisatges que tot i poder ser paradisiacs son del tot tètrics. Sense cap mena, una proposta interessant, amb un argument psicològic que parla sobre la construcció de la personalitat d'un mateix.