UN ANY

El dia 18 de juliol primer, i el dia 30 de juliol desprès, la Truiteta i Cosmorural fa tot just un any que van casar-se. Encara que el matrimoni fou per evitar que la Truiteta fora deportada a un fast-food, la veritat és que la voluntat de compartir la seves vides va ser el veritable sentit per donar aquest pas.

Ja ha passat un any, aamb moments bons, moments dolents, però sense cap mena de dubte amb una vida en comú, amb tot el que això suposa, per fer la titànica tasca de fer coincidir dos universos en un sentit comú.

Des d'aqui truita et dic que t'estimo molt, que soc una persona molt feliç al teu costat i vull estar compartint els nostres universos mentre la força ens acompany. T'estimo!!!

Et dedico aquesta cançoneta que espero que t'agradi! T'estimo coseta meva!

SENSE GEL I AMB MOLT PETROLI

Hem assistit fa poc a un aconteixement que sinó fos per les obscures intencions que s'amagen darrera d'aquest fet, podriem considerar com una de les més recents fites cientifiques assolides per l'èsser humà en la seva lluitat per descobrir els pocs indrets que encara resten verges i indomits al domini de la Terra.

M'estic referint al fet de que dos batiscafs russos hagin tocat el fons marí del Pol Nord, en una de les darreres fites cièntifiques més importants, fita que ha quedat ensombrida pel fet de que darrera d'aquesta descoberta hi ha la voluntat de les autoritats russes de legitimar el seu domini del fons marí del Pol Nord, que segons diuen esta connectada territorialment amb Sibèria i per tant es territori de la Federació Russa. El que passa és que darrera d'aquesta voluntat dels russos de fer un imperi submarí esta el fet de fer-se amb el control de les innumerables reserves de petroli i gas que es preveuen que allà existeixen.

Sinó deixava de ser patètic veure com els batiscafs russos col·locaven una bandera de titani amb els colors de Rússia per tal de deixar ben clar que aquelles contrades, parlem d'una plataforma territorial que es troba a 4.500 metres de profunditat, encara son molt més patètiques les reivindacions territorials de Rússia en la seva voluntat de controlar els pocs recursos naturals que encara resten sense explotar.

En aquest món on el capitalisme ha esdevingut el paradigma de desenvolupament tant econòmic, polític, social i mental, aquesta és la mostra de com aquest model arriba a les seves darreres conseqüències encara que es posi en perill l'equilibri mediambental i només veu la Terra, els seus recursos i tots els seus essers vius com un medi per obtenir recursos econòmics amb que augmentar la balança d'ingressos econòmics dels grans capitalistes, que no els importa de que amb la seva actitud de rapinya i d'espremer els recursos naturals estiguin assentant les bases futures per fer impossible la vida al nostre planeta i per tant per acabar amb l'existència de tota forma de vida, tot i que en aquest sentit potser una vegada que haguem acabat amb els recursos de la Terra podrem anar-nos a un altre planeta, com Mart, per tal de seguir amb aquest model capitalista que tantes "alegries" ens ha donat.

MITJA LLUNA

L'altre dia l'Anda i un servidor vam anar al cine a veure la darrera pel·lícula de Bahman Ghobadi, el director kurd iraní autor de la més que recomanable "Les Tortugues també volen" on reflecteix la situació d'uns infants kurds iraquis, que en la seva majoria estan mutilats i es troben refugiats al Kurdistan turc, on es dediquen a recollir restes de bombes i mines per les tropes estatunidenques i a viure com poden.

La darrera pel·licula de Ghobadi es diu "Mitja Lluna" (en kurd Niwemang) i tracta en clau còmica, dramàtica i màgica la vida al Kurdistan iraní i en particular les peripècies del ja veterà cantant Mamo i els seus músics, tots ells son considerats "fills" del cantant, per arribar a un concert que han de fer al Kurdistan iraquí.

La pel·licula, que en tot moment vol recollir la visió lírica, coral i musical del món kurd segons el director, món a mig camí entre la realitat més crua i la màgia que no permet a l'espectador separar realitat de ficció, comença amb una escena memorable, on Kako, fidel amic i servidor de Mamo, està fent de "moderador" d'una baralla de galls i abans de que comenci la baralla comença a citar al filosof Kierkegaard: "No tinc por de la mort, ja que quan jo soc aquí, ella no hi és i quan ella és aqui jo ja no hi soc".

La cinta, com totes les cintes de Ghobadi sempre compromès amb la situació del seu poble, el kurd, també parla de la situació de la dona a l'Iran, on la dona no pot cantar davant dels homes i on pràcticament no té cap possibilitat d'exèrcir cap funció pública, fet que reflecteix el director de forma metafòrica al parlar-nos d'una quasi mitològica ciutat on es troben "exiliades" 1.334 dones, totes elles cantants, on es desplaça Mamo a buscar una noia que canta meravellosament.

Son molts els temes que queden reflectits en aquests 107 minuts de pel·licula, l'humor, la vida al Kurdistan, el sentit i significat de la mort a la cultura kurda, la música, els mites màgics, els simbolismes del poble kurd, entre molts d'altres. Sense cap mena de dubte una pel·licula del tot recomanable per aquells que els hi agradi de gaudir d'un cinema diferent, amb un estil diferent i un ritme diferent, a l'estil kurd, un estil tant proper com llunyà de la vella Europa.

TROBADA DE VIQUIPEDISTES DE LA VIQUIPÈDIA EN CATALÀ


Aquest dissabte 28 de juliol els Viquièdistes que editem a la Viquipèdia en català hem quedat en fer una trobada al Cibernàrium a les onze del matí. Clarament hi ha un cert atractiu en el fet de quedar amb altres persones que hi participen en aquest projecte, sobretot per saber com seran ells, però sobretot per intentar trobar-nos per treballar i fer de la nostra Viquipèdia, la que s'escriu en català, un referent de les Viquipèdies, tant pel nombre d’articles, però sobretot per qualitat dels articles.

Als qui encara no heu entrat en el Univers Viquipèdia us animo a que ho feu i col·laboreu amb la Viqui en català! No us arrepentireu!

I SE'N VA ANAR LA LLUM


Era un dilluns pel matí del mes de juliol al volt de les deu del matí. Realment no era molt diferent que cap altre dilluns, però al cap d'uns minuts si que seria un dilluns diferent, com a mínim per a molta gent.
Cap a les deu i poc se'n va anar la llum. Primer sorpresa, desprès inquietud ja que la llum no tornava i desprès..., desprès impotència i ràbia per no saber ben bé que passava i veure com durant hores i hores la situació es perllongava.


Van ser més de 42 hores sense llum, sense poder fer-ne ús de tots els aparells, enginys i estris elèctrics als quals ja ens hem acostumat i depenem certament en el nostre dia a dia.

De tot el que ha passat, de la manca de serietat de les companyies, de la manca de diligència d'aquestes i de les administracions i fins i tot de la inconsciència de bona part de la ciutadania es poden extreure moltes lectures. Jo n'he extret les meves i no m'estaré de dir-les.

Primer de tot s'ha de dir que l'empresa, en règim de monopoli (Visca el lliure mercat!!!) que subministra electricitat a les llarcs de Barcelona es FECSA – Endesa, empresa valorada més o menys en uns 46.000 milions de € (que ràpid que es diu), però aquesta empresa no s'encarrega de gestionar la xarxa, cosa que ho fa Red Electrica Española, empresa privada que compta amb un 20 % de participació estatal i que és gestionada molt "diligentment" per Luis Atienza, antic Ministre d'Agricultura entre els anys 1993 i 1994 i que ha estat dels pocs que ha donat la cara al llarg de tota aquesta crisis energètica.

Així doncs el panorama és el següent. A totes les llars catalanes i en aquest cas a les de Barcelona, qui subministra electricitat és FECSA – Endesa, però no amb les seves infrastructures, sinó amb les de Red Elèctrica, que l'únic que rep a canvi de oferir el subministrament és el pagament d'un lloguer de la xarxa, que ves per on ho acaba pagant l'usuari, ja que a la nostra factura de la llum que hi paguem consten conceptes de "lloguer o ús de xarxa", per tant qui es garanteix el benefici en aquest cas és Endesa (ha aconseguit en el primer trimestre del present any quasi 320 milions € nets de benefici) i qui no es garanteix molts beneficis és Red Electrica Española.


Així quan la demanda i el consum d'energia augmenten és Red Electrica i per tant l'Estat qui ha de construir més xarxes i qui factura més electricitat és Endesa, ja que és qui produeix i Red Electrica nomès transporta l'energia. Com la producció d'electricitat la té a Catalunya en regim de monopoli Endesa (torno a dir: Visca el Lliure Mercat!!!), aquesta multinacional es qui garanteix el subministrament a les llars catalanes i en aquest cas de Barcelona.

Ara bé, el que va passar el dilluns 23 de juliol va ser que Endesa va haver de tallar el seu subministrament per un incendi que es va produir per curtcircuit a una sub-estació (la del Passeig Maragall) ja què s'havia caigut un cable a l'estació de Collblanc. Encara ningú ha sortit a donar la cara al respecte i la nostra classe política intenta amagar les vergonyes dient que ells no son responsables i donant les culpes a les Elèctriques, quan ells i només ells van ser els responsables de permetre que es fessin les privatitzacions que es van fer i han permès que qui ha de fer inversions siguin les administracions mentre que qui es porten els beneficis sigui el capital en forma de l'empresa de torn.

Aquesta és la base de l'estat capitalista en el que vivim i el que ha passat aquest dilluns seria en el mal dels casos quelcom considerat com "collaterals damages". Així mentre uns s'omplen el pap, els altres han de rascar-se la butxaca i destinar parts dels ingressos del pressupost general de l'Estat a infrastructures (torno a repetir, que no aporten cap benefici directe a l'Estat i si a empreses privades com Endesa, Iberdrola,...), diners que es podrien dedicar a millorar la qualitat de l'educació, de la sanitat, dedicar més inversions a I+D, construir més habitatge oficial o fer altres tipus d'inversions com augmentar els ajuts socials. Però no, tenim un Estat capitalista que quan s'han d'invertir diners ho fa ell per compte seva i sempre amb la màxima de que el capital obtingui beneficis. Aquesta és la dinàmica del capitalisme salvatge que gaudim tant dolçament.

L'apagada de dilluns i el fet de que dimarts i bona part de dimecres encara hi hagués gent sense llum no es cap problema per Endesa, tot i que van fer el "paripé" i van sortir dient que ho intentarien solucionar "el més aviat possible". Però quan van veure que el problema era molt més seriós, aleshores van intentar solucionar el problema col·locant generadors elèctrics, fet que ha permet solucionar de forma parcial el problema i ha evitat una revolta de la gent contra l'apagada i la manca de preocupació mostrada per Endesa. Tot i que a la pràctica totalitat de les llars barcelonines hi hagi llum avui en dia, encara son molts els que no tenen el subministrament restablert, ja que els generadors només són una solució que intenta amagar que a la xarxa encara no hi ha llum.


El drama que s'amaga darrera de tot això és que les administracions son del tot impotents i incapaces de fer alguna cosa davant de les multinacionals. Sinó qui és el polític que te allò que no sona per posar a una multinacional espanyola com Endesa valorada en 46.000 milions de € en el seu lloc i exigir-li responsabilitats de veritat i no acceptar que pagui indemnitzacions entre 60 € i 300 € que és el que esta oferint i que son un insult a la gent que ha patit la seva manca d'escrupols i principis ètics més elementals.

Malauradament crec que en aquest sentit ja fa temps que s'hi va anar la llum entre la nostra casta/classe política.

EI, ON S'HA FICAT EL MEU PAIS?


Ei,on s'ha ficat el meu país? Aquesta és una pregunta que sovint moltes persones és plantegen arreu del món en referència a la situació del seu país, del lloc on han crescut i per tant l'indret, paratge i de la cultura que els ha influït per ser com són com individus dins d'un ambient determinat per unes tradicions i costums que s'han transmès de generació en generació amb més o menys sort.

Aquesta pregunta també és el títol del darrer llibre que he llegit i que és obra de Michael Moore, el polifacètic escriptor, director de cinema i activista polític estatunidenc conegut internacionalment per les seves pel·licules "Bowling for Columbine" i "Fahrenheit 9/11" que retracten a la societat estatunidenca al voltant del controvertit tema de la possessió d'armes i sobre la intervenció militar dels EUA a Iraq, així com el paper jugat per l'administració de G. W. Bush ençà els atacs terroristes de l'Onze de setembre de 2001.

A "Ei, on s'ha ficat el meu país?" Michael Moore és centra a donar arguments als estatunidencs perquè no votessin a Bush a les eleccions de 2004, motiu pel qual es dedica a repassar tot un seguit d'aspectes que van des del paper de l'administració Bush en relació al perill d'atac terrorista que ja apuntaven els serveis secrets estatunidencs abans del 11-S i que no van ser tinguts en la deguda consideració per part dels republicans neocons de l'administració Bush, igualment també fa un recorregut dels innombrables negocis que té el pare de G. W. Bush, l'ex-president G. W. H. Bush amb els saudites i en concret amb la família Bin Laden, així com el fet excepcional que suposà que l'endemà mateix de l'atac del 11-S els membres de la família Bin Laden, així com els membres d’altres ciutadans saudites influents presents al territori dels EUA fossin autoritzats a deixar territori estatunidenc sense que se'ls sotmetés a cap mena d’interrogatori, tot i que la majoria dels terroristes del 11-S eren ciutadans saudis també.

Però Michael Moore va més enllà i fa d'aquest un llibre que vol servir de denúncia sobre quina és la situació econòmica, política i social dels EUA, motiu pel qual no dubta en parlar de les multimilionàries estafes fetes per amics i gent propera a la família Bush, com per exemple el cas Enron, que va deixar a milers de persones sense els seus estalvis que havien invertit en els fons d’inversió de Enron o altres empreses que com aquesta han especulat a la Borsa obtenint milions i milions de dòlars que han anat a parar als comptes corrents d’uns directius que no han dubtat en timar a aquells que els hi confiaven els diners amb l’esperança de multiplicar els seus petits estalvis. Igualment et deixa del tot bocabadat altres aspectes que denúncia l'autor com el fet de que moltes empreses multinacionals facin assegurances de vida als seus empleats perquè arribat el moment ells i no les famílies puguin cobrar les grans indemnitzacions.


En definitiva, és aquest un llibre de denúncia del sistema capitalista salvatge que els neo-conservadors que avui en dia governen els EUA han afavorit, un sistema que ha deixat al marge a moltes persones que han vist com el seu poder adquisitiu s’anava esfumant, un sistema que ha liquidat en sentit literari bona part del sistema educatiu i sanitari universal que existia als EUA, un sistema que també ha liquidat la indústria estatunidenca en detriment de la inversió en altres zones del planeta on els grans capitals representats per les grans corporacions obtenen increïbles beneficis, un sistema que ha atacat a la classe mitja en tots els sentits, una classe mitja alienada per la publicitat, pel consum i sobretot per la por que s’ha estès per què un atac terrorista es pugui produir en qualsevol moment i en qualsevol indret, por que convenientment el govern dels EUA amb Bush al capdavant i amb el suport de tots el poder econòmics, mediàtics i fàctics s'han encarregat de difondre per la societat dels EUA per tal de tenir-los ben despistats mentre els hi van treien els seus diners i els hi van retallant les seves llibertats.


Encara que amb aquest llibre Michael Moore volia crear una consciència a aquesta mateixa societat estatunidenca per acabar amb l’administració republicana a les eleccions de 2004, el llibre també pretenia i pretén ser un reflex de quina és la situació que es viu als EUA ençà del 11-S. Com hom sap G.W. Bush va ser elegit en una de les eleccions amb més nivell de participació de les darreres eleccions celebrades a aquell país. En certa forma els sectors opositors a Bush és van mobilitzar i van aconseguir millors resultats que a les eleccions de 2000, però els votants dels republicans també van ser més, posant en evidència que avui en dia, per molts motius la societat estatunidenca és una societat dividida. A més tal i com ho demostren les eleccions legislatives de 2006 els demòcrates sembla que han recuperat bona part del crèdit perdut i han aconseguit la majoria a les dues cambres legislatives dels EUA, el Senat i el Congrés, quan es preparen pel imminent inici de la campanya electoral que podrà permetre que els demòcrates desplacin d’una vegada per totes als republicans neo-conservadors de Bush, Cheney i tota aquesta colla que haurien de ser jutjats entre d'altres crims com a criminals de guerra.

Mentre arriba el dia de l'inici de la campanya i estic atent als moviments del Michael Moore activista, que per cert ha estrenat una nova pel·lícula "Syko", on parla del sistema sanitari dels EUA, us recomano aquesta lectura, ja que crec que aquesta us permetrà conèixer la realitat dels EUA de més a prop, a la vegada que també pot servir com a eina de conscienciació i de coneixement per prevenir-nos pels intents que alguns polítics neoliberals vulguin portar a terme al nostre país, tot això assegurant-vos que passareu una estona agradable i molt divertida, ja que Michael Moore es d'aquelles persones que consideren que la creació de la consciència individual també es pot i en certa forma s'ha de fer, des de l'humor i sobretot des d'una visió desdramatitzada de les coses.

L'AFER DE "EL JUEVES" O LA INUTILITAT DE LA MONARQUIA

Tot estant a Menorca passant uns dies de vacances a Menorca amb els meus amics em va arribar la notícia: el Fiscal General Conde Pumpido havia demanat al Jutge Juan del Olmo el segrest de l'edició del Jueves d'aquesta setmana.

Realment no sabia si es que estar mentalment en altre lloc o desconnectat m'havia fet perdre quelcom de tot el que havia passat.


Però una vegada que hem vist com ha anat i tot i sobre el que es tractava la veritat és que el tema té més a veure amb la petitesa mental d’aquest dos personatges i de bona part de la classe política i de tots aquells que fan part d’aquest patètic circ en el qual estem immersos, que no pas pel fet de ser polèmic o no la portada publicada, on es veu a dos vividors de puta mare fent una de les coses més naturals dels món: cardant.

El que passa és que hi ha persones que no veuen més enllà de la pastanaga que els hi posa el seu amo al davant i en aquest sentit s’empassen el principi de que la família reial és inviolable i la seva sacro santa figura digna no pot ser motiu de mofa o ridiculització.

Tots aquests que defensen això realment es creuen que els Borbons o qualsevol altra família reial estan per damunt meu i de tots nosaltres. Però que cony es creuen aquests? Que realment són millors que jo? Que realment són millors que tots i cadascun de nosaltres? Es que realment es creuen que la seva vida es digna de més respecte que les nostres vides?

Que no ens toquin allò que no sona ja que a part d'aguantar-los econòmicament a veure si no ens hi podrem ficar amb tots i cadascun d’ells. Però on estan tots aquells que defensaven la llibertat d’expressió quan els temes de les caricatures de Mahoma? On estan aquells que deien que els musulmans eren uns extremistes per queixar-se d'unes "innocents" caricatures del profeta musulmà? Que passa, que aquests quan es tracta d’una institució com la monarquia espanyola no en pensen el mateix?


Aquests vividors de la família reial (mai millor dit) haurien d’estar-nos agraïts de que no els hi donem una cop de peu als seus sacre sants culs i els enviem a la cua de l'atur a veure si troben una feina al nivell del seu coeficient intel·lectual, en comptes d'anar coaccionant llibertats.

Però en que món arribarem a viure si permetem que unes persones estiguin per damunt dels altres i la gent no digui res. Es que només ells son objecte de respecte? I la resta de nosaltres ho hem d’acceptar com si tal, sense dir res, només pel fet de que ells suposadament estan legitimats per ocupar un lloc privilegiat. Els temps del concepte del poder descendent i legitimat per Déu ja es cosa del passat, només alguns països mantenen aquestes institucions antiquades i sense cap mena de sentit. El seu simbolisme es cosa del passat per molt que alguns s'esmercin en fer-nos veure el contrari, tal i com ho ha acabat demostrant aquest afer del Jueves.

El tema del segrest del Jueves no només posa en evidència de que nosaltres, tot i gaudir de llibertat d’expressió no en podem fer ús per fer mofa i broma d'algú que viu gràcies als nostres impostos i es manté en aquest lloc gràcies a la petitesa mental d’aquesta societat, sinó que a més posa en evidència que els membres de la família reial poden fer cap mena de delicte sense haver de retre comptes com qualsevol ciutadà amb els tribunals. Això si que és una injustícia i un motiu per lluitar i posar en evidència que avui en dia no ens cal cap mena de monarquia que aguantar i suportar, sinó persones realment preocupades pel benestar de la gent i no per la seva "imatge i reputació".

18 DE JULIOL

Fa tot just 71 anys que un 18 de juliol un grup d'oficials i alts comandaments de l'exércit de la República Espanyola es van sublevar contra la legitimitat d'un govern republicà elegit democràticament.

Darrera d'aquesta sublevació hi havien tot un seguit d'elements de molt diferents procedències ideològiques i polítiques, així al costat de falangistes, hi havien carlins, monarquics alfonsins, republicans de dretes (molts ells votants dels partits republicans de la CEDA de Gil Robles, el PRR de Alejandro Lerroux i la Lliga Regionalista de Francesc Cambó), terratinents, grans capitalistes, bona part de l'alta burgesia, així com l'alta jeràrquia i el clergat de l'Esglèsia catòlica espanyola, a més de tot un seguit de personatges de moltes diferents procedències que creien que la victòria del Front Popular a les eleccions de febrer de 1936 era el preludi a l'establiment de la dictadura comunista a Espanya.

Tot plegat ja sabem el que va passar, 3 anys de guerra civil, on les democràcies liberals occidentals van deixar que la República s’ofeguès fent la vista grosa a l’ajut que lliuraven el regim feixista italià i nacionalsocialista alemany als rebels, tot i que existia un pacte signat per les principals potències europees de no intervenir en el conflicte civil espanyol.

La guerra fou perduda per aquells que tenien la legitimitat democràtica i fou guanyada pels insurgents, per aquells que durant quasi 40 anys de dictadura governaren un Estat de facto. Amb la mort del dictador l'any 1975 la "democràcia", encara que fos en aparença i més en formes que no pas en el fons, va tornar a l'Estat Espanyol i el que va passar el 18 de juliol per molta gent va caure en l'oblit.

Enguany el govern pseudo-progresista del PSOE ha plantejat la necessitat d'aprovar una llei de "Memòria Històrica" per tal de recuperar i en els casos que sigui necessari reintegrar la memòria i l'honor de totes i tots aquells que lluitaren en un o altre bàndol. Clarament aquesta llei es més una declaració de intencions que no pas una acte realde recuperar memòries, reintegrar els honors de les persones repressaliades i de revisar tots aquells casos i processos penals on els inculpats van acabar els seus dies davant d'un pelotó d'afussellament o al patibul. Aquesta és una llei amb una façana molt maca, però sense una voluntat real de posar als repressors i als repressaliats en el lloc que es mereixen.

Els motius? Clarament els hem d'anar a buscar a la malanomenada "Transició espanyola", on bona part de l'oposició a la dictadura va haver de pactar amb la classe política d’aquest regim dictatorial, havent de consentir la inmunitat de tots els criminals i els executors de la repressió que al llarg de quasi quaranta anys va caure damunt de tots aquells que s'oposaven al regim dictatorial.

Entre aquests pactes també hi havia l'acord tacit de fer caure l'oblit sobre els aconteixements que van permetre derrocar al regim legitim i democràtic, el republicà i permeteren instaurar al dictador al capdavant d'Espanya.

Bona part de la classe política actual son els hereus directes d'aquells que pactaren la transició espanyola i son molts els poders factics que recorden continuament la necessitar de mantenir les "regles del joc" pactades al llarg de la "Transició", pactes que passen per mantenir la impunitat de tots aquells que participaren activament en el manteniment del regim dictatorial, estiguin vius o morts a l'actualitat, així com la necessitat de mantenir la necessitat d'edulcorar en la memòria col·lectiva el que fou la dictadura (ja sigui amb series de televisió amb molt èxit a l'Estat), o al fet de no voler consagrar dates com el dia 18 de juliol per a reivindicar la memòria de totes i tots aquells que moriren al llarg de la Guerra Civil Espanyola i la posterior dictadura.

El motiu? Crec que en el cas de que dediquessim cada 18 de juliol a celebracions institucionals i civils per tal de recuperar la memòria i recordar el que va esdevenir en aquella data de l’any 1936, així com el que va suposar aquell aixecament militar per la societat espanyola portaria més tard o d'hora el plantejament de preguntes que poden suposar un replantejament de moltes coses i institucions que avui en dia considerem legitimades i consolidades com la monarquia i això sincerament no crec que interessi a la classe política espanyola d'avui en dia.

THE CORPORATION

Ahir vaig veure un d'aquells documentals que et deixen del tot atordits i sense respiració, ja que et mostren com són les coses realment i com s’està desenvolupant el nostre món. Aquest documental, anomenat “The Corporation” (La Corporació en català) no fa referència a la Corporació de Radio Televisió de Catalunya, sinó a les corporacions mundials que controlen l'economia mundial i dirigeixen els destins del sistema polític econòmic capitalista en el qual ens trobem inserits i immersos tots aquest que vivim en aquesta societat d’opulència.


Aquest documental està dividit en tres capítols d'una hora cadascun d'ells. El primer que van donar ahir té el nom de "La patologia del comerç" i es dedica a buscar quins són els orígens de les corporacions i com aquestes s'han desenvolupat al llarg dels prop de 150 anys d’existència fins els nostres dies, tot mostrant-nos quins són els mecanismes que tenen aquestes per obtenir els seus recursos i beneficis, ja sigui mitjançant l'explotació de la ma d’obra barata a països com Guatemala, la Xina o d'altres, on es produeixen productes amb un cost aproximat de 0.70 centaus de $ que en el mercat es vendran posteriorment per 100 $, fet que ens permet fer-nos una idea de quins són els beneficis que obtenen les corporacions arreu del món amb les seves activitats. En aquest sentit apareixen tot un seguit de "consellers" i agregats de les corporacions que intenten explicar quina és la lògica dels directius de les corporacions per actuar com actuen i perquè basen els seus beneficis i els seus guanyis en la misèria dels altres.

En aquest capítol també s'analitzen els efectes que provoquen les accions que es porten a terme des de les corporacions, ja sigui en el medi natural, com pot ser la contaminació, la desforestació i l'extinció d'espècies animals i vegetals, com també els efectes que tenen les accions d'aquests "individus amb personalitat jurídica" (que és com hom defineix al documental a les corporacions) en els éssers humans de forma directa o indirecta, ja sigui pels efectes dels productes químics o pel consum de productes modificats genèticament. Així se'ns mostra des de quins han estat els efectes que es poden produir quan una empresa inventa un producte farmaceutic que augmenta de forma increïble la producció de llet de les vaques, tot i que aquestes acabin tenint una malaltia que s'acabarà transmitent als humans o com la continua utilització de productes químics hagi estat un dels factors apuntats per bona part dels experts per explicar que un de cada tres persones tinguin al llarg de la seva vida algun tipus de càncer.

Els altres dos capítols "Oportunitat eterna" i "Mercats lliures" en breu es donaran els dos propers dimecres al Canal 33 al voltant de les 19:30 hores i les 00:00 hores. Sense cap mena de dubte serà qüestió de veure aquests capítols i prendre consciència de com estem alterant el nostre medi i com anem avançant cap el "col·lapse total" si no som capaços de buscar models, ja no sostenibles, sinó diferents de desenvolupament de la societat humana, ja no per evitar el que sembla inevitable, sinó per garantir la pervivència de l'espècie humana i de la resta d'espècies animals del planeta.

MALTRACTE

Els ésser humans som l'espècie animal més depredadora que existeix de totes les espècies animals del planeta Terra. Al nostre costat els Dinosaures que un dia van existir al planeta i que per molt que es mengessin els uns als altres eren uns amateurs ja que aquests no tenien la capacitat destructiva que tenim els humans. També ens hem de riure dels taurons o de qualsevol altre depredador existent avui en dia que ens pugui fer por. Per molt que aquests animals ens puguin provocar algun dany, per molt que ens puguin atacar i fins i tot matar a alguns individus de la nostra espècie, nosaltres els humans tenim una capacitat que cap d'ells, em refereixo a tots els depredadors junts de la Terra, podran tenir mai.

Per començar encara que tots els depredadors comencessin a atacar-nos, cosa imprvable, nosaltres solets ens imposaríem per a tots ells, ja que simplement amb el llançament de la bomba atòmica reduiríem l'existència de tots els organismes vius a la Terra a aquelles formes vives menys grans que una formiga. Tot animal més gran que sobrevisqués a l'explosió més tard o d’hora acabaria defallint, ja fos per l'efecte de l'explosió atòmica, com dels conseqüents efectes, com les pluges acides, la mort de la vegetació i per tant l'extinció en cadena de les espècies, primer les herbívores i més dèbils, desprès les carnívores.

Però no parlem del "perill atòmic" i del "panorama post-nuclear", que semblà que d'ençà la desaparició de la URSS i la fi de la guerra de blocs hagi desaparegut. En aquell moment aquest fet va portar a personatges com Francis Fukuyama a declarar la "fi de la història de la humanitat" i a d'altres com Samuel P. Huntington a plantejar les relacions internacionals entre els capitals i els estats a partir d'una concepció global basada en la divisió mundial entre civilitzacions que irremediablement més tard o d'hora s'haurien d'enfrontar per tal de fer-se amb el control dels recursos econòmics, materials i naturals de la Terra. Tot plegat aquests plantejaments ens porten al panorama actual, on qui més o menys pot veure clar que aquest plantejament de "xoc de civilitzacions" està ben present en les orientacions polítiques dels principals poders polítics i econòmics del món.

Per acabar de garantir l'èxit d’aquest plantejament ens han fet sentir la por, la por als atacs terroristes i la desconfiança vers tots aquells que no són com nosaltres, que no podem identificar com "dels nostres".

Però aquest sentiment de sentir por per part dels humans, em refereixo a una por no instintiva, que pot ser-ho, si més no una por racional és el que explica reaccions humanes produides en cadena que passen per exemple per suport a bona part de les èlits dirigents o atacar a altres països o congeneres que ens poden suposar un "perill" per la nostra existència.

Els humans com animals que som també podem sentir un por instintiva, però si hi ha una cosa que ens diferència de la resta d'espècies animals és la capacitat de raonar, de pensar i per conseqüent de generar cultura. Per tot plegat aquell sentiment de por que ens pot aterrar més no és pas la por per instint, sinó la por per raonament, que és la que sentim quan podem veure el perill i el podem identificar amb una amenaça per nosaltres i per la nostra vida. En això som diferents als animals, mai un animal ens atacarà sinó és perquè es sent realment amenaçat.

Els humans som l'únic animal que ataca als altres sense cap mena de motiu. La nostra capacitat de "raonament" pot provocar que apareguin sentiments i actituds que nosaltres podem identificar com a "cruels" i que senzillament són tots aquells actes que provoquen danys quan generem mal a l’altre sense cap mena de justificació i necessitat. En aquesta crueltat alguns poden trobar un gaudiment, com a les corrides de braus, les baralles de galls i gossos o d’altres actes que es destaquen per la crueltat injustificada envers els animals que en la majoria de la vegada estan indefensos.

Encara que nosaltres i que la majoria de l'espècie sigui omnívora, fet que suposa que dintre de la nostra cadena alimentària consumim de carn animal i els seus productes derivats, això no vol dir que haguem de produir patiment sense cap mena de justificació o que haguem de maltractar de forma indiscriminada a la resta dels animals només pel fet de que nosaltres som més forts i ells més dèbils.

Moltes persones tenen la sensació de que estan pel damunt de la resta d’espècies animals, de fet tenen la sensació de que ja els humans no som animals, com si el simple fet de poder fer raonaments o produir cultura i tecnologia (una tecnologia que ens fa més depenent de la mateixa i ens separa del nostre medi natural i el nostre origen com espècie viva) fóssim diferents a la resta d’organismes vius que coexisteixen a la Terra. Nosaltres tenim sentiments i sobretot els podem exterioritzar i raonar en un llenguatge que podem desxifrar i transmetre. Els animals també tenen el seu llenguatge, els seus sentiments i els seus comportaments que es manifesten amb unes pautes diferents a les nostres. Tot això no ens ha de fer sentir superiors, encara que tinguem la pretensió de que nosaltres som superiors a la resta d'espècies vives. És aquesta pretensió de ser superiors el que ens fa deixar de banda que nosaltres els humans som els únics animals capaços d’acabar amb la resta i no per una causa lògica, com podria ser la pervivència de l'espècie que es sentiria amenaçada per una altre espècie, sinó pel fet de generar conflictes pel domini d'un territori i d'uns recursos que nosaltres convertim en riqueses, un concepte abstracte, com el concepte dels diners, que nosaltres els humans i només nosaltres hem desenvolupat.

Cap altre espècie animal mostraria uns comportaments com el que mostren els humans. Cap espècie animal evitaria que l'altre s'alimentés si ell té garantit el mínim per alimentar-se i sobretot cap altre animal destruiria el seu medi natural on viu i d'on s'alimenta, posant en perill la seva pròpia existència. Els humans si que ho hem fet, ho fem i malauradament sembla que ho continuarem fent fins que acabem amb tot. Cap altre espècie animal és responsable d’extingir a una altre espècie animal com ho han fet els humans amb la seva activitat depredadora.



Si realment som individus pertanyents a una espècie que es vol destacar per la seva capacitat de raonament, per la seva consciència en relació a nosaltres mateixos i a la resta d'espècies animals, així com en relació a la nostra posició dins de la Terra hem de canviar actituds, hem de canviar formes de fer, de pensar i de percebre tot el món que ens envolta i deixar d'actuar com els més gran depredador de la Terra, ja que només canviant i transformant serà possible garantir la pervivència de tota forma de vida al nostre planeta.



No sóc militant del PACMA ni crec que ho sigui mai, però aquest spot fet per les eleccions de la Generalitat de l'any 2006 i que va ser censurat pels mitjans de comunicació, expressa molt el sentiment que tinc en aquesta matèria. Els he de felicitar pel seu missatge i com ens remou la consciència.

TERRORISME, POR I MORT, O COM ENS VOLEN FER CREURE EN LA SEVA GUERRA.

Primer de tot sóc conscient del gran dolor que deuen sentir en aquest moment els familiars de les víctimes, per això vull expressar el meu condol a les famílies de les persones que van morir com ha causa de la violència terrorista al Iemen quan sortien de visitar les runes del palau de la reina de Saba.


Aquest atemptat ha commocionat sens cap mena de dubte la societat catalana. Molta gent ha mostrat la seva por davant del suposat "perill" del terrorisme islamista i molts d'aquells que havien d’anar al Iemen han anul·lat els seus viatges. L'agència que gestionava aquest viatge on malauradament han perdut la vida nou persones també ha anul·lat els viatges fins a nou avís, ja que no hem d'oblidar que entre els morts havia un dels fundadors i dels pocs guies que tenia l’agència per anar a aquest viatge.

Anar al Iemen no es que suposi un perill en especial, només que anar en tren i que t’esclati una bomba, anar en avio i aquest que s'estavelli contra un edifici o que estiguis prenent quelcom a un bar a Casablanca o Israel i algun s'immoli emportant-se pel davant a tot el que trobi. Jo particularment si pogués, que no puc anar per motius econòmics, anaria al Iemen o a qualsevol altre dels indrets que he comentat anteriorment i tinc molt clar que no deixaria d’anar per què em parlin de "terrorisme islamista" i m'intentin ficar la por al cos.

La nostra societat està davant d’un perill molt i molt gran i no precisament d'arrel islamista, als quals no identifico com a causants de la actual situació, sinó estem davant del perill que les "nostres" autoritats en nom de la nostra "seguretat" i d'un perill que ells només el veuen ens vagin cada cop més i més retallant les llibertats i actuïn com Estats Totalitaris.
De la mateixa forma que les classes oligàrquiques alemanyes van estendre sobre la població alemanya la idea de que per aturar el perill que suposava el comunisme s'havia de donar suport al nacionalsocialisme, ara les oligarquies capitalistes ens diuen que per lluitar contra el perill que suposa el terrorisme hem de cedir en les nostres llibertats, hem de doblegar el cap davant d’un Estat cada cop més totalitari.

Que no comptin amb mi en tot això, perquè el muntatge que hi ha darrera de tot això és bestial. Ens parlen d'un perill, de tant en tant es desallotja una terminal d'aeroport i es parla d'activistes islamistes a les nostres ciutats.
La por s'estén d'una forma increïble, sense que cap de nosaltres pugui fer res, ja que ens paralitzen les seves històries de por, és el perill invisible, el més mortifer. Sembla com si un dia s'hagin d'aixecar tots els immigrants que viuen entre nosaltres i matar-nos. Això entre d'altres coses el que permet és estendre la xenofòbia i el racisme pel món sense que tots aquells que clamen per l'enteniment, ja no entre civilitzacions, sinó entre essers humans es quedin sense veu davant del crit de la por.

Tot i que lamento les morts de les persones víctimes de l’atemptat al Iemen, he de dir que a nosaltres ens sobten aquestes pel simple fet de que són compatriotes nostres, persones que vivien entre nosaltres, però no ens sobta la quantitat enorme de persones que moren diàriament arreu del món no per una violència que no gosem dir "terrorista",
però que sense cap mena de dubte és molt més terrorista que la que poden causar aquells que s'immolen en una creença esbiaixada del que pot ser una creença religiosa. La violència que exerceixen els països capitalistes i unes multinacionals que controlen els poders fàctics (poder polític, poder mediàtic, poder econòmic) d’aquests països per mirar d’extreure els recursos d’uns països com Iraq, Afganistan entre d'altres també és una violència terrorista, però en aquest cas aquestes víctimes, en molts casos civils innocents, són qualificades de “víctimes col·laterals”. Les mateixes víctimes col·laterals causades pels bombardejos de la OTAN a Sèrbia, dels bombardejos dels britànics i dels nord-americans a Iraq, a l’Afganistan o a qualsevol lloc del món on intervinguin.

No poden haver dos categories de víctimes, les nostres que en aquest cas són de primera categoria i que ens commocionen i les de segona categoria que són les d’aquells països, víctimes com a conseqüència de les accions per implantar un "nou ordre" mundial per part dels poders capitalistes.
De la mateixa forma que nosaltres demanem explicacions i volem saber quins han estat els culpables dels assassinats al Iemen, hauríem de voler saber quins són els culpables i els responsables de les morts de persones a Iraq, a Afganistan, a Sudan, a Txetxenia, a Palestina i a qualsevol part del món on s'assassini de la mateixa forma, o és que realment ens pensem que els "bombardejos selectius" no són actes terroristes? Potser per nosaltres no, ja que no els patim, però per aquells que són víctimes i pels seus familiars aquests actes també són actes terroristes. No pensem que el fet de bombardejar des d'un avió o llençar un míssil no és més terrorista que aquell que està disposat a immolar-se personalment per causar víctimes.

Si el que volem realment és viure en pau hauríem de deixar d’empassar-nos els seus missatges de la por i el terror que ens intenten provocar els nostres dirigents des de totes bandes i començar a demanar-lis responsabilitats davant de la gran quantitat de morts que són víctimes al món per part de la violència terrorista capitalista i d'Estat. En aquest cas ems hem de preguntar com és possible que haguem arribat a aquest punt. Qui surt realment beneficiat de tot aquest clima d'histèria col·lectiva? Com pot arribar una persona desesperada a immolar-se per tal de crear víctimes?. Potser si deixem de matar-los, potser si deixem d'explotar-los, potser si deixem de tenir-los com a terroristes, potser si els hi deixem de donar-lis la única sortida d'immolar-se, potser si deixem d'intervenir en les seves vides, potser serà possible la convivència, ja no entre religions ni civilitzacions, sinó entre essers humans.

Si no som capaços de plantejar totes aquests preguntes i fer que els nostres dirigents dirimeixin responsabilitats no ens hauríem d'escandalitzar i alarmar-nos davant d'actes com els tristament esdevinguts darrerament a Londres i al Iemen i només ens quedarà plorar a les nostres víctimes i desitjar que arribi el dia en que els humans siguem capaços de poder solucionar realment tot allò que ens fa que ens matem els uns als altres.

LECTURES D’ESTIU.

S’ha acabat la facultat, fins el setembre, i ara arriba l’estiu i com estic molt avesat en això de llegir, és com una droga, doncs m’he proposat llegir algunes coses que aniré comentant. De moment tinc decidit llegir ja tres llibres, un sobre el nostre “rei” Joan Carles I que feia temps que volia llegir, "Un rei cop per cop", que és el que comentaré a continuació breument, mentre que també em llegiré en breu un de Carlo Maria Cipolla "Allegro ma non troppo" i un altre de Jorge Luís Borges "El libro de arena" i altres coses que aniran sorgint.

En referència al llibre de Patricia Sverlo (és un pseudònim que serveix als malvats autors a deixar de volta i mitja als nostres Borbons), "Un rei cop per cop", és una d’aquelles lectures que les ha de fer amb una certa distància, amb la mateixa ironia que els sues autors i donant la credibilitat que cadascun li vulgui donar. Jo estic convençut que en tot el que el llibre és recull al voltant de la família reial espanyola, i que no reflectiré en absolut, hi ha mitges veritats o mitges mentides. Sense ser no molt menys un llibre que ens mostri de forma total com són els Borbons que patim, si que ens apropa a més el “que deu ser i no ens mostren”, que no a la versió oficial edulcorada i empastifada que ens donen tots els medis de comunicació, en total connivència amb aquells que viuen de putissima mare a costa nostra.

És una lectura recomanable per passar aquestes tardes estiuenques tot degustant un bon té amb llimona ben fred i ben casolà. Per cert si busqueu una mica pel net el podeu trobar i llegir de forma gratuita.

Espero que gaudiu de la lectura!!

QUE NO US ENGANYIN

L'altre dia la selecció catalana és va proclamar campiona del món d'Hoquei, ho va fer amb una samarreta d'un altre Estat "cuyo nombre no quiero recordar", i sota l’amenaça i la coacció d'aquest Estat que utilitza les tècniques més brutes i repressores per evitar que ho facin representant al seu país, Catalunya. Tot i això no deixeu que us enganyin, ja que qui va jugar i va guanyar va ser Catalunya.



També l'altre dia va ser un bon dia per reclamar de nou que Catalunya recuperi llibertats i torni a tenir Seleccions esportives pròpies. Era una bona ocasió desaprofitada. Llàstima que qui l’havia d'aprofitar no ho va fer. Llàstima que només es facin propostes sobiranistes en Calçotades i en mega aplecs sardinistes on l’euforia col·lectiva juga males pasades a polítics que juguen amb la Independència de Catalunya amb finalitats partidistes.

On estaven els que fa tres anys es feien fotos a Macao. Potser estarien de calçotada, ahhh no, que ara no i han calçots. Potser de mariscada? Potser, però segur que no estaven reclamant allò que pertoca a Catalunya, la llibertat de ser el que vulguem ser.

DE QUE ESTEM PARLANT?

L'altre dia vaig veure un seguit de noticies, una darrera de l'altre, que al final em van deixar atordit i amb el cabells de punta. D’una banda el Banco Santander Central Hispano (a partir d’ara Banco Santander) ha anunciat que ha obtingut uns 10.000 milions € de beneficis!!! Increïble, per no dir obscè. Donen la noticia i com si no res. Aquí no passa res, que no es mogui ningú.

Als poc minuts, donen una altra noticia: el poder adquisitiu dels treballadors a l'Estat Espanyol s’ha estancat, els salaris no pugen des de.....10 anys!!! També donen la noticia com si no res, tampoc passa res, seguim com si no res.

Desprès una mica de terrorisme i de morts que si a Iraq i no se que més llocs. Finalment la tercera i impactant noticia. Donen les dades dels salaris mínims a la Unió Europea. El que més Luxemburg, amb uns 1600 € i el que menys 92 € a Romania i Bulgària. Si tenim en compte que el llindar de la pobresa esta considerat per guanyar menys d’un $ diari, els romanesos i els búlgars estan molt a prop del llindar de la pobresa. Aquí menys encara passa quelcom. No ens interesa.

I després ens segueixen parlant de merda, que si futbol, que si espectacle, que si moda i que se més i més coses per distraure l'atenció, es com un gran joc de distracció. Total així ens mantenen alienats, per rematar-ho, ens posen anuncis amb cotxes i acte seguit d’aquests els anuncis de les hipoteques que haurem de contractar per tal de pagar això i més coses que ens venen com les vacances, la casa i dintre de poc (sinó temps al temps, la sanitat, l'educació, el transport i mil coses més).

A veure, de que estem parlant? Que ens ho estan dient a la cara i se’ns estan rient perquè ens han tornat imbecils, ens han fet creure en el seu món de somnis, en la seva societat del benestar que només és de somni i benestar per ells. Crec que beneficis obtinguts com el Banc de Santander s’haurien de considerar actes de terrorisme financer. S'hauria de perseguir la usura, l’especulació i la depredació financera, que és el que sense cap mena de dubte han fet els rapinyaires financers per tal d’obtenir tants beneficis.

Em sembla indecent que se'ns digui que tenen tants beneficis, però com els aconsegueixen?. Potser congelant els salaris per aturar la capacitat d'estalvi de les famílies i fer que s’endeutin al haver de contractar les seves hipoteques? Potser deslocalitzant empreses a països de la Unió Europea on els salaris estan ratllant la pobresa? No crec, no? que sóc una mica desconfiat i malpensat?

La setmana passada es van reunir els mandataris de la Unió Europea
i segur que no van parlar de que els salaris en alguns indrets d’aquesta magnifica institució són del tot irrisoris i lamentables i que no serveixen per garantir la cohesió social i el desenvolupament. Segur que van parlar de repartiment del poder d’aquesta Unió que només serveix per fer als rics més rics i als pobres més miserables. Jo em pregunto com poden parlar de construcció europea quan hi han ciutadans d’aquesta Unió que no tenen el mínim vital garantit. Aquests mandataris europeus no tenen la més mínima dignitat ni el més mínim sentiment.

Per mi tot això si que és terrorisme i no del que col·loques una bomba i provoques víctimes. Per mi es terrorisme d’Estat, terrorisme financer que serveix per destruir vides, desestructurar societats, per estendre la misèria i per multiplicar els seus beneficis. Aquest terrorisme institucionalitzat en forma de capitalisme que té la una potent arma en el desconeixement i en l'alienació de les masses per provocar que assisteixin a l’espectacle com si no res, provocats del seus videojocs, de les seves segones vides virtuals, de les seves músiques i les seves distraccions.

S'han de recuperar consciències per entendre de que estem parlant. S’han de recuperar consciències per lluitar contra aquest terrorisme, s'han de recuperar consciències per superar aquest estat d’alienació permanent i d’inconsciència generalitzada. Sinó a les hores de que estem parlant?

S’HA ACABAT EL QUE ES DONAVA

Ahir varem rebre la mala noticia que ETA deixava les armes. És una mala noticia perquè això vol dir que el diàleg, l’entesa i perquè sembla que la única possibilitat és la de que en tot el conflicte basc hi hagi un vencedor i un vençut.




A vegades em podria preguntar perquè als companys de Batasuna i de tota l’esquerra independentista basca no fan un gest de valentia i de tant en tant trenquen una posició hermètica desmarcant-se de les armes? Però acte seguit un es dona compte que això no es possible, perquè l’Estat Espanyol en tot aquest conflicte el que vol és: 1)Negar l’existència de conflicte 2) Obligar a ETA i a tots aquells que estan lluitant a rendir-se sense cap mena de contraprestació política de pes. 3) Criminalitzar a tot l’independentisme ja sigui basc, català, andalús o de l’illa de Perejil. 4) Que no es pugui posar en debat i qüestió el model d’Estat i sobretot el que és més greu, que el poble no pugui exercir el seu dret de decidir lliurement quin és el seu futur.

No diré que m’alegro de que ETA torni a les armes, ja que crec que el diàleg, sempre i quan sigui sincer i amb intenció de voler solucionar les coses, és el camí.
Però un cop més veig que el gran pacte mediàtic i polític de tots ells que qualifiquen de “criminals” a ETA i que s’identifiquen amb una idea concreta d’Espanya, passa per alt una qüestió fonamental en tot el procés: Perquè alguns integrants d’una societat “democràtica” acudeixen a les armes per defensar els seus drets? Perquè una part de la societat basca, per minoritària que sigui, està a favor de la lluita armada? Que és el que no funciona en el sistema que per més que s’intenta, no fa possible que aquells que volen deixar les armes ho puguin fer, sense que això signifiqui una derrota sense pal·liatius?

No diré que no tingui cap mena de culpa ETA en el trencament del procés de pau, però el que si que crec és que l’Estat Espanyol no ha fet tot el que calia fer per donar tots els argumets, ja no a ETA, si no a la societat civil basca per tal de que la fi de la lluita armada sigui la única sortida possible.

Les demandes que fa el PP i cert sector del PSOE, així com les seves trinxeres mediàtiques, de voler que ETA es rendeixi sense més, sense cap mena de compromís polític de pes de part de l’Estat Espanyol no és realista i sobretot el que fa és amagar que darrera de tot hi ha un interès manifest de que es perllongui la actual situació de lluita armada, ja que així podran seguint construint el seu model d’Espanya basat en la negació dels drets del conjunt de pobles que conformen l’Estat i en la defensa d’una Constitució feta sota l’ombra allargada del feixisme espanyol. El seu model d’Estat és un model carrincló i fins a un cert punt feixista pel què fa la defensa dels drets individuals i col·lectius dels seus integrants, ja que no poden ni volen acceptar cap altre Espanya que la que ells han impossat per "cojones". A Espanya no hi ha la valentia política d'acceptar un altre model, ni de no voler utilitzar el terrorisme com a element per a guanyar vots.

Mentre el que es debateixi sigui l’acostament de presos, la il·legalització o no de partits i totes aquestes coses el problema seguirà persistint i persistint. Cal debatre el model d’Estat, cal estar disposat a acceptar que la unitat de l’Estat no es indivisible i cal sobretot donar la possibilitat de posar en entredit tot, de revocar i renovar constitucions, de posar i treure reis i proclamar repúbliques i de reconèixer drets tant elementals com el dret a l’autodeterminació, ja sigui a nivell individual, com a nivell col·lectiu. Si això no és així desprès que no es preguntin perquè hi ha gent que es posa la caputxa i es llença a la muntanya per lluitar per les seves llibertats.

ERECCIONS 2007

Tot veient el panorama electoral algú podria dir que enlloc d’Eleccions municipals, hauríem de parlar d’Ereccions municipals,
ja que hom diu que ha guanyat, uns per vots, altres per percentatges, altres per l’augment dels regidors i bla, bla, bla, més del mateix.

Jo vull dir la meva i a més breu i directe (si no almenys ho intentaré). D’una banda crec que el PSC esta en la seva línea, guanya en vots, però no en regidors. CiU guanya en regidors, però no en vots, tot i que amb la pèrdua de Tarragona, ara tindran més personal a l’atur. El PP es manté en línees generals, essent el partit més regular. Ciutadans s’ha menjat els mocs, tot i que ha aconseguit aproximadament uns 64000 vots i un bon grapat de regidors i un alcalde es queda sense representant a Barcelona i per tant sense sortir en els debats. Per això proposem al senyor Riviera i a la seva colla fastigosa un remei molt "Digui- Oiga": Ajo i Agua: (la i és la intersecció catalana).



Diré quatre coses sobre Iniciativa i la castanya supina que s’ha donat. En primer lloc han quedat fora de molts ajuntaments on hi eren presents, a la vegada que els seus dirigents s'han mostrat incapaços de sortir i dir: “Senyors hem tingut una davallada”. Res de res. El mateix autisme de sempre. Que segueixin així i d’aquí a quatre anys ja ens trobarem.

Qui també s’ha donat una bona galeta és Esquerra (antigament ERC), que amb la seva deriva social-liberal i la seva rebaixa de l’independentisme pel "sobiranisme de disseny" també s’han cobert de gloria, tot i obtenir 300 regidors més. Sembla que els liders d’Esquerra són igual o més autistes que els d’Iniciativa, cosa que a la llarga els hi passarà factura.
Les paraules de Carod-Rovira en referència a la espectacular pujada de les CUP és una mostra del actual autisme polític del abans brillant líder republicà. Ja no es tracta de que a Barcelona les previsions eren unes (7 regidors) i la realitat ha estat diferent (4 regidors). Es tracta que en alguns ajuntaments Esquerra s’ha vist desplaçada per les CUP i en molts sectors dels potencials votants d’Esquerra es percep a les CUP com un projecte més engrescador i il·lusionador que el actualment proposa Esquerra. Temps al temps, tot esperant els moviments dels sempre iluminats conducators d'Esquerra.

Sobre “Plataforma Càrnica per Catalunya” no parlaré, ja que crec que entre tots estem fent una publicitat del tot espectacular al seu líder i a la seva causa.

M’agradaria més acabant parlant de les CUP. No podem dir que han guanyat les eleccions, però si que han agafat protagonisme, mal que els pesi a alguns i a que alguns periodistes matutins només hagin comentat dues coses. Crec que la gent de les CUP estan treballant del tot més bé, treballant amb el teixit associatiu del país i participant de la vida quotidiana dels seus pobles i ciutats com persones normals, ja que els seus integrants, més que ser polítics, formen part d'una ciutadania que s’ha hagut de preocupar per la política, ja que la classe política d’aquest país ha esdevingut una mena “establishment” diví que és incapaç de fer autocrítica i agafar-li el pols a les necessitats de la gent, motiu pel qual han esdevingut una casta del tot inservible pels veritables interessos de la ciutadania.

FELICITATS A LES CUP I ALS SEUS INTEGRANTS PELS SEUS MAGNIFICS RESULTATS!!!

CINEMA PER ROMANIA

Sovint a casa nostra s’associa a Romania i als seus habitants amb conductes marginals com la delinqüència, la prostitució i l’ètnia gitana, tot arribant a conclusions del tot perilloses i equivocades des del desconeixement i la més absoluta ignorància.

També s’associa Romania amb Ceausescu i amb la dictadura comunista que va controlar el país des de l’any 1948 fins l’any 1989. Els efectes d’aquella salvatge dictadura són encara ben visibles a la societat romanesa d’avui en dia, ja sigui mitjançant la corrupció que es va heretar d’aquell període o per l’apatia que es va estendre per bona part de la població i encara és ben present, així com la incredulitat i el pessimisme en la possibilitat de que les coses puguin anar millor per tothom i no per uns pocs en un futur pròxim.

Romania és un gran país pel què fa a herència i talent cultural, pel què fa història i sobretot pel què fa a la possibilitat de que els romanesos puguin construir un futur millor i sobretot diferent al seu passat i al seu present.

Sense cap mena de dubtes jo crec en Romania i en la seva gent, motiu pel qual em dol veure que tot un seguit d’elements interns s’entesten en estendre entre els romanesos la sensació de que són un poble petit i miserable. Tot el contrari. Romania i el seu poble tenen molt talent i moltes capacitats per tal de poder escriure un futur brillant al ben mig de la vella Europa. En aquest sentit tot un seguit de membres de la societat civil romanesa han començat la quasi titànica missió de recuperar l’orgull d’un poble i ho volen fer a partir de la cultura, intentant mostrar al món i sobretot a ells mateixos del que són capaços de fer.

Dins d’aquesta nova corrent han aparegut tot un seguit de directors de cinema que amb les seves propostes volen a donar a conèixer al món quina és la seva visió d’aquest, com és la vida i la mort a Romania, com ho era durant el comunisme i quin és l’estat anímic de la societat romanesa 16 anys desprès de la mal anomenada “Revolució Romanesa”.

En la darrera edició del Festival de Cannes ha estat una pel·lícula romanesa "4 luni, 3 saptamini si 2 zile" (4 mesos. 3 setmanes i 2 dies), la premiada com a millor pel·lícula. He de dir que això m’ha provocat una gran alegria, però no m’ha sorprès, ja que des de fa un temps els directors romanesos estan fent un cine d’altíssima qualitat, tot i els escassos recursos dels que disposen.

Per aquest motiu vull parlar de dues pel·lícules, totes elles romaneses. La primera és "Moarte Domnului Lazarescu" (La mort del Senyor Lazarescu), on es pot veure una visió del tot realista de la sanitat i la vida a Romania. La trama es senzilla però molt crua: El Senyor Lazarescu és un pensionista solitari i la seva vida es va apagant poc a poc davant de la indolència i incompetència de bona part dels metges pels quals va passant, que víctimes de l’apatia i dels seus prejudicis no poden curar al solitari jubilat. Això provoca la desesperació d’una infermera d’ambulància, que tot i mostrar-se inicialment igual d’indolent, l’acompanya pel seu periple pels hospitals de Bucarest fins que finalment troba a algú que es preocupa mínimament de seu pacient, tot i que per aleshores potser ja és massa tard pel Senyor Lazarescu.


La segona és "A fost sau n-a fost?" (12:08 A l’Est de Bucarest), que està a les cartelleres actualment i que tracta com s’intenta rememorar a Vaslui, un petit poble a l’est de Bucarest, com i quan es va produir la Revolució Romanesa al poble, motiu pel qual el director de l’emissora de televisió local del poble decideix fer un col·loqui amb dos personatges ben peculiars, un professor d’història que té problemes amb l’alcohol i un jubilat que ha dedicat la seva vida a crear il·lusions en bona part de les generacions del poble disfressant-se de Papa Noel. Tot i que inicialment la trama és una mica lenta, ja que el director vol fer arribar a l’espectador com viu la gent a Romania, quan comença el col·loqui es van succeint tot un seguit de situacions, totes elles surrealistes, fins al punt que res sembla ser el que suposadament és.


Aquesta no és una pel·lícula d’humor fàcil (però on està escrit que el humor hagi de ser fàcil?), tot el contrari, és una pel·lícula que mostra la societat romanesa i com el humor es cola en les vides d’uns personatges molt reals, que tot i això ens poden fer riure, a la vegada que fer-nos reflexionar sobre l’absurditat d’aquesta vida que ens ha tocat viure.

LA VIDA DELS ALTRES

Fa poc vaig anar a veure una pel·lícula que és molt difícil que deixi indiferent a tot aquell que vagi a veure-la. Es tracta del film alemany “La vida dels altres” (Das Leben der Anderen) dirigida pel director Florian Henckel-Donnersmarck i amb Ulrich Mühe, Martina Gedeck, Sebastian Koch, Ulrich Tukur.

L’espectador tant bon punt quan comença la pelicula fa una inmersió a la vida de la ja extinta República Democràtica Alemanya (Deutsche Demokratische Republik) dels anys 80 del segle passat. Així ens endinsem a una vida controlada per un regim repressor que mitjançant el Ministeri de la Seguretat de l’Estat, la temuda Stasi, que comptava amb uns 100.000 membres i amb més de 200.000 confidents, provocava una sensació de paranoia col·lectiva per tal de detectar i neutralitzat els possibles enemics que volien acabar amb el “socialisme” i amb el regim alemany oriental. El més interessant de tot és que aquest capbussament es produeix mitjançant el testimoni en primera persona d’un agent de la Stasi, el capità Gerd Wiesler (Ulrich Mühe), que rep l’encàrrec de vigilar la vida de dos tòtems culturals de la RDA, el poeta Georg Dreyman (Sebastian Koch) i la seva companya sentimental Christa-Maria (Martina Gedeck), una atractiva actriu que ha de patir l’assetjament sexual del ministre de cultura comunista.

A partir d’aquell moment el capità Wiesler va endinsant-se a “la vida dels altres” fins a tal punt que les injustícies que pot contemplar el porten a replantejar la seva fidelitat a un regim totalitari i en decadència.

Sense cap mena de dubte una gran pel·lícula, que va endur-se de forma més que merescuda l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa l’any 2006 i que més enllà d’apropar-nos a la vida de la RDA també obre el dubte sobre les obscures intencions que determinats estats mostren en voler controlar la vida dels seus ciutadans.

PETIT CONTE DEL COMUNISME I EL CONSUMISME

Quan un temps algú plantejà assolir una societat més justa, sense cap mena de discriminació i sense cap mena d’injustícia com a conseqüència de llur condició social, econòmica, raça o procedència, aquest algú pensava en una societat social, en una societat comunitària, en una societat fraternal, aquest algú va somiar una societat comunista. Ves aquí que bona part de les classes obreres i rurals van somiar amb aquella societat, van anant prenent consciència de llur posició dins d’aquell sistema social que era del tot injust i discriminatori, van ser conscients dels greuges que patien i es van començar a revoltar contra les elits oligàrquiques governants. Aquestes ràpidament no van dubtar en utilitzar tots els mitjans repressius que l’Estat posava al seu abast per intentar evitar que el poble, aquella massa humana que sostenia el seu benestar, portessin endavant la revolució proletària i passessin a instaurar aquella societat quasi mítica que algú els havia fet somiar.

Així fou com les classes no privilegiades varen començar la recerca del comunisme, doctrina més bella que mai cap esser humà a conceptualitzat. Desprès ja sabem el que va passar. Allà on la revolució fou possible o allà on la revolució fou imposada, la utopia va esdevenir un mal somni i potser com diria aquell: “...no era això companys, no era això...”. De sobte molta gent es va aixecar del somni i es va donar compte que aquell comunisme en veritat era un regim dictatorial dirigit per unes elits que continuaven gaudint de llurs privilegis, veieren que en comptes d’una societat comunista es va imposar una societat on la por i la repressió estaven a l’ordre del dia, hom es dona compte que continuaven existint persones que eren discriminades per la seva condició social, pel seu pensament, per la seva procedència i per la seva opinió, molts varen sentir que continuaven existint classes socials, ja que la “nomenclatura” del partit gaudia de privilegis que la resta de la població no tenia, en definitiva; que continuaven existint diferències, que continuaven existint injustícies. En aquell moment molta gent va sentir ràbia, impotència i pena, ja que d’una banda sentien que havien estat víctimes d’un engany, a la vegada que eren conscients que foren molts aquells i aquelles que donaren llur vida per fer realitat la utopia, una utopia que havia estat traïda. Així fou en certa forma com la gent deixà de creure en com s’estava desenvolupant l’experiència comunista, varen deixar de pensar en el comunisme, aquella bonica idea que algú els va ficar al cap i amb el que tant havien somiat.

Però com sols passar en aquest casos, els de sempre no varen desaprofitar l’ocasió, aquells que des de temps immemorials han viscut de tot allò que han tret a una població que l’han sotmès a les seves voluntats mitjançant nombrosos estats i formes de repressió. Aquests sectors oligàrquics, aquells nascuts per exercir el poder, aquells que des del naixement ja tenen la vida solucionada, aquells humans divins van aprendre la lliçó i van començar a buscar formules per tal de fer creure al poble que ells també podien accedir a un benestar mínim. Així arribaren al convenciment de que calia convèncer al poble adoctrinat que el veritablement revolucionari no era acabar amb el sistema social imperant, que era l’origen de tots els mals, no, el que era veritablement revolucionari era mantenir el sistema, ja que aquest faria el necessari per tal de portar el benestar a totes les classes de la societat. Però com en el nostre planeta les faves són comptades, ràpidament varem tenir molt clar que allò que es donava als propis s’havia de treure als veïns, motiu pels quals els nostres líders es van inventar una pràctica molt bonica, consistent en dominar un país, quan més llunyà i desconegut millor, un país que tingues qualsevol mena de recursos per tal d’explotar-los i que permetés obtenir beneficis econòmics que reinvertir a la societat pròpia. Així aparegué allò que els descreguts anomenaren “colonialisme”, practica sublim que basant-se en esprémer a les societats més dèbils (però que tenen més recursos tant humans com naturals) per poder obtenir tot allò que a nosaltres ens fa creure que gaudim d’un ampli benestar i que entre altres coses ens permet gastar sense cap mena de mesura i control.

Tot aquest desplegament de benestar i de comoditats va ser possible perquè les oligarquies es van dedicar a l’economia, tot deixant els afers més banals (els afers polítics) en mans d’una nova casta creada per l’ocasió, la classe política. Aquesta classe política, sovint sorgida de les universitats o del mateix teixit social, on havien participat de les reivindicacions obreres, seria una casta totalment sotmesa als interessos de les oligarquies econòmiques, ja que aquests eren els seus principals valedors. Com es lògic aquests antics líders revolucionaris, antics comunistes, socialistes, demòcrates, republicans i de totes les orientacions possibles van passar a gaudir d’una posició econòmica i social privilegiada per tal de garantir que mai mossegarien la ma que els donava de menjar. Un cop domesticats els “polítics” varen rebre dues missions dels veritables dirigents de la societat, la primera passava per donar aparença democràtica al sistema, la segona consistia en fer que governaven a una societat a la que havien de mantenir controlada i sotmesa mitjançant tots els enganys i les distraccions necessàries, a la vegada que se’ls induiria en fer possible la nova societat consumista (que no comunista) que s’havia de desenvolupar. Dels afers seriosos s’ocuparien els grans poders fàctics (econòmics per suposat), de la resta d’afers, els menys seriosos, s’ocuparien els polítics.

Amb el benestar ja rutllant i ben present a la vida dels flamants membres de la societat del consum, membres que van rebre la qualificació de “ciutadans”, es va deixar ben clar quines havien de ser les seves obligacions i la seva funció de cada individu: els ciutadans tenien la funció de consumir i la de produir per tal de poder consumir, i es va establir que també tenien l’obligació de produir per tal de hipotecar-se per poder consumir i la de produir per poder hipotecar-se per poder endeutar-se per poder consumir, tot quedant reduïda la funció del ciutadà en dos aspectes molts bàsics, d’una banda la capacitat (i obligació) de donar corda al consum (base de l’economia moderna) i la de votar, però aquesta darrera només quan toques, per tal de poder donar aparença “democràtica” al sistema, a la vegada que es feia creure als nous ciutadans que participaven en els processos on es prenien les decisions que els afectaven. Pel que fa a les llibertats aquestes van quedar reduïdes a una: donar llibertat a hom a que es morís quan volgués i si podia ser sense fer soroll.

S’ha de dir que la majoria de la gent va estar encantada amb la nova idea de societat, així com amb les seves noves obligacions, fet pel qual molts canviaren el comunisme pel consumisme, llançant-se a consumir sense cap aturador i de forma malaltissa. Així aquests abnegats màrtirs del consum van donar llurs vides (i llurs diners) per tal de mantenir el sistema, per tal de fer-lo viable. Les famílies no trigaren a demanar hipoteques i a endeutar-se, sobretot per coses tant transcendentals com la possessió, ja fora d’un cotxe o del invent del segle: la propietat vertical. Aquest gran invent, la propietat vertical, ha fet possible que molts individus s’hagin enriquit a la vegada que ha permès transformar els nostres avorrits boscos i camps, en divertits polígons on produir els productes que consumim, en agradables ciutats de ciment on vivim tots juntets i en apassionades autopistes on podem córrer (i estimbar-nos si volem) amb els magnífics cotxes que ens hem comprat.


El sistema sense cap mena funcionava, era un èxit, però alguns elements van començar a mostrar signes de debilitat, a desenvolupar actituds del tot anòmales, motiu pel qual es va decidir prendre mesures dràstiques. Es va decidir directament declarar marginal a tot aquell que no acceptés la seva funció o les seves obligacions dins de la societat consumista, a la vegada que es va començar a sotmetre a la resta de la població a una teràpia de xoc basada en l’oci, en el consum de l’oci i en l’oci del consum. Així la gent podria gaudir de consum, podria fer d’una obligació, consumir, en una alegria, apareixent un fenomen basat en sortir a comprar i gastar-se tot el que havien produït. D’altra banda en els elements marginals es va introduir una altra mena d’oci, basat en les drogues, motiu pel qual aquells que començaven a ser conscients de la seva penosa existència, tenien en el consum (sempre consum) de drogues la seva via d’escapament de la crua realitat i una forma de canalitzar la seva ràbia.

En definitiva, aquesta és la bonica història de com varem aconseguir instaurar la societat consumista, la societat del consum, paradigma de tota societat desenvolupada, meta de la civilització humana, perversió perfecta perfeccionada. Aquesta és la perfecte història que haurem de transmetre de pares a fills (de la mateixa forma que farem amb les hipoteques) de com es va sotmetre a bona part de la població humana a un bonic sistema d’esclavisme basat en la producció i en el consum. Si, sense cap mena de dubte aquesta serà la història que el dia de demà haurem d’explicar als nostres nets o rebesnéts quants aquests ens preguntin com varem arribar a ser una peça més d’un sistema que fonamentava la seva pervivència en la creació d’una mena d’hominoides, els consumidors, que dedicaven llurs vides a consumir tot allò que es produïen.

Pesant-ho bé, també podria ser la història de com varem intentar buscar el COMUNISME i com els que han manat sempre ens varen acabar sotmetent-nos al CONSUMISME. Per cert, com canvien les coses i els significats de les paraules només amb un parell de lletres.